La vida de Salvador Espriu no va ser gens senzilla. Tot i pertànyer a una família benestant i ser un autèntic nen prodigi, ben aviat va topar amb l'infortuni: les malalties es van emportar a dos dels seus germans i el van deixar enllitat a ell mateix per un període de tres anys. Més tard, quan estava a punt d'incorporar-se a la Universitat com a docent, esclatà la guerra civil que posà fi a l'etapa republicana i suprimí l'autogovern català. Més endavant ell s'hi referí amb la famosa frase: Quan va acabar la guerra m'avergonyia tant de ser home que m'hauria agradat ser un pacífic gos. L'any 1940 morí el seu pare i es va veure obligat a treballar de valent perquè els seus dos germans puguéssin continuar estudiant, tot això a costa de la seva carrera literària a la qual no s'hi pogué dedicar amb plenitud.
Malgrat tot, amb el pas del temps assolí l'excel·lència. Persona escrupolosament mètodica, amb un altíssim nivell d'exigència, va lluitar aferrissadament per salvar els mots de la llengua catalana (Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo). Tret d'Israel, un breu treball d'adolescència, tota la seva producció literària està escrita en català. Gràcies a la seva voluntat de ferro, va sobreviure a una llarga i implacable dictadura que va prohibir i va intentar aniquilar el nostre idioma. Espriu es va mantenir fidel per sempre més al servei d'aquest poble.
Tot i que manifestava que era un home sense biografia, la veritat és que Salvador Espriu va liderar el panorama literari català comprès entre el 1930 i el 1985. Habitualment es mostrava com una persona tímida i afable, però era capaç de reaccionar amb serena acritud davant una crítica negativa. Això és el que va contestar a Joan Ferraté arran d'un article publicat el novembre del 1968 a Serra d'Or:
La cinquena d'aquestes causes diu així: «Tal vegada, d'una manera silenciosa i indirecta, que el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l'estructuralisme i del polonès (per a l'entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels talasocardancioafrodisíacoovariacollono-purgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbauxionismes (he sentit dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l'únic poeta vàlid del país i àdhuc de l'estranger [...}»
Com hem esmentat abans, Salvador Espriu va conrear tots els gèneres literaris però amb especial dedicació per la poesia (Les Cançons d'Ariadna, Cementiri de Sinera i La Pell de Brau) i el teatre (Fedra, Antígona i Primera Història d'Esther). El seu món particular està farcit de simbologia on la mort hi és omnipresent i on s'hi nota la influència de la càbala jueva i del món clàssic grecoromà. També dedica molta atenció al seu entorn més immediat, com al Jardí dels Cinc Arbres de la casa pairal de Arenys de Mar i la pròpia ciutat que anomena Sinera.
La seva literatura no és gens fàcil i requereix una elevada dosi de paciència, concentració, documentació i perseverància per poder-la anar seguint amb majors o menors entrebancs. Aquesta és la raó per la qual l'obra espriuana no sigui més popular tot i que cantants com Raimon i directors de teatre com Ricard Salvat han contribuït molt a divulgar-la. Fins la fi dels seus dies a Espriu se li demanava insistentment una novel·la, una gran novel·la que culminés la seva vertent prosista i omplís un buit que encara mancava cobrir dins la narrativa catalana; ell ho tenia clar i s'ho anava planificant, però no hi va ser a temps. Morí a Barcelona el 22 de febrer del 1985.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada