El millor resum que es pot fer de les més de nou-centes pàgines de La Revolució russa (1891-1924) el trobem en el propi subtítol: La tragèdia d'un poble. Una indiscriminada carnisseria que va costar més de deu milions de morts, comptant-hi els propis episodis de les revolucions, la consegüent guerra civil, l'adveniment del terror roig, la fam i les epidèmies sobrevingudes. Sense comptar els dos milions d'emigrants i els efectes demogràfics d'una taxa de natalitat reduidíssima. Un preu indecent per passar d'una dictadura autàrtica a una altra suposadament proletària però que seguia mantenint l'opressió envers el gran gruix de la població, majoritàriament formada per les classes populars més humils i famolenques.
Com una forma de govern absolutista, el règim bolxevic era distintivament rús. Era una imatge en el mirall de l'Estat tsarista. Lenin (i més tard Stalin) van ocupar el lloc del tsar-Déu; els seus comissaris i esbirros de la Txeka van desenvolupar els mateixos papers que els governadors provincials, els 'oprichniki', i els altres plenipotenciaris del tsar; mentre que els seus camarades de partit tenien el mateix poder i la mateixa posició privilegiada que l'aristocràcia sota l'antic règim. Però existia una diferència substancial entre els dos sistemes: mentre que l'elit del règim tsarista era socialment aliena a la gent corrent (i en les terrers frontereres no russes també era ètnicament estranya), l'elit soviètica estava formada majoritàriament per russos corrents.
Massa sovint, a mesura que ens endinsem en el coneixement de la història, ens topem amb la descripció d'una quantitat inabastable d'aberracions criminals que som incapaços de comprendre i de pair. Si l'holocaust nazi és la referència màxima de la maldat, el que havia passat a Rússia pocs anys abans no es quedà enrere. Allí la vida tampoc tenia cap valor:
Un camperol comentava a una colla de científics: «Un bashkir em va matar la vaca, jo vaig matar el bashkir i després vaig robar una vaca a la seva familia. Ara em pregunto: ¿Em castigaran per la vaca?» Quan li van preguntar si esperava ser més castigat per l'assassinat de l'home que pel robatori de l'animal, el camperol respongué: «Això no és res, la gent és molt barata arreu».
Orlando Figes s'apunta al grup dels historiadors que, a més de saber fer la seva feina amb excel·lència, la saben explicar amb rigurosa amenitat. La seva obra ens ajuda a desmitificar alguns fets enaltits exageradament per la historiografia russa, com la de la presa del Palau d'Hivern a càrrec d'uns pocs centenars d'homes mentre la vida ciutadana de Sant Petersburg ni s'immutava. Pacientment, l'autor aconsegueix mantenir la nostra atenció construint un relat amè, gairebé novel·lesc, però impregnat d'una gran diversitat d'actes degenerats que –com a notari de la realitat– havia de recollir sense secretismes. Groucho Marx deia que no desitjava formar part de cap club que acceptessin a socis com ell. Nosaltres no podem triar, però és molt trist formar part d'una espècie humana que inclogui a gent disposada a la barbàrie més execrable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada