Després d'una breu però gratificant immersió dins les aigües de la literatura contemporània nord-americana (Paul Auster i Jonathan Franzen) venia de gust conèixer a un altre destacat membre d'aquesta confraria: Richard Ford. Potser hagués estat més convenient començar per la trilogia que el va fer famós però, en aquest cas, s'ha imposat la més estricta actualitat i hem triat Canadà (2012), la seva darrera novel·la, de recent aparició.
Richard Ford (Jackson, EUA, 1944) va saltar a la fama l'any 1986 amb la publicació de la novel·la The Sportswriter (El periodista esportiu), primera entrega d'una sèrie de tres protagonitzades per Frank Bascombe: Independence Day (1995) – la primera novel·la que va obtenir, al mateix temps, els premis PEN/Faulkner i Pulitzer– i The Lay of the Land (Acció de Gràcies, 2006).
A Montana (EUA), als anys seixanta, Dell i Berner Parsons –dos germans bessons de quinze anys– veuen com els seus pares han d'ingressar a la presó després d'haver perpretat un atracament. Abans de caure sota la tutela dels serveis socials emprendran la fugida per separat. La Berner se n'anirà i, tota sola, es buscarà la vida i Dell marxarà amb una amiga de la seva mare que el conduirà al Canadà. Allí estarà a càrrec de l'inquietant Arthur Remlinger, un americà que anys enrera també va haver d'abandonar precipitadament els EUA per instal·lar-se al país veí.
La Mildred Remlinger m'havia aconsellat que mirés de pensar en tantes coses com pogués i no centrar-me d'una manera malsana en només una, i que sempre procurés saber alguna cosa a la qual pogués renunciar. D'altra banda, els meus pares m'havien aconsellat, cadascun a la seva manera, que acceptés. («Flexibilitat» era la paraula preferida de la mare). Amb el temps, jo mateix arribaria a ser capaç d'explicar-m'ho tot… en algun lloc. D'alguna manera. I possiblement també a la meva germana, la Berner, a qui sabia que tornaria a veure abans de morir-me. Fins aleshores, intentaria trobar un equilibri entre els bons consells que havia rebut: generositat, perseverança, acceptació, renúncia, obrir-me al món; i amb totes aquestes coses, construir una vida.
Novament ens trobem davant una novel·la en la qual és més significatiu com s'expliquen els fets que no pas la pròpia trama argumental, tot i que aquesta no és gens despreciable. El paral·lelisme establert entre Arthur Remlinger i Dell Parsons, dos nord-americans que han hagut d'adoptar la nacionalitat canadenca, sintetitza les repercussions dels actes que hem d'entomar personalment si són propis o, resignadament, si ens venen de rebot. Arthur ha de lamentar la seva ingènua temeritat i Dell l'idiotesa dels seus pares. Però tots dos han de plantar cara a un futur difícil i tenebrós que mai hagueren imaginat haver d'afrontar. Malgrat tot, Dell assoleix finalment un futur raonablement confortable ja que ha estat capaç de no caure mai en el cinisme, tolerar bé les pèrdues i connectar les coses desiguals en un tot que preserva el bé.
D'entre totes les novel·les llegides l'any passat destacaria A dalt tot està tranquil, l'òpera prima de Gerbrand Bakker que vam comentar en aquest mateix bloc el 18 de maig del 2012. Ara, tres anys després d'haver-se publicat en holandès, ens arriba la versió catalana de De Omweg que aquí s'ha batejat com a Deu oques blanques. És la segona novel·la d'aquest autor i ha resultat agraciada amb el Independent Foreign Fiction Prize del 2013.
Una dona de mitjana edat abandona el seu marit i deixa la seva llar holandesa per instal·lar-se en un mas rural del País de Gal·les. Només s'emporta la biografia i la col·lecció de poesies de l'escriptora nordamericana Emily Dickinson. Viu en un ambient de solitud, envoltada de natura, vora un petit poblet gal·lès habitat per personatges decididament singulars. Observa molt intrigada com de les deu oques que hi havia quan va arribar, amb el pas del temps en va minvant el nombre d'una forma inexplicable. Estableix una relació d'amistat amb el jove Bradwen Jones que se li presenta acompanyat del gos Sam.
Gerbrand Bakker, durant la roda d'entrevistes que ha concedit per presentar aquest segon treball, ha manifestat que –des de feia molts anys– li rondava pel cap un poema d'Emily Dickinson i que ha hagut d'escriure aquesta novel·la per poder-lo entendre:
Fes aquest llit ben ample.
Fes aquest llit amb reverència,
Espera-hi fins a les albors del judici final
Excels i bell.
Que el matalàs sigui llarg,
Que el coixí sigui generós;
Que cap soroll groc a l’alba
Profani aquest terreny.
Ens tornem a trobar davant una novel·la lenta i parsimoniosa, descaradament minimalista. Un relat en el que no passa res d'extraordinari, una crònica rutinària de la vida al camp que s'atura en cada un dels moviments que fan els nostres protagonistes. Destil·la un amor indissimulat per la natura i per tots els éssers vius que la conformen, tot i que Bakker, apel·lant al seu ofici de jardiner, manifesta que el seu treball no és massa respectuós amb l'entorn més natural i salvatge.
De totes maneres, ho ha tornat a aconseguir, d'una manera planera i tranquil·la hem gaudit novament d'una lectura extraordinària.
Amb només divuit anys, Salvador Espriu va escriure Laia (1932), la seva tercera novel·la. Abans havia escrit Israel (1929) i El doctor Rip (1931), la primera en llengua castellana. Malgrat disposar d'una extensa obra en prosa, el poeta de Sinera no ens va deixar la gran novel·la que els lectors repetidament li reclamaven i que l'hagués consolidat definitivament com el gran escriptor que ja era, si bé, en una entrevista televisiva havia manifestat que –en la seva ment– la tenia perfectament concebuda i planificada.
Laia va ser una nena abandonada a la seva sort, víctima d'una malaltia hereditària que li provocava episodis de crisis epilèptiques. Malgrat tot, era prou valenta i liderava la seva colla formada exclusivament per nois. Anys després es va casar amb en Quelot, un mariner ruc, lleig i alcohòlic que la maltractava a diari. Va engendrar un fill deficient que morí prematurament i s'enamorà de l'Esteve, company pescador del seu marit. Aquesta novel·la es traslladà al cinema, l'any 1972, amb una pel·lícula protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal i dirigida per Vicenç Lluch.
I l'Esteve es va dir que aquella boira era com la Laia. La Laia, magnífica i olorosa com una fruita, d'una ànima abrandada i inabastable com la calima, sempre igual i sempre nova, que punxava i feria i fiblava la carn i l'amarava d'anhels, com l'aigua de la boira, tan enganyosa. Tan enganyosa com l'aigua de la boira. Al cel immens, les estrelles, també semblants a la Laia. A vegades hi havia al fons dels ulls de la dona una llumeneta tendra i clara, serenor. Però la boira aviat els enterbolia, i el desig penjava dels llavis com una amenaça.
L'estiu del 1931, Salvador Espriu havia començat a escriure una novel·leta de costums mariners. En ella, la vida marinera seria l'element més essencial per sobre de les vicissituds dels propis protagonistes. Molts lectors hi han volgut veure l'Arenys del segle XIX, perfectament retratat. Un paisatge que sobresurt damunt d'una sèrie de personatges imperfectes que, sovint, es comporten com autèntiques caricatures grotesques. Aquest interès que mostra l'autor per l'ambientació en detriment de la pròpia acció narrativa el podem percebre diàfanament amb la propia estructura de la novel·la, la qual s'oblida de la protagonista al bell mig del relat fins recuperar-la al tram final. Entremig s'hi escolen capítols merament descriptius però construïts amb absolut mestratge, com el de Setmana Santa on l'autor fa una portentosa demostració del seu talent literari.
No seria just acabar aquestes línies sense fer-nos ressò de l'ostentosa exhibició lèxica, a la manera de Joaquim Ruyra, que es desprèn pàgina rere pàgina. Així, no sorprèn que, més endavant, Espriu escrigui aquells versos tan famosos: Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo.
El dia 24 de novembre, el programa Via Llibre del Canal 33 es va fer ressò del centenari del naixement de l'escriptor i periodista manresà Joaquim Amat-Piniella. En aquest espai es recollia el testimoni de l'historiador Joaquim Aloy que, textualment, afirmava: Som uns desagraïts. Tenim una personalitat extraordinària que és Joaquim Amat-Piniella. Tenim una obra excepcional que és K. L. Reich. En qualsevol altre país aquesta persona i aquesta obra serien homenatjats, serien coneguts, serien traduïts a molts idiomes. A Catalunya no valorem el que tenim. No valorem a una persona d'aquesta talla i, realment, d'aquesta integritat moral. I és una immensa injustícia, sí, és una immensa injustícia l'oblit de Joaquim Amat-Piniella i la seva obra.
Una injustícia que s'ha volgut reparar amb la commemoració del centenari del seu naixement i amb la divulgació d'una obra imprescindible. Montserrat Roig, en el seu llibre Els catalans als camps nazis, manifestava obertament: He conegut molts deportats catalans i he vist reaccions i actituds diverses davant la deportació nazi i les seves romanalles. Però foren els ulls terriblement cansats de l'Amat-Piniella allò que més coses em va saber dir del què havia significat l'infern nazi.
Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L'Hospitalet de Llobregat, 1974) va ser un escriptor i periodista compromès amb el seu país i amb els seus ideals. Tinent de l'exèrcit republicà, després de la guerra civil hagué d'exiliar-se a França d'on va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Àustria) on hi va romandre més de quatre anys. A partir del 1948 s'instal·là definitivament a Barcelona i proseguí la seva activitat literària: Casino de senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966). Morí a L'Hospitalet de Llobregat, l'any 1974, a l'edat de 61 anys.
La seva obra cabdal és K.L. Reich que va escriure a Sant Julià de Lòria entre 1945 i 1946 tot i que no va poder ser publicada fins al 1963 per culpa de la censura del règim. Es tracta d'una novel·la que analitza el trajecte vital i moral d'un deportat republicà que sobreviu cinc anys en un camp de concentració nazi. El propi autor justifica la forma novel·lada del relat perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.
Si bé alguns l'havien qualificat de novel·la reportatge, d'altres –com Montserrat Roig– de novel·la èpica, finalment podem encabir-la dintre el corrent anomenat realisme històric. K.L. Reich és una al·legat contra la barbàrie, contra la por, la deshumanització i, sobretot, contra el silenci.
L’únic delicte dels milers de malaurats que foren
executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur
lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil. [...] Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que
eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al
feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent,
devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra
plaça que la d’un pot de cendres...
[...] El nostre mèrit és el d'haver superat l'ambient de presidi. Hem passat quatre anys entre bandits, en un clima d'egoisme desenfrenat, amb l'amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes.
Ara, som nosaltres els responsables d'evitar-ne l'oblit.
Sovint m'he imaginat a Sergi Pàmies (París, 1960) com el tità Atlant que sempre ha de portar damunt les espatlles la feixuga càrrega del cel i la terra. Pàmies ha hagut de suportar el pes de la Història –en majúscules– per ser fill de qui és. Malgrat tot, ha sabut trobar el seu propi camí i s'ha anat convertint en un dels millors narradors contemporanis en llengua catalana. Penso que, hores d'ara, ja ha superat el nivell literari de la seva pròpia mare i prevec que l'ultrapassarà amb escreix a mesura que publiqui obra nova.
Cançons d'amor i de pluja (2013) és un recull de vint-i-sis contes (vint-i-vuit, si comptem que dos estan desdoblats) que ha publicat Quaderns Crema dins la col·lecció Mínima Minor. Es tracta d'un llibre curt, d'unes 180 pàgines, que es llegeix amb delectança i en poques hores. Com el títol avança, la majoria dels contes estan centrats en l'amor i més concretament en la fi de l'amor o en la pròpia rutina en què deriva. Una temàtica que l'autor desenvolupa descarnadament, sense misericòrdies i amb un tarannà superficialment humorístic. Els seus protagonistes són tan meticulosos que saben exactament el dia, l'hora, el minut i el lloc en què l'amor s'acaba per sempre i també les característiques meteorològiques més apropiades per sortir al carrer a la recerca d'una mirada fulminant.
La unió no sempre fa la força d'un matrimoni. Quan la cohesió ja no depèn del sexe, la convivència decau. Hi ha qui atribueix aquest fenomen a la manca de passió però, en realitat, té més a veure amb l'excés d'expectatives. Si no fos transitòria, la passió no existiria: concentra emocions que, si es repartissin de manera equitativa entre tots els dies d'una relació, tindrien la intensitat d'una pila esbravada.
Alguns contes observen un to decididament autobiogràfic, amb referències familiars que l'autor comença a desvetllar sense pudor. És un exercici que transita per la fina línia que separa la ficció de la realitat però que ajuda a confeccionar una armadura més consistent. Jo destacaria el conte titulat El nínxol ja que després d'una introducció històrica del llinatge patern i d'un agosarat exercici del si no fos, culmina el relat amb una rotunda proclama amorosa que ens apropa a un autor menys distant del que semblava.
En un dels relats, un escriptor ha d'elegir els deu millors contes del segle XX. Decideix que el criteri sigui la memòria malgrat l'envelliment prematur que pot afectar a part de la tria. Dels 26 (o 28) contes d'aquest llibre jo en destaco cinc: Joan Manuel Serrat, La clau del son, Tercera cançó, El nínxol i La posteritat. En aquest cas jo jugo amb aventatge doncs els contes encara no han tingut temps d'envellir prematurament.
Torna Murakami amb una novel·la intimista que segueix explorant el costat
més vulnerable de la condició humana. Amb una escriptura tan planera com
efectiva, ens introdueix en una absorbent història que agrairíem poder
llegir d'una sola tirada si disposéssim del temps adequat. Només
lamentem que se'ns acabi tan aviat i que hàgim d'esperar molts més dies
per tornar a gaudir del fascinant món literari d'aquest gran escriptor japonès.
Tsukuru Tazaki forma part d'una colla de cinc companys, tres nois i dues
noies, fonamentada en una ferma relació d'amistat i companyonia. És un grup
molt sòlid que omple les necessitats vitals de cada membre fins el punt que els interessos individuals resten subordinats a la dinàmica del col·lectiva. Quan –de sobte– Tsukuru és expulsat del grup, sense cap
raó aparent, aquest s'endinsa en una espiral depressiva que l'acosta a
les portes de la mort. Setze anys després, enmig d'una relació
sentimental amb una noia dos anys més gran, Tsukuru decideix anar a
visitar els seus quatre antics amics i exigir-los que li expliquin els
motius de la seva expulsió. S'iniciarà així un camí de retorn a
l'enyorada joventut que permetrà una exhaustiva mirada introspectiva a
l'interior del propi personatge.
En Tsukuru va pensar que la vida era com una partitura complicada, plena de semicorxeres i fuses i de símbols estranys, i escrita amb una notació no gens clara. Llegir-la correctament era una tasca hercúlia, i encara que la llegissis bé i que fossis capaç de traduir-la als sons correctes, això no volia dir que la gent la sabés entendre o valorar-ne el sentit, ni t'assegurava que faries feliç ningú. ¿Per que havien de ser tan complicades, les accions humanes?
Amb El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge, l'escriptor de
Kyoto ens torna a acompanyar en una passejada pel seu món fantàstic, fermament
ancorat en el realisme més punyent. Sap com ningú barrejar aquests
ingredients sense enfarfegar ni descolorir qualsevol relat, esdevenint un mestre de la
mesura capaç d'occidentalitzar la societat nipona amb tota naturalitat.
Fidel als bons hàbits, segueix utilitzant una bonica banda sonora com a teló de fons; en
aquesta ocasió ha triat els Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz
Liszt (i en versió de Lazar Berman, preferentment).
Era obligat, abans d'acabar aquest Any Espriu, dedicar algunes hores de lectura a l'il·lustre poeta de Sinera. La tria era delicada doncs ens trobàvem davant d'un autor prolífic amb una obra molt diversificada que comprenia tots els gèneres literaris i abraçava un període de 50 anys. Decididament, vaig optar per la visió de conjunt que em podia aportar aquesta biografia d'Agustí Pons, de recent aparició.
La vida de Salvador Espriu no va ser gens senzilla. Tot i pertànyer a una família benestant i ser un autèntic nen prodigi, ben aviat va topar amb l'infortuni: les malalties es van emportar a dos dels seus germans i el van deixar enllitat a ell mateix per un període de tres anys. Més tard, quan estava a punt d'incorporar-se a la Universitat com a docent, esclatà la guerra civil que posà fi a l'etapa republicana i suprimí l'autogovern català. Més endavant ell s'hi referí amb la famosa frase: Quan va acabar la guerra m'avergonyia tant de ser home que m'hauria agradat ser un pacífic gos. L'any 1940 morí el seu pare i es va veure obligat a treballar de valent perquè els seus dos germans puguéssin continuar estudiant, tot això a costa de la seva carrera literària a la qual no s'hi pogué dedicar amb plenitud.
Malgrat tot, amb el pas del temps assolí l'excel·lència. Persona escrupolosament mètodica, amb un altíssim nivell d'exigència, va lluitar aferrissadament per salvar els mots de la llengua catalana (Salvàvem els mots/de la nostra llengua/el meu poble i jo). Tret d'Israel, un breu treball d'adolescència, tota la seva producció literària està escrita en català. Gràcies a la seva voluntat de ferro, va sobreviure a una llarga i implacable dictadura que va prohibir i va intentar aniquilar el nostre idioma. Espriu es va mantenir fidel per sempre més al servei d'aquest poble.
Tot i que manifestava que era un home sense biografia, la veritat és que Salvador Espriu va liderar el panorama literari català comprès entre el 1930 i el 1985. Habitualment es mostrava com una persona tímida i afable, però era capaç de reaccionar amb serena acritud davant una crítica negativa. Això és el que va contestar a Joan Ferraté arran d'un article publicat el novembre del 1968 a Serra d'Or:
La cinquena d'aquestes causes diu així: «Tal vegada, d'una manera silenciosa i indirecta, que el seu germà, aquesta innocentíssima ànima tan sorprenentment bessona de la visceral i força erudita sor Isabel de Villena, amb els seus exhaustius coneixements de Catul, del vers anglès, de la prosa francesa, de l'estructuralisme i del polonès (per a l'entusiasta embadocament del Molas), de la matemàtica postquàntica, dels talasocardancioafrodisíacoovariacollono-purgaciopornoterroartísticorenocoetilodisbauxionismes (he sentit dir que és només un simple tímid sexual i, per torna, impotent, però no ho comento de cap de les maneres, perquè el món i la gent són, és ben sabut, calumniosos i perversíssims) i del que en poesia és per a les noies divertit, és l'únic poeta vàlid del país i àdhuc de l'estranger [...}»
Com hem esmentat abans, Salvador Espriu va conrear tots els gèneres literaris però amb especial dedicació per la poesia (Les Cançons d'Ariadna, Cementiri de Sinera i La Pell de Brau) i el teatre (Fedra, Antígona i Primera Història d'Esther). El seu món particular està farcit de simbologia on la mort hi és omnipresent i on s'hi nota la influència de la càbala jueva i del món clàssic grecoromà. També dedica molta atenció al seu entorn més immediat, com al Jardí dels Cinc Arbres de la casa pairal de Arenys de Mar i la pròpia ciutat que anomena Sinera.
La seva literatura no és gens fàcil i requereix una elevada dosi de paciència, concentració, documentació i perseverància per poder-la anar seguint amb majors o menors entrebancs. Aquesta és la raó per la qual l'obra espriuana no sigui més popular tot i que cantants com Raimon i directors de teatre com Ricard Salvat han contribuït molt a divulgar-la. Fins la fi dels seus dies a Espriu se li demanava insistentment una novel·la, una gran novel·la que culminés la seva vertent prosista i omplís un buit que encara mancava cobrir dins la narrativa catalana; ell ho tenia clar i s'ho anava planificant, però no hi va ser a temps. Morí a Barcelona el 22 de febrer del 1985.
Poques vegades ens parem a pensar com arribem a un llibre, però quan ens ho plantegem comencem preguntant-nos per quina raó hem triat precisament a aquell i no a qualsevol dels altres,
doncs les possibilitats d'elecció són gairebé infinites. La majoria de vegades ens decidirà una bona crítica que ens arriba dels mitjans de comunicació, o bé per un consell d'un amic o –també– perquè es tracta d'una nova obra d'un autor que admirem.
Avui, en el nostre cas, la tria ve induïda per la lectura d'un llibre anterior, Les benignes, que ja he comentat anteriorment. En ell, el seu protagonista –Max Aue– passava una llarga temporada a Piatigorsk, una ciutat del Caucas famosa per les seves aigües termals, on el 1841 hi va trobar la mort, als 26 anys, el famós poeta rús Mikhaïl Lérmontov després d'un duel als peus del massís de Matxuk. A Piatigorsk se'l recorda amb monuments, esteles funeràries i museus. És el seu ciutadà més il·lustre i tota la ciutat roman impregnada del seu carisma.
Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (Moscou, 1814 - Piatigorsk, 1841), anomenat el poeta del Caucas, va ser una de les figures més importants de la poesia russa del segle XIX. Emperò, una de les seves obres més populars, Un heroi del nostre temps (Герой нашего времени, 1840), és una novel·la curta protagonitzada per Petxorin, un antiheroi, que per alguns és l'alter ego de l'autor. El relat, plagat de salts temporals desordenats, retrata la complexitat de caràcter del protagonista, beneficiari d'unes relacions humanes caòtiques i d'un sentiment de desencís permanent. Alguns consideren aquesta obra com una precursora de la novel·la psicològica que, més endavant, Dostoievski va conrear amb rotunditat.
Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n'hi ha prou d'alimentar a la gent amb caramelets. Per culpa d'això tenen l'estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l'autor d'aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d'aquesta descortesia! Senzillament, s'ho ha passat bé dibuixant l'home tal com l'entèn i, per desgràcia seva i vostra, tal com l'ha trobat massa sovint. En té prou d'indicar-ne la malaltia. Com s'ha de curar, Déu ho sap!
Un any després d'haver-se publicat aquesta novel·la, un antic company d'estudis, Nikolai Martinov, sentint-se ofès per una bromada de Lérmontov, el desafià a un duel. A la pròpia ciutat de Piatigorsk, als peus del Matxuk, Lérmontov decidí no disparar i restà immòbil, Martinov no va respectar la treva i el ferí mortalment.
En un primer moment el van enterrar a la mateixa ciutat però la seva àvia va reclamar les seves despulles per inhumar-les a la propietat familiar de Tarhany. Va morir com el seu idolatrat Puixkin.
Fa poc menys d'un any, exactament l'11 de desembre del 2012, comentava en aquest mateix bloc la novel·la de Jordi Sierra i Fabra, Quatre dies de gener, ambientada en els dies immediatament anteriors a la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil (26-01-1939). Avui, acabo de llegir Barcelona cau, el relat de Valentí Puig que utilitza el mateix marc escènic però amb protagonistes i històries diferents. La lectura d'ambdues obres, perfectament complementàries, ens ajuda a poder-nos imaginar una Barcelona fantasmal i caòtica que deixa enrere una llarga etapa de guerra, fam i desolació i que donarà pas a una llarga dictadura que es basarà en la repressió i en la revenja.
Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un escriptor mallorquí de tendència conservadora, autor d'una trentena d'obres, que també ha exercit de periodista i de crític literari. Les seves obres més conegudes són Bosc endins (1982), L'home de l'abric (1998) i La fe de nuestros padres (2007).
No volia fer una novel·la de la guerra civil. El motor de la novel·la és
el protagonista, en Víctor, un personatge indiferent, un punt cínic,
que no dóna importància ni a la política ni a les tragèdies dels altres.
Quan vaig tenir el personatge per a construir-hi la història li vaig
cercar un paisatge. On posar-lo? En una guerra, en els últims dies de la
guerra. En aquell context la gent s'agafava a coses com l'espiritisme,
es practicava un sexe desesperat, hi havia una violència per la
supervivència, i hi havia molt de joc. I tot això en un territori mancat
de tota llei i de tota norma. El tema no és la guerra, sinó el
personatge [...]. (D'una entrevista a Vilaweb el 19-01-12).
Efectivament, Barcelona cau (2012) és una novel·la centrada en les vicissituds d'un personatge immers en una situació límit, però no es poden desmerèixer les descripcions d'un entorn tan asfixiant que l'autor ha sabut captar amb destresa, inclòs aquell silenci de plom que embargava Barcelona el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes.
Inexplicablement, després de seixanta-sis anys d'absència, reapareix en un descampat berlinès ni més ni menys que l'antic canceller de l'Alemanya nazi, Adolf Hitler. El seu aterratge al món del 2011 es veu envoltat d'un conjunt de situacions divertides que semblen anticipar una llarga novel·la còmica i atrevida. Però la força inicial es va diluint a mesura que passen les pàgines i l'obra es converteix en un relat avorrit i poc digerible que només es pot acabar amb moltes dosis d'esforç i de paciència.
L'autor, Timur Vermes (Nuremberg, 1967), escriptor i periodista amb diverses obres publicades, és un altre exemple del canvi d'actitud dels alemanys que, darrerament, han començat a encarar la seva més fosca història amb decisió i sense tants complexes d'inferioritat. Tal com havia fet Olivier Hirschbiegel amb l'extraordinària pel·lícula Der Untergant (L'enfonsament, 2004) o bé Philipp Kadelbach amb la mini-sèrie
Per exemple, en una columna burlesca, entre acudits de sogres i de marits cornuts s'intercalava discretament el següent acudit:
—Un portuguès, un grec i un espanyol van a un bordell. Qui paga? Alemanya.
Er ist wieder da (Ha tornat, 2011) es va convertir en un gran èxit de vendes a la pròpia Alemanya i s'ha anat distribuïnt arreu del món. La versió catalana l'ha publicat l'editorial Columna.
