Un heroi del nostre temps

Poques vegades ens parem a pensar com arribem a un llibre, però quan ens ho plantegem comencem preguntant-nos per quina raó hem triat precisament a aquell i no a qualsevol dels altres, doncs les possibilitats d'elecció són gairebé infinites. La majoria de vegades ens decidirà una bona crítica que ens arriba dels mitjans de comunicació, o bé per un consell d'un amic o –també– perquè es tracta d'una nova obra d'un autor que admirem.

Avui, en el nostre cas, la tria ve induïda per la lectura d'un llibre anterior, Les benignes, que ja he comentat anteriorment. En ell, el seu protagonista –Max Aue– passava una llarga temporada a Piatigorsk, una ciutat del Caucas famosa per les seves aigües termals, on el 1841 hi va trobar la mort, als 26 anys,  el famós poeta rús Mikhaïl Lérmontov després d'un duel als peus del massís de Matxuk. A Piatigorsk se'l recorda amb monuments, esteles funeràries i museus. És el seu ciutadà més il·lustre i tota la ciutat roman impregnada del seu carisma. 

Mikhaïl Iúrievitx Lérmontov (Moscou, 1814 - Piatigorsk, 1841), anomenat el poeta del Caucas, va ser una de les figures més importants de la poesia russa del segle XIX. Emperò, una de les seves obres més populars, Un heroi del nostre temps (Герой нашего времени, 1840), és una novel·la curta protagonitzada per Petxorin, un antiheroi, que per alguns és l'alter ego de l'autor. El relat, plagat de salts temporals desordenats, retrata la complexitat de caràcter del protagonista, beneficiari d'unes relacions humanes caòtiques i d'un sentiment de desencís permanent. Alguns consideren aquesta obra com una precursora de la novel·la psicològica que, més endavant, Dostoievski va conrear amb rotunditat.

Direu que la moralitat no hi guanya res, amb això. Perdoneu-me: ja n'hi ha prou d'alimentar a la gent amb caramelets. Per culpa d'això tenen l'estómac fet malbé: necessiten remeis amargs, veritats càustiques. I ara no us penseu que l'autor d'aquest llibre hagi tingut mai el somni altiu de ser el reeducador dels defectes de la gent. Que Déu el guardi d'aquesta descortesia! Senzillament, s'ho ha passat bé dibuixant l'home tal com l'entèn i, per desgràcia seva i vostra, tal com l'ha trobat massa sovint. En té prou d'indicar-ne la malaltia. Com s'ha de curar, Déu ho sap!

Un any després d'haver-se publicat aquesta novel·la, un antic company d'estudis, Nikolai Martinov, sentint-se ofès per una bromada de Lérmontov, el desafià a un duel. A la pròpia ciutat de Piatigorsk, als peus del Matxuk, Lérmontov decidí no disparar i restà immòbil, Martinov no va respectar la treva i el ferí mortalment. En un primer moment el van enterrar a la mateixa ciutat però la seva àvia va reclamar les seves despulles per inhumar-les a la propietat familiar de Tarhany. Va morir com el seu idolatrat Puixkin.

Barcelona cau

Fa poc menys d'un any, exactament l'11 de desembre del 2012, comentava en aquest mateix bloc la novel·la de Jordi Sierra i Fabra, Quatre dies de gener, ambientada en els dies immediatament anteriors a la caiguda de Barcelona durant la Guerra Civil (26-01-1939). Avui, acabo de llegir Barcelona cau, el relat de Valentí Puig que utilitza el mateix marc escènic però amb protagonistes i històries diferents. La lectura d'ambdues obres, perfectament complementàries, ens ajuda a poder-nos imaginar una Barcelona fantasmal i caòtica que deixa enrere una llarga etapa de guerra, fam i desolació i que donarà pas a una llarga dictadura que es basarà en la repressió i en la revenja.

Valentí Puig (Palma de Mallorca, 1949) és un escriptor mallorquí de tendència conservadora, autor d'una trentena d'obres, que també ha exercit de periodista i de crític literari. Les seves obres més conegudes són Bosc endins (1982), L'home de l'abric (1998) i La fe de nuestros padres (2007). 

No volia fer una novel·la de la guerra civil. El motor de la novel·la és el protagonista, en Víctor, un personatge indiferent, un punt cínic, que no dóna importància ni a la política ni a les tragèdies dels altres. Quan vaig tenir el personatge per a construir-hi la història li vaig cercar un paisatge. On posar-lo? En una guerra, en els últims dies de la guerra. En aquell context la gent s'agafava a coses com l'espiritisme, es practicava un sexe desesperat, hi havia una violència per la supervivència, i hi havia molt de joc. I tot això en un territori mancat de tota llei i de tota norma. El tema no és la guerra, sinó el personatge [...]. (D'una entrevista a Vilaweb el 19-01-12).

Efectivament, Barcelona cau (2012) és una novel·la centrada en les vicissituds d'un personatge immers en una situació límit, però no es poden desmerèixer les descripcions d'un entorn tan asfixiant que l'autor ha sabut captar amb destresa, inclòs aquell silenci de plom que embargava Barcelona el dia abans de l'entrada de les tropes franquistes.

Ha tornat

Inexplicablement, després de seixanta-sis anys d'absència, reapareix en un descampat berlinès ni més ni menys que l'antic canceller de l'Alemanya nazi, Adolf Hitler. El seu aterratge al món del 2011 es veu envoltat d'un conjunt de situacions divertides que semblen anticipar una llarga novel·la còmica i atrevida. Però la força inicial es va diluint a mesura que passen les pàgines i l'obra es converteix en un relat avorrit i poc digerible que només es pot acabar amb moltes dosis d'esforç i de paciència.

L'autor, Timur Vermes (Nuremberg, 1967), escriptor i periodista amb diverses obres publicades, és un altre exemple del canvi d'actitud dels alemanys que, darrerament, han començat a encarar la seva més fosca història amb decisió i sense tants complexes d'inferioritat. Tal com havia fet Olivier Hirschbiegel amb l'extraordinària pel·lícula Der Untergant (L'enfonsament, 2004) o bé Philipp Kadelbach amb la mini-sèrie Unsere Mütter, unsere Väter (Hijos del III Reich, 2013).

Per exemple, en una columna burlesca, entre acudits de sogres i de marits cornuts s'intercalava discretament el següent acudit:
—Un portuguès, un grec i un espanyol van a un bordell. Qui paga? Alemanya.

Er ist wieder da (Ha tornat, 2011) es va convertir en un gran èxit de vendes a la pròpia Alemanya i s'ha anat distribuïnt arreu del món. La versió catalana l'ha publicat l'editorial Columna.

Notes a Apocalypse Now

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) és una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Quan la vaig descobrir no em vaig saber estar de mirar-me-la repetidament; gairebé em sabia tots els diàlegs però continuava fascinant-me com el primer dia. Recordaré sempre algunes de les escenes més memorables amb les mítiques frases que ja han passat a la història, com la de M'encanta l'olor de napalm de bon matí. Però el que realment m'atrapava era el procés de transformació que experimenta el protagonista, el capità Willard, a mesura que s'acosta al seu objectiu. Un crescendo magistralment captat per Coppola.

Era de domini públic que el procés de filmació a les illes Filipines va ser molt llarg i va haver de superar tota mena d'obstacles: desastres naturals que feien malbé els decorats, greu malaltia de Martin Sheen, poca professionalitat dels pilots d'helicòpters, temperatures extremadament elevades... Tots aquests inconvenients van allargar el rodatge, disparant les despeses i provocant la intranquil·litat del director que hi arriscava la seva pròpia economia. Malgrat tot, es va imposar el final feliç i la pel·lícula va triomfar rotundament, recuperant la inversió amb substanciosos beneficis.

A bona part del rodatge hi assistí l'esposa del director, Eleanor Coppola, a qui se li va encarregar la realització d'una mena de making-of. Al mateix temps, va recollir en un dietari els fets més destacables del dia a dia, començant el novembre del 1975 i acabant –exactament– dos anys més tard. A part de les incidències pròpies del rodatge, el diari dedica moltes pàgines a la crisi matrimonial que afecta a la parella, l'estat d'inseguretat perpètua que envolta a Francis i el replantejament del paper que li toca jugar com a dona que viu a l'ombra d'un geni que eclipsa totalment la seva pròpia vida.

Sempre he pensat que aquesta gran pel·lícula no és perfecta i que la part final fa aigües. L'autora constata que aquest va ser el repte que més va martiritzar al director, incapaç de trobar un final del mateix nivell que el metratge precedent. Però tot i així, Francis Ford Coppola aconseguí crear una autèntica i perdurable obra d'art.

Quan érem feliços

Em vaig decidir per Quan érem feliços després d'haver llegit l'article On resideix l'esperit del temps que Salvador Cardús va publicar a La Vanguardia el dia 22 d'agost d'enguany. En ell, Cardús explicava que la lectura del llibre no havia desmerescut les expressions que havia vist a la cara de la seva esposa mentre el precedia en la seva lectura i descobria sorprenentment com el món descrit per l'autor era –també– el seu propi món.

Rafel Nadal (Girona, 1954), escriptor i periodista,  va ser director d'El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010. També va participar en l'arrencada del diari Ara i actualment forma part de La Vanguardia i col·labora amb TV3, 8tv i RAC1. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Josep Pla 2012.

Ens trobem davant les memòries d'infantesa i d'adolescència del sisè fill, d'un total de dotze, d'una de les famílies gironines més conegudes: els Nadal-Farreras. Una nissaga que ha fornit a personatges tan rellevants com en Quim Nadal, exalcalde de Girona i exconseller de la Generalitat; en Manel Nadal, exsecretari del DPTOP del govern català, en Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona i en Rafel Nadal, exdirector de El Periódico de Catalunya i autor del llibre que ens ocupa. Per tant, no serà el retrat d'una família qualsevol sinó d'una influent família de la burgesia gironina –amb els pares de l'Opus Dei– durant l'època franquista; exactament entre les dècades dels 50 i dels 60.

De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.

Amb un llenguatge planer i un llarg seguici de capítols molts curts, l'autor passa revista a la seva infantesa que transcorre entre Girona, la platja palamosina de La Fosca, el mas d'Aiguaviva i l'internat d'El Collell, on hi passa cinc anys. Bona part de la novel·la és una mostra d'afecte per la capital gironina que és descrita amb especial delicadesa, sobretot la part vella presidida per la seva omnipresent catedral.  També reflecteix amb molta tendresa les difícils relacions que s'estableixen entre els membres d'una família tan nombrosa que és capaç de tirar endavant amb moltes dosis de tolerància i d'esperit fraternal. Per la seva rellevància significativa, també convé destacar l'homenatge oníric que l'autor ret al seu germà Toni –desaparegut en alta mar després d'una nit de pesca– al capítol titulat A la medina de Trípoli.

Rafel Nadal aconsegueix crear un retrat social de la Girona de postguerra que, tal com deia Cardús en el seu article, és fàcilment extrapolable a d'altres indrets de Catalunya. Malgrat tot, com diuen alguns blocaires, limitar-se a la pura realitat, sense emprar cap pinzellada de ficció, pot arribar a convertir el relat en una trivialitat.

La Revolució russa (1891-1924)

Orlando Figes (Londres, 1959) és professor d'història al Birkbeck College de la Universitat de Londres. La seva especialitat és la història russa de la qual n'ha publicat diversos treballs: A People's Tragedy (1996), Natasha's Dance (2002), The Whisperers (2007), Crimea (2010) i Just Send Me Word (2012). Del primer d'ells, el suplement literari de The Times en va dir que era un dels cent llibres més influents d'ençà la guerra.

El millor resum que es pot fer de les més de nou-centes pàgines de  La Revolució russa (1891-1924) el trobem en el propi subtítol: La tragèdia d'un poble. Una indiscriminada carnisseria que va costar més de deu milions de morts, comptant-hi els propis episodis de les revolucions, la consegüent guerra civil, l'adveniment del terror roig, la fam i les epidèmies sobrevingudes. Sense comptar els dos milions d'emigrants i els efectes demogràfics d'una taxa de natalitat reduidíssima. Un preu indecent per passar d'una dictadura autàrtica a una altra suposadament proletària però que seguia mantenint l'opressió envers el gran gruix de la població, majoritàriament formada per les classes populars més humils i famolenques.
  

Com una forma de govern absolutista, el règim bolxevic era distintivament rús. Era una imatge en el mirall de l'Estat tsarista. Lenin (i més tard Stalin) van ocupar el lloc del tsar-Déu; els seus comissaris i esbirros de la Txeka van desenvolupar els mateixos papers que els governadors provincials, els 'oprichniki', i els altres plenipotenciaris del tsar; mentre que els seus camarades de partit tenien el mateix poder i la mateixa posició privilegiada que l'aristocràcia sota l'antic règim. Però existia una diferència substancial entre els dos sistemes: mentre que l'elit del règim tsarista era socialment aliena a la gent corrent (i en les terrers frontereres no russes també era ètnicament estranya), l'elit soviètica estava formada majoritàriament per russos corrents.

Massa sovint, a mesura que ens endinsem en el coneixement de la història, ens topem amb la descripció d'una quantitat inabastable d'aberracions criminals que som incapaços de comprendre i de pair. Si l'holocaust nazi és la referència màxima de la maldat, el que havia passat a Rússia pocs anys abans no es quedà enrere. Allí la vida tampoc tenia cap valor:

Un camperol comentava a una colla de científics: «Un bashkir em va matar la vaca, jo vaig matar el bashkir i després vaig robar una vaca a la seva familia. Ara em pregunto: ¿Em castigaran per la vaca?» Quan li van preguntar si esperava ser més castigat per l'assassinat de l'home que pel robatori de l'animal, el camperol respongué: «Això no és res, la gent és molt barata arreu».

Orlando Figes s'apunta al grup dels historiadors que, a més de saber fer la seva feina amb excel·lència, la saben explicar amb rigurosa amenitat. La seva obra ens ajuda a desmitificar alguns fets enaltits exageradament per la historiografia russa, com la de la presa del Palau d'Hivern a càrrec d'uns pocs centenars d'homes mentre la vida ciutadana de Sant Petersburg ni s'immutava. Pacientment, l'autor aconsegueix mantenir la nostra atenció construint un relat amè, gairebé novel·lesc, però impregnat d'una gran diversitat d'actes degenerats que –com a notari de la realitat– havia de recollir sense secretismes. Groucho Marx deia que no desitjava formar part de cap club que acceptessin a socis com ell. Nosaltres no podem triar, però és molt trist formar part d'una espècie humana que inclogui a gent disposada a la barbàrie més execrable.

Mirmanda

Al poema èpic Canigó, que va escriure Jacint Verdaguer l’any 1886, sobresurten dos versos –exactament en el Cant VIè– que amb el pas del temps s’han anat convertint en dita popular: Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat. Un refrany que, segurament, pot emprar-se quan convé abaixar els fums dels barcelonins. 

Mirmanda és una ciutat imaginària que hom sol situar dins el terme de Terrats (Rosselló), als pendents baixos de la comarca dels Aspres, a tocar del marge dret del torrent Canta-rana i molt a prop dels vestigis megalítics coneguts com el Roc de les Lloca i el Camp de Morts, on potser hi reposen alguns cabdills gals que es van rendir davant d’Anníbal. Va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants.

Carretera d’entrada al municipi de Terrats (Rosselló).

La creença popular d’antany considerava que no hi havia cap lloc més ric al món i que Mirmanda i el mont creux de Corbèra valien més que tot el Rosselló plegat. Deien que prop de la ciutat encara es podia observar la traça meravellosa d’un dels peus del cavall de Rotllan, un heroic soldat de l’emperador Carlemany, protagonista de La cançó de Rotllan (s. XI), probablement la cançó de gesta més antiga escrita en llengua romànica a Europa. Mirmanda va ser un domini de les fades; i els romàntics de l’entorn creien que en aquests llocs, avui en dia ombrívols i silenciosos, es van sentir alguna vegada els sons harmoniosos del Rei Artús, que la brisa del matí feia arribar a les orelles de les dones d’aigua. 

Diu la llegenda que Mirmanda va ser una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivien les Encantades. D’entre els seus tresors en destacava un mirall que tenia la capacitat de fer enamorar tothom qui s’hi reflectís. Invisible a ulls humans, la ciutat només podia ser vista per pocs pastors, alguns dels quals havien guanyat el favor de les nimfes i s’havien enriquit substancialment. Aquests hi havien vist magnífiques habitacions, de lluminositat esclatant, on les aloges omplien d’alegria i de plaer l’ànima dels mortals que havien elegit, si bé totes aquestes visions apareixien i desapareixien d’una manera capritxosa. 

Moltes vegades s’havia observat, damunt la catifa verda de les valls de Mirmanda, roba estesa d’una blancor tan extraordinària que era l’enveja de les mestresses del veïnat. Aquesta roba s’esvania d’una forma inesperada, sense deixar rastre, acompanyada d’un sorollós brogit. La reina de les fades va decidir premiar els pastors més respectuosos amb el seu poder. Aleshores, després de veure una altra vegada com havia desaparegut de sobte la roba estesa, un pastor va quedar atrapat dins un cinturó encantat que li seguia els passos. Sorprès, el recollí mentre una veu, des de les altures, li cridava: Vés, tu no seràs mai pobre.

Portada de la revista de la Catalunya Nord i logotip de la col·lecció d’Ed. de 1984.

Però, farta de la superficialitat terrenal, la Deesa Mare va provocar un cop de mar que va esborrar Mirmanda del mapa. Tota la plana del Rosselló va desaparèixer fins que el muntanyam del Canigó va aturar el mar. Llavors va ser quan els pagesos dels Aspres van fundar l’actual poble de Terrats, molt a prop de les runes de la ciutat fantàstica.

L’única supervivent de la catàstrofe va ser la darrera reina que havia tingut la sensatesa de fugir abans del tsunami però que desconeixia els motius que havien mogut a la Deesa Mare per enaiguar tota la ciutat. Llavors va decidir construir una còpia perfecte de l’antic palau sota el puig de la Capsana i reprendre la vida social amb festes multitudinàries a les quals convidava les goges dels entorns. Malgrat tot, ben aviat es va adonar que fer renéixer Mirmanda era impossible i es va suïcidar. Des d’aleshores, la mítica ciutat i els dos palaus van romandre dormint el somni dels justos i només la tradició oral i les llegendes populars han fet possible recuperar aquests episodis i indrets meravellosos. 

Avui, Mirmanda també dóna nom a una revista cultural de la Catalunya Nord i a una col·lecció literària d’Edicions de 1984.

LA GOJA DE MIRMANDA

Quan Barcelona era un prat
ja Mirmanda era ciutat,
forts gegants l'han aixecada,
que de pedra amb glavi tosch

quant los veien dintre el bosc,
fins los roures tremolaven.

Canigó (Cant VIè, Nuviatge)

Jacint Verdaguer

Les orenetes de Montecassino

Un dels episodis més coneguts de la II Guerra Mundial és la mal anomenada Batalla de Montecassino (1944), una sèrie de quatre dures batalles entre les tropes nazis i una coalició de més de deu països. L'objectiu dels aliats era trencar la Línia Gustav i així poder continuar el camí cap a Roma. Bona part de la rellevància d'aquests fets és deguda al bombardeig i a la devastació total de l'Abadia de Montecassino, el primer monestir que va fundar Sant Benet, l'any 529. Va ser un dels enfrontaments més cruents que es recorden, amb més de 74.000 morts i amb la participació de soldats d'ètnies ben variades: alemanys, italians, nord-americans, francesos, polonesos, neozelandesos, jueus, nepalesos, hindús, senegalesos i magrebins. El règim nazi va aprofitar la destrucció de l'indret per demostrar i difondre la barbàrie de les tropes aliades mitjançant una campanya d'intensa propaganda ideològica.

La novel·la d'Helena Janeczek no és una narració bèl·lica de les batalles esmentades sinó un conglomerat de petites històries que tenen en comú el mateix escenari. Des del sergent nord-americà John 'Jacko' Wilkins fins el general polonès Władysław Anders, passant pels maorís Charles Maui Hira i Rapata Sullivan, els amics italians Edoardo Bielinski i Anand Gupta i acabant amb la jueva Irena Levick. Històries que l'autora ha sabut intercalar entre les quatre ofensives que, per altra banda, només es descriuen tangencialment.

Al centre d'aquest lloc hi ha una abadia, el primer monestir que es va fundar a l'Occident, quatre vegades destruït. Al peu d'aquest monestir hi ha el cementiri polonès. Més avall, als afores de Cassino, el cementiri de la Commonwealth. Els alemanys estan enterrats a Caira, els nord-americans a Anzio, els francesos a Venafro, els italians a Mignano-Monte Lungo.Tots soldats caiguts en la Campanya d'Itàlia i, sobretot, en la Batalla de Montecassino, nom amb el que es coneixen les quatre ofensives aliades desenvolupades entre gener i maig del 1944. [...]

Un cop acabada la lectura hom no pot fer més que compadir el maleït destí que va haver de suportar el poble polonès durant el segle XX: ocupats al mateix temps pels alemanys a l'oest i els russos a l'est, víctimes d'episodis execrables com la matança de Katyn, màrtirs de les tropes aliades a la Batalla de Montecassino i subjugats –altra volta pels soviètics– després de la guerra. Fins i tot, el seu gran heroi nacional, el general Władysław Anders va haver d'exiliar-se, morint a Londres l'any 1970. Això sí, tal com era el seu desig, les seves despulles es van traslladar al cementiri polonès de Cassino (Itàlia), on reposen al costat dels seus soldats.

Les benignes (relectura)

Boris Artzybacheff, Swastikas, 1942, Life Magazine

Fa poc més d'un any que vaig llegir aquesta extraordinària novel·la de Jonathan Littell de la qual en vaig fer un petit comentari en aquest bloc, el dia 31 de juliol del 2012. Em va agradar tant que recentment he tornat a disfrutar de les 1.162 pàgines que la conformen, aquesta vegada mitjançant una impecable versió en català a càrrec de Pau Joan Hernández, deliciosament editada per Quaderns Crema.

Tot el relat està dedicat a la polièdrica figura de Max Aue, des de la seva infantesa fins la dècada dels setanta, quan decideix explicar –sense remordiments– la seva miserable i turmentada existència. Un altre paradigma de l'Alemanya culta, educada i socialment capdavantera que es va veure abocada als crims més esgarrifosos que mai podran justificar-se amb el banal concepte d'obediència deguda.

Malgrat les controvèrsies que aquesta obra ha anat generant d'ençà la seva publicació –l'any 2007– ningú no pot negar que ens trobem davant d'un treball colossal que constantment ens fa oblidar que Aue és un personatge de ficció, tot i algunes llicències exagerades que l'autor ha anat intercalant a consciència per recordar-nos que, de veritat, no va existir;  però sí que n'hi van haver uns quants com ell. Com deia Joseph Goebbels en els seus escrits de joventut: L'important no és tant el que es creu; l'important és creure.

Licantropia

Coincidint amb la surrealista decisió del govern d'Aragó d'anomenar lapao a la variant dialectal nord-occidental del català que es parla a la Franja de Ponent, apareix a les llibreries la primera novel·la de Carles Terès que, tot i haver nascut a Barcelona, es considera un autor aragonès que escriu en català. El 2011 va guanyar el premi Guillem Nicolau ja que el jurat va considerar que l'obra era mereixedora del premi per què tradició i innovació conviuen dins una fabulació plena d'imaginació i interès a través d'una estructura narrativa travada i rica. Curiosament, poc després, el govern aragonès decidí suprimir aquest històric certamen i el fusionà amb els premis en llengua aragonesa per anar esborrant la presència del català de la vida cultural i institucional de l'Aragó.

La novel·la situa l'acció a la Pobla de Llobosa, una població fictícia de l'Alt Matarranya, on hi viu la parella formada pel Llorenç i la Laura. Ell, fill de Barcelona, treballa com a fotògraf freelance i ella és la doctora del centre de salut de la zona. Són raonablement feliços fins que en Llorenç comença a descobrir secrets dels seus avantpassats que l'estremeixen. La Laura tampoc en quedarà al marge i, conjuntament, endegaran una extensa investigació que els farà prendre una difícil decisió. Amb un final obert, el lector pot imaginar-se el que més li plagui.

—T'entenc, de debò. Però tu no saps què vaig passar ahir (o era abans d'ahir) a la muntanya. Vaig convertir-me en una cosa que no era ni persona ni animal. Era... —es quedà pensatiu—. I el pitjor del cas és que... em va agradar! Més que això: em va embriagar. Però, a la vegada, vaig sentir uns impulsos que no eren gens innocus. Impulsos assassins.

Carles Terès arrisca molt en la seva opera prima però se'n surt la mar de bé. Resol el contingut licantròpic amb la destresa suficient per no trobar-lo inversemblant ni poc significatiu. Construeix una línia argumental força sòlida i és capaç de crear un clímax addictiu que permet una lectura plaent, de tirada llarga. En l'aspecte formal sobresurt la combinació dels dialectelismes amb el català estandard, fruit d'un treball metòdic i rigorós que defuig de la utilització excessiva dels castellanismes de l'indret. Sens dubte, una bona opció per apropar-se a la narrativa catalana contemporània amb el valor afegit d'estar escrita per un aragonès de la Franja.