Les benignes (relectura)

Boris Artzybacheff, Swastikas, 1942, Life Magazine

Fa poc més d'un any que vaig llegir aquesta extraordinària novel·la de Jonathan Littell de la qual en vaig fer un petit comentari en aquest bloc, el dia 31 de juliol del 2012. Em va agradar tant que recentment he tornat a disfrutar de les 1.162 pàgines que la conformen, aquesta vegada mitjançant una impecable versió en català a càrrec de Pau Joan Hernández, deliciosament editada per Quaderns Crema.

Tot el relat està dedicat a la polièdrica figura de Max Aue, des de la seva infantesa fins la dècada dels setanta, quan decideix explicar –sense remordiments– la seva miserable i turmentada existència. Un altre paradigma de l'Alemanya culta, educada i socialment capdavantera que es va veure abocada als crims més esgarrifosos que mai podran justificar-se amb el banal concepte d'obediència deguda.

Malgrat les controvèrsies que aquesta obra ha anat generant d'ençà la seva publicació –l'any 2007– ningú no pot negar que ens trobem davant d'un treball colossal que constantment ens fa oblidar que Aue és un personatge de ficció, tot i algunes llicències exagerades que l'autor ha anat intercalant a consciència per recordar-nos que, de veritat, no va existir;  però sí que n'hi van haver uns quants com ell. Com deia Joseph Goebbels en els seus escrits de joventut: L'important no és tant el que es creu; l'important és creure.