1Q84 (Llibres 1 i 2)

Segons diuen alguns, es tracta de l’obra més ambiciosa de l’escriptor de Kyoto. Està dividida en tres parts que es publiquen en dos llibres independents. La versió catalana del primer va aparèixer l’1 de febrer del 2011 i s’espera que la segona surti a finals d’any. És, per tant, difícil poder-ne fer una valoració general ja que ens trobem a mig recorregut i ens esperen moltes més pàgines, però sí que podem transmetre les impressions que ens han causat la lectura de les primeres 780 pàgines.

Haruki Murakami, recentment guardonat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya, ens té acostumats a construir uns universos on es barreja la realitat amb la fantasia. El títol d’aquesta obra ens remet al conegut món que George Orwell ens va descriure a 1984. Es tracta, doncs, d’un relat on l’element fantàstic s’imposarà a la quotidianitat a través d’uns recorreguts convergents protagonitzats per dos joves de trenta anys, en Tengo i l’Aomame.

Com en altres treballs de Murakami, els nostres herois aniran desenvolupant les seves tasques en paral·lel i malgrat l’estreta relació que els uneix, en cap pàgina de la novel·la arribaran a trobar-se. Se serviran dels actors secundaris, en aquest cas de la Fukaeri, per refermar i engrandir uns vincles d’unió tan estrets que resoldran bé la narració sense necessitat del contacte físic.

Torna a ser importantíssima la banda sonora. En aquest cas hi domina la música clàssica, destacant-hi la Sinfonietta de Léos Janacek. L’altra passió de l’autor, el jazz, també es fa notar així com altres elements emblemàtics de la cultura occidental: Rolling Stones, Faye Dunaway, Steve McQueen…

El que més m’agrada d’aquest autor és la increïble capacitat narrativa que exhibeix a cada paràgraf de la història. Ho fa d’una manera ben senzilla, sense emprar paraules rebuscades o construccions funambulistes. Transmet la sensació d’una escriptura espontània, àgil, planera, capaç d’arribar allà on vol sense necessitat de malbaratar cap paraula. Les seves descripcions, tant de personatges com d’escenaris, són tan precises que podrien competir amb imatges reals. A mesura que vas llegint penses que l’escriptor ho ha redactat tal com raja, sense massa correccions posteriors.

Cal esperar la segona i definitiva entrega per fer-ne una valoració més precisa, ara resten molts interrogants per resoldre i la curiositat no satisfeta ens fa esperar amb expectació el desenllaç final. Llavors en tornarem a parlar.

Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Abans d'emprendre la lectura de 1Q84, la darrera i més ambiciosa obra d'Haruki Murakami, vaig pensar que a mode d'aperitiu estaria bé llegir-me la novel·la curta L'amant perillosa (Kokkyô no minami, taiyô no nishi, 1992). Com sol passar en alguns títols de pel·lícules, hagués estat millor traduir literalment l'original ja que Al sud de la frontera, a l'oest del sol és molt més adequat.

Està tan ben escrita i és tan amena que la vaig llegir pràcticament d'una tirada. Tracta de la vida d'un jove de trenta-i-tants anys, aparentment feliç amb la seva còmoda vida, que veu trontollar el seu món quan es retroba amb Shimamoto, l'amor d'infància. Amb un final sorprenent, és una altra mostra de l'univers literari de l'escriptor de Kyoto, tan aficionat en combinar elements reals i fantàstics.

M'he passat la vida volent ser algú altre. Sempre que he anat a un lloc nou i he començat una nova vida, he intentat construir-me una nova identitat. Ho he fet un munt de vegades. En part, això forma part del procés de créixer, però en part també és com un intent de canviar de personalitat. Sigui com sigui, em pensava que convertir-me en una persona diferent em podria alliberar de tot. Sempre he cregut que si m'hi esforçava em podria escapar de mi mateix. Però sempre he arribat a una via morta. Vagi on vagi, sempre acabo sent jo mateix.

Penso que l'obra està farcida d'elements autobiogràfics, no només per la banda sonora del llibre -una barreja de jazz, música clàssica i Nat King Cole- sinó per abundants introspeccions del protagonista que ens revelen vivències reals del propi autor. El dibuix del paisatge japònes, des de la postguerra fins a les acaballes dels 90, li atorga un valor afegit i l'insereix en un escenari significativament atraient.

Absolutament recomanable. Si hom diu que llegir és un plaer jo hi afegiria: i llegir Murakami encara ho és més.

El cementiri de Praga

Els protocols dels savis de Sió és un panflet antisemita publicat per primera vegada el 1903 a Rússia, l'objectiu del qual era justificar ideològicament els pogroms que sofrien els jueus. El text seria la transcripció d'unes suposades reunions dels savis de Sió, on es detallen els plans d'una conspiració jueva, que controlaria la maçoneria i els moviments comunistes, estesa per totes les nacions de la Terra, i tindria la finalitat d'aconseguir el poder mundial.

A la darrera novel·la d’Umberto Eco, barreja de ficció i realitat, s’atribueix l’autoria d’aquest fulletó al capità Simone Simonini, un piemontès misògin i golafre establert a París. Un personatge terriblement antipàtic i repugnable, admirador d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue, que es guanya la vida falsificant documents i instigant, per encàrrec, diversos complots.

Trenta anys després d’El nom de la Rosa, l’escriptor italià s’endinsa en la segona meitat del segle XIX per fer-nos un retrat de la vida política i social de França i Itàlia. Tal com assegura al final del llibre, l’únic personatge inventat d’aquesta història és el protagonista, tots els altres personatges van existir realment i van fer i dir allò que diuen a la novel·la. El rerefons històric li serveix per presentar-nos un món ple de mentides on la cobdícia humana arriba a les més altes cotes de miserabilitat.

Personalment el llibre m’ha decebut. No sé si perquè l’època històrica que reflecteix no m’atreu en excés o perquè la temàtica general que desenvolupa no m’emociona. L’he trobat irregular, amb capítols irrellevants i avorrits, que dificulten una lectura fluïda i agradable. Només destacaria un intens treball de documentació històrica i un inacabable listat de riqueses gastronòmiques que ben bé podrien ser dignes d’un Ferran Adrià del segle XIX.

Tony Judt i la portera del Núñez

Seguim vivint temps convulsos. Continuem immersos en una dura i llarga etapa de crisi i encara no veiem la claror a la sortida del túnel. Restem inquiets davant un futur incert que ens preocupa. És el moment de cavil·lar i preguntar-nos com hem pogut arribar fins aquí, com hem pogut passar, en només quatre dies, de l’ampul·lós estat del benestar a l’actual caos econòmic i social. Sortosament, però, i de manera esporàdica, surten aportacions que ens ajuden a entendre el perquè de tot plegat i, com a mínim, ens fan veure que un altre futur encara és possible, com l’obra pòstuma de l’historiador britànic Tony Judt, El món no se’n surt (Ed. La Magrana, 2010), una disecció indispensable per comprendre i entendre el fracàs social amb el qual ens toca conviure.

Si, segles enrera, el filòsof John Stuart Mill considerava que una societat merament estructurada en relacions i sentiments interessats és esencialment repulsiva, Tony Judt va més enllà i afirma que a partir de la dècada dels vuitanta les coses han empitjorat greument: ara sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Ho il·lustra amb dos exemples esfereïdors: l’any 1968 el director de General Motors guanyava 66 vegades més que un treballador normal, avui el director de Wal-Mart en guanya 900 vegades més. Judt pensa que s’ha enfonsat el sentit de comunitat i cal la implantació d’una nova narració moral basada en dos grans projectes col·lectius: llibertat i igualtat. I, per sobre de tot, formular una nova redefinició de la riquesa: Si redistribuir la riquesa material millora la salut, dismineix les tensions socials o afavoreix l’accés equitatiu als serveis reservats a una minoria, no millorarà això la posició del país?

Judt també considera que les dues darreres dècades han estat miserablement perdudes. La idea de menys estat, capitanejada als EEUU pel Tea Party, és un botó de mostra dels aires putrefactes que ens envolten. Tony Judt considera que un govern que reconeix la seva reticència a assumir responsabilitats i prefereix desviar-les al sector privat, a mans dels capricis del mercat, pot o pot no estar contribuint a l’eficiència. En tots cas, abandona atribucions cabdals de l’estat modern. I afegeix: ¿Per què estem tan segurs que certa planificació, o els impostos progressius, o la propietat col·lectiva dels béns públics són restriccions intolerables de la llibertat; mentre que circuits tancats de televisió, rescats estatals de bancs d’inversió ‘massa grans per caure’, telèfons intervinguts i costoses guerres internacionals són càrregues de fàcil acceptació per a les persones lliures?

A casa nostra, la portera del Núñez va saltar a la fama l’any 1996 quan el president del Barça va manifestar que amb 2.000 milions de pessetes, 12 milions d’euros, fitxava -fins i tot- la portera de casa seva, en referència al desig de Johan Cruyff de fitxar al contrastat jugador galés Ryan Giggs. De llavors ençà, i no només en l’àmbit estrictament esportiu, es fa servir aquesta expressió per remarcar la presa de decisions banals, amb poc valor afegit. Em ve a la memòria aquesta expressió quan penso en les tres decisions més rellevants que va adoptar mesos enrera el govern espanyol per fer front a la crisi econòmica: la congelació de pensions als jubilats, la retallada del 5% al funcionariat i l’endarreriment de la jubilació dels 65 al 67 anys, aquesta darrera pendent de concretar. No cal dir que és del tot innecessari conformar equips de govern amb gent sobradament preparada i remunerada per arribar a conclusions tan parcials i poc creatives que, una altra vegada més, també podia haver signat la portera del Núñez.

Tota la vida hem sentit a parlar dels paradisos fiscals. Fins i tot a les revistes de coloraines s’informava que moltes admirades celebritats fixaven les seves residències a Andorra o Mònaco per estalviar-se impostos. Només ara, quan l’estructura trontollava de debó, s’hi ha posat mà gràcies a l’acció del president francès Sarkozy, paradoxalment un qualificat representant de la dreta europea. I és que el descrèdit de la classe política és tan gran que ningú s’ha de sorprendre per l’increment exagerat de l’abstenció electoral. Els dirigents no han estat capaços de trobar una sortida viable a una greu etapa de crisi econòmica que es venia anunciant des de feia força temps, era com la Crònica d’una mort anunciada de García Márquez. Un sistema productiu basat només en dos o tres grans puntals és una temeritat que passa factura. Ara l’estem pagant i els nostres responsables polítics només fan que mirar a la resta del món per rebre ordres i esperar que la dubtosa recuperació global ens proporcioni l’inèrcia suficient per sortir-nos-en amb més o menys danys col·laterals. No existeix ni la autocrítica ni les ganes sinceres d’esmenar les errades, només interessa la lluita per conservar o per conquerir el poder. I així estem…

El maig del 2007, el Govern de Catalunya es va fer càrrec del deute de la televisió pública catalana: 1.046,7 milions d’euros. L’endemà, una editorial del Diari de Girona apuntava tot el que es podria fer amb aquests diners: cinc hospitals com el Josep Trueta, 2.000 centres d’atenció primària, 830 guarderies o 250 escoles de primària. Aquestes són les prioritats que afavoreixen els ciutadans? Val la pena gastar-se tants diners en una empresa pública que compra a preu d’or esdeveniments esportius, com la Fórmula 1, la Lliga o la Champions League, als quals podem accedir-hi a través d’altres canals privats?

El relleu dels polítics professionals que durant les darrers dècades han ocupat les diferents parcel·les de poder per generacions més joves és una de les poques esperances que ens queden per tal de regenerar la cosa pública on els actuals dirigents han fracassat estrepitosament. Seria una aposta audaç que hauria de servir per buscar noves alternatives a una mentalitat i a una manera de fer absolutament esgotada, viciada i erma. Tony Judt també ho veu així: El dissens i la dissidència són obra, abassegadorament, dels joves. No és per casualitat que els homes i les dones que van encetar la Revolució Francesa, com els reformadors i planificadors del New Deal i de l’Europa de la postguerra, fossin clarament més joves que els qui els havien precedit.

Malgrat tot, algun brot verd apareix enmig tanta mediocritat. En el món musical en català despunten nous grups que ens demostren el talent i la creativitat d’unes noves fornades plenes d’enginy i sensibilitat, com els grups Manel i Els amics de les arts, paradigmes d’una renovació que no solament s’ha de circumscriure al camp artístic. Tant de bo escoltant Captatio Benevolentiae dels Manel poguem seguir cantant i fent-nos nostra aquella estrofa final que diu: I a vegades, contra tot pronòstic, una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic tot fent evident que, per un moment, ens en sortim. Tant de bo!

Platges del desembarcament

Un dels indrets amb més dramatisme històric que tenim -relativament- més a prop és la costa de Normandia on, el 6 de juny del 1944, va començar la fase decisiva de la lluita per l’alliberament europeu de l'ocupació alemana. Tot i que no és una destinació turística massa popular, vam aprofitar les vacances d’estiu per acostar-nos-hi i poder copsar de primera mà l’escenari d’aquells fets que van costar la vida de tants milers de joves.

Vam establir el campament base a Caen i, des d’allí, ens vam desplaçar en direcció est i oest per anar seguint tota la costa i visitar les cinc grans platges del desembarcament: Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword. Com que vam ser previsors i disposarem de temps, també vam poder veure llocs estrictament paisatgístics com els penya-segats d’Etretat, la ciutat d’Honfleur i la Tapisserie de Bayeux.

La platja més famosa de totes és Omaha, la Bloody Omaha com dirien els americans, i allà s’hi troba la Pointe du Hoc, un penya-segat de 30 metres que va ser capturat pels Rangers americans a costa de nombroses baixes. Actualment està coronat per un monument que, per cert, estava en obres finançades al 100% pel govern americà. La gran esplanada està farcida de cràters produïts pels intensos bombardeigs de la flota aliada. Molt a prop, a Colleville-sur-Mer, hi trobem el cementiri militar americà on per visitar-lo has de passar per intensos controls de seguretat semblants als dels aeroports. És el lloc on hi vam trobar el major nombre de visitants, amb les places de pàrking col·lapsades i cues per poder-hi accedir. L’indret està impecablement ben cuidat, les creus mil·limètricament alineades i la gespa i la vegetació resplandents. A la vora, a La Cambe, s’hi troba el cementiri militar alemany que, sense ser tan espectacular com l’americà, transmet una atmosfera que esborrona. Gran part de les tombes corresponen a soldats entre 18 i 20 anys d’edat, la majoria identificats però algunes amb la tètrica inscripció Ein Deutscher Soldat.


Utah Beach s’ha convertit gràcies a la sèrie Band of Brothers en la segona platja més carismàtica. Allí hi vam trobar l’església de Sainte-Mère-Eglise amb el maniquí del paracaigudista que penja del seu campanar. A Brécourt Manor vam visitar el lloc on es trobava la posició alemanya que va capturar el tinent Winters amb uns quants soldats i més al nord vam poder constatar el bon estat de conservació de les bateries alemanyes de Crisbecq-Saint Marcouf i Azeville. Passant per la ruta coneguda com la Purple Heart Lane vam arribar a la ciutat de Carentan on s'hi conserven pocs vestigis de l’època.

Gairebé a la posició central de les platges s’hi troba la ciutat d’Arromanches on encara resten moltes peces dels ponts artificials que hi van construir els aliats per poder-hi descarregar la maquinària bèl·lica més pesant. A la vora, a Longues-sur-Mer, hi sobresurten els quatre blockhaus més ben conservats de tota Normandia. En aquest cas i, sorprenentment, l’entrada és gratuïta.

Gold i Juno potser són les platges menys conegudes però no per això les menys interessants. Els canadencs, protagonistes del desembarcament a Juno Beach, són ben presents al llarg de la seva platja on hi han erigit un fenomenal museu a Courseulles-sur-Mer. També hi podem observar nombrosos inuksuks, construccions de pedres adoptant forma humana, que són el símbol de la supervivència dels Inuit de Canadà.


A la part més oriental de la costa es troba la platja de Sword. En aquest indret hi ha el famós Pegasus Bridge, el primer objectiu de la invasió de la França ocupada per part d’escamots britànics encapçalats pel major John Howard. Per raons de deteriorament aquest pont basculant va ser substituït l’any 1966 però l’original es conserva al museu del costat. Tot i que la costa normanda està plena de museus, monuments, memorials i blockhaus, a Ouistreham vam veure el millor museu de tots: Le Grand Bunker Musée. Es tracta d’un museu situat en el mateix bunker original que ens serveix per conèixer l'estructura, la distribució i el funcionament d'aquests tipus de fortificacions. Dalt de tot, un excel·lent punt d’observació servia per enviar a les bateries d'artilleria les coordenades dels objectius.

A la ciutat de Bayeux vam visitar la famosa Tapisserie on s’hi exposa el Tapís de Bayeux, un gran llenç brodat del segle XI, de 68’8 m. de llarg, que relata mitjançant una successió d'imatges amb inscripcions, els fets que van precedir la conquesta d'Anglaterra pels normands. Més al nord, i després d’un bon recorregut per autopistes i ponts de pagament, vam arribar a Etretat per contemplar els monumentals penya-segats que tantes vegades hem vist reproduïts arreu. També vam fer una aturada a Honfleur, una magnífica ciutat de postal que ens va oferir unes boniques perspectives.

Caen és una ciutat que va rebre de valent durant la Batalla de Normandia. Allí vam poder visitar el prestigiós Mémorial de Caen que, d’una manera didàctica, repassa els moments més importants de la II Guerra Mundial. Des del château Guillaume le Conquérant vam obtenir una panoràmica impressionant de tota la ciutat i de la seva famosa Abbaye aux Hommes, avui seu de l’ajuntament.

A la ciutat blanca

A la pel·lícula Dans la ville blanche (Alain Tanner, 1983), un mariner (Bruno Ganz) decideix abandonar la feina i anar a vagar per la ciutat de Lisboa on, abstret d’obligacions i del transcurs del temps, passeja per barris vells i coneix a una dona fascinant de qui s'enamora. Tanner, amb molta sensibilitat, retratava una ciutat fascinant i acollidora que calia conèixer. A finals de juny, una escapada a Lisboa ho va fer possible.

Vam començar la visita desplaçant-nos al barri de Belém. Com que el metro no hi arriba vam haver de pujar al tramvia després d’una llarga espera. Allà, ben bé al marge dret del riu Tajo, s’hi concentren tres dels punts d’interès més coneguts: el Padrão dos Descobrimentos, la Torre de Belém i el Mosteiro dos Jerónimos. El primer es tracta d’un monument que serveix per retre homenatge als descobridors portuguesos dels segles XV i XVI. Inaugurat el 1960, té la forma d'una caravel·la estilitzada amb les estàtues de 33 herois portuguesos i presidida per l’Infant Dom Henrique. A l'interior del monument vam pujar amb ascensor els 52 metres d’altura per descobrir una bonica panoràmica de Belém, del riu Tajo i del mosaic amb la rosa dels vents que hi ha a la pròpia base. Poc metres després vam topar-nos amb la coneguda Torre de Belém, una de les set meravelles de Portugal, que constitueix un dels exemples més representatius de l'arquitectura manuelina. Des de dalt de la torre vam poder gaudir d’una vista francament espectacular. Finalment, i per acabar el recorregut per Belém, vam visitar el Mosteiro dos Jerónimos amb el seu impressionant claustre que, recentment, va acollir els actes commemoratius del 25è aniversari de l’entrada de Portugal a la Unió Europea.

Per obtenir les millors panoràmiques de Lisboa vam agafar el tramvia elèctric de la línia 28 i vam pujar al Castelo de São Jorge. Mentre baixàvem vam endinsar en els estrets i laberíntics carrers del barri d’Alfama, un dels més típics de la ciutat, plens de reminiscències romanes i àrabs i amb miradors magnífics sobre el riu Tajo. Al capdavall s’hi troba la Sé de Lisboa, la catedral i església més antiga de la ciutat on hi conflueixen els estils romànic i gòtic.

Apartat del centre, i després d’un llarg recorregut amb tramvia, es troba la zona on s’hi va celebrar l’Expo 98 i que es coneguda com el Parque das Nações. Vam poder constatar com, dotze anys després, l’indret es troba molt ben conservat i ple de vida. L’arquitectura de Santiago Calatrava destaca sobre el conjunt d’un entorn modern, acollidor i agradable. Allà hi vam trobar l’Oceanário de Lisboa, el segon més important d’Europa.

Vam aprofitar una tarda per sortir de Lisboa i visitar els entorns. A Sintra vam visitar el Palacio Nacional da Pena, una de les màximes expressions del romanticisme a Portugal. El palau es troba al cim d’un turó escarpat i també està considerat com una de les set meravelles portugueses. Més tard vam arribar al Cabo da Roca, la punta més occidental del continent europeu, acompanyats d’una forta ventada. Finalment ens vam aturar a Cascais, una de les ciutats més turístiques del país i refugi de l’aristocràcia europea durant la II Guerra Mundial. Ben bé al costat s’hi troba Estoril i el seu famós Casino, el més gran d’Europa.

Les darreres hores a Lisboa les vam aprofitar per pujar a l’Ascensor da Bica, un tramvia que circula per carrers amb molta pendent i que s’ha convertit en una de les imatges mes reproduïdes de Lisboa. La postal és idíl·lica: carrers molt estrets amb dues vies de tramvia i un petit pas pels peatons, això sí, tot ben farcit de cables que embruten una mica el panorama. Al fons el riu Tajo li dóna el color apropiat. Al Convento da Madre de Deus vam visitar el Museu Nacional do Azulejo, l’únic del món en el seu gènere i que mostra l’evolució de la ceràmica, especialmente arraigada a Portugal. També vam enlairar-nos amb l’Elevador de Santa Justa, un ascensor vertical que recorda els treballs de Gustave Eiffel i que està ricament adornat amb motius neogòtics. Des de dalt també vam poder obtenir unes impressionants vistes de la ciutat, aquest cop presidides per les dues torres de la catedral.

A l’eix central de la ciutat hi destaquen places immenses (Praça do Comércio, Praça Dom Pedro IV, Praça da Figueira, Praça dos Restauradores i Praça Marques de Pombal) que es contraposen a l’estretor dels carrers més antics. Allí hi vam poder degustar una de les seves especialitats gastronòmiques: el bacallà que, per cert, el vam trobar sensacional i a un preu realment raonable. Però el que ens va agradar més va ser la gent, els portuguesos són veritablement acollidors, sempre estan disposats a ajudar-te i com que parlem idiomes germans resulta molt fàcil la comunicació. Mai havia trobat per Europa una gent tan agradable. Obrigado.

Benvinguda fibra òptica

En aquests dies convulsos, amb la gent preocupada per la feina, amb una mediocre classe política que cal urgentment regenerar i amb la fragilitat d’un sistema econòmic que convé reinventar, topar-se amb una bona notícia esdevé gairebé una casualitat. Però l’atzar existeix i no sempre la torrada cau pel costat de la mantega.

Dic això a propòsit de l’informació apareguda al programa de la Fira d’enguany que anunciava l’arribada de la fibra òptica al polígon d’Artés. Es tracta d’un projecte de 228.859.000 € subvencionat en un 50% pel fons europeu FEDER i en un 25% per la Diputació de Barcelona. En el mateix text s’afegia que la inversió garantiria uns serveis de qualitat al polígon, milloraria la competitivitat industrial i també serviria per captar noves empreses.

Fins aquí tot perfecte. Molt bé sabem que actualment la indústria depèn d’uns bones comunicacions, tant convencionals com digitals. Infinitat de gestions es porten a terme amb l’ajut de les noves tecnologies que generen, a la llarga, un important estalvi econòmic que incideix de ple en l’excel·lència empresarial. Em ve a la memòria la pel·lícula recent Up in the Air on en George Clooney veia perillar el seu lloc de treball, i el seu atípic modus vivendi, per culpa de les videoconferències.

Ara bé, tenint en compte que aquest projecte canalitza la xarxa de fibra òptica des de l’Eix Transversal fins el mateix municipi, no seria de més demanar que aquesta pogués arribar a totes les llars d’Artés; començant per l’Institut que està ben bé a tocar i que necessita més que ningú aquest servei. Evidentment, això suposa perforar voreres (per enèsima vegada) i té un cost considerable. D’acord, però això és invertir pel present i pel futur sense desviar-nos d’aquell objectiu que majoritàriament compartim: assolir pas a pas un Artés més ben equipat, més sostenible, més confortable, un Artés més de primera divisió.

Internet ha començat a canviar-nos la nostra vida, des de casa disposem d’una inabastable quantitat d’informació que mai haguéssim pogut somniar. Podem reservar vols d’avió amb un sol clic, consultar els nostres extractes i ordenar operacions bancàries, exposar i compartir les nostres fotografies, opinar i participar en fòrums i debats, tenir accés a un inesgotable aparador que no trobarem en cap comerç físic… i el que pugui anar venint. Com deia el poeta, és una arma carregada de futur. Però la fibra òptica no és només internet, sinó que s’aplica també al món de les telecomunicacions (podríem gaudir d’una autèntica TV local sense TDT’s ni burocràcia), telefonia, xarxes locals, aplicacions industrials i tot tipus de prestacions que, fins i tot ara, ens costa d’imaginar.

Reivindico fibra òptica per a tothom. No és cap frivolitat ni cap caprici, penso que és una petició fonamentada que, aprofitant l’actual conjuntura, no ens hem de deixar escapar perquè Artés s’ho mereix.

The Pacific vs. Band of Brothers

Aquests dos darrers mesos he seguit en paral·lel i amb molt d’interès, dues minisèries de la factoria Spielberg-Hanks centrades en fets episòdics de la II Guerra Mundial: The Pacific i Band of Brothers. No cal dir que els resultats, com les produccions, han estat espectaculars.

Band of Brothers (2001) relata la vida de la companyia paracaigudista Easy, des del seu rigurós entrenament a Toccoa (Geòrgia) fins la captura del refugi estiuenc dels nazis a Berchtesgaden, passant pel desembarcament de Normandia, l’operació Market-Garden i la batalla de Bastogne, entre d’altres. Els principals protagonistes són Damian Lewis i Ron Livingston, en els papers del major Richard Winters i del capità Lewis Nixon.

The Pacific (2010) se centra en la història real de tres marines que van participar en el conflicte bèl·lic a l’Oceà Pacífic, des de Guadalcanal fins a Okinawa, passant també per Gloucester, Peleliu i Iwo Jima. Els actors Joseph Mazzello, James Badge Dale i Jon Seda interpreten als tres protagonistes: el caporal Eugene Sledge, el soldat Robert Leckie i el sergent John Basilone, respectivament.

Ambdues minisèries gaudeixen d’una factura visual impecable que, per altra banda, és conseqüència d’un onerós pressupost. Poder-les disfrutar en HD ens proporciona un plus afegit que permet endinsar-nos de ple en la trama, comprovar horroritzats la inutilitat de les guerres i preguntar-nos com els éssers humans som capaços de destruir-nos i mutilar-nos d’aquesta manera. Cal dedicar especial atenció al penúltim episodi de BoB, titulat precisament Per què combatem?, on podem copsar dues teories antagòniques defensades pel capità Nixon i el major Winters.

Band of Brothers, ja amb nou anys d’antiguitat, havia deixat el llistó molt alt i semblava difícil superar-lo. The Pacific, amb tecnologia més moderna i recursos superiors, ho ha intentat i s’hi ha acostat. Ha estat un esforç titànic, però penso que no l’ha pogut igualar i, ni molt menys, superar. Potser serà que el continent europeu el tenim més a prop que les exòtiques illes del Pacífic.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Descobrir Murakami em va suposar una autèntica revelació. En poc menys d’un any he llegit sis de les seves novel·les més conegudes i em moro de ganes per poder descobrir-ne la resta. La seva literatura, realment, crea addicció.

L’obra que comento avui, de títol llarguíssim, és una novel·la de ciència-ficció construïda mitjançant dos relats paral·lels que convergeixen al final de la narració. Tècnica que l’autor ja havia utilitzat, de manera prodigiosa, a Kafka a la platja.

El primer relat, localitzat a una futurista Tòquio, està protagonitzat per un calcutec (una mena d’encriptador i desencriptador) que es veu atrapat entre dues faccions oposades que lluiten pel control de la informació: el Sistema, de caràcter oficialista i els Semiotecs que s’atribueixen el rol criminal. Al bell mig hi trobem un científic desorientat que salta de facció en facció per trobar el seu lloc en la disputa i que modifica el subconscient del nostre protagonista per conduir-lo a un nou món.

El segon relat exposa les vicissituds d’un individu al qual se’l separa de la seva ombra, símbol de la ment, atrapat dins una ciutadella inquietant, amb clares reminiscències medievals, i dedicat a la tasca de llegir somnis vells que es conserven a la biblioteca dins uns cranis d’unicorns.

Tinc responsabilitats -dic-. No puc abandonar les persones, el llocs i les coses que he creat. Sé que et faig un mal terrible. I sí, potser em faig un greuge a mi mateix, també. Però he d'assumir les conseqüències dels meus propis actes. Aquest és el meu món. La Muralla hi és per retenir-me; el Riu corre per dins meu, el fum sóc jo cremant. He de saber per què.

La contraposició d’ambdos relats es veu accentuada per la tècnica narrativa que els desenvolupa. Acció trepidant en el primer, gairebé semblant a una novel·la de detectius, lentitud i parsimònia en el segon per tal d’accentuar-ne més els contrastos i emfatitzar notòriament la dualitat.

Com hem pogut comprovar anteriorment, Haruki Murakami és un mestre a l’hora de mesclar amb eficiència el realisme més estricte amb pinzellades surrealistes que, en aquesta ocasió, s’amplifiquen i tendeixen a ocupar bona part del gruix de l’acció. En aquest cas, després del desconcert inicial, el lector s’insereix amb total naturalitat dins un món oníric que serveix per embolcallar la temàtica preferida de l’autor: l'amor, la vida, la cultura, la soledat i la música.

El meu amor Sputnik

A partir d’aquell dia, la Sumire va passar a anomenar Miu «el meu amor Sputnik». Li encantava el so d’aquest nom. La feia pensar en Laika, la gossa. El satèl·lit artificial que travessava com un llamp l’espai exterior en silenci. Els ulls foscos, llustrosos de la gossa que guaitaven per la finestra minúscula. En la infinita solitud de l’espai, ¿què devia mirar Laika?

Curiós títol per una novel·la i enginyosa justificació per argumentar-lo. La nostra protagonista, Sumire, és una gran admiradora de Jack Kerouac. La seva amiga Miu n’ha sentit a parlar però, tot i que no el coneix massa bé, recorda que pertany a un moviment literari:

- Kerouac… mmm… ¿no era un Sputnik?
- ¿Sputnik…?
Finalment Sumire hi va caure:
- Beatnik!
- Beatnik, Sputnik. No em queden mai aquesta mena de termes […]

La novel·la es vertebra a l’entorn de tres personatges: el narrador, la Sumire i la Miu. Entre tots tres s’estableixen un seguit de relacions sentimentals que no acaben de reeixir. Impera l’amistat per sobre del desig i això comporta frustració i amargor. Tot i el seu to profundament dràmatic, el relat es tanca amb la única resolució congruent que hom pot concebre davant el complex món d’interaccions que l’autor ha anat engrunant pàgina rera pàgina.


Murakami segueix endinsat en el seu món oníric. Sap combinar-lo molt bé amb el realisme que el sustenta i que ja hem anat contemplant durant bona part de la seva producció literària. Sense assolir els paràmetres d’excel·lència observats a Tòquio Blues o a Kafka a la platja, El meu amor Sputnik és un relat indispensable.

- Hi ha una frase genial de Groucho Marx —vaig dir—: «Està tan enamorada de mi que no ho sap. Per això està enamorada de mi».
Sumire va riure.
- Espero que les coses et surtin bé —vaig dir—. Però procura estar alerta. Encara ets vulnerable. Recorda-ho.