Tony Judt i la portera del Núñez

Seguim vivint temps convulsos. Continuem immersos en una dura i llarga etapa de crisi i encara no veiem la claror a la sortida del túnel. Restem inquiets davant un futur incert que ens preocupa. És el moment de cavil·lar i preguntar-nos com hem pogut arribar fins aquí, com hem pogut passar, en només quatre dies, de l’ampul·lós estat del benestar a l’actual caos econòmic i social. Sortosament, però, i de manera esporàdica, surten aportacions que ens ajuden a entendre el perquè de tot plegat i, com a mínim, ens fan veure que un altre futur encara és possible, com l’obra pòstuma de l’historiador britànic Tony Judt, El món no se’n surt (Ed. La Magrana, 2010), una disecció indispensable per comprendre i entendre el fracàs social amb el qual ens toca conviure.

Si, segles enrera, el filòsof John Stuart Mill considerava que una societat merament estructurada en relacions i sentiments interessats és esencialment repulsiva, Tony Judt va més enllà i afirma que a partir de la dècada dels vuitanta les coses han empitjorat greument: ara sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Ho il·lustra amb dos exemples esfereïdors: l’any 1968 el director de General Motors guanyava 66 vegades més que un treballador normal, avui el director de Wal-Mart en guanya 900 vegades més. Judt pensa que s’ha enfonsat el sentit de comunitat i cal la implantació d’una nova narració moral basada en dos grans projectes col·lectius: llibertat i igualtat. I, per sobre de tot, formular una nova redefinició de la riquesa: Si redistribuir la riquesa material millora la salut, dismineix les tensions socials o afavoreix l’accés equitatiu als serveis reservats a una minoria, no millorarà això la posició del país?

Judt també considera que les dues darreres dècades han estat miserablement perdudes. La idea de menys estat, capitanejada als EEUU pel Tea Party, és un botó de mostra dels aires putrefactes que ens envolten. Tony Judt considera que un govern que reconeix la seva reticència a assumir responsabilitats i prefereix desviar-les al sector privat, a mans dels capricis del mercat, pot o pot no estar contribuint a l’eficiència. En tots cas, abandona atribucions cabdals de l’estat modern. I afegeix: ¿Per què estem tan segurs que certa planificació, o els impostos progressius, o la propietat col·lectiva dels béns públics són restriccions intolerables de la llibertat; mentre que circuits tancats de televisió, rescats estatals de bancs d’inversió ‘massa grans per caure’, telèfons intervinguts i costoses guerres internacionals són càrregues de fàcil acceptació per a les persones lliures?

A casa nostra, la portera del Núñez va saltar a la fama l’any 1996 quan el president del Barça va manifestar que amb 2.000 milions de pessetes, 12 milions d’euros, fitxava -fins i tot- la portera de casa seva, en referència al desig de Johan Cruyff de fitxar al contrastat jugador galés Ryan Giggs. De llavors ençà, i no només en l’àmbit estrictament esportiu, es fa servir aquesta expressió per remarcar la presa de decisions banals, amb poc valor afegit. Em ve a la memòria aquesta expressió quan penso en les tres decisions més rellevants que va adoptar mesos enrera el govern espanyol per fer front a la crisi econòmica: la congelació de pensions als jubilats, la retallada del 5% al funcionariat i l’endarreriment de la jubilació dels 65 al 67 anys, aquesta darrera pendent de concretar. No cal dir que és del tot innecessari conformar equips de govern amb gent sobradament preparada i remunerada per arribar a conclusions tan parcials i poc creatives que, una altra vegada més, també podia haver signat la portera del Núñez.

Tota la vida hem sentit a parlar dels paradisos fiscals. Fins i tot a les revistes de coloraines s’informava que moltes admirades celebritats fixaven les seves residències a Andorra o Mònaco per estalviar-se impostos. Només ara, quan l’estructura trontollava de debó, s’hi ha posat mà gràcies a l’acció del president francès Sarkozy, paradoxalment un qualificat representant de la dreta europea. I és que el descrèdit de la classe política és tan gran que ningú s’ha de sorprendre per l’increment exagerat de l’abstenció electoral. Els dirigents no han estat capaços de trobar una sortida viable a una greu etapa de crisi econòmica que es venia anunciant des de feia força temps, era com la Crònica d’una mort anunciada de García Márquez. Un sistema productiu basat només en dos o tres grans puntals és una temeritat que passa factura. Ara l’estem pagant i els nostres responsables polítics només fan que mirar a la resta del món per rebre ordres i esperar que la dubtosa recuperació global ens proporcioni l’inèrcia suficient per sortir-nos-en amb més o menys danys col·laterals. No existeix ni la autocrítica ni les ganes sinceres d’esmenar les errades, només interessa la lluita per conservar o per conquerir el poder. I així estem…

El maig del 2007, el Govern de Catalunya es va fer càrrec del deute de la televisió pública catalana: 1.046,7 milions d’euros. L’endemà, una editorial del Diari de Girona apuntava tot el que es podria fer amb aquests diners: cinc hospitals com el Josep Trueta, 2.000 centres d’atenció primària, 830 guarderies o 250 escoles de primària. Aquestes són les prioritats que afavoreixen els ciutadans? Val la pena gastar-se tants diners en una empresa pública que compra a preu d’or esdeveniments esportius, com la Fórmula 1, la Lliga o la Champions League, als quals podem accedir-hi a través d’altres canals privats?

El relleu dels polítics professionals que durant les darrers dècades han ocupat les diferents parcel·les de poder per generacions més joves és una de les poques esperances que ens queden per tal de regenerar la cosa pública on els actuals dirigents han fracassat estrepitosament. Seria una aposta audaç que hauria de servir per buscar noves alternatives a una mentalitat i a una manera de fer absolutament esgotada, viciada i erma. Tony Judt també ho veu així: El dissens i la dissidència són obra, abassegadorament, dels joves. No és per casualitat que els homes i les dones que van encetar la Revolució Francesa, com els reformadors i planificadors del New Deal i de l’Europa de la postguerra, fossin clarament més joves que els qui els havien precedit.

Malgrat tot, algun brot verd apareix enmig tanta mediocritat. En el món musical en català despunten nous grups que ens demostren el talent i la creativitat d’unes noves fornades plenes d’enginy i sensibilitat, com els grups Manel i Els amics de les arts, paradigmes d’una renovació que no solament s’ha de circumscriure al camp artístic. Tant de bo escoltant Captatio Benevolentiae dels Manel poguem seguir cantant i fent-nos nostra aquella estrofa final que diu: I a vegades, contra tot pronòstic, una gran bestiesa capgira allò que creiem lògic tot fent evident que, per un moment, ens en sortim. Tant de bo!