Kennedyana

Les vicissituds de la família Kennedy són el millor guió imaginable. Arriben als Estats Units fugint de la fam a Irlanda i en quatre generacions arriben a la presidència del país. De sobte, JFK és assassinat a trets. Som en una superproducció que recull els temes de fons que ens fascinen des de la guerra de Troia: l’amor i la mort, la bellesa i la violència, el poder i la pàtria. La protagonitzen assassins obscurs, hereves calculadores, generals ambiciosos, mercenaris cubans, milionaris grecs, espies soviètics, mafiosos i cantants. Se succeeixen els magnicidis i els accidents d’avió, els adulteris i les amenaces de guerra, les conspiracions i les fatalitats. Les seqüeles no es resolen, sinó que es multipliquen en subtrames plenes de tombarelles argumentals.
Vicenç Pagès Jordà ens guia en unes vides que superen qualsevol ficció, i que instauren nous paradigmes en novel·les, sèries i pel·lícules.

COMENTARI: Em fa una mica de vergonya haver de reconèixer que, abans de Kennedyana, no havia llegit cap llibre de Vicenç Pagès Jordà. Evidentment, sabia que era un dels millors autors de la literatura contemporània i havia seguit diversos articles que anava publicant a la premsa catalana, especialment al Punt Avui. Atenint-me a una recomanació, vaig estar a punt de llegir Els jugadors de whist. Vaig tenir el llibre entre les mans i vaig llegir les primeres pàgines, però altres lectures que seguia en paral·lel em van impedir poder-lo culminar. Ara, sorprès i trasbalsat per la seva prematura mort i per la publicació de la seva obra pòstuma, m’hi he immergit de valent i he pogut constatar que es tracta d’un extraordinari escriptor.
La fascinació que sentia l’autor per la família Kennedy, fascinació compartida per mig món i que jo mateix he sentit dins meu gairebé tota la meva vida, ha propiciat la lectura d’aquesta obra de difícil classificació. Encara tinc ben present en el record que quan vaig viatjar a Washington la visita al cementiri d’Arlington era un objectiu prioritari per retre tribut personal a John i Robert Kennedy, enterrats en aquell petit turonet a sota d’una flama eterna. No he estat mai a Dallas, però si algun dia m’hi acosto, la visita a la Dealey Plaza i al The Sixt Floor Museum també seran objectius prioritaris.
Kennedyana gira al voltant de la família Kennedy com a protagonista principal, però també amb una llarga corrua de secundaris que resulten imprescindibles pel seguiment del relat, entre ells Lee Harvey Oswald, el magnicida que va ser assassinat dos dies més tard. El relat és una riquíssima successió de citacions de llibres i de pel·lícules que serveixen per demostrar l’impecable treball de documentació que havia recopilat l’autor i la ingent quantitat de literatura audiovisual i escrita que havia desenrotllat –i desenrotlla– el fenomen Kennedy.
Imprescindible destacar la prodigiosa arquitectura d’aquest text que Vicenç Pagès ha sabut construir d’una manera eficientment poderosa envers l’immensa allau de dades que podrien confondre i despistar a qualsevol autor. El resultat és una obra exageradament addictiva que desprèn un domini literari capaç d’enlluernar als lectors més exigents. Una autèntica obra d’art.
  

«Plácido», una obra mestra feta prop de casa

L’any 1961, Manresa i –per extensió– la comarca de Bages van viure uns dies d’autèntic frenesí amb el rodatge de la pel·lícula «Plácido» del director Luis García Berlanga. Actors tan reconeguts com Cassen, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal van acudir a la nostra capital de comarca per protagonitzar un dels fims més emblemàtics del cinema espanyol, en plena dictadura franquista i havent d’esquivar nombroses traves imposades per la censura. Fins i tot, van haver de canviar el títol original, «Sienta un pobre en su mesa», pel nom del protagonista d’aquesta àcida comèdia.

Manresa es va bolcar amb la pel·lícula

Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar  Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.

El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga  feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.

Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.

Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira  Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.

També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.

L’argument, una crítica social sense concessions

En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.

Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.

La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.

El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes

Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.

La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part  de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.

A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.

El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.

Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.

[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]
  

Contes bruts

Contes bruts és un recull de relats amb un llenguatge natural i directe que es mou dins el realisme brut. En aquests contes trobareu com a protagonistes un catàleg de desgraciats i perdedors que apareixen en algun moment lamentable de les seves vides. Aquest recull de contes és una crítica social que retrata la condició humana en els seus racons més marginals. Drogues, dependències emocionals, relacions familiars tempestuoses, alcoholisme, salut mental, analfabets emocionals, etc. Situacions extremes i morboses que provoquen la reflexió i exploren els límits de la moralitat. Històries que es desenvolupen de forma crua i sobtada, sense avisar, perquè així és com passa a la vida real.

COMENTARI: L'artesenc Lluís Riera debuta en el món literari amb la publicació de vint-i-un contes curts que configuren el llibre que ha titulat Contes bruts. Són històries de perdedors que la vida ha maltractat implacablement i els ha fet caure al fons d'un abisme que només saben combatre immersos en el parany de les addiccions. Temàtiques que beuen en les mateixes fonts d'autors tan reconeguts com Bukowski, Palahniuk o Fante. Tot construït mitjançant un llenguatge natural, planer, sense floritures que sol rebre l'acompanyament de nombroses referències musicals i amb escenaris manllevats dels indrets propis de la seva joventut: Artés, l'escorxador d'Avinyó, el pàrquing de cites amoroses, la famosa "P" com li diuen els veïns amb una barreja de curiositat i sornegueria.
Salvant les distàncies, el llibre m'ha traslladat al recull de tretze contes que va publicar Jaume Cabré anys enrere i que es titulava Quan arriba la penombra, una obra que s'endinsa en els racons més foscos de la condició humana, on la mort juga un paper protagonista. Tant Cabré com Riera demostren que la bona literatura pot amb tot i que les temàtiques més fosques i esquinçadores, si estan degudament condimentades, també ens poden aportar moments de placidesa lectora.
  

Sortir a robar cavalls

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.

COMENTARI: Aquesta poètica obra de Per Petterson em va remetre, salvant les distàncies, a A dalt tot està tranquil, l’excel·lent obra de Gebrand Bakker, on l’aillament i la solitud es converteixen en vertaders protagonistes. Tots dos casos configuren paratges plens de vides que hom podria arribar a reinterpretar i confondre.
A Sortir a robar cavalls en Trond, un home de seixanta-set anys, es reclou en una allunyada cabana a la muntanya a la recerca d’una solitud vital que només resta interrompuda pel seu veí, Lars, un antic conegut que li provoca rememorar un passat de cinquanta anys enrere. D’aquesta manera, l’obra va cavalcant entre el 1999 i el 1948 per traçar  un intens paral·lelisme presidit per un persistent sentiment de sublimació davant la potent i carismàtica figura paterna. Episodis com la minuciosa descripció de la tala d’arbres i el llançament al riu per traginar-los a la serradora constitueixen els fragments més rics i empàtics d’un relat on l’esforç comunitari de tres persones arriba a assolir excel·lències èpiques. La natura també intervé com un personatge més i les descripcions sobre la vegetació, els animals, el vent, la neu, la pluja, el bosc i el riu es converteixen en admirats mecanismes de rellotgeria literària.
 

La possibilitat de dir-ne casa

Una corresponsal torna a Barcelona després de gairebé vint anys a l’estranger. Vol agafar distància d'una regió de món que l'apassiona i la desgasta, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera, i també d’una amistat amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat. Un cop tornada al poble on va créixer, retroba la família, els amics i l’home a qui havia estimat. L’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que l’ajudaran a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.

COMENTARI: Crescendo és un terme usat en notació musical per indicar que s'ha d'augmentar gradualment la intensitat del so, és a dir, un matís dinàmic de transició. En una novel·la o en qualsevol altre tipus de relat també hi podem definir un crescendo, especialment en tots aquells casos que hom parteix d’un inici assossegat, tranquil, previsible i que acaba en un esclat fantàstic, com de focs d’artifici. Per a mi, aquest és el cas de La possibilitat de dir-ne casa, l’excel·lent treball de Marta Orriols que m’ha captivat incondicionalment. I és que vaig començar les primeres pàgines amb un cert escepticisme, pensava que es tractava d’un altre relat de les trifulgues dels corresponsals de guerra en zones perilloses, un tema apassionant que va arribar al seu zenit amb The Year of Living Dangerously de C.J. Koch i que va portar al cinema Peter Weir amb un extraordinari èxit de públic i crítica. Però a mesura que t’endinsaves en el relat veies que tocava molts temes més, com l’abisme  generacional, la identitat, el desig i l’ancoratge dins una zona de confort intranscendent i silenciosa. Amb un meticulós treball d’enginyeria literària i amb una barreja hàbilment traçada, Marta Orriols ha aconseguit aquest crescendo que li ha permès convertir la seva novel·la en una autèntica joia de la literatura catalana de l’avui.
  

1969

«Vaig fer la foto de la coberta durant una manifestació a l’avinguda del Paral·lel, que llavors es deia Marqués del Duero. No recordo el motiu, però mirant els negatius del carret he vist que vam començar a la plaça Espanya i que la policia ens va dispersar quan no havíem recorregut gaire de l’avinguda, perquè les altres imatges ja són dels carrers estrets del Poble Sec, que eren uns carrers on m’agradava moure’m. Ja que podies jugar al gat i la rata amb la policia. Perquè podies amagar-te millor. Però el motiu no el recordo, la veritat. De fet, era un continu… Era quelcom que… En aquell món gris, perquè la ciutat era grisa, perquè la gran majoria de gent havia de dur una vida grisa, perquè fins i tot els policies eren grisos, si buscaves la llum, si buscaves sentir-te viu, si buscaves la llibertat, havies de sortir i lluitar contra la massa grisa aquesta. Per trencar-la. Volies vida. Només volies vida.»

COMENTARI: Després d'una llarga sequera creativa, Eduard Márquez va tornar a les llibreries amb una novel·la documental titulada 1969. Amb ella volia iniciar un ambiciós projecte de documentar tota la transició política, viscuda des de Barcelona, entre els anys 1969 i 1980. De moment ha publicat, d'una manera intensa i exhaustiva, la memòria del primer any; de la resta, segons manifesta el mateix autor, ja s'anirà veient.
L'any 1969 va ser un any molt significatiu. Encara arribaven els ecos convulsos del maig del 68 francès i a casa nostra es començaven a moure coses. La dictadura franquista ja mostrava tímidament símptomes de defalliment i els moviments reivindicatius i antirepressius començaven a escampar-se com taques d'oli. 1969 va ser l'any de l'ocupació del paranimf de la Universitat de Barcelona amb la consegüent defenestració del bust del dictador, l'esclat de l'escàndol Matesa que va propiciar la substitució dels antics líders del Movimiento pels tecnòcrates propers a l'Opus Dei i el nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco.
L'obra és un recull de textos oficials, notes de premsa i publicacions de les organitzacions clandestines intercalats amb una gran quantitat de testimonis de gent que va lluitar contra el franquisme, des de les més diverses posicions polítiques que anaven de la Falange fins a l'extrema esquerra. Es tracta d'una novel·la on l'autor no ha escrit ni una sola paraula de collita pròpia, simplement s'ha encarregat de recollir, seleccionar i ordenar tota aquella documentació imprescindible per entendre un any decisiu. I a fe de Déu que ho ha aconseguit.
     

Pura passió

En aquesta narració directa i vibrant, Annie Ernaux fa la crònica d'un enamorament apassionat a tocar dels cinquanta anys. I ho fa, com és habitual en ella, capbussant-se en els seus records i relatant-los amb total transparència, servint-se d'una escriptura sòbria i precisa.
Al llarg d'una colla de mesos no farà altra cosa que esperar, a casa, les trucades d'A., un diplomàtic de l'Est amb una retirada a Alain Delon, amb el qual torna a sentir aquella follia emocional, física i intel·lectual que anomenem passió, en el seu estat més simple i pur. És una passió del cos i de la ment, en cerca d'un plaer sense tendresa, viscut sense vergonya ni victimisme.
Annie Ernaux dibuixa el temps d'espera i d'absència, fet d'emocions i obsessions en una muntanya russa, quan l'amant ocupa el pensament i el món desapareix... 

COMENTARI: La recentment guanyadora del Premi Nobel de Literatura de l'any 2022 ha construït un relat molt curt però extremadament intens.

   

Les calces al sol

La Rita Racons se'n va als Estats Units a fer d'au-pair sense saber-ho del tot. Un bon dia es troba a l'aeroport de Barcelona preparada per agafar un avió que, teoricament, l'ha de dur a Nova York, on aprendrà angles durant l'estiu. Pero el seu ínfim coneixement de la llengua anglesa la porta, per carambola, fins a Atlanta, a casa dels Bookland, on tindrà cura dels tres fills de la família durant un any sencer.
Els Bookland són l'antítesi del clixe clàssic d'una família americana. Intel·lectuals rematats, esperen que la nova au-pair estigui a l'altura del que exigeixen les ments privilegiades dels nens de la casa. I tot i que ben be no ho estarà, la Rita i el seu caos constant portaran els petits Bookland a viure la vida mes enllà dels llibres. La Rita serà capaç d'atrevir-se a tot, d'expandir la ment i un dia, de cop, trobarà el que hi havia anat a buscar: la seva vocació.
Les calces al sol es una novel·la alegre i vital, amb una arrencada a tot gas i un desenvolupament al mateix ritme, que parla sobre els canvis vitals que ens fan creixer.

COMENTARI: Les calces al sol és una novel·la alegre i vital que ha figurat nombroses setmanes a la llista dels llibres més venuts amb uns comentaris de crítica i lectors majoritàriament positius. Així i tot, el que semblava que havia de convertir-se en una lectura extraordinària, amb el pas de les pàgines s’ha anat transformant en una pràctica agradable i divertida, però sense arribar mai a satisfer les enormes expectatives que ens havia despertat d’entrada.
La novel·la parteix d’un títol enginyós que crida l’atenció, amb una coberta de Silja Goetz, molt ben il·lustrada que convida a una degustació. L’argument se centra bàsicament en la descripció de la vida de la protagonista durant un any d’estada a Atlanta, fent de cangur de tres fills d’una família benestant d’alta capacitat intel·lectual. És en aquest punt quan la Rita explora els contrastos entre la societat catalana i l’americana que l’obliguen a una permanent necessitat d’adaptació per desenvolupar la seva feina, aprendre l’idioma i seguir el camí de creixement personal. Tot envoltat d’episodis força divertits que ajuden a culminar la lectura d’una manera més amena. Malgrat tot, he de reconèixer que m’ha costat força culminar tot el recorregut i que, després d’alguna aturada en el camí, he trigat més del compte en tornar-lo a reprendre.
 

Éramos unos niños

El llibre icònic de Patti Smith, on explica la seva relació amb Robert Mapplethorpe: un homenatge a l'amistat les pàgines carregades de vitalitat i humor del qual ens tornen el sabor d'una Nova York on gairebé tot era possible.
Va ser l'estiu que va morir Coltrane... Els hippies van alçar els braços buits i la Xina va detonar la bom
ba d'hidrogen. Jimi Hendrix va calar foc a la guitarra a Monterey... Va ser l'estiu de l'amor. I en aquell clima canviant i inhòspit, una trobada casual va canviar el curs de la meva vida: va ser l'estiu que vaig conèixer Robert Mapplethorpe.
Corria el mes de juliol del 1967 i eren uns nens, però a partir de llavors Patti Smith i Robert Mapplethorpe van segellar una amistat que només acabaria amb la mort del gran fotògraf, el 1989. D'això en parla aquest esplèndid llibre de memòries, de la vida en comú d'aquests artistes, els dos entusiastes i apassionats, que van creuar a grans passes la perifèria de Nova York per arribar fins al centre neuràlgic del nou art. Va ser així que van acabar instal·lant-se a l'hotel Chelsea i es van convertir en els protagonistes d'un món avui ja perdut on regnaven Allen Ginsberg, Andy Warhol i els seus nois, i es creaven les grans bandes de música que van marcar els anys finals del segle XX, mentre la sida feia estralls.

COMENTARI:  És una gran història d'amor que va perdurar més de vint anys. Un amor intens, incondicional i discontinu entre dues persones que van consagrar les seves vides a l'art, l'un com a fotògraf i l'altra genuïnament multidisciplinària: poeta, dibuixant, cantant i compositora de rock. Una història emmarcada per la Nova York dels setanta i vuitanta on l'efervescència creadora liderada per Andy Warhol aplegava a un grapat d'artistes a The Factory. Era també l'època del Chelsea Hotel, l'indret que servia d'allotjament als personatges més creatius i famosos de l'època. La SIDA, els suïcidis i les drogues van truncar la vida de molts d'ells. Patti Smith, supervivent i testimoni resignat d'aquells dramàtics estralls ha estat capaç de construir un excel·lent relat que ens remet als Diaris d'Andy Warhol i que anatomitza molt emotivament la seva història d'amor total amb Robert Mapplethorpe.
Finalment, convé remarcar que, tot i que aquesta ressenya correspon a la versió castellana de l'editorial Lumen, cal destacar que Club Editor va publicar l'any 2022 la versió catalana que va titular Uns marrecs.
  

La mentida més bonica

Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys tan endimoniadament intensos. Es pregunten pel seu compromís polític i s'encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d'alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la seva perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre.

COMENTARI: L'autor, Francesc Serés, em va entusiasmar amb la seva novel·la La casa de foc que vaig llegir amb devoció l'abril del 2021. Ara, amb La mentida més bonica, ha canviat totalment de registre i s'ha centrat en la profunda decepció que va provocar el desenllaç de l'1-O a bona part de l'independentisme català després de més de deu anys de lluita i mobilitzacions. Durant tot el relat planeja una sensació d'engany causat per una classe política molt deficient que havia manifestat repetidament que tot estava controlat i ben planificat. Rotundament sí, tal com responia un conseller a la pregunta de si estava tot preparat.
A la vista dels resultats, els protagonistes del llibre entren en un estat de xoc que els paralitza i els desconcerta dolorosament. Una de les frases de la novel·la es converteix en una fidel definició dels tres grups independentistes de l'arc parlamentari: els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai.
Cap i a la fi, després de tots els alts i baixos, els protagonistes es pregunten si la cultura serà capaç de sobreviure, ja que alguns se la passaven per l'aixella, els altres en renegaven perquè volien més ajuntaments a vora Barcelona i els tercers, bé, dels tercers no cal dir res perquè no sabem ni què dir-ne.