La Revolució russa (1891-1924)

Orlando Figes (Londres, 1959) és professor d'història al Birkbeck College de la Universitat de Londres. La seva especialitat és la història russa de la qual n'ha publicat diversos treballs: A People's Tragedy (1996), Natasha's Dance (2002), The Whisperers (2007), Crimea (2010) i Just Send Me Word (2012). Del primer d'ells, el suplement literari de The Times en va dir que era un dels cent llibres més influents d'ençà la guerra.

El millor resum que es pot fer de les més de nou-centes pàgines de  La Revolució russa (1891-1924) el trobem en el propi subtítol: La tragèdia d'un poble. Una indiscriminada carnisseria que va costar més de deu milions de morts, comptant-hi els propis episodis de les revolucions, la consegüent guerra civil, l'adveniment del terror roig, la fam i les epidèmies sobrevingudes. Sense comptar els dos milions d'emigrants i els efectes demogràfics d'una taxa de natalitat reduidíssima. Un preu indecent per passar d'una dictadura autàrtica a una altra suposadament proletària però que seguia mantenint l'opressió envers el gran gruix de la població, majoritàriament formada per les classes populars més humils i famolenques.
  

Com una forma de govern absolutista, el règim bolxevic era distintivament rús. Era una imatge en el mirall de l'Estat tsarista. Lenin (i més tard Stalin) van ocupar el lloc del tsar-Déu; els seus comissaris i esbirros de la Txeka van desenvolupar els mateixos papers que els governadors provincials, els 'oprichniki', i els altres plenipotenciaris del tsar; mentre que els seus camarades de partit tenien el mateix poder i la mateixa posició privilegiada que l'aristocràcia sota l'antic règim. Però existia una diferència substancial entre els dos sistemes: mentre que l'elit del règim tsarista era socialment aliena a la gent corrent (i en les terrers frontereres no russes també era ètnicament estranya), l'elit soviètica estava formada majoritàriament per russos corrents.

Massa sovint, a mesura que ens endinsem en el coneixement de la història, ens topem amb la descripció d'una quantitat inabastable d'aberracions criminals que som incapaços de comprendre i de pair. Si l'holocaust nazi és la referència màxima de la maldat, el que havia passat a Rússia pocs anys abans no es quedà enrere. Allí la vida tampoc tenia cap valor:

Un camperol comentava a una colla de científics: «Un bashkir em va matar la vaca, jo vaig matar el bashkir i després vaig robar una vaca a la seva familia. Ara em pregunto: ¿Em castigaran per la vaca?» Quan li van preguntar si esperava ser més castigat per l'assassinat de l'home que pel robatori de l'animal, el camperol respongué: «Això no és res, la gent és molt barata arreu».

Orlando Figes s'apunta al grup dels historiadors que, a més de saber fer la seva feina amb excel·lència, la saben explicar amb rigurosa amenitat. La seva obra ens ajuda a desmitificar alguns fets enaltits exageradament per la historiografia russa, com la de la presa del Palau d'Hivern a càrrec d'uns pocs centenars d'homes mentre la vida ciutadana de Sant Petersburg ni s'immutava. Pacientment, l'autor aconsegueix mantenir la nostra atenció construint un relat amè, gairebé novel·lesc, però impregnat d'una gran diversitat d'actes degenerats que –com a notari de la realitat– havia de recollir sense secretismes. Groucho Marx deia que no desitjava formar part de cap club que acceptessin a socis com ell. Nosaltres no podem triar, però és molt trist formar part d'una espècie humana que inclogui a gent disposada a la barbàrie més execrable.

Mirmanda

Al poema èpic Canigó, que va escriure Jacint Verdaguer l’any 1886, sobresurten dos versos –exactament en el Cant VIè– que amb el pas del temps s’han anat convertint en dita popular: Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat. Un refrany que, segurament, pot emprar-se quan convé abaixar els fums dels barcelonins. 

Mirmanda és una ciutat imaginària que hom sol situar dins el terme de Terrats (Rosselló), als pendents baixos de la comarca dels Aspres, a tocar del marge dret del torrent Canta-rana i molt a prop dels vestigis megalítics coneguts com el Roc de les Lloca i el Camp de Morts, on potser hi reposen alguns cabdills gals que es van rendir davant d’Anníbal. Va ser construïda a l’època cèltica per una colla de gegants.

Carretera d’entrada al municipi de Terrats (Rosselló).

La creença popular d’antany considerava que no hi havia cap lloc més ric al món i que Mirmanda i el mont creux de Corbèra valien més que tot el Rosselló plegat. Deien que prop de la ciutat encara es podia observar la traça meravellosa d’un dels peus del cavall de Rotllan, un heroic soldat de l’emperador Carlemany, protagonista de La cançó de Rotllan (s. XI), probablement la cançó de gesta més antiga escrita en llengua romànica a Europa. Mirmanda va ser un domini de les fades; i els romàntics de l’entorn creien que en aquests llocs, avui en dia ombrívols i silenciosos, es van sentir alguna vegada els sons harmoniosos del Rei Artús, que la brisa del matí feia arribar a les orelles de les dones d’aigua. 

Diu la llegenda que Mirmanda va ser una ciutat esplendorosa, dominada per un palau on vivien les Encantades. D’entre els seus tresors en destacava un mirall que tenia la capacitat de fer enamorar tothom qui s’hi reflectís. Invisible a ulls humans, la ciutat només podia ser vista per pocs pastors, alguns dels quals havien guanyat el favor de les nimfes i s’havien enriquit substancialment. Aquests hi havien vist magnífiques habitacions, de lluminositat esclatant, on les aloges omplien d’alegria i de plaer l’ànima dels mortals que havien elegit, si bé totes aquestes visions apareixien i desapareixien d’una manera capritxosa. 

Moltes vegades s’havia observat, damunt la catifa verda de les valls de Mirmanda, roba estesa d’una blancor tan extraordinària que era l’enveja de les mestresses del veïnat. Aquesta roba s’esvania d’una forma inesperada, sense deixar rastre, acompanyada d’un sorollós brogit. La reina de les fades va decidir premiar els pastors més respectuosos amb el seu poder. Aleshores, després de veure una altra vegada com havia desaparegut de sobte la roba estesa, un pastor va quedar atrapat dins un cinturó encantat que li seguia els passos. Sorprès, el recollí mentre una veu, des de les altures, li cridava: Vés, tu no seràs mai pobre.

Portada de la revista de la Catalunya Nord i logotip de la col·lecció d’Ed. de 1984.

Però, farta de la superficialitat terrenal, la Deesa Mare va provocar un cop de mar que va esborrar Mirmanda del mapa. Tota la plana del Rosselló va desaparèixer fins que el muntanyam del Canigó va aturar el mar. Llavors va ser quan els pagesos dels Aspres van fundar l’actual poble de Terrats, molt a prop de les runes de la ciutat fantàstica.

L’única supervivent de la catàstrofe va ser la darrera reina que havia tingut la sensatesa de fugir abans del tsunami però que desconeixia els motius que havien mogut a la Deesa Mare per enaiguar tota la ciutat. Llavors va decidir construir una còpia perfecte de l’antic palau sota el puig de la Capsana i reprendre la vida social amb festes multitudinàries a les quals convidava les goges dels entorns. Malgrat tot, ben aviat es va adonar que fer renéixer Mirmanda era impossible i es va suïcidar. Des d’aleshores, la mítica ciutat i els dos palaus van romandre dormint el somni dels justos i només la tradició oral i les llegendes populars han fet possible recuperar aquests episodis i indrets meravellosos. 

Avui, Mirmanda també dóna nom a una revista cultural de la Catalunya Nord i a una col·lecció literària d’Edicions de 1984.

LA GOJA DE MIRMANDA

Quan Barcelona era un prat
ja Mirmanda era ciutat,
forts gegants l'han aixecada,
que de pedra amb glavi tosch

quant los veien dintre el bosc,
fins los roures tremolaven.

Canigó (Cant VIè, Nuviatge)

Jacint Verdaguer

Les orenetes de Montecassino

Un dels episodis més coneguts de la II Guerra Mundial és la mal anomenada Batalla de Montecassino (1944), una sèrie de quatre dures batalles entre les tropes nazis i una coalició de més de deu països. L'objectiu dels aliats era trencar la Línia Gustav i així poder continuar el camí cap a Roma. Bona part de la rellevància d'aquests fets és deguda al bombardeig i a la devastació total de l'Abadia de Montecassino, el primer monestir que va fundar Sant Benet, l'any 529. Va ser un dels enfrontaments més cruents que es recorden, amb més de 74.000 morts i amb la participació de soldats d'ètnies ben variades: alemanys, italians, nord-americans, francesos, polonesos, neozelandesos, jueus, nepalesos, hindús, senegalesos i magrebins. El règim nazi va aprofitar la destrucció de l'indret per demostrar i difondre la barbàrie de les tropes aliades mitjançant una campanya d'intensa propaganda ideològica.

La novel·la d'Helena Janeczek no és una narració bèl·lica de les batalles esmentades sinó un conglomerat de petites històries que tenen en comú el mateix escenari. Des del sergent nord-americà John 'Jacko' Wilkins fins el general polonès Władysław Anders, passant pels maorís Charles Maui Hira i Rapata Sullivan, els amics italians Edoardo Bielinski i Anand Gupta i acabant amb la jueva Irena Levick. Històries que l'autora ha sabut intercalar entre les quatre ofensives que, per altra banda, només es descriuen tangencialment.

Al centre d'aquest lloc hi ha una abadia, el primer monestir que es va fundar a l'Occident, quatre vegades destruït. Al peu d'aquest monestir hi ha el cementiri polonès. Més avall, als afores de Cassino, el cementiri de la Commonwealth. Els alemanys estan enterrats a Caira, els nord-americans a Anzio, els francesos a Venafro, els italians a Mignano-Monte Lungo.Tots soldats caiguts en la Campanya d'Itàlia i, sobretot, en la Batalla de Montecassino, nom amb el que es coneixen les quatre ofensives aliades desenvolupades entre gener i maig del 1944. [...]

Un cop acabada la lectura hom no pot fer més que compadir el maleït destí que va haver de suportar el poble polonès durant el segle XX: ocupats al mateix temps pels alemanys a l'oest i els russos a l'est, víctimes d'episodis execrables com la matança de Katyn, màrtirs de les tropes aliades a la Batalla de Montecassino i subjugats –altra volta pels soviètics– després de la guerra. Fins i tot, el seu gran heroi nacional, el general Władysław Anders va haver d'exiliar-se, morint a Londres l'any 1970. Això sí, tal com era el seu desig, les seves despulles es van traslladar al cementiri polonès de Cassino (Itàlia), on reposen al costat dels seus soldats.

Les benignes (relectura)

Boris Artzybacheff, Swastikas, 1942, Life Magazine

Fa poc més d'un any que vaig llegir aquesta extraordinària novel·la de Jonathan Littell de la qual en vaig fer un petit comentari en aquest bloc, el dia 31 de juliol del 2012. Em va agradar tant que recentment he tornat a disfrutar de les 1.162 pàgines que la conformen, aquesta vegada mitjançant una impecable versió en català a càrrec de Pau Joan Hernández, deliciosament editada per Quaderns Crema.

Tot el relat està dedicat a la polièdrica figura de Max Aue, des de la seva infantesa fins la dècada dels setanta, quan decideix explicar –sense remordiments– la seva miserable i turmentada existència. Un altre paradigma de l'Alemanya culta, educada i socialment capdavantera que es va veure abocada als crims més esgarrifosos que mai podran justificar-se amb el banal concepte d'obediència deguda.

Malgrat les controvèrsies que aquesta obra ha anat generant d'ençà la seva publicació –l'any 2007– ningú no pot negar que ens trobem davant d'un treball colossal que constantment ens fa oblidar que Aue és un personatge de ficció, tot i algunes llicències exagerades que l'autor ha anat intercalant a consciència per recordar-nos que, de veritat, no va existir;  però sí que n'hi van haver uns quants com ell. Com deia Joseph Goebbels en els seus escrits de joventut: L'important no és tant el que es creu; l'important és creure.

Licantropia

Coincidint amb la surrealista decisió del govern d'Aragó d'anomenar lapao a la variant dialectal nord-occidental del català que es parla a la Franja de Ponent, apareix a les llibreries la primera novel·la de Carles Terès que, tot i haver nascut a Barcelona, es considera un autor aragonès que escriu en català. El 2011 va guanyar el premi Guillem Nicolau ja que el jurat va considerar que l'obra era mereixedora del premi per què tradició i innovació conviuen dins una fabulació plena d'imaginació i interès a través d'una estructura narrativa travada i rica. Curiosament, poc després, el govern aragonès decidí suprimir aquest històric certamen i el fusionà amb els premis en llengua aragonesa per anar esborrant la presència del català de la vida cultural i institucional de l'Aragó.

La novel·la situa l'acció a la Pobla de Llobosa, una població fictícia de l'Alt Matarranya, on hi viu la parella formada pel Llorenç i la Laura. Ell, fill de Barcelona, treballa com a fotògraf freelance i ella és la doctora del centre de salut de la zona. Són raonablement feliços fins que en Llorenç comença a descobrir secrets dels seus avantpassats que l'estremeixen. La Laura tampoc en quedarà al marge i, conjuntament, endegaran una extensa investigació que els farà prendre una difícil decisió. Amb un final obert, el lector pot imaginar-se el que més li plagui.

—T'entenc, de debò. Però tu no saps què vaig passar ahir (o era abans d'ahir) a la muntanya. Vaig convertir-me en una cosa que no era ni persona ni animal. Era... —es quedà pensatiu—. I el pitjor del cas és que... em va agradar! Més que això: em va embriagar. Però, a la vegada, vaig sentir uns impulsos que no eren gens innocus. Impulsos assassins.

Carles Terès arrisca molt en la seva opera prima però se'n surt la mar de bé. Resol el contingut licantròpic amb la destresa suficient per no trobar-lo inversemblant ni poc significatiu. Construeix una línia argumental força sòlida i és capaç de crear un clímax addictiu que permet una lectura plaent, de tirada llarga. En l'aspecte formal sobresurt la combinació dels dialectelismes amb el català estandard, fruit d'un treball metòdic i rigorós que defuig de la utilització excessiva dels castellanismes de l'indret. Sens dubte, una bona opció per apropar-se a la narrativa catalana contemporània amb el valor afegit d'estar escrita per un aragonès de la Franja.

París després de l'alliberament: 1944-49

Potser una de les raons que han convertit l'estudi de la II Guerra Mundial en una activitat perillosament addictiva és la gran quantitat d'episodis interessants que la conformen i que, d'una manera estanca i individualitzada, podem conèixer exhaustivament gràcies a l'enorme quantitat de llibres que s'han publicat aquests darrers setanta anys.

París després de l'alliberament: 1944-1949 (Paris After the Liberation, 1994) és obra del prestigiós historiador anglès Antony Beevor i de la seva esposa, Artemis Cooper. Recull una extensa quantitat de records personals d'alguns protagonistes que van viure els fets en primera persona, com l'ambaixador britànic Duff Cooper o l'agregat militar Denis Daly. Tal com indiquen els autors en el prefaci del llibre, les fonts obtingudes han servit per dotar de contingut allò que només constituiria l'esquelet d'una narració.

El relat argumental comença amb l'inici de la invasió alemanya de França i acaba amb els primers passos de recuperació econòmica deguda als ajuts nord-americans canalitzats amb l'anomenat Pla Marshall. Entremig s'hi exposa l'època del govern titella de Vichy, la feina interior de la Resistència, els moviments del general De Gaulle a l'exterior, l'alliberament de París i el llarg i difícil període de reconstrucció durant la postguerra.

El principal protagonista d'aquesta crònica és el general Charles De Gaulle, primer cap del govern provisional de la República (1944-46) i veritable poder fàctic durant la dècada següent. També cal destacar la importància del Partit Comunista Francès (PCF) que, liderat per Maurice Thorez i Jacques Duclos, era considerat el partit més important de l'època tot i estar teledirigit des de Moscou; malgrat tot no va arribar mai al cim del poder. Menció a part es mereix l'abundant descripció del món artístic i literari del París de l'època: Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Pablo Picasso, Juliette Greco, André Malraux i François Mauriac, entre d'altres.

Com deia al començament d'aquesta entrada, es tracta d'una època històrica apassionant que sempre ens ha cridat l'atenció i que ara podem gaudir amb plenitud de detalls. Més a més, si l'autor és Antony Beevor (i en aquesta ocasió acompanyat d'Artemis Cooper)– de solvència reconeguda– la garantia d'èxit està pràcticament assegurada.

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Alguns consideren que l'escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) es convertirà en el successor de Stieg Larsson que, l'any 2009, va triomfar arreu del món amb la trilogia Millennium. La seva darrera novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert, rècord de vendes en el mercat francòfon i a Itàlia, ha estat traduïda a 33 idiomes i promet convertir-se en un nou bestseller d'abast mundial. A Catalunya va aparèixer el 19 de juny d'enguany.

Harry Quebert, un prestigiós escriptor nord-americà, és empresonat quan troben enterrat al jardí de casa seva el cadàver de la jove Nola Kellergan, desapareguda trenta-tres anys enrera, i amb la qual havia mantingut una intensa relació sentimental malgrat la diferència d'edat entre ambdos. Quan el jove escriptor novaiorquès Marcus Goldman, que havia estat deixeble i amic d'en Harry, se n'assabenta, decideix anar-lo a ajudar i escriure un llibre que demostri la seva inocència.

Es tracta d'una novel·la d'intriga estructurada en tres temps històrics: 1975, data de la desaparició de Nola Kellergan;  1998, quan comença l'amistat entre Harry i Marcus a la universitat de Burrows i 2008, any de l'empresonament d'en Quebert i començament de les investigacions de Marcus. És en aquest punt quan cal destacar que l'autor aconsegueix mantenir un poderós ritme narratiu saltant constantment de temps en temps sense que el lector pugui perdre's. La simple narració dels fets és suficient per situar-nos correctament en l'època concreta i seguir la trama amb total fluïdesa.

«En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil.»

Sol passar, gairebé sempre, que quan escoltes excel·lències d'una obra, aquesta finalment et decep ja que les expectatives que s'havien creat eren –senzillament– exagerades. Això m'ha tornat a passar amb aquest llibre que, tot i reconèixer la seva càrrega addictiva no m'ha acabat de convèncer en cap aspecte. Però el que trobo més agosarat de tot és voler-lo comparar amb Stieg Larsson. Això, simplement, és passar-se de frenada.

Wilt

Arran de la mort de Tom Sharpe, esdevinguda a Llafranc el dia 6 de juny d'enguany, alguns diaris catalans van posar a la venda una edició de butxaca de Wilt, la seva novel·la més coneguda. Era, doncs, un bon moment per entrar de ple en el món càustic d'aquest autor i passar una divertida estona amb el singular professor auxiliar de segon grau del Col·legi Fendland d'Arts i Oficis.

Tom Sharpe (Londres, 1928 - Llafranc, 2013) es va convertir en un escriptor mundialment reconegut gràcies a la seva novel·la humorística Wilt, publicada l'any 1976, que conté una crítica recalcitrant del sistema educatiu britànic. En altres treballs també deplora l'apartheid sud-africà, la burocràcia, el món literari i l'estupidesa en general. Tot immers dins un ampli espectre d'humor corrosiu i d'un vocabulari vulgar i explícit, amb forta càrrega sexual.

A Wilt ens trobem amb un professor fracassat que és incapaç d'ascendir professionalment i que ha de suportar els estralls d'una dominant i desmesurada esposa. Està tan desesperat que el seu passatemps favorit consisteix en imaginar com podria desempallegar-se de la seva dona. Al mateix temps, Eva Wilt coneix un matrimoni molt peculiar que li complicarà perillosament l'existència. Un autèntic joc dels disbarats que conduirà la narració per uns estrambòtics territoris plens de paranys i de grolleres sorpreses.

En acabar la classe, Wilt va recollir els llibres i enfilà cap a la sala de professors. Tenia una hora lliure. Tot anant cap allà, va passar pel lloc on construïen el nou edifici de l'administració. Ja havien netejat el terreny. Els constructors havien arribat i feien els forats pels pilons dels fonaments. Wilt es va aturar i observà com la màquina perforadora anava girant i enfonsant-se dins la terra. Els forats que feien eren amples. Molt amples. Prou grossos per encabir-hi un cadàver.

Sense cap pretensió intel·lectual, l'únic objectiu de Tom Sharpe era el de fer riure. Però no ens enganyem, per sota d'una façana irreverent i superficial, la implacable crítica hi fa acte de presència amb una colpidora mordacitat. Les darreres pàgines de Wilt en són un claríssim exemple: En el futur els alumnes aprendrien el com de les coses i no pas el per què. Aprendrien a llegir i escriure. A destil·lar cervesa. A falsificar l’impost sobre la renda. A heure-se-les amb la policia. A fer funcionar un matrimoni incompatible...

Walden o la vida als boscos

El primer Walden que vaig conèixer va ser el Walden 7 (1970), un edifici emblemàtic de l'arquitecte Ricard Bofill a Sant Just Desvern. Anys més tard va aparèixer per casa la novel·la Walden Dos (1948), un llibre de ciència-ficció escrit per Burrhus Frederic Skinner. Finalment, fa cosa de pocs mesos, vaig llegir una ressenya de la vida d'Henry David Thoreau (1817-1862) i de la seva obra més famosa, Walden o la vida als boscos (Walden, 1854) que em va propiciar la lectura de l'excel·lent versió catalana publicada per Símbol Editors. És curiós comprovar com vaig arribar a tenir notícia d'aquestes obres en ordre cronològic invers, de la més recent a la més antiga, la qual –per altra banda– és la responsable d'expandir el nom original.

Walden és el nom d'un llac proper a la ciutat nord-americana de Concord (Massachusetts) on Thoreau hi va construir una cabana i va viure-hi dos anys amb el propòsit de portar a terme una vida autosuficient, senzilla i en contacte directe amb la natura. Les seves vivències les va recollir a Walden o la vida als boscos, considerada com una de les obres fonamentals de la literatura americana del segle XIX.

Quan vaig escriure les següents pàgines, o més aviat la major part, vivia sol, al bosc, a una milla dels veïns, en una casa que havia construït jo mateix, a la vora del llac Walden, a Concord, Massachusetts, i em guanyava la vida només amb el treball de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Actualment torno a ser un foraster en la vida civilitzada.

Es tracta d'una obra meitat autobiogràfica i meitat filosòfica. Tota ella destil·la un indissimulat entusiasme per la natura, erigint-se indubtablement en la predecessora del moviment ecologista contemporani. Està estructurada en divuit capítols que descriuen exhaustivament la vida al bosc durant aquest llarg període de temps, des d'un detallat informe de l'economia domèstica fins la màgica descripció dels canvis estacionals, passant per l'experimentació agrícola i la relació amb el veïnat i amb alguns visitants que s'acostaven a la cabana. Convé subratllar la descripció magistral de la lluita entre els exèrcits de formigues negres i vermelles que acaba amb un desolat i tètric camp de batalla.

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Malgrat tot, no és un llibre de lectura fàcil ja que exigeix una concentració constant i metòdica que fa alentir el procés lector.  Personalment, he disfrutat més en els episodis autobiogràfics i descriptius que en les llarguíssimes elucubracions reflexives que Thoreau ens va oferint amb persistència. De totes maneres, malgrat les dificultats, és una obra que cal llegir per tal d'apropar-se a un dels pensadors i escriptors nord-americans més significatius del segle XIX. I després, com a premi, una obra més lleugera... com Wilt.

Inferno

Gairebé una dècada després d'El codi da Vinci (The Da Vinci Code, 2003) em retrobo amb Robert Langdon, el popular personatge de ficció creat per l'escriptor nord-americà Dan Brown (1964, Exeter, EUA) que, recentment, acaba de publicar Inferno, la seva sisena novel·la.

El doctor suís Bertrand Zobrist, gurú del transhumanisme i de la manipulació genètica, està obsessionat amb el vertiginós i imparable creixement de la població mundial que, en poc menys d'un segle, pot arribar a causar l'extinció de la raça humana. Al comprovar com ningú li fa cas, idea una hipotètica solució d'emergència i la publicita inspirant-se en la famosa obra de Dante Alighieri (1265-1321), l'Infern, primer càntic de la Divina Comèdia (Comedìa, 1304-1321). Mentrestant, Robert Langdon, el popular catedràtic de simbologia de Harvard, es desperta en un llit d'un hospìtal de Florència després d'haver estat víctima d'un intent d'homicidi. La doctora Sienna Brooks l'ajudarà a escapolir-se dels perseguidors iniciant un frenètic itinerari que comprendrà les ciutats de Florència, Venècia i Istanbul.

L'èxit fulminant obtingut amb El codi da Vinci va fer possible la publicació d'antics treballs que no havien estat traduïts a la nostra llengua, recordo especialment Àngels i dimonis (Angels & Demons, 2000) que vaig llegir amb gran deler. Després els van adaptar al cinema obtenint un notori èxit comercial que va permetre poder arribar fins a d'altres sectors que encara no coneixien l'obra. Sis anys després, va publicar-se El símbol perdut (The Lost Symbol, 2009), que va passar sense pena ni glòria.

Quan triem una obra de Brown no busquem literatura en majúscules sinó una estona de vibrant distracció seguint les desventures d'aquest desxifrador d'endevinalles que es diu Robert Langdon. I és en aquest punt quan hem de reconèixer que l'autor se'n surt amb nota, tal com va reconèixer dies enrere a Madrid: La meva feina és escriure llibres entretinguts. Sense cap més pretensió, igual que el lector quan tria una obra seva.