Al jardí de les bèsties

Edició castellana del 2012

El Tiergarten, jardí d'animals en alemany, és el parc més popular de Berlín. Està situat al centre de la ciutat envoltat de monuments emblemàtics com el Reichstag, la Porta de Brandenburg o la Siegessäule. Al límit meridional d'aquest parc s'hi troba el barri diplomàtic on, concretament al Tiergartenstrasse 27a, hi fixà la seva residència particular el protagonista d'aquesta història. El títol de l'obra, jugant amb el doble sentit, fa referència al parc berlinès i a les autoritats de l'època.

El llibre és un relat de les vivències de l'ambaixador nord-americà i de la seva família en el Berlín que acabava de veure com Hitler es convertia en el canceller d'Alemanya. Malgrat abarcar tot el període de servei diplòmatic (1933-38), l'obra se centra molt més en els dos primers anys: des de l'arribada a la ciutat fins a la nit dels ganivets llargs.

William E. Dodd era un professor d'història, sense experiència diplomàtica, que mitjançant un amic acabà essent nomenat ambaixador a Berlín pel president Roosevelt. Amb la seva esposa i els seus dos fills, Martha i Bill, s'establiren a la capital alemanya i llogaren una vivenda al costat del Tiergarten, a pocs metres de l'ambaixada americana. A mesura que avança la narració la seva filla, Martha Dodd, es converteix en la vertadera protagonista de la història ja que la seva intensa vida social li va possibilitar conèixer a un variat reguitzell de personalitats, des d'alts càrrecs nazis fins a diplomàtics de països diversos, corresponsals de premsa i al propi Führer en persona. Era una noia tan alliberada que podia mantenir relacions sentimentals amb quatre homes alhora.

La família Dodd arribant a Hamburg (1933)

Quan Dodd arribà a Berlín el seu principal objectiu era cobrar el voluminós deute que Alemanya havia de pagar als EUA i va fer vista grossa als primers indicis de criminalitat i barbàrie que comencen a aparèixer. Però, amb el pas del temps, va canviar la seva perspectiva inicial i començà a denunciar les actuacions dels jerarques nazis que, segons va fer saber a Roosevelt i als seus propis superiors, podien provocar un greu conflicte bèl·lic a escala mundial. Malgrat els seus informes el govern nord-americà no reaccionà i, finalment, fou rellevat del seu càrrec a finals del 1938. Anys més tard es va demostrar que –desgraciadament– tenia tota la raó del món.

El 19 de setembre del 1936, en una carta marcada como «Personal i confidencial», Dodd va escriure al secretari Hull exposant-li la seva frustració al veure com es desenvolupaven els esdeveniments sense que ningú s'atrevís a intercedir. «Amb els exèrcits augmentant de tamany i d'eficiència dia rere dia, amb milers d'aeroplans disposats a deixar caure bombes i llançar gas verinós damunt les grans ciutats, i amb tots els demés països, petits i grans, armant-se como mai havien fet, hom ja no pot sentir-se segur enlloc», escrivia. «Quantes errades des del 1917, i especialment durant els dotze últims mesos, i cap país democràtic fa res, ni amb càstics morales ni amb econòmics, per aturar el procés!»

Mentre avancem en la lectura podem pensar que ens trobem davant d'una obra de ficció però la veritat és que es tracta d'un relat històric profusament documentat tal com recullen les inacabables notes finals que ocupen gairebé una quarta part del llibre. El mèrit de l'autor el trobem en saber transformar una narració simplement historiogràfica en un recorregut intens i trepidant que sembla encomanar-se de l'activitat desbocada de Martha Dodd. Erik Larson ha sabut descriure amb plenitud el paisatge berlinès i ens ha fet arribar nítidament aquest ambient d'opressió, tristor i inquietud que surava per damunt el marc físic de la ciutat. Unes sensacions intangibles que l'autor ens ha transmès bo i contraposant-les a l'excepcional escenari que conforma una de les ciutats més carismàtiques del continent. Ara, només cal esperar-ne la versió cinematogràfica que Tom Hanks ha anunciat per ben aviat.

El cor de les tenebres

Edició en castellà del 2008

En un viatge en avió, l'historiador Adam Hochschild va trobar una cita de Mark Twain en la que l'autor de Les aventures de Huckleberry Finn assegurava que el règim imposat per Leopold II, el rei dels belgues que va morir el 1909, a l'Estat Lliure del Congo (1885 a 1906) forjat per ell havia exterminat entre cinc i vuit milions de nadius. Mogut per la curiositat i certa esgarrifança, va iniciar una investigació que, molts anys després, culminaria a King Leopold's Ghost, notable document sobre la crueltat i la cobdícia que va impulsar l'aventura colonial europea a l'Àfrica, les dades i comprovacions del qual enriqueixen extraordinàriament la lectura de l'obra mestra de Joseph Conrad, El cor de les tenebres, que es desenvolupa en aquells paratges i, justament, en l'època en que la Companyia belga de Leopold II —que hauria de figurar, juntament amb Hitler i Stalin, com un dels criminals polítics més sanguinaris del segle XX— perpretava les seves pitjors atrocitats.

Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) és una de les meves pel·lícules preferides. L'he vista infinitat de vegades disfrutant sempre de les seves extraordinaries escenes i els seus potentíssims diàlegs. La recerca del coronel Kurtz que emprèn el capità Willard està inspirada lliurement en l'obra El cor de les tenebres (Heart of Darkness, 1902) de l'escriptor polonès Joseph Conrad. Si a la pel·lícula  l'escenari era Vietnam i el riu Nung al llibre és l'Estat Lliure del Congo i el riu  del mateix nom. El gran èxit assolit pel film de Coppola va rellançar aquesta breu novel·la de Conrad que, d'altra banda, presumptament hauria passat desapercebuda.

El relat ens explica que, a finals del segle XIX, el capità Marlow, amb un petit vaixell de vapor, s'endinsa en la selva africana per anar a buscar a l'agent comercial Kurtz que ha caigut malalt. Durant tot el trajecte anirà descobrint la fascinant personalitat d'aquest, un dels millors agents de la companyia, capaç d'aconseguir ell sol més ivori que tots els demés plegats. Malgrat tot, el relat és una crònica de la lluita de l'home contra la naturalesa i la malaltia, la solitud, l'aïllament i l'explotació dels més febles. Poc abans de morir, Kurtz pronunciarà les darreres paraules: L'horror, l'horror! referides al cor de la selva tenebrosa que Marlow ha estat incapaç de descobrir.

Passa poques vegades que l'adaptació cinematogràfica d'una obra literària acabi millorant l'original. En el cas que ens ocupa no solament la supera sinó que la sobrevalora, dotant-la d'un cert carisma i rellevància que no haguera pogut assolir per si sola. La novel·la, extremadament enrevessada, se'ns fa difícil de digerir i, freqüentment, ens avorreix i confon. Només la brevetat de la narració possibilita poder-la acabar i no haver-la d'abandonar a mig recorregut. En tot cas, si s'ha de triar, l'aposta segura és la versió de Coppola. Aquesta no falla.

22/11/63

Portada de l'edició castellana (2012)

No havia llegit mai a Stephen King (Portland, 1947) però havia vist algunes pel·lícules basades en les seves obres, com Carrie (1976) de Brian de Palma, El resplandor (The Shining, 1980) de Stanley Kubrick o Misery (1990) de Rob Reiner. El tenia per un escriptor especialitzat en relats d'intriga i terror, amb abundants continguts paranormals capaços de sorprendre al lector més avesat i propietari d'una imaginació il·limitada que li permet convertir cada relat en un potencial best-seller. Es tracta d'un dels autors més traduïts arreu del món tot i que en la nostra llengua hi té ben poca cosa.

A 22/11/63 Jake Epping és un professor d'anglès que llegeix horroritzat la redacció d'un dels seus alumnes dels cursos d'adults, Harry Dunning, on s'exposen els tràgics esdeveniments ocorreguts cinquanta anys enrera quan el seu pare, amb un martell de grans dimensions, va matar tota la seva familia. Més tard, quan el seu amic Al Templeton li mostra un portal del temps i li demana que el faci servir per evitar l'assassinat del president Kennedy, Jake accepta pensant que podrà aprofitar l'ocasió per salvar també la familia d'Harry Dunning. Comença aquí un viatge en el temps que ens transporta a l'Amèrica de finals dels 50, envoltada de conflictes racials, fum de cigarrets i música de Glenn Miller. El nostre protagonista haurà de passar-se més de cinc anys esperant el moment en que Lee Harvey Oswald dispari contra JFK a la plaça Dealey de Dallas, mentrestant viurà una intensa relació amorosa amb una guapíssima bibliotecària.

La plaça Dealey de Dallas

Malgrat el viatge en el temps, motor de la història, en un sentit estricte no podem considerar-la com una obra de ciència ficció. La major part de les pàgines estan dedicades a recollir la vida quotidiana del protagonista mig segle enrere, inserit en una societat amb olors i sabors diferents dels que coneixem. Stephen King, obsessionat amb els harmònics, estableix constants paral·lelismes entre les dues èpoques que es confronten i constata com el passat no vol ser canviat, harmonitzant-se amb ell mateix per impedir-ho. La tasca de Jake Epping, ara rebatejat com a George Amberson, serà molt més difícil del que podia semblar i per assolir la seva missió haurà de tenir en compte l'efecte papallona que pot provocar autèntiques calamitats.

Sabeu quan, en un dia assolellat, tanqueu els ulls i podeu veure a la retina una imatge residual del que havíeu estat mirant? Era semblant a això. Quan em mirava el peu, el veia a terra, però quan parpellejava —no sabria dir si un mil·lisegon abans o un mil·lisegon després de tancar els ulls—, captava fugaçment la visió del meu peu en un esglaó de fusta. I no es trobava sota la tènue llum d'una bombeta de seixanta watts. Es trobava sota un sol radiant.
Em vaig quedar de pedra.

Per sobre de tot 22/11/63 és una història d'amor a ritme de In the Mood. Conté un tipus d'escriptura planera però contundent, amb un tenaç treball de documentació que afavoreix la descripció de personatges i d'ambients. Tota l'obra desprèn un sentiment nostàlgic impregnat d'una estimació indissimulada que l'autor proclama potser perquè l'escenari temporal correspon al temps de la seva joventut. Un gran llibre per passar una bona estona. Ni més, ni menys.

Stalingrad

Portada de l'edició castellana

Inesperadament, quan ja havia decidit que Stephen King prendria el relleu a Jonathan Littell, l'obra d'aquest darrer em va conduir a la relectura d'un llibre que ja havia llegit uns quants anys enrera: Stalingrad d'Antony Beevor.

Beevor té tan talent que és capaç d'explicar la història com si es tractés d'una interessant i addictiva novel·la, sense oblidar-se de la rigorositat, exigència i investigació que caracteritzen un bon treball historiogràfic. L'exhaustiva consulta als arxius militars alemanys i soviètics han fet possible que l'autor ens pugui oferir una sèrie de detalls tan precisos que complementen i enriqueixen una línia narrativa construïda a consciència. Amb aquests mèrits no és d'estranyar que, actualment, Antony Beevor s'hagi convertit en un autor de referència capaç de transformar cada títol que publica en un best-seller.

Stalingrad recull els episodis cabdals de la batalla més carismàtica de la II Guerra Mundial. Alguns diuen que va ser la més decisiva, la que va capgirar la correlació de forces que hi havia fins aleshores i la que va comportar la primera derrota dolorosa de l'exèrcit de l'Alemanya nazi. Un conflicte recordat, entre d'altres coses, per la rattenkrieg, la lluita cos a cos en un entorn urbà ple de runes i de destrucció on l'enemic podia atacar des del racó més impensable. Un territori propici per la feina silenciosa i precisa dels franctiradors, com l'heroi soviètic Vasili Zàitsev que, en solitari, havia eliminat a 242 alemanys, entre ells molts oficials d'alt rang, tal com recull la famosa pel·lícula Enemic a les portes (2001) de Jean-Jacques Annaud.

A part de les forces armades alemanyes i soviètiques, encapçalades pels generals Friedrich Paulus i V.I. Chuikov, els escenaris mítics de la ciutat esdevenen els altres grans protagonistes: els magatzems Univermag, seu del quarter general de Paulus, el riu Volga, la sitja de gra, la planta química Lazur, la fàbrica de tractors Dzerjinski, la foneria Octubre Roig, la casa de Pavlov, el barranc del Tsaritsa, el Kessel i la fàbrica de canons Barricady.

Beevor intenta ser neutral, no es decanta per cap bàndol però, potser, s'acarnissa més amb el terror roig, com algun lector ha fet constar. Tot el relat està impregnat de morts, malalties, fam, maltractaments, congelacions, execucions, despreci per la vida... És la guerra, aquest invent més antic que la pròpia humanitat i que fa impossible poder-nos reconciliar amb l'espècie humana.

Les benignes

Portada de l'edició en català (2007)

L'escriptor americà Jonathan Littell va guanyar el Premi Goncourt 2006 amb la novel·la titulada Les benignes (Les Bienveillantes). A Catalunya va ser editada l'any següent per Quaderns Crema amb traducció de Pau Joan Hernández. Recordo que se'n va parlar tant que vaig estar a punt de començar-la, però -potser- la notable gruixària de l'obra em va frenar. Fa pocs dies, en un bloc d'història que segueixo habitualment, una valoració extraordinàriament positiva em va empènyer a iniciar-ne la lectura d'immediat.

Ens trobem davant una autobiografia fictícia de Max Aue, un exoficial de les SD (Servei d'Intel·ligència de les SS) que, dècades més tard, explica la història que va viure durant els anys de la II Guerra Mundial al servei del III Reich. Com a membre d'un Einsatzgruppen, ens exposa cruament les massacres de jueus a Ucraïna, Rússia, Crimea i el Caucas. Més tard, 1942-43, és destinat a Stalingrad en plena batalla d'on en surt ferit de bala. Després de conèixer a Heinrich Himmler rep l'encàrrec de millorar les condicions de vida dels presoners seleccionats per treballar en fàbriques, cosa que li permet posar-se en contacte amb el ministre Albert Speer. Finalment, després de la caiguda de Berlín, mata al seu company de l'ànima i suplanta la seva personalitat per escapolir-se a França. En paral·lel al relat professional, l'autor desgrana la vida personal i sentimental del protagonista on l'estreta relació amb la seva germana bessona Una i l'atroç assassinat de la seva mare i del seu padrastre es remarquen amb un èmfasi especial.

No podem dir: no mataré mai, és impossible, com molt, podem dir: espero no matar. Jo també ho esperava, jo també volia viure una vida bona i profitosa; ser un home entre els homes, igual als altres, jo també volia posar la meva pedra en l'obra comuna. Però no es va complir aquesta esperança, i van utilitzar la meva sinceritat per realitzar una obra que va resultar ser dolenta i malsana, i vaig creuar les ombrívoles ribes, i tota aquesta maldat se'm va ficar en la vida i no hi ha reparació possible, i mai n'hi haurà. Tampoc les paraules serveixen per a res, desapareixen com l'aigua a la sorra, i aquesta sorra m'omple la boca. Visc, faig el que és factible, això és el que fa tothom, sóc un home com els altres, sóc un home com vosaltres. Va, si us dic que sóc com vosaltres!

El títol del llibre, Les benignes, fa referència a les deeses de la mitologia grega, personificacions femenines de la revenja, que perseguien i turmentaven aquells que havien assassinat a un progenitor. Tot i que no consta explícitament en el relat, tot fa suposar que va ser Max Aue el que va assassinar a la seva mare i al seu padrastre. A partir de llavors, i en els indrets més insospitats, és acosat per dos inspectors de policia, Clemens i Weser, que personifiquen el rol de les deïtats mitològiques.

Els Einsatzgruppen en plena acció criminal.

La part del relat centrada en la vessant sentimental del protagonista està dominada per l'homosexualitat i per la relació incestuosa preadolescent que va mantenir amb la seva germana Una i de la qual, presumptivament, en van resultar dos germans bessons que apareixen d'esquitllada en alguns paràgrafs. L'autor dedica un capítol sencer, el sisè, per descriure els somnis eròtics derivats d'aquesta obsessiva relació mentre Max es recupera d'una malaltia aïllat en una finca de Pomerània propietat del marit de la seva germana. 

Després d'un començament trepidant que recull amb tot luxe de detalls els actes criminals de les SS a Ucraïna i Rússia, el ritme narratiu es relaxa per entrar en uns episodis més reflexius de lenta cadència. Sobresurt l'obsessiu interès de l'autor per documentar cada dada amb la màxima rigorositat, d'això se'n desprèn un immens treball d'investigació que ens permet endinsar-nos en un tètric escenari de violència i depravació d'una manera clara i diàfana, sense límits. Littell barreja amb molta habilitat realitat i ficció i acaba aconseguint un producte que ha estat molt ben valorat arreu i, fins i tot, alguns l'han catalogat com una de les primeres novel·les més importants del segle XXI. Per la meva part, només us he dir que me l'he llegida en poc més d'una setmana.

La pell freda

Portada de la novel·la

La pell freda és la novel·la que va posar en el mapa a Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965). La va publicar l'editorial La Campana l'any 2002 i d'aleshores ençà s'ha reeditat més de trenta vegades i s'ha traduït a una bona colla d'idiomes.

Es tracta d'una obra de gènere fantàstic que recull l'odissea que pateix un independentista irlandès que, desenganyat i decebut pels resultats de la seva lluita, decideix acceptar un lloc de treball en una diminuta illa solitària de l'Atlàntic Sud. Allà només hi viu el faroner, Batís Caffó, un home esquerp i malcarat, que ha domesticat una criatura misteriosa que l'ajuda i li fa d'amant. De seguida seran atacats per uns éssers monstruosos que emergeixen de les aigües i que no els deixaran dormir tranquils.

Ella m'havia fet veure el que ocultaven les llums del far; ella m'havia fet veure que l'enemic podia ser qualsevol cosa menys una bèstia. Que no pot ser-ho mai, enlloc, i potser allà, a l'illa, menys que a cap altre lloc. Sense ella mai hauria sabut la veritat, i només ella podia ensenyar-me-la. Però mentre feia aquest camí cap a la veritat, amb l'Aneris, era inevitable que m'apassionés per l'Aneris, que l'estimés com només poden estimar-se la vida els nàufrags: desesperadament. Per això tot era tan trist, perquè el far em descobria que saber la veritat no canvia la vida.

Hem de reconèixer que l'obra està impecablement construïda, amb un vocabulari rigorós però planer i una barreja de recursos literaris que serveixen per tancar el cercle amb pulcritud. La majoria de les pàgines estan narrades en primera persona però també hi trobem capítols en forma de dietari, amb les anotacions del dia i del mes, i regressions temporals, flashbacks, necessaris per traslladar la història a un passat que cal conèixer per entendre el que vindrà. Tot plegat conformant un estil que ens permet una lectura ràpida, plaent i enriquidora.

A la xarxa s'hi troba un dossier elaborat per Joan Chavarria Panisello i Maria Josep Prats Climent del Seminari El gust per la lectura 2004-05, adreçat als alumnes de secundària, que serveix d'ajuda per endinsar-nos completament en l'estudi i interpretació d'aquesta novel·la d'Albert Sánchez Piñol. 

Desventuras de un fanático del deporte

Portada de l'edició castellana del 2012

Hi ha molta més tradició de literatura esportiva als països anglosaxons que a casa nostra. Sé de molts amants d’aquest gènere que han de comprar els llibres en llengua anglesa per poder anar completant la seva biblioteca temàtica. Aquí apareix poca cosa, tret dels que solen editar els diaris esportius per Sant Jordi i que podríem incorporar a una hipotètica sèrie B de la literatura. Darrerament s’ha observat un lleuger repuntament originat més aviat pel poder mediàtic del personatge que no pas pel gust literari que sol comportar una bona narració centrada en el món de l’esport com, per exemple, The Damned Utd de David Peace o bé Playing the Enemy: Nelson Mandela and the Game that Made a Nation de John Carlin.

Reconec que el títol em va enganyar. Desventuras de un fanático del deporte (A Fan’s Notes, 1968) no és exactament una bona mostra de la literatura esportiva, en tot cas hi apareix però d’un mode molt tangencial. Malgrat que Frederick Exley adverteix, abans de començar el relat, que se'l jutgi com a autor de fantasia, la veritat és que ens trobem davant una novel·la autobiogràfica que recull els episodis més foscos de la seva existència: alcoholisme, alienació mental i internament en hospitals frenopàtics. Una visió subjectiva de la societat americana dels cinquanta i seixanta que va enganxar a peu canviat al nostre autor. Una trajectòria que segueix en paral·lel la carrera esportiva de Frank Gifford, l'històric jugador dels Gegants de Nova York pel qual sent una reverencial admiració.

Pero ahora que ya no me veía a mí mismo fotografiado en la contracubierta de los libros, ahora que ya no alimentaba la fantasía del imperio futbolístico entre las islas, difícilmente podía tener un concepto optimista de mi aspecto. [...] Tras rechazar las ambiciones grandiosas a los treinta y tres, me veía muy limitadamente como un hombre con un solo traje, un seguro de vida de dos mil dólares (una guita "colocada") y cuatrocientos en el bolsillo, como un hombre que tenía que irse de aquel lugar, de aquella habitación y encontrar una forma de vivir en el mundo. La idea de irme me turbaba muchísimo.

Ens trobem, doncs, davant la vida de Frederick Exley (Watertown, New York, 1929-1992), un dels autors de culte dels EUA. Desventuras de un fanático del deporte (A Fan's Notes, 1968) va ser la seva primera novel·la. Amb ella va guanyar dos premis: el William Faulkner i el Rosenthal i es va convertir en un escriptor de renom. Penso que és una novel·la apropiada pels amants de la literatura americana del segle XX, però aquest no és el meu cas.

Jo confesso

Jaume Cabré amb la portada de Jo confesso.

Ens trobem davant d'una impressionant demostració d'enginyeria narrativa a càrrec d'un dels millors escriptors actuals en llengua catalana.

Sense desmerèixer l'argument central ni la gernació d'històries paral·leles que l'enriqueixen, hem de fixar-nos prioritàriament en la tècnica literària emprada per Jaume Cabré que, si bé ens sorprèn d'entrada, més tard ens demostra que és plenament vàlida per construir i desenvolupar, amb molt de rigor, un poderós relat.

A l'inici de la lectura, però, els recursos tècnics de l'autor ens poden confondre i fer perdre el fil narratiu. Molts lectors han reconegut que van estar a punt d'abandonar-la poc després de començar. Va ser el boca-orella, ara amplificat per les xarxes socials, el que els va disuadir. A mi em va passar el mateix, al constatar el desconcert provocat per les primeres pàgines em vaig endinsar en els blocs literaris per conèixer opinions que, majoritàriament, reverenciaven aquesta gran novel·la. Només calia una petita dosi de paciència per immergir-nos totalment en aquest colpidor relat que ens proposava el seu creador.

Com ja havia fet en obres anteriors, Jaume Cabré alterna en un mateix paràgraf la primera i la tercera persona narrativa. És un recurs extraordinari doncs si bé d'entrada se'ns fa estrany assimilar-lo, un cop digerit ens permet gaudir d'un ritme literari més viu, molt més d'acord amb la trama desenvolupada.

Però sempre que hi entrava legalment m'havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m'ensenyava l'últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa't, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar.

Una altra concessió estilística és la utilització periòdica de fragments narratius i diàlegs creuats entre personatges molt allunyats en l'espai i en el temps. Jugar amb el llenguatge d'aquesta forma tan transversal i obtenir uns resultats tan espectaculars només està a l'abast de la gent que domina completament l'idioma, és a dir, dels virtuosos de la llengua.

Monestir de Santa Maria de Gerri

He parlat primer de la forma perquè m'ha captivat íntegrament. Però no seria just deixar de banda la trama argumental que conté Jo confesso. La podem resumir com la història de la vida d'un home, Adrià Ardèvol i d'un violí creat pel mestre cremonès Lorenzo Storioni. Dos protagonistes que serveixen a l'autor en el seu procés de reflexió sobre l'existència del mal, nucli central d'aquesta obra. Ens passejarem per Girona i el Pallars (segles XIV i XV), París i Cremona (XVII), Vic i Roma (I Guerra Mundial), Alemanya (III Reich), Auschwitz i la Barcelona dels 40-50 fins avui en dia. Un llarg recorregut per comprovar com l'existència del mal no és patrimoni d'una època, d'un ideari o d'un lloc en concret.

Però la fulla de la glicina era més interessant. I en Bernat va continuar llegint allà on ho havia deixat, que era quan l'Adrià deia vull dir-te una cosa que m'obsessiona, estimada meva: després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui.

Jo confesso és una novel·la gegantina, amb 1.000 pàgines d'extensió, que va tardar sis anys en gestar-se. És un estudi sobre la pervivència del mal però també sobre la cobdícia, la incomunicació i l'absència de redempció de pecats. És un exponent de l'aplicació de noves i arriscades tècniques narratives que, finalment, solen convèncer al lector més conservador. En resum, és un llibre digne de ser llegit i rellegit les vegades que calgui.

El Moviment 15-M, l'única esperança?

Diari Público del 5 de juny del 2011

Fa poc es va celebrar el primer aniversari del Moviment 15-M, també conegut com el Moviment dels Indignats −#spanishrevolution a les xarxes socials−, que va néixer arrel de les protestes pacífiques del 15 de maig del 2011 convocades amb el propòsit d’aconseguir una democràcia real més participativa, allunyada del bipartidisme PSOE-PP i del domini de bancs i corporacions.

Un dels mitjans de comunicació que va seguir més de prop aquest moviment va ser l’avui desaparegut diari Público, que el 5 de juny de l’any passat va difondre un interessant article signat per l’artesenc Pere Rusiñol que, un any més tard, encara és plenament vigent. El treball es titulava 21 ideas inspiradas en el 15-M i recollia una sèrie de propostes concretes per a millorar el sistema democràtic.

Recordo que quan el vaig llegir em va impactar per la seva diàfana claredat. Enumerava cadascuna de les vint-i-una propostes, les explicava i, al mateix temps, n’exposava la dificultat legal o burocràtica que comportava poder-la aplicar. Setmanes més tard, un acord Zapatero-Rajoy va permetre modificar la Constitució en un tres i no res i carregar-se aquella teoria de la intangibilitat constitucional. Un cop més es demostrava que qualsevol llei es pot canviar si realment hi ha voluntat de canvi. Sense excuses.

Per a commemorar aquest aniversari penso que el millor homenatge que podem fer al Moviment 15-M consisteix en la publicació de les 21 idees i constatar com, dotze mesos després, la gran majoria d’elles segueix dormint en el somni dels justos tot i que la situació general ha empitjorat alarmantment (segons el FMI no es recuperarà el PIB del 2008 fins l’any 2018). Les institucions i els polítics van a la seva mentre el país s’està enfonsant cada dia més. La llàstima és que quan es convoquen eleccions la gent continua votant als partits de sempre, als que ens han portat on ens trobem i als que generalment han posat els interessos particulars per davant dels populars. Com deia, una llàstima.

Un any enrera, els indignats van ser capaços de diagnosticar les mancances del sistema polític i van proposar una sèrie de mesures que podrien ajudar a pal·liar-les. Aquesta efemèride ens brinda una nova possibilitat de recordar-les:

1. Una Llei Electoral més proporcional. L’any 2008 un escó d’IU costava gairebé 7 vegades més que un del PP o PSOE i dos milions de ciutadans van votar per partits que no van aconseguir cap escó. A Catalunya, la traca final: encara no disposem de llei electoral pròpia i ens regim per l’espanyola. Alguns s’omplen la boca parlant del dret a decidir i no són capaços –per simples i egoistes interessos electorals- de posar-se d’acord en redactar una llei que és competència plena de Catalunya. Patètic.

Acampada dels indignats a la Plaça de Catalunya (Maig del 2011).

2. Llistes obertes. Resultaria higiènic no haver de votar íntegrament la llista tancada imposada pel partit, així podríem triar les persones de major confiança amb independència de la força política que les presentés.

3. Eleccions primàries pels candidats. Aquesta és una de les poques propostes que s’han començat a portar a terme. Recordem els enfrontaments Hereu-Tura i Chacón-Rubalcaba. A França les eleccions per la candidatura socialista a la presidència de la República entre Hollande i Aubry van suposar un èxit aclaparador de participació. La victòria final de François Hollande el va catapultar a la presidència francesa.

4. Revocació del mandat. Els electors haurien de tenir la possibilitat de destituir els càrrecs electes si aquests no són capaços d’assolir els seus objectius ni mantenir els seus compromisos. Aquesta prerrogativa és vigent en alguns països com Bolívia, Veneçuela i alguns estats dels EUA.

5. Iniciativa popular i referèndums. Avui això és possible, però amb moltes restriccions. Seria molt positiu disminuir aquests impediments perquè la ciutadania pogués participar més activament en les iniciatives legislatives.

6. Pressupostos participatius. Fóra bo organitzar debats públics per a decidir despeses i inversions i no limitar-se només a cridar-nos per anar a votar un cop cada quatre anys.

7. Memòries de participació. Qualsevol política pública hauria de plantejar-se quins canals de participació ha d’obrir i com cal passar els comptes un cop s’hagi acabat.

8. Consells deliberatius. De segur que resultaria profitós cedir a un consell de ciutadans la presa de decisions davant un assumpte concret. A França i a la Gran Bretanya ja ho han experimentat.

9. Llei de transparència. Caldria aprovar una llei que obligués a les administracions a divulgar tota les informacions disponibles. Aquests tipus de lleis ja existeixen als EUA des de la dècada dels seixanta.

10. L’estat de comptes de la Casa Reial. Resultaria molt oportú fer públic íntegrament l’estat de comptes de la Corona.

11. Accés a l’estat de comptes dels partits polítics. Suposaria la fiscalització més efectiva de l’economia dels partits polítics.

12. Fer públic el patrimoni dels polítics. Conèixer el patrimoni complet de tots els càrrecs electes es convertiria en una mesura molt eficaç contra la corrupció. Actualment s’hi ha començat a treballar, però de manera parcial.

13. Diputats full time. Impedir que els parlamentaris puguin exercir altres tipus de treballs remunerats. S’evitarien conflictes d’interessos i més possibilitats de corrupció.

14. Polítics sense privilegis. Declarar incompatible la pensió dels expresidents o les cessanties dels exministres i secretaris d’Estat amb altres ingressos. Ara mateix n’hi ha 15 que compatibilitzen el sou de diputat amb aquesta pensió de dos anys. Equiparar els drets dels polítics amb els de qualsevol treballador de la societat civil seria l’opció més justa. La mesura també hauria d’incloure les comunitats autònomes.

15. Corrupció sense prescripció. Espanya encapçala probablement un rànquing informal de delictes de corrupció que no es jutgen perquè ja han prescrit. Seria convenient eliminar la prescripció d’aquest tipus de delictes.

16. Límits als regals. Els càrrecs electes no haurien de poder acceptar cap regal superior a 50 euros.

17. Alguns ERE, sense diners públics. Les empreses amb beneficis que comencessin un ERE haurien de pagar l’atur dels acomiadats.

18. Dació en el pagament de la vivenda. L’entrega del pis hauria de cancel·lar el deute amb el banc. Actualment, en cas de desnonament, el banc es queda amb el pis i el client ha de seguir pagant.

19. Eradicació dels paradisos fiscals. Aquesta iniciativa comporta compromisos internacionals a gran escala. L’expresident francès Sarkozy va promoure algunes iniciatives antiparadisos fiscals però encara queda molt camí per recòrrer.

20. Taxa Tobin. Convindria establir una taxa per les transaccions financeres especulatives que hauria de tenir un abast internacional.

21. Fiscalitat justa. Aconseguir realment que paguin més els que tenen més (patrimonis, successions, SICAV i dividends).

Ja ha passat un any i la situació ha empitjorat dràsticament amb les anomenades polítiques d’austeritat consistents en retallar i deteriorar els pilars de la societat del benestar i que no han servit per a crear cap lloc de treball que pogués pal·liar aquest esgarrifós nombre d’aturats (un total de 5,6 milions de persones amb un 50% d’atur juvenil). Amb tota seguretat, penso que cap de les 21 idees és impossible d’executar, però, això sí, cal que la classe dirigent tingui molt clar que són necessàries i que el poble les mereix. De segur que comporten renúncies, pèrdua de privilegis i canvis en l’estatus d’aquest encarcarat col·lectiu que ens ha anat manant aquestes darreres dècades i que ens ha conduït a una situació injusta i insostenible. O rectifiquen d’immediat o donen pas a generacions més joves o hauran de fugir amb globus. Temps al temps.

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Portada de l'edició catalana del 2011.

El telèfon va sonar mentre jo era a la cuina bullint espaguetis i xiulant l'obertura de 'La gazza ladra', de Rossini, que sonava en una emissora de l'FM. Era una música perfecta per coure pasta.
Vaig estar a punt d'ignorar la trucada. Els espaguetis estaven gairebé a punt, i Claudio Abbado conduïa l'orquestra filharmònica de Londres cap al clímax musical. Al final, però, vaig abaixar el foc i vaig anar a la sala a contestar. Podia ser que fos algun conegut que trucava per oferir-me feina.

Com em va passar amb 1Q84, tan sols llegir els primers paràgrafs de la novel·la te n'adones que disfrutaràs, que tornaràs a reviure aquella atmosfera singular que només Murakami sap construir amb ingredients ben senzills, com els sopars que sol preparar-se el protagonista Toru Okada.

Torna el realisme màgic de l'escriptor de Kyoto que, aquesta vegada, s'acosta més i més al surrealisme pur i dur. L'anàrquica barreja entre el món real i l'oníric, traçada amb fina sabiduria per la ploma del mestre, intenta desenvolupar una trama que, sovint, ens desvia del camí principal i ens mena per corriols secundaris. Malgrat tot, la qualitat narrativa no defalleix mai i el tractament dels relats paral·lels, tot i la sorpresa inicial, resulten també impecables. Aquí cal fer una especial menció a la història del tinent Mamiya a la frontera amb la Mongòlia Exterior i a les dues germanes Kano: la Malta i la Creta.

Com sempre sol passar en l'obra d'aquest autor, hi destaca una minuciosa i exhaustiva descripció dels personatges i dels ambients amb banda sonora inclosa. La desaparició del gat, una altra de les seves dèries, desencadena una sèrie de reaccions que afavoreixen l'aparició de l'enigmàtica May Kasahara i el descobriment del pou cec que servirà de refugi i de portal teletransportador al nostre protagonista.
També ens resulta familiar l'estrafolària figura del senyor Ushikawa amb la que ja ens havíem topat a 1Q84 i que ara treballa per Noboru Wataya, el dolent de la pel·lícula i germà de Kumiko, l'esposa de Toru.

Tot i que la part central de l'argument està ocupada per la recerca de l'esposa desapareguda, infinitat de relats paral·lels enriqueixen aquesta obra que, malgrat el seu volum, es llegeix amb celeritat. Com les aparicions de Nutmeg i Cinnamon, mare i fill, que tindran una influència decissiva en alguns dels paratges de la novel·la i l'abominable personatge anomenat Boris l'espellador que, amb les seves accions, aporta el toc gore al relat.

Per acabar m'agradaria fer una carta als reis, en aquest cas als editors, demanant la traducció al català de les quatre novel·les que manquen: Hear the Wind Sing (1979), Pinball, 1973 (1980), A Wild Sheep Chase (1982) i Dance Dance Dance (1988). Suposo que això dependrà de l'acollida que hagi tingut aquest llibre que ens ocupa i que, ferventment, us recomano.