Jo confesso

Jaume Cabré amb la portada de Jo confesso.

Ens trobem davant d'una impressionant demostració d'enginyeria narrativa a càrrec d'un dels millors escriptors actuals en llengua catalana.

Sense desmerèixer l'argument central ni la gernació d'històries paral·leles que l'enriqueixen, hem de fixar-nos prioritàriament en la tècnica literària emprada per Jaume Cabré que, si bé ens sorprèn d'entrada, més tard ens demostra que és plenament vàlida per construir i desenvolupar, amb molt de rigor, un poderós relat.

A l'inici de la lectura, però, els recursos tècnics de l'autor ens poden confondre i fer perdre el fil narratiu. Molts lectors han reconegut que van estar a punt d'abandonar-la poc després de començar. Va ser el boca-orella, ara amplificat per les xarxes socials, el que els va disuadir. A mi em va passar el mateix, al constatar el desconcert provocat per les primeres pàgines em vaig endinsar en els blocs literaris per conèixer opinions que, majoritàriament, reverenciaven aquesta gran novel·la. Només calia una petita dosi de paciència per immergir-nos totalment en aquest colpidor relat que ens proposava el seu creador.

Com ja havia fet en obres anteriors, Jaume Cabré alterna en un mateix paràgraf la primera i la tercera persona narrativa. És un recurs extraordinari doncs si bé d'entrada se'ns fa estrany assimilar-lo, un cop digerit ens permet gaudir d'un ritme literari més viu, molt més d'acord amb la trama desenvolupada.

Però sempre que hi entrava legalment m'havia de comportar com si hi estigués de visita, amb les mans al darrere mentre el pare m'ensenyava l'últim manuscrit que he trobat en una botiga depauperada de Berlín, fixa't, i alerta on poses les mans, que no vull haver-te de renyar.

Una altra concessió estilística és la utilització periòdica de fragments narratius i diàlegs creuats entre personatges molt allunyats en l'espai i en el temps. Jugar amb el llenguatge d'aquesta forma tan transversal i obtenir uns resultats tan espectaculars només està a l'abast de la gent que domina completament l'idioma, és a dir, dels virtuosos de la llengua.

Monestir de Santa Maria de Gerri

He parlat primer de la forma perquè m'ha captivat íntegrament. Però no seria just deixar de banda la trama argumental que conté Jo confesso. La podem resumir com la història de la vida d'un home, Adrià Ardèvol i d'un violí creat pel mestre cremonès Lorenzo Storioni. Dos protagonistes que serveixen a l'autor en el seu procés de reflexió sobre l'existència del mal, nucli central d'aquesta obra. Ens passejarem per Girona i el Pallars (segles XIV i XV), París i Cremona (XVII), Vic i Roma (I Guerra Mundial), Alemanya (III Reich), Auschwitz i la Barcelona dels 40-50 fins avui en dia. Un llarg recorregut per comprovar com l'existència del mal no és patrimoni d'una època, d'un ideari o d'un lloc en concret.

Però la fulla de la glicina era més interessant. I en Bernat va continuar llegint allà on ho havia deixat, que era quan l'Adrià deia vull dir-te una cosa que m'obsessiona, estimada meva: després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. I que els fets s'entortolliguen amb els actes i els esdeveniments; i les persones topem, ens trobem o ens desconeixem i ens ignorem també per casualitat. L'atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat. No sé quina afirmació quedar-me perquè ambdues són certes. I si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui.

Jo confesso és una novel·la gegantina, amb 1.000 pàgines d'extensió, que va tardar sis anys en gestar-se. És un estudi sobre la pervivència del mal però també sobre la cobdícia, la incomunicació i l'absència de redempció de pecats. És un exponent de l'aplicació de noves i arriscades tècniques narratives que, finalment, solen convèncer al lector més conservador. En resum, és un llibre digne de ser llegit i rellegit les vegades que calgui.