Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Portada de l'edició catalana del 2011.

El telèfon va sonar mentre jo era a la cuina bullint espaguetis i xiulant l'obertura de 'La gazza ladra', de Rossini, que sonava en una emissora de l'FM. Era una música perfecta per coure pasta.
Vaig estar a punt d'ignorar la trucada. Els espaguetis estaven gairebé a punt, i Claudio Abbado conduïa l'orquestra filharmònica de Londres cap al clímax musical. Al final, però, vaig abaixar el foc i vaig anar a la sala a contestar. Podia ser que fos algun conegut que trucava per oferir-me feina.

Com em va passar amb 1Q84, tan sols llegir els primers paràgrafs de la novel·la te n'adones que disfrutaràs, que tornaràs a reviure aquella atmosfera singular que només Murakami sap construir amb ingredients ben senzills, com els sopars que sol preparar-se el protagonista Toru Okada.

Torna el realisme màgic de l'escriptor de Kyoto que, aquesta vegada, s'acosta més i més al surrealisme pur i dur. L'anàrquica barreja entre el món real i l'oníric, traçada amb fina sabiduria per la ploma del mestre, intenta desenvolupar una trama que, sovint, ens desvia del camí principal i ens mena per corriols secundaris. Malgrat tot, la qualitat narrativa no defalleix mai i el tractament dels relats paral·lels, tot i la sorpresa inicial, resulten també impecables. Aquí cal fer una especial menció a la història del tinent Mamiya a la frontera amb la Mongòlia Exterior i a les dues germanes Kano: la Malta i la Creta.

Com sempre sol passar en l'obra d'aquest autor, hi destaca una minuciosa i exhaustiva descripció dels personatges i dels ambients amb banda sonora inclosa. La desaparició del gat, una altra de les seves dèries, desencadena una sèrie de reaccions que afavoreixen l'aparició de l'enigmàtica May Kasahara i el descobriment del pou cec que servirà de refugi i de portal teletransportador al nostre protagonista.
També ens resulta familiar l'estrafolària figura del senyor Ushikawa amb la que ja ens havíem topat a 1Q84 i que ara treballa per Noboru Wataya, el dolent de la pel·lícula i germà de Kumiko, l'esposa de Toru.

Tot i que la part central de l'argument està ocupada per la recerca de l'esposa desapareguda, infinitat de relats paral·lels enriqueixen aquesta obra que, malgrat el seu volum, es llegeix amb celeritat. Com les aparicions de Nutmeg i Cinnamon, mare i fill, que tindran una influència decissiva en alguns dels paratges de la novel·la i l'abominable personatge anomenat Boris l'espellador que, amb les seves accions, aporta el toc gore al relat.

Per acabar m'agradaria fer una carta als reis, en aquest cas als editors, demanant la traducció al català de les quatre novel·les que manquen: Hear the Wind Sing (1979), Pinball, 1973 (1980), A Wild Sheep Chase (1982) i Dance Dance Dance (1988). Suposo que això dependrà de l'acollida que hagi tingut aquest llibre que ens ocupa i que, ferventment, us recomano.