Les benignes

Portada de l'edició en català (2007)

L'escriptor americà Jonathan Littell va guanyar el Premi Goncourt 2006 amb la novel·la titulada Les benignes (Les Bienveillantes). A Catalunya va ser editada l'any següent per Quaderns Crema amb traducció de Pau Joan Hernández. Recordo que se'n va parlar tant que vaig estar a punt de començar-la, però -potser- la notable gruixària de l'obra em va frenar. Fa pocs dies, en un bloc d'història que segueixo habitualment, una valoració extraordinàriament positiva em va empènyer a iniciar-ne la lectura d'immediat.

Ens trobem davant una autobiografia fictícia de Max Aue, un exoficial de les SD (Servei d'Intel·ligència de les SS) que, dècades més tard, explica la història que va viure durant els anys de la II Guerra Mundial al servei del III Reich. Com a membre d'un Einsatzgruppen, ens exposa cruament les massacres de jueus a Ucraïna, Rússia, Crimea i el Caucas. Més tard, 1942-43, és destinat a Stalingrad en plena batalla d'on en surt ferit de bala. Després de conèixer a Heinrich Himmler rep l'encàrrec de millorar les condicions de vida dels presoners seleccionats per treballar en fàbriques, cosa que li permet posar-se en contacte amb el ministre Albert Speer. Finalment, després de la caiguda de Berlín, mata al seu company de l'ànima i suplanta la seva personalitat per escapolir-se a França. En paral·lel al relat professional, l'autor desgrana la vida personal i sentimental del protagonista on l'estreta relació amb la seva germana bessona Una i l'atroç assassinat de la seva mare i del seu padrastre es remarquen amb un èmfasi especial.

No podem dir: no mataré mai, és impossible, com molt, podem dir: espero no matar. Jo també ho esperava, jo també volia viure una vida bona i profitosa; ser un home entre els homes, igual als altres, jo també volia posar la meva pedra en l'obra comuna. Però no es va complir aquesta esperança, i van utilitzar la meva sinceritat per realitzar una obra que va resultar ser dolenta i malsana, i vaig creuar les ombrívoles ribes, i tota aquesta maldat se'm va ficar en la vida i no hi ha reparació possible, i mai n'hi haurà. Tampoc les paraules serveixen per a res, desapareixen com l'aigua a la sorra, i aquesta sorra m'omple la boca. Visc, faig el que és factible, això és el que fa tothom, sóc un home com els altres, sóc un home com vosaltres. Va, si us dic que sóc com vosaltres!

El títol del llibre, Les benignes, fa referència a les deeses de la mitologia grega, personificacions femenines de la revenja, que perseguien i turmentaven aquells que havien assassinat a un progenitor. Tot i que no consta explícitament en el relat, tot fa suposar que va ser Max Aue el que va assassinar a la seva mare i al seu padrastre. A partir de llavors, i en els indrets més insospitats, és acosat per dos inspectors de policia, Clemens i Weser, que personifiquen el rol de les deïtats mitològiques.

Els Einsatzgruppen en plena acció criminal.

La part del relat centrada en la vessant sentimental del protagonista està dominada per l'homosexualitat i per la relació incestuosa preadolescent que va mantenir amb la seva germana Una i de la qual, presumptivament, en van resultar dos germans bessons que apareixen d'esquitllada en alguns paràgrafs. L'autor dedica un capítol sencer, el sisè, per descriure els somnis eròtics derivats d'aquesta obsessiva relació mentre Max es recupera d'una malaltia aïllat en una finca de Pomerània propietat del marit de la seva germana. 

Després d'un començament trepidant que recull amb tot luxe de detalls els actes criminals de les SS a Ucraïna i Rússia, el ritme narratiu es relaxa per entrar en uns episodis més reflexius de lenta cadència. Sobresurt l'obsessiu interès de l'autor per documentar cada dada amb la màxima rigorositat, d'això se'n desprèn un immens treball d'investigació que ens permet endinsar-nos en un tètric escenari de violència i depravació d'una manera clara i diàfana, sense límits. Littell barreja amb molta habilitat realitat i ficció i acaba aconseguint un producte que ha estat molt ben valorat arreu i, fins i tot, alguns l'han catalogat com una de les primeres novel·les més importants del segle XXI. Per la meva part, només us he dir que me l'he llegida en poc més d'una setmana.