El llibre que ens ocupa està estructurat en dues parts perfectament diferenciades. La primera recull els testimonis d'una trentena de víctimes i d'alguns familiars i la segona està dedicada als membres de la secta Aum Shinrikyô, amb un total de vuit entrevistes. Tal com escriu ell mateix, Murakami volia saber què va passar realment el matí del 20 de març del 1995 sota el terra de Tòquio, què van veure els passatgers, com van reaccionar, què van sentir i què van pensar. Tota una sèrie d'interrogants que els mitjans de comunicació no havien estat capaços de respondre. Així, va prendre la decisió d'entrevistar les víctimes de l'atemptat, tasca que l'ocupà gairebé un any. La majoria de converses van durar entre una hora i mitja i dues i van ser gravades en una cinta magnetofònica. Un equip d'especialistes van ser els encarregats de transcriure-les i l'autor va construir una narració final mínimament lògica i entenedora.
Tal com s'esmenta en el propi títol, no es tracta només del relat d'uns fets lamentables sinó d'itineraris vitals d'una sèrie de personatges que van haver de sofrir les conseqüències de la violència. Alguns se'n van sortir gairebé sans i estalvis, sense massa seqüeles, però d'altres –fins i tot– van perdre la vida. Aquestes narracions en primera persona dels damnificats, el seu perfil humà, les seves reaccions i el seu punt de vista, venen a configurar un estudi relativament aproximat del tarannà global de la societat japonesa a cavall dels segles XX i XXI. Reconeix Murakami que la llarga recerca sobre l'atemptat s'ha convertit en una feina decisiva que m'ha permès conèixer millor el Japó.
Quan et preocupa la puresa dels teus motius, el món real se't pot fer molt pesat, i fins i tot pot semblar que la realitat, d'on la puresa ha quedat exclosa, espera la seva oportunitat per venjar-se. Mentre parlava amb la Miyuki Kanda em va venir al cap aquesta idea.
Malgrat l'extensa longitud del llibre, he trobat a faltar una resposta a la pregunta clau: perquè el líder de la secta Aum, Shôkô Asahara, va ordenar aquesta matança. Només se'ns parla de la tantra Vajrayana, inclosa en el cos doctrinal de la secta i que només podien practicar les persones de rang molt alt. És coneguda perquè defensa la creença en que si hom mata algú l'eleva espiritualment i aquest serà més feliç que si hagués continuat vivint.
La veritat és que m'ha interessat més la segona part que la primera. Penso que trenta-quatre entrevistes sobre la mateixa temàtica poden arribar a cansar al lector doncs, malgrat les lleus variacions biogràfiques dels protagonistes, els recorreguts són francament similars, com si miréssim la mateixa imatge a través d'un calidoscopi. En canvi la vida dels sectaris, més diversa i singular, ens resulta sorprenentment esfereïdora. Hores d'ara, el seu relat –qualificat per l'autor com a estúpid, ridícul i forassenyat– encara no ha estat contrarestat per un relat «del nostre cantó», més efectiu i amb més força.
Ens trobem davant d'una bona mostra de la vessant periodística d'Haruki Murakami. Un relat impecable, profusament documentat, que traspua comprensió, amor i solidaritat. Una escriptura planera i prodigiosa que ens apropa al gran autor del realisme màgic d'un Japó cada vegada més occidentalitzat. De totes maneres, sense cap remordiment per haver dedicat hores a Underground, segueixo preferint la vertent narrativa de l'escriptor de Kyoto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada