Éramos unos niños

El llibre icònic de Patti Smith, on explica la seva relació amb Robert Mapplethorpe: un homenatge a l'amistat les pàgines carregades de vitalitat i humor del qual ens tornen el sabor d'una Nova York on gairebé tot era possible.
Va ser l'estiu que va morir Coltrane... Els hippies van alçar els braços buits i la Xina va detonar la bom
ba d'hidrogen. Jimi Hendrix va calar foc a la guitarra a Monterey... Va ser l'estiu de l'amor. I en aquell clima canviant i inhòspit, una trobada casual va canviar el curs de la meva vida: va ser l'estiu que vaig conèixer Robert Mapplethorpe.
Corria el mes de juliol del 1967 i eren uns nens, però a partir de llavors Patti Smith i Robert Mapplethorpe van segellar una amistat que només acabaria amb la mort del gran fotògraf, el 1989. D'això en parla aquest esplèndid llibre de memòries, de la vida en comú d'aquests artistes, els dos entusiastes i apassionats, que van creuar a grans passes la perifèria de Nova York per arribar fins al centre neuràlgic del nou art. Va ser així que van acabar instal·lant-se a l'hotel Chelsea i es van convertir en els protagonistes d'un món avui ja perdut on regnaven Allen Ginsberg, Andy Warhol i els seus nois, i es creaven les grans bandes de música que van marcar els anys finals del segle XX, mentre la sida feia estralls.

COMENTARI:  És una gran història d'amor que va perdurar més de vint anys. Un amor intens, incondicional i discontinu entre dues persones que van consagrar les seves vides a l'art, l'un com a fotògraf i l'altra genuïnament multidisciplinària: poeta, dibuixant, cantant i compositora de rock. Una història emmarcada per la Nova York dels setanta i vuitanta on l'efervescència creadora liderada per Andy Warhol aplegava a un grapat d'artistes a The Factory. Era també l'època del Chelsea Hotel, l'indret que servia d'allotjament als personatges més creatius i famosos de l'època. La SIDA, els suïcidis i les drogues van truncar la vida de molts d'ells. Patti Smith, supervivent i testimoni resignat d'aquells dramàtics estralls ha estat capaç de construir un excel·lent relat que ens remet als Diaris d'Andy Warhol i que anatomitza molt emotivament la seva història d'amor total amb Robert Mapplethorpe.
Finalment, convé remarcar que, tot i que aquesta ressenya correspon a la versió castellana de l'editorial Lumen, cal destacar que Club Editor va publicar l'any 2022 la versió catalana que va titular Uns marrecs.
  

La mentida més bonica

Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys tan endimoniadament intensos. Es pregunten pel seu compromís polític i s'encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d'alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la seva perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre.

COMENTARI: L'autor, Francesc Serés, em va entusiasmar amb la seva novel·la La casa de foc que vaig llegir amb devoció l'abril del 2021. Ara, amb La mentida més bonica, ha canviat totalment de registre i s'ha centrat en la profunda decepció que va provocar el desenllaç de l'1-O a bona part de l'independentisme català després de més de deu anys de lluita i mobilitzacions. Durant tot el relat planeja una sensació d'engany causat per una classe política molt deficient que havia manifestat repetidament que tot estava controlat i ben planificat. Rotundament sí, tal com responia un conseller a la pregunta de si estava tot preparat.
A la vista dels resultats, els protagonistes del llibre entren en un estat de xoc que els paralitza i els desconcerta dolorosament. Una de les frases de la novel·la es converteix en una fidel definició dels tres grups independentistes de l'arc parlamentari: els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai.
Cap i a la fi, després de tots els alts i baixos, els protagonistes es pregunten si la cultura serà capaç de sobreviure, ja que alguns se la passaven per l'aixella, els altres en renegaven perquè volien més ajuntaments a vora Barcelona i els tercers, bé, dels tercers no cal dir res perquè no sabem ni què dir-ne.
     

No me'n recordo de res

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nord-americana del segle XX, una articulista d’energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No me'n recordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de 'moments senils' —o, com en diu ella, 'moments Google'—, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d’observacions autèntiques i encertadíssimes, No me'n recordo de res és un recull deliciós i punyent d’una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.

COMENTARI: Resulta molt gratificant poder llegir la visió d'una de les més prestigioses guionistes del cinema nord-americà del darrer terç del segle XX. Nora Ephron era una gran escriptora multidisciplinària: guionista, periodista i novel·lista. A No me'n recordo de res, amb un contingut desordenadament autobiogràfic, converteix la seva prosa en un artefacte literari que és capaç de transmetre infinitat de sensacions agredolces resultants de les seves vivències, des de les més sofisticades fins a les més quotidianes; totes elles enquadrades d'una manera sincera i molt honesta. Cal fer una menció especial als dos capítols finals: El que no trobaré a faltar i El que sí trobaré a faltar, una mena de comiat quan l'autora ja era plenament conscient que la malaltia li anava esllanguint la vida a marxes forçades.
 

El món de Sofia (novel·la gràfica)

Qui ets? Un dia, la Sofia Amundsen, de 15 anys, rep una carta amb nomes aquesta pregunta. Despres en rep un altra que diu: D’on ve el món? De pregunta en pregunta i de sorpresa en sorpresa, la Sofia entra en una aventura en que descobrirà les principals figures de la filosofia occidental i, sobretot, es descobrirà a ella mateixa. Pero El món de Sofia no es només aquest viatge fascinant, és també una novel·la originalíssima, amb un desenllaç imprevisible, que s'ha convertit en un clàssic per a tots els públics i que ara Vincent Zabus i Nicoby reinventen com a novel·la gràfica.

COMENTARI:  Vaig llegir la novel·la original de Jostein Gaarder poc després de la seva publicació a casa nostra, devia ser l'any 1991, i la veritat la vaig disfrutar força, sobretot al valorar la bona idea de divulgar conceptes bàsics filosòfics mitjançant una mena de joc amb protagonista juvenil. Més endavant, una fórmula semblant es va repetir amb Merlí l'exitosa sèrie de TV3 protagonitzada per un incommensurable Francesc Orella. Cada capítol estava centrat en un filòsof de renom i l'habilitat del projecte consistia en fer-nos endinsar i comprendre, a un nivell iniciàtic, els pensadors més rellevants de la humanitat.
Ara, amb la novel·la gràfica El món de Sofia, hom preten fer-nos descobrir aquesta disciplina que, des de fora pot semblar avorrida i inintel·ligible, d'una manera amable, agradable i divertida. Acabarem fent una menció especial als dibuixos de Nicoby que es mereixen el nostre més alt grau de reconeixement per la seva bellesa i pulcritud.
 
 

El largo y tortuoso camino

Jordi Sierra i Fabra va somiar ser escriptor en una època ingrata, l'Espanya de la postguerra, més propicia els malsons que els somnis. Per sort, tenia un incentiu. Era tartamut i es va adonar que quan escrivia no trastocava les paraules. Va ser l'inici d'un aprenentatge literari llarg i accidentat que el va enfrontar al pare, i el va obligar a lluitar contra tot i contra tots per assolir la categoria d'escriptor.
Amb més de 500 llibres publicats, entre obres de ficció i assaigs divulgatius, Jordi Sierra i Fabra és un dels nostres escriptors més populars. Amb la inquietud i la curiositat que el caracteritza, per explicar la història de la seva vida ha triat el món del còmic, unint forces amb el dibuixant Carlos Moreno. Junts signen una biografia commovedora i apassionant. 

COMENTARI: Els primers textos que vaig llegir de Jordi Sierra i Fabra van ser de crítica i divulgació musical publicats als mitjans més diversos. En aquella època era considerat com un dels millors especialistes en la música pop-rock. Més endavant em va sorprendre com es convertia en un autor destacat de la literatura infantil i juvenil que el va conduir per diversos centres docents per promocionar les seves obres. Va obtenir diversos premis en aquesta especialitat fins que li va arribar el difinitiu reconeixement en el món literari global. D'aquesta època jo en destacaria el cicle de novel·les protagonitzades per l'inspector Miquel Mascarell, tretze en total –fins ara– que retraten, en clau policíaca, l'Espanya de finals dels anys 40 i inicis dels 50.
El largo y tortuoso camino és la biografia –en forma de novel·la gràfica– d'aquest fecund i prolífic autor que explica les duríssimes dificultats que va haver de superar per dedicar-se a fer allò que més li agradava, sempre afligit per la constant oposició del seu pare. El detallat recorregut arriba fins el moment precís de l'assoliment dels seus objectius bàsics: publicar els seus llibres i poder-se dedicar professionalment a l'escriptura. Tot això explicitat amb l'ajut d'una sèrie de dibuixos extraordinaris de Carlos Moreno, posseïdors d'una paleta de colors meravellosa.
Penso que, amb la compra i la lectura d'aquesta obra, contribuim a retre un merescut homenatge a un dels autors fonamentals del panorama literari català, titular d'un prodigiós catàleg de més de 500 obres publicades.

Llibre de preludis

Què pot passar en un balneari on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy? Aquest és el plantejament imaginatiu i provocador de la novel·la breu Lubovski o la desraó, que obre el volum titulat Llibre de preludis, completat amb tres relats més: Nocturn, Sang de violí i Tota l'aigua del cel, relligats per la presència de la música com a poder transformador. A les pàgines del llibre hi veurem aparèixer personatges i escenaris familiars als lectors de Jaume Cabré, com el compositor mestre Bruguera, l’Adela Turmeda, la ciutat de Feixes o el convent de la Ràpita, presents a les novel·les La teranyina i Fra Junoy o l'agonia dels sons. La narrativa breu no és cap excepció en l’obra de Cabré, que va debutar amb aquest gènere i no ha deixat mai de conrear-lo, al costat de les grans novel·les celebrades internacionalment. 

COMENTARI: Llibre de preludis és una reedició d’una obra descatalogada que va ser publicada originalment l’any 1985. Està format per una novel·la breu –on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy– i tres narracions, totes elles emparentades per la presència de la música.
Jaume Cabré avui està considerat com el millor escriptor actual en llengua catalana i va assolir l’excel·lència l’any 2011 amb la publicació de Jo confesso, una obra magistral que ha arribat a mig món.
  

Roma desordenada

Roma ens permet ser voyeurs de la nostra pròpia història. De les tombes dels etruscs a la mundana Via Veneto, de Neró a Pasolini, passant per Caravaggio, Bernini, Borromini i Winckelmann —amb escala espanyola a Alberti, Zambrano o Gaya—, aquest és un llibre que es proposa ajuntar de nou les pedres d'una maçoneria eterna per explicar-ho tot una altra vegada de la ciutat que ho sap tot. Una missió embogidora, saltant de segle en segle, amb un ull posat a la Roma urbi i un altre a la Roma orbe, un a les relíquies dels sants i un altre als torsos nus de les estàtues, un a la confusió i un altre a la calma, en un viatge per la ciutat on, com en una arca de Noè, s'han salvat totes les històries de la història, i que és la demostració culminant que l'ésser humà ha conegut la bellesa.
Des d'una perspectiva personalíssima i polièdrica, Juan Claudio de Ramón ofereix, amb erudició i l'emoció de l'estranger que es descobreix romà, un mosaic de fets històrics, anècdotes, curiositats, gastronomia i cales literàries i artístiques en diferents èpoques. Roma desordenada és l'apassionat relat del viatger que, feliçment captiu, esdevé habitant d'una de les ciutats més conegudes i, tanmateix, per inabastable, desconegudes del món. I és que «dir que tots els camins porten a Roma és menys exacte que dir que de Roma surten tots els camins». 

COMENTARI: Fa set anys vaig disfrutar molt amb la lectura del fabulós llibre de Javier Reverte, Un otoño romano. Al meu entendre, un relat gairebé insuperable.
Ara torno a la temàtica romana amb Juan Claudio de Ramón i la seva obra Roma desordenada, un extens treball dividit en 74 capítols que, com indica el títol, resegueix –desordenadament– aspectes ben diversos de la capital italiana.
Com sempre sol passar en llegir un text tan llarg i fragmentat, trobem capítols més interessants que altres. Gràcies a l'autor he descobert moltes coses que desconeixia de Roma, com la poca estima que senten els romans pel seu riu i la dantesca rivalitat entre Bernini i Borromini que es pot copsar seguint algunes obres que trobem per la ciutat.
És un llibre atractiu però penso que queda molt lluny de l'esmentat a l'inici: el de Javier Reverte.
Finalment, cal recomanar que la lectura es faci a prop d'una pantalla per tal de poder seguir visualment tot allò que l'autor ens descriu. L'experiència hi surt guanyant.
 

Mites

Mites és un dels textos fonamentals i de referència dins de la represa literària catalana després de la guerra civil.Està constituït per textos, sovint punyents, en els quals l'autor ofereix dues cares de la realitat: una de d'immediata, mecànica i una altra de més elaborada i lliure. Meitat lírics, meitat narratius, els Mites són un mecanisme de precisió on cada peça respon del seu contingut específic i, a la vegada, del sentit global d'una reflexió dramàtica sobre la condició humana.

COMENTARI: Quan m’estava documentant sobre la vida i l’obra d’Anna Dodas, la malaurada poeta de Folgueroles, tràgicament assassinada l’estiu del 1986, vaig descobrir que va dedicar la seva tesi de llicenciatura a l’obra Mites de Jordi Sarsanedas. Aquest fet em va despertar l’interès per conèixer de primera mà tant aquest llibre com la pròpia tesina redactada per l’escriptora osonenca.
Amb Mites, Jordi Sarsanedas va guanyar el premi Víctor Català del 1953. Se’n publicà una primera edició l’any 1954, amb una presentació escrita per Salvador Espriu, i una segona edició l’any 1976 amb pròleg de Joaquim Molas per al qual aquests mites són producte d’una crisi de joventut i constitueixen una dramàtica reflexió sobre la condició humana.
Conformen un total de quinze breus narracions curulles d’onirisme, surrealisme i absurd, en les que l’ofici de narrador ha quedat eclipsat per la versatilitat del poeta que surt a la recerca d’un lirisme suggerent i insinuador, cavalcant entre la realitat i el somni, i ple de referències literàries locals o universals, cultes o populars. L’obra s’estèn com un mapa i projecta diferents itineraris a partir d’unes estacions que oposen la realitat quotidiana a la del somni.
Per l’autor, la seva obra és oberta, irremeiablement ambigua, formada per una complexa multivocitat dels textos i afegeix: Em repugna d’explicar-me. En primer lloc perquè els meus Mites, si són alguna cosa, són precisament un intent de lliurar, de transmetre sense explicar. No són explicacions, sinó implicacions.
  

La vida autèntica

Quan era un nen, l’Oliver Bou destacava en l’escriptura de cartes d’amor per als seus companys de classe. Ara, a la cinquantena, s’ha convertit en escriptor de gran èxit de novel·la negra i columnista, i un d’aquells antics companys, el Pere, li demana que escrigui en nom seu unes cartes adreçades a la Roxana Segarra per enamorar-la. Ella, una editora de prestigi, encara ho vol tot però no necessita res. Capaç de fer-se creure a ella mateixa el que vulgui, sempre trobarà bones raons per fer el que decideixi fer, però no li resultarà fàcil trobar el veritable camí quan la vida la posa a prova.

COMENTARI: Tot i que d'entrada sembli que ens trobem davant d'una actualització del Cyrano, la veritat és que La vida autèntica va molt més enllà. Estructurat amb capítols breus, plagat de continguts filosòfics i amb abundants cites de reconeguts intel·lectuals, el relat és capaç de traçar subtils giragonses que desemboquen en un final dramàticament inesperat que ens fa posar la pell de gallina i ens concilia amb la feina ben feta. Montse Barderi (Sabadell, 1969), que ja havia guanyat el Prudenci Bertrana amb La memòria de l'aigua, ens regala una novel·la plena de sinuosos meandres que assoleixen convertir-la en una obra delicadament meravellosa.
              

Mary John

La Maria João decideix escriure una llarguíssima carta adreçada al seu amor de la infància, en Júlio. A través d’aquesta carta anem coneixent els inicis de la seva amistat a la placeta, l’especial vincle que els uneix i com n’arriba a ser d’important en Júlio a la vida de la Maria João (o Mary John, com l’anomena ell). Però el sentiment és correspost o només són imaginacions seves? És l’arribada de la Liliana el motiu del distanciament o la seva relació ja estava sentenciada? A través d’aquest escrit, la Mary John anirà plasmant les reflexions, els sentiments que l’acompanyen en aquest moment en què la seva vida està canviant més que mai. I pot ser, el que havia començat com una carta d’amor acaba responent la pregunta més important de totes: Qui és la Mary John?

COMENTARI: Els llibres guardonats amb el Premi Llibreter són una garantia de qualitat que els lectors podem elegir amb fonamentades probabilitats de satisfacció. Gràcies a ells vaig descobrir a Gerbrand Bakker i la seva celebradíssima novel·la A dalt tot està tranquil, també vaig conèixer a Wajdi Mouawad i la seva obra Ànima, un relat duríssim, però enèrgic i eficient; em vaig submergir dins el món polar amb Germà de gel d'Alicia Kopf i, ara, he tastat una bona mostra de la literatura infantil i juvenil amb Mary John d'Ana Pessoa, una llarguíssima carta dirigida a l'amor d'infància de la protagonista que l'autora aprofita per traçar una topografia sentimental de l'adolescència d'una noia dels nostres dies, des de l'amor platònic de la infantesa, que el persegueix –com un fantasma– per tot el recorregut de la novel·la, fins a l'amor més sòlid de l'adolescència que li permet descobrir totes les intimitats més recòndites de la seva existència. En destacaria un llenguatge planer, contenidor d'un sentimentalisme desbordant que ens transporta als episodis més semblants de la nostra pròpia adolescència i amb els quals ens podem sentir raonablement identificats.
 

Hamnet

Un dia d'estiu de l'any 1596, una nena de Stratford-upon-Avon, un poble a prop de Londres, torna de l'escola cansada, amb febre, mal de cap i poques ganes de jugar amb el seu germà bessó, el Hamnet. Angoixat, ell busca per tota la casa algú que pugui ajudar-los, però no hi troba ningú. La mare, un esperit lliure i excèntric, és al jardí on cultiva plantes medicinals, a més d'un quilòmetre de distància, vigilant els ruscos d'abelles. El pare és a Londres, treballant al teatre, i la germana gran i l'àvia han anat al poble a comprar. Cap és conscient de la tragèdia que s'està desfermant a casa seva.
Hamnet és la història d'una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d'un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. I, al cor de tot plegat, el retrat lluminós i vivíssim d'un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d'una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

COMENTARI: Hamnet és una obra inspirada en la vida d'un nen, Hamnet Shakespeare, que va morir a Stratford l'estiu del 1956, a l'edat d'onze anys. La novel·la és una ficció, gairebé al 100%, doncs es conserven escassos episodis històrics d'aquella època així com de la vida i de la identitat de William Shakespeare. Malgrat això, la vertadera protagonista del relat és Anne Hathaway, l'esposa de l'escriptor, que al llibre figura amb el nom d'Agnes, tal com constava en el testament que va atorgar el seu pare Richard. El cos del relat gira a l'entorn de la mort del jove Hamnet que se sacrifica per salvar la vida a la seva germana bessona Judith. El patiment, el turment i la desesperació de la mare, així com la persistent absència del pare, ocupen bona part de les pàgines d'aquest llibre que, per altra banda, dedica acurades descripcions a la varietat i a la utilitat d'un gran nombre de plantes remeieres que conrea la pròpia Agnes. El llibre va guanyar nombrosos premis i ha rebut crítiques extraordinàries. Personalment, no m'ha acabat d'enganxar i el considero, simplement, com una bona obra que es pot llegir la mar de bé, sense estridències.
  

La llibretera de París

Una novel·la sobre l’epopeia de la fundació i l’auge d’una de les llibreries més mítiques del món. Un cant emocionant a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.
Quan la Sylvia Beach, una jove americana amant dels llibres, obre Shakespeare and Company en un carrer tranquil del París de 1919, no s’imagina que canviarà el curs de la literatura. Shakespeare and Company és molt més que una llibreria. Hemingway i molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa. Allà també es forgen algunes de les amistats literàries més importants del segle XX, com la de James Joyce amb la mateixa Sylvia. Quan la controvertida novel·la de Joyce, Ulysses, és prohibida, Beach decideix publicar-la sota la protecció de Shakespeare and Company.Però l’èxit i la fama que comporten publicar la novel·la més controvertida i influent del segle té uns costos molt elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce. Les seves relacions més estimades es posen a prova mentre París cau en la Gran Depressió. Davant d’una crisi personal i financera, la Sylvia ha de decidir què significa per a ella Shakespeare and Company. Amb La llibretera de París, Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d'una llibreria, una ciutat i una època essencials per entendre d'on venim i cap a on anem.

COMENTARI: La primera part del llibre m'ha agradat força però la segona m'ha costat molt i l'he hagut d'abandonar cent pàgines abans del final. És una cosa inhabitual ja que sempre intento acabar-los. Aquest cop no he pogut. Llegir a disgust és el pitjor que un pot fer.
   

Cavalls salvatges (novel·la gràfica)

Negre i vermell sobre blanc i ja tenim els cavalls salvatges desbocant-se per les vinyetes, vint anys després de l’aparició de l’emblemàtica novel·la, en una nova lectura de les diguem-ne aventures, en un sentit ampli i alhora obscur, d'una colla de personatges que viuen o malviuen com si no fossin mortals i les drogues, l’alcohol i els seus riscos no els importessin.
Una novel·la carregada de realitat i, sobretot, de veritat, que va molt més enllà de ser el retrat –desacomplexat i antropològic– d’una generació marcada per les drogues.
Immensa, extraordinària, un festival creatiu, un viatge al fons de l’ànima, una meravella del llenguatge i un autor que anava molt més enllà de la maledicció i la contracultura.

COMENTARI: És una novel·la gràfica, d'impecable realització artística, que adapta la novel·la original d'en Jordi Cussà de l'any 2000. És un clar homenatge a l'època underground, entre les dècades del 1970 i 1980, on les drogues la música rock i la SIDA causaren estralls dins un sector de la joventut. Cada apartat està precedit pel títol d'una emblemàtica cançó d'aquells moments, a mode de banda sonora. Hi trobo forts paral·lelismes amb l'exposició "Underground i la contracultura a Catalunya dels 70" del Palau Robert i amb l'imponent novel·la "Els optimistes" de Rebecca Makkai, ambdues de recent producció.
  

Morir-ne disset

Ernest Calvo, fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. Mentre va relatant, amb nostàlgia i humor, la seva infantesa i la seva joventut —en què descobreix una cultura i una llengua que el fascinen i l’inquieten alhora—, es confessa autor d’una sèrie d’assassinats comesos entre el període que va del cop d’estat de febrer de 1981 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 92. A partir de la relació amb el seu millor amic, fill d’una família catalana de classe treballadora, humil i honesta, el protagonista s’enfronta a les contradiccions d’una societat en procés de canvi, que es busca a ella mateixa, com el mateix personatge, i que veu amenaçada la seva supervivència. Un relat confessional divertidíssim, audaç i ple de talent narratiu que ens posa davant d’un mirall.

COMENTARI: Reconegut com un dels millors dramaturgs i directors teatrals del món escènic català, Sergi Belbel debuta en la narrativa amb una obra portentosa que és un fidel reflex del seu enorme talent creatiu. Divertit i irònic, el relat presta especial atenció a les diferents funcions del llenguatge que el protagonista interposa entre la seva llengua materna, la castellana, i la d'adopció, la catalana, de la qual es converteix en un venerable especialista que deixa bocabadada a la concurrència. La resta de la trama, la part delinqüencial, s'ha d'interpretar més com un pretext per inserir-se, dissimuladament, en els seus més indispensables propòsits.
 

Les paraules justes

La protagonista d’aquest dietari és una escriptora amb una capacitat inesgotable de renovar la seva mirada sobre el món. Directa, apassionada, intel·ligent i una mica desastre, cerca les paraules justes per capturar una realitat complexa i canviant, sense renunciar a l’elegància i a l’honestedat de la concisió.
Gràcil, vital i delicada, Milena Busquets ens endinsa en l’univers d’una dona que es pren la vida amb la desimboltura de qui ha viscut prou per copsar la futilitat de tot plegat, i amb l’entusiasme de qui tot just arrenca. L’enamorament, els fills, l’amistat, l’ofici d’escriure, una Barcelona en constant transformació i una fina ironia, marca de la casa, consoliden l’univers literari de la celebrada escriptora de També això passarà.

COMENTARI: Probablement, si algú m'hagués demanat la meva opinió sobre aquest llibre hauria contestat que està molt bé, però després d'haver-lo llegit no puc donar aquesta resposta ja que l'autora considera que dir que la seva novel·la està «molt bé» sense afegir res més a continuació, o sigui, molt bé i punt, és un insult. Discrepo d'aquesta visió però no m'allargo més i faig honor al títol del dietari: Les paraules justes, com les de Jules Renard, l'autor idol·latrat per la Milena.
 

Tinta simpática

Un detectiu busca una dona desapareguda. Un home cerca el rastre d'un fantasma. Modiano enlluerna amb la seva nova exploració de la memòria.
Un aprenent de detectiu anomenat Jean Eyben rep l'encàrrec de l'agència Hutte, per a la qual treballa, de seguir el rastre d'una dona. La dona es diu Noëlle Lefebvre, i el jove investigador la persegueix infructuosament. Trenta anys després, reprèn pel seu compte aquest cas i continua les indagacions.
En aquests dos períodes de temps, Eyben surt a buscar un fantasma. Recorre els carrers per on ella va transitar, tracta de trobar alguna carta, localitza una agenda, parla amb persones que la van conèixer, tafaneja en la seva potser agitada vida sentimental. I el que van aflorant són pistes difuses, ressons del passat: un Chrysler descapotable, un Sancho, un estiu, un llac, un aspirant a actor... Ombres, retalls de memòria, records que el temps distorsiona o esborra. Qui és Noëlle Lefrebvre, la dona en fugida, la dona esvaïda? I qui és Jean Eyben, l'home que segueix la petjada, l'home que viu obsessionat per la seva absència?
Benvinguts de nou al territori Modiano, aquest escenari fet de paraules en què l'autor explora el laberint de la memòria, on les preguntes moltes vegades condueixen a nous enigmes. Una novel·la absorbent, pur virtuosisme literari d'un mestre que, llibre a llibre, va depurant el seu estil, afegint matisos a un univers el centre del qual és París com a espai real i mític alhora, encara que aquí se li uneix Roma, la ciutat a la que evaporar-se...

COMENTARI: Llegir a Modiano és transitar pels carrers d'un París gairebé desaparegut i que podem anar desxifrant amb l'inestimable ajuda del Google Earth. Però, en aquest relat, el recorregut també s'endinsa per la part més cèntrica de Roma, amb la qual cosa Modiano s'escapa de la seva zona de confort i ens transporta a indrets més allunyats. És una novel·la de detectius on l'argument passa a segon terme en benefici de la topografia urbana de les capitals franco-italianes.

 

Diguem-ne amor

L’amor és el punt de partida, l’excusa, el motiu, l’argument. No hi ha dues relacions iguals, i la periodista cultural Marta Vives n’ha recollit dotze de tan diverses, quotidianes i extraordinàries com ho són totes les que bateguen als nostres carrers, a la nostra ciutat, a les nostres vides: primers amors, segones oportunitats, amistats indestructibles, desitjos impossibles, vincles no convencionals i exemples de solidaritat… Els protagonistes d’aquest llibre, tan autèntics com la vida mateixa, ens descobreixen totes les maneres d’estimar.
«Què és l’amor? Es pot definir d’una sola manera? Quants tipus d’amor caben en una única paraula?».
La Marta sabia que coincidiria amb el seu primer amor al Velódromo, en el sopar d’antics alumnes de l’institut. «Tu i jo ens vam enamorar molt, no? Què va passar?».
En Marcel i en Zuber connecten en moments vitals diferents, sintonitzen i sacsegen murs mentals: cultura, convencions, edat.
Llua, la gossa de la Cinta, té debilitat per en Silvio, «un home bo amb mala sort» a qui aconseguiran ajudar quan més ho necessita.
I, enmig de la gentada de Sant Jordi, en Marc i la Maeva es veuen i s’entenen sense paraules…

COMENTARI: D'entrada em fixo en el meravellós dibuix de portada de la Natalia Zaratiegui que, per si sol, convida a encetar les pàgines amb bona predisposició. L'acompanya una acurada tipografia en la qual destaca la paraula amor, aquest mot tant recurrent que pretèn convertir-se en el miracle salvador de les relacions humanes, a la manera d'haiku sintètic propulsor de l'economia del llenguatge, sense pèrdues ni sobreentesos.
Com tots els llibres-recull, la diversitat de relats ens ofereix diferents punts de vista que exploren paisatges alternatius. D'entre ells jo destacaria el darrer, Retrovisor, on, un retrobament d'antics companys de pis d'estudiants, permet invocar una època esplendorosa en el mateix marc escènic, airbnb of course, que els va acollir fa uns mil anys.
 

Qui va matar l'Helena Jubany?

El 2 de desembre del 2001, Helena Jubany va aparèixer morta en un pati de Sabadell. L’havien llençat des d’una terrassa, despullada, cremada i amb una quantitat ingent de benzodiazepines a l’organisme. Setmanes abans havia rebut dos escrits anònims acompanyats de begudes adulterades amb la mateixa substància.
Montse Careta de seguida es va convertir en la principal sospitosa i va ingressar a presó. Tot i que era impossible que cometés el crim sola, el cas va anar morint al jutjat quan ella es va suïcidar, havent defensat fins a la sacietat la seva innocència.
A l’última fase de la investigació judicial, el periodista Yago García treu a la llum documentació inèdita i narra amb precisió penetrant la colpidora història d’un crim i d’una instrucció que han consternat l’opinió pública. Carla Vall, criminòloga experta en violències de gènere, posa a l’epíleg les paraules que ningú no ha emprat en més de vint anys.

COMENTARI: L'exitosa sèrie d'en Carles Porta va posar sobre la taula l'assassinat de la bibliotecària mataronina Helena Jubany, crim que s'havia perpretat vint anys enrere i que gairebé havia passat desapercebut per l'opinió pública.
  

El monstre de Santa Helena

Mai un home ha estat reclòs en una presó més segura, més llunyana i més inexpugnable que Napoleó Bonaparte després de ser derrotat a Waterloo. Tothom sap què li va passar: que el món, fart de les seves ambicions infinites i les destrosses inacabables, va decidir tractar-lo com el que era… Un geni del mal. I la llàntia on el van tancar es deia Santa Helena: un illot de roca a milers de quilòmetres de la costa més propera, infestat de rates i vigilat per l'armada britànica.
La primavera del 1819, François-René de Chateaubriand i la seva amant, Delphine Sabran, s'embarquen rumb a aquesta illa perduda al bell mig de l'oceà. El gran escriptor del segle i la marquesa de Custine volen posar a prova el seu amor superant dos grans obstacles: una gran distància i un gran adversari, com han fet les parelles més cèlebres de la història, des de Marc Antoni i Cleòpatra a Romeu i Julieta.
Després de mesos de navegació, ¿a quin adversari més temible que Napoleó es poden enfrontar aquests fills de l'aristocràcia francesa? Però en la seva trobada amb l'emperador que va conquerir tot Europa, el militar a qui respectaven fins i tot els seus enemics, l'home davant del qual es rendien les dones..., Chateaubriand i Delphine descobriran amb horror que els monstres poden tenir molts rostres.

COMENTARI: Si en un primer moment aquesta novel·la desconcerta, a mesura que t’endinses en la lectura t’adones que et trobes davant d’una obra prodigiosa que combina amb gran destresa la vessant històrica amb la ficció més fantàstica i surrealista. Podríem considerar El monstre de Santa Helena com un híbrid entre La pell freda i Victus, dues de les obres de major renom d’aquest autor.
Sempre reconeixent aquesta hàbil mescla de gèneres que amb Murakami ha assolit la màxima expressió de subtilitat, normalitzant planerament allò que podia semblar exageradament desbocat. Penso que Sánchez Piñol, juntament amb Jaume Cabré, és avui un dels exponents més notables de la narrativa catalana contemporània.
  

L'instant abans de l'impacte

La protagonista d’aquesta història treballa al departament de comunicació d’una companyia telefònica. Després de dos permisos de maternitat i una reducció de jornada, els seus caps la sotmeten a un pla d’assetjament laboral que consisteix a no passar-li cap mena de feina. Cada dia encén el portàtil i s’enfronta a sis hores de buidor. Decebuda, trama una venjança que escriurà en forma de dietari: durant 365 dies no comprarà res que no li sigui de vital importància. Entremig, però, la vida personal també se li capgira quan el seu marit decideix deixar la feina per convertir-se en una estrella del rock.
L’instant abans de l’impacte fa una radiografia àcida sobre les polítiques de conciliació i la societat de consum. Escrita amb un humor negre i corrosiu, qüestiona les idees preconcebudes sobre la felicitat i l’amor.

COMENTARI: Gràcies als premis Llibreter vaig descobrir l'any 2012 a l'autor neerlandès Gerbrand Bakker que, amb la seva novel·la A dalt tot està tranquil, em va regalar unes hores precioses de lectura. Des d'aleshores he anat seguint amb molta atenció les obres nominades i premiades pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya, responsables d'aquests premis, i he anat descobrint textos realment extraordinaris, com L'instant abans de l'impacte de Glòria de Castro que, amb una abundant dosi d'humor negre, i a mode de dietari, ens endinsa en una moderna quotidianitat tediosa, sense massa esperances.
   

Benvolguda

La Remei Duran és una dibuixant de prestigi que es considera una atractiva senyora de cinquanta i pocs anys, massa feliç esposa i mare. Una tarda, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina, amb tota nitidesa, que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s'enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d'ell. Ells dos encara no ho saben. Ella, sí.
A partir d'aquesta certesa demolidora, la protagonista de la novel·la, una dona decidida acostumada des de la infància a lluitar per la supervivència, no té cap altra opció que adonar-se del que és envellir per dins assumint de cop la vulnerabilitat de l'amor matrimonial, la drogodependència de la maternitat, la caducitat de la vida artística.
A Benvolguda, Empar Moliner exhibeix el seu talent literari en un relat commovedor i inoblidable sobre l'amistat, el pas del temps, el perdó i la cruesa secreta, mai explicada i sempre suavitzada, del climateri.
Ara ja tinc la confirmació científica de l'estat volàtil en el qual m'he instal·lat l'últim any sense haver-ne parat esment. La caiguda d'estrògens combinada amb la intolerància a la lactosa i la pèrdua de visió de prop fan que em miri el món des d'unes lleugeres ales d'espiadimonis. Per això podré veure, amb tota nitidesa, que el meu home s'enamorarà d'aquella altra.

COMENTARI: De l'Empar Moliner en coneixem, des de sempre, el seu registre còmic que també exercita i recrea en les seves aparicions televisives. Ara bé, a Benvolguda aquest registre es converteix en un humor extremadament càustic que despulla, amb la màxima cruesa possible, les diferents capes que amaguem dins el nostre jo interior, amb l'acompanyament de totes les misèries que això comporta. És un llibre molt dur on l'autora se serveix d'un excel·lent domini de l'humor per atenuar la mala llet que encobreix tot el relat.
 

Molts i ningú

«Qui, exiliant-se de la seva pàtria, ha fugit també d'ell mateix?», es preguntava Horaci. A Molts i ningú, Clara Ponsatí, lluny de fugir, es mira a ella mateixa i ens mira a nosaltres a la cara, i, amb la fermesa i la sinceritat que la caracteritzen, ens parla sense embuts. Aquest embastat de memòries i altres històries es pot llegir com una autobiografia: és la crònica d'una trajectòria vital i acadèmica molt rica i d'un compromís polític al llarg dels anys, i també el relat de primera mà d'un moment decisiu de la història recent -des del Primer d'Octubre fins al combat europeu dels exiliats- que convida a una reflexió de futur.
Amb una evocació vivaç dels seus records familiars, l'autora converteix la narració del seu present, del seu passat i del de la seva família -començant pels besavis- en un autoretrat personal i col·lectiu, i ret un homenatge a la manera d'entendre, construir i viure aquest país de diverses generacions a través de la feina, la política, l'escola, la cultura i la llengua.
«Si quan nosaltres tornem a casa Catalunya no és independent, haurem tornat, però no serem lliures. No som a l'exili pel que vam fer o pel que diuen que vam fer. Som a l'exili perquè som catalans i som independentistes. Mentre hi hagi independentistes, hi haurà repressió, exili i presó. Ha passat sempre. Per això és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència. La història de Catalunya no es repeteix per casualitat. Es repeteix perquè no som lliures. No serveix de res ajornar la independència. No serveix de res cercar el nostre lloc a l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol no hi tindrem mai lloc si no deixem de ser catalans. Ho han viscut els nostres avis, els nostres pares i ara ho estem vivint nosaltres. I ho viuran els nostres fills i els nostres nets si nosaltres ara defallim», escriu Clara Ponsatí en aquestes memòries.

COMENTARI: De Clara Ponsatí sempre n'hem valorat la seva sinceritat, la capacitat de parlar clar i el paper políticament incorrecte que ha representat en moltes de les seves intervencions. Com diu ella mateixa, molts vegades l'han hagut de classificar com l'ovella negra del col·lectiu de l'independentisme canònic. Aquest llibre ens explica com va viure els dies més trepidants del procés, amb el referèndum de l'1O, la repressió i l'exili com a fites més destacades. És un testimoni de primera mà que ajuda a entendre moltes de les actituds observades durant aquells dies de tensió i d'angoixa. També és interessant l'extens contingut autobiogràfic i l'ampli repàs familiar que traça, començant amb els besavis de la nissaga familiar Ponsatí-Obiols fins a l'actualitat.
 

Enemics íntims

Des de l'inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. El procés no s'explica sense aquesta pugna entre les dues formacions.
Els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March expliquen la relació entre aquests dos partits a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Enemics íntims revela decisions, propostes i converses que no havien transcendit fins ara, dibuixa la personalitat dels principals actors del litigi i mostra l'escenari que deixen els comicis del 14 de febrer i el nou govern presidit per Pere Aragonès.

COMENTARI: Malgrat haver estat reclamada infinites vegades, la unitat entre els partits independentistes sempre ha estat una quimera. Aquella famosa frase de José María Aznar: abans de trencar-se Espanya es trencarà Catalunya s'ha convertit en una profecia complerta per culpa d'una classe política ineficient, més centrada en el sectarisme que en el propi benestar del poble al qual representen.
 

La evolución táctica del fútbol (1863-1945)

Aquest llibre de Martí Perarnau desxifra el codi genètic del futbol. Descriu l'evolució tàctica del joc des de la seva reglamentació el 1863: la Piràmide de Cambridge, el migcampista d'atac, el lliure uruguaià, la WM britànica, el Metode italià, el 4-2-4 hongarès, el forrellat suís o el 3-2-5 argentí.
El llibre recorre els diferents desenvolupaments tàctics de la mà del fals 9, la figura més complexa i subtil que hi ha al futbol. El fals 9 va sorgir el 1910 i ha acompanyat totes les successives evolucions: el joc directe anglès, el joc de passades escoces, l'orientació ofensiva i la defensiva, la mentalitat proactiva, l'esperit reactiu, la defensa zonal, el marcatge a l'home, el atac en línia, en ventall o en W.
Totes les idees del joc estan contingudes a l'interior del fals 9, que aglutina els quatre grans elements del futbol: la pilota, el temps, l'espai i l'engany. Aquest llibre demostra que el futbol és un combat d'idees, que viatgen a lloms d'entrenadors i jugadors en les migracions constants, i que cada poble juga segons la seva manera de ser.

COMENTARI: Es tracta d'una exhaustiva visió de la història del futbol, des del 1863 fins després de la II Guerra Mundial quan, segons el propi autor, tot ja s'havia inventat i tan sols quedaven petites actualitzacions que cada època i territori van introduint. El llibre es basa fonamentalment en la funció poc coneguda del fals 9, l'engany més subtil i més difícil de detectar del món del futbol que aglutina els quatre elements que conformen aquesta popularíssima disciplina esportiva.
 

Rússia, l'escenari més gran del món

El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’àvia, l’aterratge de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ «radioactiu» que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…
L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors. Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants.

COMENTARI: Es tracta, amb les pròpies paraules de l'autor, d'un relat desordenat de les vivències d'un periodista català a Rússia on hi va visqué uns anys molt intensos i on va trobar l'amor més autèntic. És una crònica, meitat personal, meitat periodística, que se centra en els temes més recurrents que conformen el seu dia, des de la seva vida personal, la seva vivenda a l'històric carrer Tverskaia de Moscou fins els estralls que causa el fred en el seu temerari viatge a Oimiakon, un dels indrets amb la temperatura més de Rússia, amb el sòl permanentment glaçat formant el permafrost.
                 

El senyor Palomar a Barcelona

Un matí d’agost de 2019, el senyor Palomar aterra a Barcelona per instal·lar-s’hi amb la dona i la filla. I és des d’aquí que el seguirem durant tot un any, mentre es dedica a caminar per una ciutat que mira i estudia, i on es deixa travessar per tot el que veu.
El Palomar de Tina Vallès està convençut que les coses més properes contenen una espurna capaç d’activar la nostra atenció. No sabem del cert d’on ve ni cap a on va, però les seves passejades, de Sant Antoni al pont de Vallcarca, de Montjuïc a un zoo sense en Floquet de Neu, de la plaça Letamendi al terrat de casa, li permeten apamar els detalls minúsculs d’allò que ens envolta i que sovint no veiem, i transformar-los en literatura.
Traslladat a Barcelona, Palomar és i no és el d’Italo Calvino. Com explica l’autora a l’epíleg, «aquest llibre surt d’un no», de la negativa a acceptar la mort del personatge. En un terreny limítrof entre el relat i la meditació del flâneur, El senyor Palomar a Barcelona és el retrat d’un Palomar que funciona com a canal per endinsar-nos en els secrets que la realitat juga a amagar-nos. Palomar –i per extensió la mateixa Vallès– podria ser, de fet, un ull; un ull atent, filosòfic, que ens recorda que tot objecte en el món és una clau mestra per entrar a l’univers, on tot està connectat.

COMENTARI: L'autora aprofita el personatge creat per Italo Calvino per fer un recorregut per la Barcelona més actual, des de la prepandèmica fins la ciutat paralitzada pel confinament i per l'amenaça vírica. No és tracta d'una visió convencional de la gran ciutat sinó en una aturada més meticulosa en els petits detallets que conformen la gran urb. Es tracta d'un relat molt introspectiu que ens regala moltes reflexions amb abundant càrrega de profunditat.
 

Asalto a las panaderías

Una nit, molt tard, assetjada per un sobtat atac de gana, una parella que amb prou feines ha començat a conviure i gairebé no tenen menjar a casa, decideixen sortir a buscar un restaurant obert on poder-se saciar. L'home confessa a la seva companya que ja ha patit un altre episodi similar en el passat, resolt amb l'assalt a una fleca, on ell i un amic de la època van poder menjar pa fins a fartar-se a canvi de rebre una imprecisa maledicció i escoltar sense ganes la música preferida del forner, fanàtic de Wagner. Desaforada, la parella cedeix a la pressió de la gana i surt a la nit de Tòquio armats amb una vella escopeta, buscant l'olor de pa.

COMENTARI: El llibre inclou dos dels primers relats curts de Murakami, l'un del 1981 i l'altre del 1985, ambdos il·lustrats per l'alemanya Kat Menschik.  L'autor no recorda com se li va acudir una història tan estranya, pensa que potser li va venir al cap sobtadament l'expressió «assalt a la fleca» i a partir d'aquí la història es va anar esgranant pas a pas. Una cosa que, reconeix, li passa freqüentment.
  

Àngels de l'univers

El 30 de març de 1949 és el dia que Islàndia entra a l'OTAN i és també el dia que neix el narrador d'Àngels de l'univers. Entre la faula i els records, entre la lucidesa i la inestabilitat psicològica, el Páll narra diferents períodes de la seva infantesa i joventut. Una joventut lligada als carrers de Reykjavík, la música i les entrades i sortides del Kleppur. És precisament dins d'aquest hospital psiquiàtric que el lector pot conèixer personatges tan interessants com l'autor de les lletres dels Beatles o un pacient que imita Hitler a la perfecció.

COMENTARI: És el primer llibre islandès traduït directament al català gràcies al bon treball de la traductora, Inés García López. El text aborda la punxent temàtica de la salut mental, en aquest cas centrant-se en l'esquizofrènia que pateix Páll, el seu protagonista. L'autor completa un exquisit relat, d'una manera molt virtuosa i amb nombroses dosis de comicitat. És una novel·la sorprenent, farcida de prosa poètica, que ens descobreix una narrativa poc coneguda, la de de la societat islandesa, bàsicament centrada en la seva capital, Reykjavík.
  

L'imperi del dolor

La família Sackler és una de les més riques del món i és coneguda per haver fet donacions molt generoses a entitats i institucions de l’àmbit de les arts i les ciències. També és la responsable de produir i promocionar l’OxyContin, un opiaci venut com a analgèsic que ha provocat milers de morts i milions d’addictes als Estats Units. Patrick Radden Keefe retrata de forma implacable les tres generacions de la dinastia farmacèutica que ha causat una de les crisis sanitàries més devastadores dels últims anys, i en responsabilitza, també, tot l’entramat d’advocats, funcionaris, metges i polítics que han ajudat a perpetuar-la.

COMENTARI: El periodista nord-americà Patrick Radden Keefe va protagonitzar una fulminant aparició dins el món literari amb l’extraordinari relat No diguis res (2018), amb el qual va captivar a milions de lectors de tot el món. Tres anys després reapareix amb L’imperi del dolor (2021) un altre llibre que és una mostra significativa de com ha de ser l’implacable periodisme d’investigació. En aquest cas, davant una història d’ambició, filantropia, crim i impunitat, corrupció institucional, poder i cobdícia.