Un merescut homenatge

Els homenatjats amb els companys de RTVA

El dia 6 de novembre del 2011, emmarcat en la Festa de la gent gran, un acte senzill però molt emotiu celebrat a la Sala Dos de Gener va servir perquè el poble d'Artés retés homenatge a dos dels pioners de la televisió local: Anton Rovira i Camil Sallent. L’alcalde els va lliurar una placa d’agraïment i els companys de l’emissora, un diploma de gratitud. Sens dubte, es tracta d’un dels homenatges més merescuts dels que s’han celebrat a la nostra vila, ja que la feina d’ambdós és de les que sol deixar una empremta perdurable.

Amb el propòsit de democratitzar la comunicació, Radiotelevisió Artés va néixer l’any 1987 com una emissora local popular i totalment amateur. Els seus principis es fonamentaven en els cinc pilars bàsics que, l’any 1983, havia proclamat la històrica RTVC (Radiotelevisió de Cardedeu): producció pròpia de continguts informatius i divulgatius en català, entitat sense afany de lucre i amb estricta limitació publicitària, funcionament basat en la participació ciutadana, cobertura limitada al municipi i titularitat municipal. Va començar a emetre amb regularitat des de Can Vila, on hi havia l’antena emissora, i poc després els estudis es van instal·lar als baixos de la Casa de la Vila. D’entrada, es va establir una programació setmanal que començava els diumenges a les dues de la tarda. Més endavant, es va decidir de repetir el programa els dilluns a les nou del vespre. Amb el pas del temps, les emissions van anar guanyant notorietat i l’audiència anava creixent d’una manera imparable. A Artés era costum acompanyar el dinar del diumenge amb la programació de la televisió local.

Programes com L’informatiu i La cuina casolana, reportatges, seguiment d’eleccions locals, entrevistes i resums de festes populars o d’actes esportius, culturals i recreatius, encara són recordats amb simpatia per bona part dels telespectadors. La separació entre programes es feia mitjançant insercions publicitàries d’establiments locals o veïns que també despertaven la curiositat de l’audiència. Hores d’ara, l’anomenada apagada analògica i la implantació de la TDT, que comporta uns elevats costos de transmissió, dificulten el plantejament amateur i exigeixen una estructura econòmica solvent, impedint les emissions regulars de RTVA per via terrestre. Des d’aquesta perspectiva, s’entén que la comarca és la unitat mínima que permet la viabilitat i es trenca la relació entre municipi i emissora existents en el naixement de la TVL. Finalment, s’ha hagut d’optar per la transmissió a través d’Internet per a garantir-ne la continuïtat i guanyar temps per a intentar trobar una solució definitiva que resulti més satisfactòria.

Sovint hem constatat que si una entitat funciona és perquè hi ha algun o alguns que tiben del carro. L’Anton i el Camil, juntament amb altres col·laboradors, s’han fet un fart d’empènyer-lo. A part de temps, hi han posat diners i esforços, però la il·lusió i les ganes de tirar endavant un projecte tan atractiu ha pogut superar qualsevol obstacle. Quants dinars familiars es van haver d’endarrerir els diumenges a casa de l’Anton perquè havia de ser als estudis fins acabar l’emissió? Quants viatges va fer el Camil empaitant el fabricant de l’emissora per tal de tenir-la sempre afinada i en perfectes condicions? Quants quilòmetres de cintes de vídeo han enregistrat entre tots dos? Les respostes a aquestes tres preguntes han de servir per a prendre consciència de la immensa tasca desenvolupada i per a valorar justament uns esforços que es resumien, ni més ni menys, en dues hores setmanals de televisió local.

Però el més important de tot, i que hores d’ara encara ens costa de valorar, és l’enorme llegat audiovisual que ens ha deixat la televisió local durant aquest primer quart de segle de vida. Mirar-se ara les primeres imatges enregistrades l’any 1987 ja comença a despertar la nostàlgia d’uns anys que se’ns han esmunyit diligentment. Aquesta immensa col·lecció d’imatges i sons, ara ja degudament digitalitzada, ha d’afegir-se a l’arxiu fotogràfic Fons Amadeu Quintana del Museu d’Artés per tal de consolidar un patrimoni històric que tenim l’obligació de preservar i protegir.

Quan les noves generacions puguin veure i comprendre com era l’Artés a cavall dels segles XX i XXI, hauran d’agrair-ho a una sèrie de persones que ho van fer possible, entre elles a l’Anton Rovira i al Camil Sallent.

P.S. Aquest text ha estat publicat a L'Artesenc del mes de desembre. Dissortadament, poques hores abans de publicar-se la revista, un dels seus protagonistes, Camil Sallent i Costa ens va deixar. Només feia un mes i mig que el poble d'Artés l'havia homenatjat.

Sol a Berlín

Postal escrita i distribuïda pel matrimoni Hampel

Hans Fallada (1893-1947) és el pseudònim de l’escriptor Rudolf Ditzen, màxim representant de la Nova Objectivitat literària i un dels més populars i estimats de l'Alemanya de la primera meitat del segle XX. Malgrat tot, després de la seva mort, va caure en l’oblit, fins que recentment l'editorial americana Melville House decidí reeditar-lo. Hores d'ara els seus llibres tornen a batre rècords de vendes.

La història de Sol a Berlín s'inspira en els arxius de la Gestapo. Hans Fallada va rebre un expedient d’unes noranta pàgines amb alguns documents relacionats amb la lluita clandestina del matrimoni Hampel. En pocs dies, l’autor va convertir l’expedient en una novel·la que, dissortadament, mai arribà a veure publicada ja que morí poc després d’acabar-la.

Entre els anys 1940 i 1942, després de la pèrdua del seu fill al front, el matrimoni de mitjana edat format per Otto i Anna Quangel es dedicava a redactar i distribuir una sèrie de postals denunciant les injustícies del règim de Hitler i totes les mentides que la propaganda nazi escampava per arreu. Dos anys mes tard, i no sense dificultats, la parella fou arrestada per agents de la Gestapo que els empresonaren, interrogaren i torturaren sense miraments. Finalment van ser jutjats per un tribunal popular i condemnats a la guillotina.

Aquest matrimoni Quangel, aquestes dues persones insignificants del nord de Berlín [...], van iniciar l'any 1940 la seva lluita contra la monstruosa maquinària de l'estat nazi, i es va esdevenir una cosa grotesca: l'elefant es va sentir amenaçat pel ratolí.

L'obra va ser escrita l'any 1947, poc després de la caiguda de Berlín i del mal anomenat Reich dels mil anys. Aquesta circumstància permet que les descripcions de la societat i de l'ambient berlinès d'aquell període siguin de primera mà, viscuts de ple pel propi autor i de record recent. En molts casos la pròpia obra narrativa es converteix en un monumental fresc realista de la vida alemanya durant el terror del Tercer Reich. En mans d'un bon artesà de les lletres, els resultats són francament excepcionals i ens lleguen un testimoni essencial d'una de les etapes més fosques de la història de la humanitat. Fallada aprofita la conjuntura per fer una descripció escrupolosa dels interrogatoris, dels mètodes de tortura i dels processos de condemna que tenien lloc sota les urpes del terror nazi. Ell mateix havia estat detingut per la Gestapo l'any 1933 i ho havia patit en carn pròpia.

Per l'escriptor italià Primo Levi, supervivent de l'Holocaust, Sol a Berlín, tot i tractar-se d'una ficció, és el millor llibre que s'ha escrit sobre la resistència antinazi a Alemanya.

L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a 'L'hora del lector'

Amb un títol tan llaminer i amb el Premi Ramon Llull 2009, L'últim home que parlava català és un llibre que, d'entrada, genera unes expectatives que, finalment,  no acaben de consolidar-se. Amb això no vull dir que es tracta d'una mala obra, ans el contrari, penso que és un relat simpàtic, que es deixa llegir en dues tongades i que no decep. Però acostumats a l'excel·lent qualitat literària que hem trobat en les darreres lectures, l'obra de Carles Casajuana la podem situar en un esglaó lleugerament inferior.

L'autor és un diplomàtic de professió que actualment exerceix d'ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquesta és la vuitena novel·la que publica i, tal com afirma ell mateix, té com a objectiu contraposar l'especulació immobiliària -que no deixa de ser un símbol de tot el que es mou en el món actual- a la creació literària o a tot tipus d'obra creativa que no té cap tipus de cotització monetària.

Els protagonistes són dos escriptors catalans que escriuen en llengües diferents: catalana i castellana. Tots dos es troben en ple procés creatiu i la casualitat fa que treballin a pocs metres de distància, això permetrà que s'arribin a conèixer i trabin una amistat amb molts daltabaixos. L'un serà un fervorós militant catalanista i l'altre només tindrà ulls pel propi fet literari. L'argument es complementa amb un episodi de mobbing immobiliari i amb un triangle amorós entre ells dos i la nòvia del primer. L'acord, doncs, serà difícil.

Destacaria les argumentacions que intenten justificar el retrocés de la llengua catalana sense emparar-se en els fets històrics i polítics que s'han anat utilitzant com a tòpic en el transcurs dels temps. La constatació d'uns fets actuals que ens condueixen a un futur enigmàtic aporten un sòlid marc reflexiu que permet extreure'n les nostres pròpies consideracions. Cal llegir-lo amb benevolència.

Tot passa

Portada de l'edició en castellà

No sé si Tot passa és la traducció més correcta al català de Vsio techiot. En castellà van optar per Todo fluye que sona millor. Malauradament ens trobem una altra vegada davant d'un text important que encara no podem gaudir en la nostra llengua i que penso que s'hi hauria d'incorporar immediatament. A veure si algun editor amb sentit comú m'escolta.

Farà ara tres anys que vaig llegir Vida i destí, la monumental obra del periodista soviètic Vassili Grossman. Recordo que em va aclaparar ja que l'esquerra romàntica de la transició política espanyola havia negat amb contundència els crims i la brutalitat dels règims de Lenin i Stalin a la Rússia de començaments de segle. Tinc ben present els comentaris negatius que titllaven de traïdor a Aleksander Soljenitsin poc després de publicar-se la seva famosa obra Arxipèlag Gulag, tot i haver guanyat el Premi Nobel de literatura l'any 1970. Si teníem alguns dubtse, després de llegir Grossman, aquests se'ns han esvaït del tot perquè l'autor ratifica, amplifica i condemna les barbaritats d'uns homes culpables de crims contra la humanitat.

Tot passa no és una novel·la tot i que al començament pot semblar-ho. Aprofitant les vicissituds del protagonista, Ivan Grigórievich, un ciutadà que torna a Rússia després de passar trenta anys en el gulag, l'autor analitza el brutal sistema dictatorial soviètic que proclama un sistema de vida basat en el terror, en l'anulació de l'ésser humà i en les mesquineses dels dirigents. L'autor, en els capítols finals, disecciona les personalitats humanes i polítiques dels dos gran líders de l'època: Lenin i Stalin, responsables de perpetuar l'esclavitud ancestral a la societat russa. La manca de llibertat condemna a tot un poble a viure en l'abisme.

La història de la humanitat és la història de la seva llibertat. El creixement de la potència de l'home s'expressa sobretot en el creixement de la llibertat. La llibertat no és necessitat convertida en consciència, com pensava Engels. La llibertat és diametralment contrària a la necessitat, la llibertat és la necessitat superada. El progrés, és en esència, progrés de la llibertat humana. Ja que la pròpia vida és llibertat, l'evolució de la vida és l'evolució de la llibertat.

Del gruix del relat, destacaria el capítol en el qual tots els delators són sotmesos al judici del lector, sense que Grossman emeti el seu veredicte i també l'episodi consagrat a narrar l'horrorós patiment dels ucraïnesos condemats a morir de fam pel bé de la resta de la societat. La realitat supera a la ficció, la tòpica frase que hem sentit a dir nombroses vegades, adquereix la màxima magnificència en aquesta punyent obra de l'escriptor ucraïnès.

Dansa de dracs (Cançó de foc.../ 5)

George R.R. Martin

Fins aquí hem arribat. Ara ens caldrà esperar uns quants anys per poder continuar la lectura d'aquesta saga fantàstica que l'autor ha batejat com a Cançó de foc i glaç. Dansa de dracs (A Dance with Dragons) és el cinquè títol d'una col·lecció que va començar l'any 1996 i que ningú sap quan acabarà. L'únic que ens han avançat ha estat el nom dels dos darrers llibres: The Winds of Winter i A Dream of Spring.

Tal com dèiem en la darrera entrada, el cinquè llibre segueix en paral·lel el temps cronològic del quart però centrat en uns altres personatges i en uns escenaris diferents. La majoria de capítols estan consagrats a protagonistes que no apareixien en l'anterior, sobretot Daenerys Targaryen, Jon Neu i Tyrion Lannister. Meereen, la Badia dels Esclaus i el Mur prenen el relleu a Desembarcament del Rei, omnipresent en la quarta entrega.

Algunes veus s'han lamentat que Dansa de dracs no avança massa  en la trama i peca d'algunes filigranes argumentals poc creïbles. La veritat, al meu entendre, és que el llibre segueix el ritme dels anteriors i es deixa devorar amb una facilitat esfereidora. T'ho passes tant bé llegint-lo que l'únic que lamentes és haver d'esperar tant de temps per arribar al desenllaç final. Suposo que tots els fidels seguidors de l'obra apretaran de valent a George R.R. Martin perquè no s'entretingui massa i premi a fons l'accelerador creatiu.

De totes maneres, després de més de dos mesos immers en la literatura fantastica, també agrairé poder canviar de registre i saborejar altres productes literaris. Murakami m'espera...

Festí per a corbs (Cançó de foc.../ 4)

Brienne de Tarth i Jaime Lannister

La quarta i la cinquena part de Cançó de foc i glaç, en un primer moment, havien de conformar un sol volum. Però, tal com explica l'autor a les pàgines finals, a l'adonar-se que el text li estava quedant massa llarg decidí dividir-lo en dues parts. Això si, va desestimar tallar-ho tot pel mig i va optar per desenvolupar en un llibre tota la història de la meitat dels personatges en lloc de narrar la meitat de la història de tots els personatges. Pensem que la decisió va estar encertada tot i que, evidentment, es troben a faltar les peripècies de protagonistes tan importants com Tyrion, Jon, Dany, Melisandre i Davos, entre d'altres.

Festí per a corbs (A Feast for Crows) està localitzat bàsicament a Desembarcament del Rei, les Illes del Ferro i altres indrets propers. D'aquesta manera els actors principals seran els germans Lannister, Cersei i Jaime, Samwell Tarly i l'entranyable figura de Brienne de Tarth. A diferència dels llibres anteriors, la trama argumental ara avança més lentament per tal d'afavorir l'aparició de nous personatges i escenaris rigorosament descrits amb tota mena de detalls. Aquest canvi d'orientació no perjudica el ritme ni l'interès que genera l'obra, la qual manté els ingredients addictius característics.

Després de cada batalla, centenars, milers de corbs arriben per a celebrar un festí amb la carn dels caiguts. Un corb és capaç de divisar la mort a distància. I jo us dic que tot Ponent s'està morint. Els que em segueixin celebraran un festí que durarà fins la fi dels seus dies.

El 12 de juliol d'enguany es va publicar, en llengua anglesa, la cinquena entrega de la saga, A Dance with Dragons.Tot i que l'edició en castellà trigarà encara uns quants mesos en arribar a les llibreries, la xarxa ja està plena de traduccions que permeten continuar la lectura sense interrupcions. És una bona mostra de l'èxit aclaparador de George R.R. Martin i de la legió de seguidors que, amb un domini perfecte de l'anglès, comparteixen desinteressadament les seves dèries.

Wieluń, 1 de setembre del 1939

Wieluń, Polònia, 01-09-39

La invasió de Polònia per part de l’Alemanya nacionalsocialista va desencadenar la II Guerra Mundial a Europa.

L'atac començà l'1 de setembre del 1939. El 6 d'octubre d'aquell mateix any es van rendir les últimes forces poloneses que resistien.

La teoria generalment acceptada és la que guerra va iniciar-se quan el cuirassat Schleswig-Holstein bombardejà posicions poloneses a Gdansk, a la península de Westerplatte. Però la veritat és que una esquadrilla de bombarders alemanys ja havia colpejat abans Wieluń, una petita ciutat sense presència militar i d'escàs interès estratègic.Els seus habitants van ser sorpresos per l'atac a mitjanit i la ciutat quedà pràcticament destruïda després de tres bombardejos. La Luftwaffe va arrasar la major part del centre de la ciutat, incloent-hi un hospital, clarament senyalitzat i la històrica església gòtica, i va matar 1.200 civils.

Durant l'ocupació alemanya, Wieluń es va incorporar al III Reich i entre els anys 1941-42 els nazis hi van habilitar un gueto pels ciutadans jueus. Wieluń es convertí en un dels centres de la resistència clandestina de l'Armia Krajowa. Finalment, el 19 de gener del 1945 va alliberar-se de l'ocupació alemanya. Després de la II Guerra Mundial, l'oposició anticomunista va ser molt activa a Wieluń i els seus voltants, però aviat va quedar desarticulada degut a les nombroses detencions practicades pel govern comunista. Després d'un període d'estancament degut a la postguerra, la ciutat va començar a desenvolupar-se. Des del 1999, Wieluń forma part de la província polonesa de Łódź.

Tempesta d'espases (Cançó de foc.../ 3)

Enterrament de Lord Hoster Tully

Tot i que estan reeditant la col·lecció sencera, m'ha estat difícil aconseguir aquest tercer volum en paper i he hagut d'optar pel format digital. És el primer eBook que llegeixo i, de segur, no serà l'últim. Això sí, disposo d'una eina realment magnífica, el Kindle d'Amazon.

Com el títol indica, segueixen les lluites en el continent de Westeros. La Guerra dels Cinc Reis dessagna la terra i les aliances es fan i es desfan a un ritme trepidant. Ara ja no mana només la quantitat ni la força bruta sinó l'estratègia i la intel·ligència, doncs en un escenari tan canviant el millor amic de l'avui es pot convertir en el pitjor adversari del demà. Només sobreviurà qui sigui capaç de preveure-ho o, si més no, d'intuir-ho.

Si en les dues primeres entregues hi havia protagonistes que sobresortien, Tempesta d'espases (A Storm of Swords) desenrotlla una narrativa més coral, amb la incorporació de nous personatges que reclamen la seva preeminència i que, en part, venen a cobrir el buit que han deixat els caiguts. Malgrat tot, el paper de Jon Snow segueix creixent pàgina rere pàgina i es va perfilant com un dels pilars centrals de la trama tot i que, coneixent a George R.R. Martin, això és una arriscada hipòtesi.

Quan ja estaven totes col·locades, el Magnar va cridar bruscament en l’antiga llengua i cinc dels seus thenites van començar a pujar. Malgrat les escales, l’ascens no era fàcil. Ygritte observà els esforços dels homes.

—Com odio aquest Mur –va dir en veu baixa, airada–. T’has fixat que és molt fred?
—Està fet de gel –digué Jon.
—No saps res, Jon Snow. Aquest Mur està fet de sang.

Amb un impecable treball de disseny de personatges, l'autor ens sorprèn amb l'evolució de cadascun d'ells. Aconsegueix que siguem capaços de perdonar i comprendre a aquells que, pàgines enrera, encarnaven el mal més sobredimensionat i maleir els ossos als que ens havien venut com a bellíssimes persones. Aquests capgirells argumentals que Martin domina magistralment no fan més que augmentar l'interès del lector davant un entrellat tan monumental que, en algunes ocasions, se'ns fa difícil de digerir.

Amb Tempesta d'espases assolim un altre esglaó més d'aquesta llarga escala d'ascens al Mur. Com els Guàrdies de la Nit, haurem d'anar pujant amb lentitud però amb fermesa. Llàstima que encara falti tant temps per poder conquerir el cim.

Xoc de reis (Cançó de foc i glaç / 2)

Primer va ser la sèrie televisiva, després la meitat del primer llibre i ara A Clash of Kings (Xoc de reis), segona part de l'heptalogia. Avui mateix començaré la lectura de la tercera entrega doncs m'he proposat acabar la part publicada ben aviat per entrar a formar part del nombrós grup de seguidors d'aquesta saga fantàstica que, des d'ara, esperen amb candeletes l'aparició del sisè volum tot i sabent que n´hi ha per uns quants anys.

Lady Melisandre i Stannis Baratheon

Malgrat no considerar-me un fervorós lector de la literarura fantàstica, cal dir que aquesta Cançó de foc i glaç m'ha atrapat incondicionalment. Si ja l'adaptació televisiva em va enlluernar, l'obra escrita de George R.R. Martin m'ha captivat de tal manera que es fa difícil tancar el llibre després d'una llarga estona de lectura. Això només sol passar quan et sents del tot immers en un món màgic creat per un mestre que és capaç de mantenir l'interès pàgina rera pàgina sense defalliments. És un cas curiós, uns llibres publicats fa anys que només eren seguits pels més incondicionals del gènere i que ara, amb reedicions incloses, es troben pràcticament esgotats. Mèrit de la HBO, segurament.

Si en la primera entrega bona part del protagonisme se l'emportava Eddard Stark, a la segona destaca el potent personatge de Tyrion Lannister, un nan poc afavorit físicament però amb una intel.ligència innata i una capacitat dialèctica memorable. També hi sobresurten les figures d'Arya, Sansa i Catelyn Stark, Jon Snow, Daenerys Targaryen, Theon Greyjoy i Stannis i Renly Baratheon. Tots ells enmig d'un llistat inacabable de secundaris que han obligat haver d'incloure al final del text una guia per saber qui és qui i a quina familia pertany.

L'argument d'aquest segon volum recull bàsicament les lluites i les aliances per assolir el tron dels set regnes. L'esclat de les guerres entre ells es convertirà en una constant que posarà al descobert les seves grandeses i misèries, amb grans actes de valor, de traïció i de maquiavèl·lica estratègia. Un puntet ben mesurat de màgia posarà el contrapès a un relat absolutament addictiu.

Obersalzberg

Obersalzberg és una zona muntanyosa al costat del poble bavarès de Berchtesgaden, a només 25 km de Salzburg i a 120 km de Munic. El lloc és especialment conegut perquè Adolf Hitler hi va establir la seva residència de muntanya, el Berghof, convertint-se —de fet— en la segona capital del Reich. Des d’allí, hom pot prendre l’autobús per arribar al Kehlsteinhaus, també conegut com El niu de l'àliga.

Mirador del Mooslahnerkopf

Al segle XIX els alemanys van començar a acudir a la zona durant les seves vacances. El lloc disposava de paratges molt bonics i les vistes eren magnífiques. L’any 1925, després de vuit mesos d’empresonament i aconsellat pel seu mentor Dietrich Eckart, Hitler es va allotjar d’incògnit en una petita cabana de fusta, Kampfhäusl, on va escriure la segona part del Mein Kampf. El 1928 va llogar la Haus Wachenfeld i el 1933 la va comprar, ampliar i reformar. A partir d'aleshores la vivenda va ser coneguda com el Berghof. Altres líders nazis com Hermann Göring i Martin Bormann també van adquirir propietats a la zona i entre els anys 1935-1936 tots els residents d'Obersalzberg, algunes families hi havien viscut durant generacions, ja havien venut les seves propietats o havien estat expulsats de la zona, que va ser tancada al públic. També s’hi van construir instal·lacions i diversos serveis, hotels, búnquers subterranis i refugis antiaeris. Adolf Hitler i la seva amant Eva Braun van passar molt de temps a Obersalzberg on el Führer va rebre visites de nombroses personalitats internacionals.

La RAF va bombardejar la zona el 25 d'abril del 1945, però pocs edificis d’Obersalzberg van resultar danyats. Des del final de la II Guerra Mundial el govern de Baviera, de mica en mica, ha anat destruint o enterrant gairebé totes les estructures de l’indret, per evitar que es converteixin en un santuari de peregrinació neonazi.

Hotel Zum Türken

Aprofitant la meva estada a Salzburg vaig apropar-me a Obersalzberg per veure les reminiscències del centre d’estiueig de la cúpula nazi. Domina bona part del paisatge el luxós hotel Intercontinental construït al turó d’Eckerbichl on Göring i Bormann havien erigit les seves residències. En aquest sector encara es conserva intacta la casa de l’assistent de Göring. Molt a prop es troba l’hotel Zum Türken que durant molt de temps va allotjar els soldats i serveis de seguretat del Reich i malgrat resultar danyat pels bombardejos del 1945, segueix complint les seves funcions. En ell s’hi troba l’accés als refugis subterranis del Berghof que es poden visitar pagant una mòdica quantitat.

Pensava que em costaria més trobar les ruïnes del Berghof però em va sorprendre veure que estaven perfectament senyalitzades. Avui només resta una part dels sòlids murs de suport de la part posterior de l’edifici i, pocs metres enllà, la base de la caseta de control de les SS a peu de carretera. Com que vaig ensopegar un dia plujós i emboirat em vaig perdre la famosa panoràmica que es veia des de l’ampli finestral de la vivenda.

A l’antic Gästehaus Hoer Göll, pensió del partit pels dignataris estrangers, avui s’hi troba la seu de Dokumentation Obersalzberg, centre d'exposició sobre la història d’Obersalzberg on s’hi constata el règim de terror de l’època nazi i des d’on els visitants vam poder accedir als refugis subterranis. Probablement és l’única exposició permanent sobre l’època nazi i està organizada d’una manera molt didàctica. A la vora hi trobem una part de l’Hotel Platterhof, avui transformat en un bar i botiga de records, i la seu dels autocars que pugen al Kehlsteinhaus, únic mitjà de transport per accedir al Niu de l’àliga.

Dokumentation Obersalzberg

Vam dinar al Golf Club Berchtesgaden que abans havia estat el Gutshof, la granja de Martin Bormann que subministrava aliments als jerarques de la zona i que actualment es conserva intacta. Des d’allí, accedint pel mig del camp de golf, vam pujar al mirador del Mooslahnerkopf, amb unes vistes increïbles sobre la vall de Berchtesgaden. Era un dels indrets favorits de Hitler on, segons expliquen, s’hi acostava cada tarda des del Berghof. Una passejada que acabava al Teehaus que hi havia al costat i que avui només conserva una part dels fonaments. També molt a prop s’hi troba la residència i l’estudi d’Albert Speer, arquitecte i ministre del règim nazi, que es van salvar de la destrucció. Avui són propietats privades.

Buscant una mica dins el bosc vaig trobar les restes del Kampfhäusl i el Kohlebunker, magatzem de carbó que, tot i restar abandonat, es conserva francament bé. Als peus de l’hotel Intercontinental una nua explanada ens fa difícil imaginar que allí hi havia hagut la Caserna de les SS, la guarderia, la Modellhaus i el Filmarchiv. Només una llarga paret de pedra ens recorda les fonamentacions del Gewächshaus, l’hivernacle que Bormann va impulsar per subministrar aliments frescos al seu vegetarià líder.

Anar a Obersalzberg és arriscat ja que, tot i estar en ple estiu, el temps és molt variable i et pots trobar amb dies de pluja, boira i mal temps. Nosaltres vam ser testimonis d’aquesta climatologia i vam gaudir majoritàriament de bon temps. Però, en general, penso que vam estar de sort ja que res va impedir tenir un contacte directe amb els indrets més emblemàtics de la zona d’estiueig dels jerarques del III Reich. Però a banda del contingut històric, la visita permet gaudir d’un paisatge preciosista d’aquesta vall al peu dels Alps.

Cançó de foc i glaç

La mà del rei  (Ed. Devir, 2006)

Un cop acabada la primera temporada de la sèrie Game of Thrones els telespectadors ens vam quedar amb la mel als llavis. Només disposàvem de dues opcions: esperar tot un any per gaudir de la segona temporada o bé endinsar-nos en la lectura dels llibres originals del seu creador. Pel impacients com jo la tria resultava òbvia i la visita a la llibreria es va convertir en una necessitat.
  

Coneixia poques coses de l'autor, George R.R. Martin (New Jersey, 1948), però he descobert que des de fa molts anys està considerat com un dels millors escriptors del gènere fantàstic. Fins i tot, els més agosarats, el consideren el successor de J.R.R. Tolkien. Va publicar la seva primera novel·la, Dying of the Light, l'any 1977 però l'èxit absolut el va aconseguir el 1996 amb Game of Thrones, primera part de l'heptalogia A Song of Ice and Fire.

Dels set títols que formen la saga només se n'han editat cinc: Game of Thrones (1996), A Clash of Kings (1998), A Storm of Swords (2000), A Feast for Crows (2005) i A Dance with Dragons (2011). Hores d'ara encara resten dues obres per acabar la col·lecció, per la qual cosa caldrà esperar uns quants anys més per disposar de l'obra completa. En català només s'ha publicat la primera part de Game of Thrones, La mà del rei (Ed. Devir, 2006), mentre que en castellà només falta la darrera, A Dance with Dragons, que hom preveu que surti a la llum abans d'acabar aquest any.

Pels lectors que ens agrada llegir, preferentment en la nostra llengua, ho tenim magre davant aquest escenari. Dels cinc títols disponibles només en podrem gaudir de la meitat del primer i ens haurem de conformar amb les traduccions al castellà que, per cert, es troben curosament editades per Gigamesh.

Vaig començar la lectura amb la versió catalana titulada La mà del rei que es correspon, més o menys, amb la primera meitat de la temporada televisiva. Cal dir que, com sempre passa, el contingut literari és més extens que l'adaptació audiovisual però, en aquest cas, només es nota en petits detalls. Això parla molt en favor de l'HBO, la productora de la sèrie de TV, que ha creat un producte impecable, reconegut i seguit amb entusiasme arreu del món.

En l'obra literària crida l'atenció la tècnica utilitzada: cada capítol està centrat en un protagonista, com en un compartiment estanc, sense dificultar-ne el progrés narratiu i presentant-nos alguns grans episodis d'esquitllada o de forma elíptica. Malgrat la quantitat industrial de personatges, la trama es pot seguir sense massa dificultats dins un univers on afloren les misèries humanes més repugnants: traïció, rebel·lió, destrucció, poder i revenja.

Richard J. Evans

Richard J. Evans

L'únic necessari perquè triomfi el mal és que els homes bons no facin res (Edmund Burke).

Richard J. Evans (Londres, 1947) és un dels especialistes més destacats en l'Alemanya moderna. Des del 1998 és professor d'Història Moderna a la Universitat de Cambridge. És l'autor d'una impressionant trilogia formada per The Coming of the Third Reich (2003), The Third Reich in Power 1933-1939 (2005) i The Third Reich at War 1939-1945 (2008). Totes tres obres han estat publicades en castellà per l'Editorial Península els anys 2005, 2007 i 2011, respectivament.

El primer llibre de la trilogia comença exposant els orígens del Tercer Reich, en l'Imperi bismarckià del segle XIX, la Primera Guerra Mundial i els difícils anys de postguerra de la República de Weimar. Segueix explicant l'ascensió dels nazis al poder mitjançant una combinació d'èxits electorals i violència política generalitzada en els anys de la Gran Depressió econòmica, del 1929 al 1933. El segon volum descriu el desenvolupament del Tercer Reich des del 1933 al 1939. S'hi analitzen les institucions essencials, el funcionament polític i la vida quotidiana. També s'hi explica com el règim va preparar al poble per una guerra que restablís la posició d'Alemanya com la principal potència d'Europa. Finalment, el tercer llibre se centra en la guerra propiament dita, s'hi desgrana la ràpida radicalització de les polítiques de conquesta militar, la mobilització social i cultural, i la repressió i l'extermini racial que va culminar, l'any 1945, amb el col.lapse total i la destrucció.

Aquesta extensa trilogia serveix per entendre com una de les nacions més progressistes, dinàmiques i admirables del món va passar, en poc més d'una generació, a convertir a Europa en una ruïna i una desesperació de dimensions morals, materials i culturals. També serveix per desmentir alguns dels mites que sempre s'han anat repetint a l'hora d'analitzar aquest període, com el de la ignorància del poble alemany envers els actes criminals dels seus governants o bé la justificació de la derrota per culpa d'unes quantes decisions militars equivocades. La batalla d'Anglaterra, Stalingrad, Kursk i altres episodis bèl·lics, tot i la seva transcendència, no poden eclipsar la convicció inicial d'alguns generals que, abans d'envair Rússia, sabien perfectament que no hi tenien res a fer, doncs el potencial humà i material d'Anglaterra, Rússia i els Estats Units era aclaparadorament superior al d'Alemanya i els seus països satèl·lits.

Edició en castellà de la trilogia d'Evans.

La descripció dels fets està notòriament enriquida amb extractes de dietaris personals, cartes dels soldats des del front i informes oficials. L'alternança dota al conjunt d'un plus d'emotivitat que permet seguir el relat amb intensitat. L'autor aconsegueix fer-nos sofrir amb les penúries dels jueus, dels gitanos, dels eslaus i, també cal dir-ho, de la pròpia població civil alemanya que va ser bombardejada constantment a la part final del conflicte. Cal destacar l'evolució de les opinions que s'exposaven en alguns dietaris personals, començant pel suport incondicional a la causa nazi fins el 1942 i acabant amb el rebuig més contundent a la política nacionalsocialista.

El Tercer Reich planteja amb la major cruesa possible el dilema moral al que tots ens enfrontem en un moment o altre de les nostres vides, de conformitat o resistència, d'acció o inacció, en les situacions concretes en que ens trobem. Per això, lluny d'esvair-se, segueix despertant l'interès dels pensadors de tot el món molt després d'haver passat a la història.

Richard J. Evans

Indigneu-vos! (Encara més?)

Stéphane Hessel  (Berlín, 1917)

Prou indignat que estic amb la classe política que ens representa, ara només em faltava llegir el llibre d'Stéphane Hessel, un estrany best-seller que ha arrasat per Sant Jordi. Potser serà pel tamany, només 60 pàgines amb pròleg i epíleg inclosos, o potser pel boca a boca, Hessel ha triomfat a casa nostra amb un exaltat manifest contra el conformisme. I això té molt de mèrit venint de qui ve, un senyor de 93 anys amb una intensa biografia viscuda amb compromís i coherència.

Tot i que resulta difícil resumir un text tan curt, m'agradaria destacar, per la seva lucidesa, el paràgraf següent:

Gosen dir-nos que l'Estat ja no pot garantir els costos d'aquestes mesures ciutadanes. Però com pot ser que avui faltin diners per mantenir i prolongar aquestes conquestes si la producció de riquesa ha augmentat considerablement des de l'Alliberament, un període en què tot Europa estava arruïnada? Només pot ser perquè el poder dels diners, tan combatut per la Resistència, mai no ha estat tan gran, insolent, egoista amb tots, des dels seus mateixos servents fins a les mes altes esferes de l'Estat. Els bancs ara ja privatitzats es mostren sobretot preocupats pels seus dividends i pels elevats salaris dels seus directius, i no pas per l'interès general. La distància entre els més pobres i els més rics no havia estat mai tan important, i mai no s'havia fomentat tant la cursa pels diners, la competició.

Alguns passatges d'Indigneu-vos! em recorden a l'excel·lent treball de Tony Judt, El món no se'n surt, esmentat en aquest bloc mesos enrere: una crida a la insurrecció pacífica adreçada prioritàriament als més joves perquè no es deixin perdre tot allò que tants esforços ha costat aconseguir. Un llibre militant que no només mereix ser llegit sinó ser seguit.

El nom del vent

The Name of the Wind (2007)

El mes de juny del 2009 vaig llegir en la revista literària Qué leer? el comentari següent:

Probablement, el nom de Patrick Rothfuss, hores d'ara, no li digui res. Perquè aquest estrany senyor, nascut a Wisconsin fa 36 anys, ha escrit en les seves estones lliures de l'última dècada i mitja una de les millors novel·les fantàstiques de tots els temps: El nom del vent. 

Tot i que em va sorprendre la rotunditat de l'afirmació no vaig pensar més en aquesta obra fins que, mesos enrera, una companya de treball me’n va tornar a parlar en termes semblants. Llavors vaig decidir que l’hauria de llegir per formar-me’n la meva pròpia opinió i, la veritat, és que hi coincideixo plenament.

 

Malauradament aquest llibre no està traduït al català, cosa que no acabo d’entendre, però com que som bilingües vaig optar per la versió castellana, ara en edició de butxaca a un preu molt assequible. Sens dubte, ha resultat una inversió molt beneficiosa.
 

Patrick Rothfuss (Madison, 1973), professor de la Universitat de Wisconsin, ha dedicat més de catorze anys a escriure la trilogia coneguda com The Kingkiller Chronicle, el primer volum de la qual és The Name of the Wind que va aparèixer el 2007. Als Estats Unitats ja ha sortir el segon episodi, The Wise Man’s Fear que ens arribarà aquí a finals d’any. Només quedarà la tercera i definitiva entrega, The Doors of Stone, que encara no té data d’aparició.
 

El protagonista, Kvothe, es disposa a explicar l’autèntica història de la seva vida. Això l'ocuparà tres dies que són els que l’autor fa coincidir amb els tres llibres de la trilogia. Els fets seran recollits i anotats pel Cronista, una espècie de periodista medieval que es dedica a recopilar històries. Per aquesta raó la novel·la intercala episodis del passat amb el present narratiu que es desenvolupa dins la posada Roca de Guía.
 

Evidentment, la vida de Kvothe és interessantíssima: va ser músic, captaire, lladre, estudiant, mag, heroi i assassí. El primer volum recull la seva infantesa i adolescència, amb els seus inicis formant part d’una companyia d’artistes itinerants, la mort violenta dels seus pares i amics, el període de misèria pels carrers de Tarbean i l’ingrés a la Universitat d’Imre.
 

L’obra, que s’inscriu en el gènere fantàstic, ha servit per comparar a Rothfuss amb grans escriptors com J.R.R. Tolkien, Ursula K. Le Guin o George R.R. Martin. La fantasia que desprèn en cap cas enfarfega ja que l’habilitat de l’autor és tractar-la com la pura realitat, molt ben descrita i sense artificis innecessaris. Si un succedani com Harry Potter va triomfar, El nom del vent hauria d’arrasar.
 

L'últim vol (Horner Flight, 2002)

Horner Flight, 2002

L'escriptor gal·lès Ken Follett, conegut mundialment per la seva extraordinària novel·la Els pilars de la Terra (1989), és l'autor d'aquest relat històric on, com ell mateix indica abans del pròleg, algunes coses que s'expliquen en aquest llibre van passar de veritat.

El tema central es fonamenta en la resistència danesa davant les forces d'ocupació alemanya als inicis de la dècada dels 40. Els germans Olufsen, principals protagonistes de la història, hauran de fer arribar als serveis secrets britànics les fotografies d'un radar que els alemanys han bastit en territori danès per frenar els bombarders de la RAF. Comptaran amb l'ajut de les respectives nòvies, l'Hermia Mount i la Karen Duchwitz. El paper de dolent estarà reservat al policia danès Peter Flemming, amic d'infantesa dels germans Olufsen, amb ganes de revenja per unes antigues trifulgues familiars. També cal destacar el paper rellevant que hi juga el Horner Moth, un avió monomotor de cabina tancada fabricat a Anglaterra entre els anys 1935 i 1938.

Com en totes les obres de Follett en sobresurt un exhaustiu treball de documentació que serveix per traslladar-nos, amb la màxima fidelitat, als escenaris que emmarquen la narració. En aquest cas, la panoràmica que ens proporciona de la Dinamarca ocupada és realment extraordinària i ens recorda l'impressionant fresc medieval que ens va oferir a Els pilars de la Terra. El nus argumental, ben planificat i excel·lentment desenvolupat, teixeix una intriga que ens absorbeix amb amenitat. És un d'aquells llibres que sap greu haver-lo de deixar a mig fer doncs, capítol rera capítol, l'interès va creixent d'una manera imparable.

Malgrat la seva extensió, es llegeix amb facilitat i ens proporciona unes bones hores de plaer lector. Absolutament recomanable.

1Q84 (Llibres 1 i 2)

Segons diuen alguns, es tracta de l’obra més ambiciosa de l’escriptor de Kyoto. Està dividida en tres parts que es publiquen en dos llibres independents. La versió catalana del primer va aparèixer l’1 de febrer del 2011 i s’espera que la segona surti a finals d’any. És, per tant, difícil poder-ne fer una valoració general ja que ens trobem a mig recorregut i ens esperen moltes més pàgines, però sí que podem transmetre les impressions que ens han causat la lectura de les primeres 780 pàgines.

Haruki Murakami, recentment guardonat amb el XXIII Premi Internacional Catalunya, ens té acostumats a construir uns universos on es barreja la realitat amb la fantasia. El títol d’aquesta obra ens remet al conegut món que George Orwell ens va descriure a 1984. Es tracta, doncs, d’un relat on l’element fantàstic s’imposarà a la quotidianitat a través d’uns recorreguts convergents protagonitzats per dos joves de trenta anys, en Tengo i l’Aomame.

Com en altres treballs de Murakami, els nostres herois aniran desenvolupant les seves tasques en paral·lel i malgrat l’estreta relació que els uneix, en cap pàgina de la novel·la arribaran a trobar-se. Se serviran dels actors secundaris, en aquest cas de la Fukaeri, per refermar i engrandir uns vincles d’unió tan estrets que resoldran bé la narració sense necessitat del contacte físic.

Torna a ser importantíssima la banda sonora. En aquest cas hi domina la música clàssica, destacant-hi la Sinfonietta de Léos Janacek. L’altra passió de l’autor, el jazz, també es fa notar així com altres elements emblemàtics de la cultura occidental: Rolling Stones, Faye Dunaway, Steve McQueen…

El que més m’agrada d’aquest autor és la increïble capacitat narrativa que exhibeix a cada paràgraf de la història. Ho fa d’una manera ben senzilla, sense emprar paraules rebuscades o construccions funambulistes. Transmet la sensació d’una escriptura espontània, àgil, planera, capaç d’arribar allà on vol sense necessitat de malbaratar cap paraula. Les seves descripcions, tant de personatges com d’escenaris, són tan precises que podrien competir amb imatges reals. A mesura que vas llegint penses que l’escriptor ho ha redactat tal com raja, sense massa correccions posteriors.

Cal esperar la segona i definitiva entrega per fer-ne una valoració més precisa, ara resten molts interrogants per resoldre i la curiositat no satisfeta ens fa esperar amb expectació el desenllaç final. Llavors en tornarem a parlar.

Al sud de la frontera, a l'oest del sol

Abans d'emprendre la lectura de 1Q84, la darrera i més ambiciosa obra d'Haruki Murakami, vaig pensar que a mode d'aperitiu estaria bé llegir-me la novel·la curta L'amant perillosa (Kokkyô no minami, taiyô no nishi, 1992). Com sol passar en alguns títols de pel·lícules, hagués estat millor traduir literalment l'original ja que Al sud de la frontera, a l'oest del sol és molt més adequat.

Està tan ben escrita i és tan amena que la vaig llegir pràcticament d'una tirada. Tracta de la vida d'un jove de trenta-i-tants anys, aparentment feliç amb la seva còmoda vida, que veu trontollar el seu món quan es retroba amb Shimamoto, l'amor d'infància. Amb un final sorprenent, és una altra mostra de l'univers literari de l'escriptor de Kyoto, tan aficionat en combinar elements reals i fantàstics.

M'he passat la vida volent ser algú altre. Sempre que he anat a un lloc nou i he començat una nova vida, he intentat construir-me una nova identitat. Ho he fet un munt de vegades. En part, això forma part del procés de créixer, però en part també és com un intent de canviar de personalitat. Sigui com sigui, em pensava que convertir-me en una persona diferent em podria alliberar de tot. Sempre he cregut que si m'hi esforçava em podria escapar de mi mateix. Però sempre he arribat a una via morta. Vagi on vagi, sempre acabo sent jo mateix.

Penso que l'obra està farcida d'elements autobiogràfics, no només per la banda sonora del llibre -una barreja de jazz, música clàssica i Nat King Cole- sinó per abundants introspeccions del protagonista que ens revelen vivències reals del propi autor. El dibuix del paisatge japònes, des de la postguerra fins a les acaballes dels 90, li atorga un valor afegit i l'insereix en un escenari significativament atraient.

Absolutament recomanable. Si hom diu que llegir és un plaer jo hi afegiria: i llegir Murakami encara ho és més.

El cementiri de Praga

Els protocols dels savis de Sió és un panflet antisemita publicat per primera vegada el 1903 a Rússia, l'objectiu del qual era justificar ideològicament els pogroms que sofrien els jueus. El text seria la transcripció d'unes suposades reunions dels savis de Sió, on es detallen els plans d'una conspiració jueva, que controlaria la maçoneria i els moviments comunistes, estesa per totes les nacions de la Terra, i tindria la finalitat d'aconseguir el poder mundial.

A la darrera novel·la d’Umberto Eco, barreja de ficció i realitat, s’atribueix l’autoria d’aquest fulletó al capità Simone Simonini, un piemontès misògin i golafre establert a París. Un personatge terriblement antipàtic i repugnable, admirador d’Alexandre Dumas i d’Eugène Sue, que es guanya la vida falsificant documents i instigant, per encàrrec, diversos complots.

Trenta anys després d’El nom de la Rosa, l’escriptor italià s’endinsa en la segona meitat del segle XIX per fer-nos un retrat de la vida política i social de França i Itàlia. Tal com assegura al final del llibre, l’únic personatge inventat d’aquesta història és el protagonista, tots els altres personatges van existir realment i van fer i dir allò que diuen a la novel·la. El rerefons històric li serveix per presentar-nos un món ple de mentides on la cobdícia humana arriba a les més altes cotes de miserabilitat.

Personalment el llibre m’ha decebut. No sé si perquè l’època històrica que reflecteix no m’atreu en excés o perquè la temàtica general que desenvolupa no m’emociona. L’he trobat irregular, amb capítols irrellevants i avorrits, que dificulten una lectura fluïda i agradable. Només destacaria un intens treball de documentació històrica i un inacabable listat de riqueses gastronòmiques que ben bé podrien ser dignes d’un Ferran Adrià del segle XIX.