Un merescut homenatge

Els homenatjats amb els companys de RTVA

El dia 6 de novembre del 2011, emmarcat en la Festa de la gent gran, un acte senzill però molt emotiu celebrat a la Sala Dos de Gener va servir perquè el poble d'Artés retés homenatge a dos dels pioners de la televisió local: Anton Rovira i Camil Sallent. L’alcalde els va lliurar una placa d’agraïment i els companys de l’emissora, un diploma de gratitud. Sens dubte, es tracta d’un dels homenatges més merescuts dels que s’han celebrat a la nostra vila, ja que la feina d’ambdós és de les que sol deixar una empremta perdurable.

Amb el propòsit de democratitzar la comunicació, Radiotelevisió Artés va néixer l’any 1987 com una emissora local popular i totalment amateur. Els seus principis es fonamentaven en els cinc pilars bàsics que, l’any 1983, havia proclamat la històrica RTVC (Radiotelevisió de Cardedeu): producció pròpia de continguts informatius i divulgatius en català, entitat sense afany de lucre i amb estricta limitació publicitària, funcionament basat en la participació ciutadana, cobertura limitada al municipi i titularitat municipal. Va començar a emetre amb regularitat des de Can Vila, on hi havia l’antena emissora, i poc després els estudis es van instal·lar als baixos de la Casa de la Vila. D’entrada, es va establir una programació setmanal que començava els diumenges a les dues de la tarda. Més endavant, es va decidir de repetir el programa els dilluns a les nou del vespre. Amb el pas del temps, les emissions van anar guanyant notorietat i l’audiència anava creixent d’una manera imparable. A Artés era costum acompanyar el dinar del diumenge amb la programació de la televisió local.

Programes com L’informatiu i La cuina casolana, reportatges, seguiment d’eleccions locals, entrevistes i resums de festes populars o d’actes esportius, culturals i recreatius, encara són recordats amb simpatia per bona part dels telespectadors. La separació entre programes es feia mitjançant insercions publicitàries d’establiments locals o veïns que també despertaven la curiositat de l’audiència. Hores d’ara, l’anomenada apagada analògica i la implantació de la TDT, que comporta uns elevats costos de transmissió, dificulten el plantejament amateur i exigeixen una estructura econòmica solvent, impedint les emissions regulars de RTVA per via terrestre. Des d’aquesta perspectiva, s’entén que la comarca és la unitat mínima que permet la viabilitat i es trenca la relació entre municipi i emissora existents en el naixement de la TVL. Finalment, s’ha hagut d’optar per la transmissió a través d’Internet per a garantir-ne la continuïtat i guanyar temps per a intentar trobar una solució definitiva que resulti més satisfactòria.

Sovint hem constatat que si una entitat funciona és perquè hi ha algun o alguns que tiben del carro. L’Anton i el Camil, juntament amb altres col·laboradors, s’han fet un fart d’empènyer-lo. A part de temps, hi han posat diners i esforços, però la il·lusió i les ganes de tirar endavant un projecte tan atractiu ha pogut superar qualsevol obstacle. Quants dinars familiars es van haver d’endarrerir els diumenges a casa de l’Anton perquè havia de ser als estudis fins acabar l’emissió? Quants viatges va fer el Camil empaitant el fabricant de l’emissora per tal de tenir-la sempre afinada i en perfectes condicions? Quants quilòmetres de cintes de vídeo han enregistrat entre tots dos? Les respostes a aquestes tres preguntes han de servir per a prendre consciència de la immensa tasca desenvolupada i per a valorar justament uns esforços que es resumien, ni més ni menys, en dues hores setmanals de televisió local.

Però el més important de tot, i que hores d’ara encara ens costa de valorar, és l’enorme llegat audiovisual que ens ha deixat la televisió local durant aquest primer quart de segle de vida. Mirar-se ara les primeres imatges enregistrades l’any 1987 ja comença a despertar la nostàlgia d’uns anys que se’ns han esmunyit diligentment. Aquesta immensa col·lecció d’imatges i sons, ara ja degudament digitalitzada, ha d’afegir-se a l’arxiu fotogràfic Fons Amadeu Quintana del Museu d’Artés per tal de consolidar un patrimoni històric que tenim l’obligació de preservar i protegir.

Quan les noves generacions puguin veure i comprendre com era l’Artés a cavall dels segles XX i XXI, hauran d’agrair-ho a una sèrie de persones que ho van fer possible, entre elles a l’Anton Rovira i al Camil Sallent.

P.S. Aquest text ha estat publicat a L'Artesenc del mes de desembre. Dissortadament, poques hores abans de publicar-se la revista, un dels seus protagonistes, Camil Sallent i Costa ens va deixar. Només feia un mes i mig que el poble d'Artés l'havia homenatjat.