L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a 'L'hora del lector'

Amb un títol tan llaminer i amb el Premi Ramon Llull 2009, L'últim home que parlava català és un llibre que, d'entrada, genera unes expectatives que, finalment,  no acaben de consolidar-se. Amb això no vull dir que es tracta d'una mala obra, ans el contrari, penso que és un relat simpàtic, que es deixa llegir en dues tongades i que no decep. Però acostumats a l'excel·lent qualitat literària que hem trobat en les darreres lectures, l'obra de Carles Casajuana la podem situar en un esglaó lleugerament inferior.

L'autor és un diplomàtic de professió que actualment exerceix d'ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquesta és la vuitena novel·la que publica i, tal com afirma ell mateix, té com a objectiu contraposar l'especulació immobiliària -que no deixa de ser un símbol de tot el que es mou en el món actual- a la creació literària o a tot tipus d'obra creativa que no té cap tipus de cotització monetària.

Els protagonistes són dos escriptors catalans que escriuen en llengües diferents: catalana i castellana. Tots dos es troben en ple procés creatiu i la casualitat fa que treballin a pocs metres de distància, això permetrà que s'arribin a conèixer i trabin una amistat amb molts daltabaixos. L'un serà un fervorós militant catalanista i l'altre només tindrà ulls pel propi fet literari. L'argument es complementa amb un episodi de mobbing immobiliari i amb un triangle amorós entre ells dos i la nòvia del primer. L'acord, doncs, serà difícil.

Destacaria les argumentacions que intenten justificar el retrocés de la llengua catalana sense emparar-se en els fets històrics i polítics que s'han anat utilitzant com a tòpic en el transcurs dels temps. La constatació d'uns fets actuals que ens condueixen a un futur enigmàtic aporten un sòlid marc reflexiu que permet extreure'n les nostres pròpies consideracions. Cal llegir-lo amb benevolència.