La Casa Alemanya

L’Eva Bruhns viu amb els seus pares, propietaris de la Casa Alemanya, una fonda molt tradicional. L’Eva treballa com a traductora i intèrpret en una agència i la seva única il·lusió és que el Jürgen, el seu promès, s’animi per fi a demanar la seva mà al seu pare i poder-se casar amb ell. Però en aquests dies a Frankfurt estan a punt de celebrar el primer judici d’Auschwitz i quan l’intèrpret de polonès és detingut a la frontera, truquen a l’Eva perquè ocupi el seu lloc. La reacció dels seus pares és taxativa: una noia jove no s’hauria d’involucrar en un assumpte d’aquestes característiques, i el passat s’hauria de deixar enrere d’una vegada. Ben aviat l’Eva descobreix l’horror del que va passar en els camps de concentració durant la guerra (fets dels quals ningú parla a Alemanya) i comença a fer-se tot tipus de preguntes... Un drama familiar. Un judici que va dividir la societat alemanya. Una jove que ha d’afrontar les responsabilitats de la seva pròpia família.

COMENTARI: El fet més destacable d'aquest llibre és que ens ofereix una visió de l'holocaust nazi des del punt de vista dels alemanys. El relat, molt ben construït, està centrat en els membres d'una típica família alemanya que regenta un restaurant a la ciutat de Frankfurt. Malgrat tot, penso que la millor obra d'aquest gènere segueix essent K.L. Reich, del manresà Joaquim Amat-Piniella.
  

Geni en temps de canvi

Claudi Sala Pons (1868-1943) és un dels personatges més rellevants d'Artés a inicis del segle XX. Un intel·lectual amb una capacitat del tot extraordinària, llicenciat en tots els camps del saber i ajudant de Santiago Ramon y Cajal, en temps dels seus descobriments més cèlebres sobre el sistema nerviós. Un home que en la seva estada a Madrid es va moure pels cercles socials de primera línia, però que tenia un sentit de l'honor i un caràcter difícils d'enquadrar en el clientelisme imperant. Un inconformista que va portar aire nou a Artés i va liderar l'emancipació dels seus conveïns.
Aquest llibre vol ser una biografia i a la vegada la crònica d'un temps de canvi en tots els àmbits. D'una classe mitjana que s'obre pas entre les antigues castes privilegiades i la burgesia dominant. D'una nova generació d'intel·lectuals que foragita el dogmatisme de les aules i comença a interessar-se per la ciència. D'una societat que lluita per canviar les estructures caduques que la limiten. Però també d'un individu que pot imprimir personalitat a un moviment social i condicionar-ne l'evolució.
L'estudi de documents personals, fins ara inèdits, ens ofereix noves perspectives en episodis com l'epidèmia de còlera del Vendrell (1911) i la Revolta dels Burots d'Artés (1917).

COMENTARI: Una acurada biografia que està a l'alçada del personatge, amb un exhaustiu treball de documentació que ens ha permès arribar a conèixer molts aspectes del doctor que, fins ara, restaven ocults. Malgrat tot, encara queden per resoldre algunes incògnites que, de segur, seran objecte d'estudi per part dels historiadors del futur.
  

Zona templada

Maig de 1970. Jonathan Franzen té deu anys i un dia comprèn que el petit món domèstic en què viu no és un lloc idíl·lic, sinó el reflex dolorosament fràgil d'uns temps turbulents. En aquella època llegeix sense parar les tires còmiques de Charles Schulz... «Jo volia viure en un món de Peanuts on la còlera era divertida i la inseguretat digna d'estimar-se... Jo no ho sabia, però havia esclatat una epidèmia a tot el país.» (Jonathan Franzen).
«En realitat hi ha alguna cosa en el petit Jonathan, i si commovedora afició a les tires còmiques de Schulz, que ens recorda a Alonso Quijano lliurat a la lectura compulsiva de novel·les de cavalleries. Alonso Quijano vol ser un dels cavallers errants i transformar la seva vida en una aventura digna de ser viscuda, i el petit Jonathan confondre amb els personatges dels dibuixos ... Experimentar el plaer dels límits. I aquest plaer està tant en la novel·la de Cervantes com en aquest preciós relat de Franzen.»(Gustavo Martín Garzo).

COMENTARI: Brevíssim relat de Franzen que ens transporta a la seva infantesa on els còmics d'en Charles Schulz, amb Snoopy i Charlie Brown, li omplien el seu dia a dia i l'ajudaven a superar una dura realitat on la vida familiar i escolar, a voltes, li creaven massa dificultats. Els Peanuts eren la seva vàlvula d'escapament.
   

Les ínyigues

La publicació analitza la importància que van tenir les dones que van rodejar Ignasi de Loiola durant la seva estada a Manresa el 1522, com ara mecenes, tutores espirituals, cuidadores o assistentes. Es tracta d’una revisió inèdita de la figura del sant, fundador de la Companyia de Jesús, i una anàlisi curosa de com vivien les dones a la capital del Bages en el segle XVI.
Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

COMENTARI: És un treball, molt ben documentat, sobre aquest grup de dones que envoltaven a Ignasi de Loiola durant els seus onze mesos d'estada a Manresa (1522-23). La identificació de les ínyigues, amb un exhaustiu estudi genealògic, serveix per traçar una panoràmica transversal de la societat, cultura i economia de la Manresa del segle XVI on, com gairebé arreu, la religió hi senyorejava en tota la seva esplendor.
   

He ballat (breument) la conga

Amb la ironia corrosiva que identifica la seva literatura, David Foster Wallace explora l’entorn més immediat i s’embarca en un creuer de luxe, es passeja per una fira de llamàntols i segueix la campanya electoral McCain2000 per desconstruir els aspectes aparentment més marginals de la cultura popular i mostrar l’exuberància de la societat de consum. Aquest recull ens mostra el Wallace més incisiu, sempre disposat a evitar el tòpic i capgirar la normalitat aparent.

He ballat (breument) la conga ofereix per primera vegada en català un recull dels millors articles i reportatges wal·lacians, i constitueix una porta d’entrada indispensable a l’univers crític de l’autor.

COMENTARI: Dels nou articles publicats en destaco tres: Contempleu el llamàntol, Una cosa teòricament divertida que no tornaré a fer i Amunt, Simba! Set dies a la campanya d'un anticandidat. Dels restants, destacar el tedi que em va provocar el relatiu a la televisió i la narrativa nord-americana, potser per la llunyania temporal i espacial entre el meu hàbitat i el descrit per DFW. 

    

Universitat per a assassins

Després d’unes vacances ben entretingudes a l’Epir, la regió del nord de Grècia d’on el matrimoni Kharitos és originari, el comissari torna a la rutina i es troba tota una sorpresa: el director Guikas es jubila. De moment la plaça quedarà vacant, i el ja exdirector proposa al ministre de l’Interior que sigui Kostas qui ocupi el càrrec de manera interina, amb l’esperança secreta que, si sap jugar bé les cartes, Kostas Kharitos acabarà sent l’escollit. Però tot es complica quan troben mort al seu pis un ministre, antic professor universitari de Dret; pel que sembla, ha ingerit un pastís enverinat que li va lliurar un desconegut. El ministre tenia moltes virtuts, però també debilitats, com ara la passió pels dolços. I les investigacions sembla que condueixen al món universitari, més que al polític. Kostas Kharitos haurà de resoldre aquest cas, amb totes les complicacions que se’n deriven, si vol convertir-se en el «Cap».

COMENTARI: La novel·la policíaca amable que combina a la perfecció l'arquetípica vida familiar del protagonista amb el rutinari treball d'investigació, aquest cop amb final sorprenent. De rerefons un país que ha patit molt i que, de mica en mica, comença a respirar.
  

Els llits dels altres

La Claustre atura el cotxe en una fonda de carretera de l’antiga Nacional. La visita a la seva mare l’ha deixat rebregada i necessita calmar-se. Darrere la barra, l’atén una antiga coneguda amb un passat tèrbol i un germà que es va penjar quan anaven juntes a escola. «Encara no t’agrada res?», li demana d’entrada. «Ara ja menjo de tot», respon ella. A fora ja és fosc, i les confidències de tota una vida encendran la nit a fogonades.
Anna Punsoda il·lumina els racons més obscurs de l’ànima de la Claustre amb una prosa neta i contundent, devastadora i alhora tendra. També enlluerna amb la seva mirada el cos i el sexe de la protagonista, esculpits a cops de cisell per l’alcoholisme del pare, l’apatia frustrant de la mare i una innocència robada que l’ha portada a perdre’s en els llits dels altres. Totes aquestes herències, la Claustre les fita cara a cara, per més sòrdides que siguin, per més tristes i vergonyants. Sense escarafalls, sense abandonar-se al ressentiment i la desolació. Amb la bona dosi d’humor negre pròpia dels qui s’han abocat a un abisme sense fons i han sobreviscut.

COMENTARI: La crítica l'ha considerat, i no sense raó,  com un «catàleg de desgràcies», doncs els primers trenta anys en la vida de la Claustre han estat suficients per emprendre diversos viatges d'anada i tornada als abismes més pregons. Des d'uns pares altament tòxics fins a unes amistats necessàriament vàcues, la nostra protagonista va traçant un costerut recorregut que només pot positivar mitjançant les diminutes escletxes per on s'albira algun punt de llum. Com manifesta la pròpia autora, el llibre pretén explicar que tot és «un anar fent».
   

Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. 
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

COMENTARI: A través de divuit breus capítols, els diferents protagonistes del relat –tant humans com no– s'encarreguen de teixir diversos episodis que, tots ells, giren a l'entorn de la dura vida a l'alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, on la fatalitat s'acarnissa amb els seus pobladors (llamps assassins, tràgics atracaments, accidents de caça). Malgrat l'exposició de fets, la novel·la sobresurt per la rigorosa descripció del paisatge pirinenc aconseguida gràcies a una portentosa i acurada percepció de l'autora que desprèn, pàgina rere pàgina, un incondicional amor envers el territori.
   

La història viscuda

L’historiador Joan B. Culla, que amb 22 anys visitava Tarradellas a l’exili, ha tingut una vida activa i densa de relacions, amb personatges de primer ordre i en escenaris clau de la nostra història moderna. El seu estil rotund i dinàmic dota d’interès la narració, des dels seus orígens humils al Poblenou fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Jordi Pujol (del qual va ser sparring durant quatre dècades) o Pasqual Maragall, passant per la seva activitat en els mitjans al costat de Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas, el seu sorollós adéu a El País després de 40 anys de col·laboració, o la seva relació amb Israel, la seva vinculació a TV3, etc. Tot plegat amb el segell d’un dels historiadors, professors i tertulians més savis, independents i amb més deixebles entre els joves periodistes.

COMENTARI: Una llarga trajectòria observant, recopilant i comentat l'activitat política, especialment catalana, durant el règim del 78, ha fet possible aquest llibre de memòries, ple de detalls i anècdotes, que es llegeix en un tres i no res, sense perdre l'interès en cap de les pàgines que ocupa. Pels que vam seguir la majoria dels fets descrits com a simples espectadors, la visió que ofereix qui els va seguir des de primera línia, ens aporta un plus que ens ajuda a comprendre millor uns fets que, a voltes, havien quedat relegats a l'obscurantisme més profund.
    

Un día en la vida de un editor

El lector tindrà accés a una visió de insider del món editorial; dels primers anys de camí d'Anagrama en el tardofranquisme i la transició. A més de l'impagable anecdotari, el llibre ofereix una rica panoràmica de l'univers de l'edició, retrats d'escriptors com Luis Goytisolo o Bolaño, d'editors com José Manuel Lara Bosch i reflexions molt sucoses sobre la indústria del llibre.

COMENTARI: El llibre està construït a base de fragments curts que recopilen discursos, textos d'homenatge, records... que configuren un conjunt global a mode de retalls autobiogràfics que, en algun punt, poden arribar a apropar-se a un llibre de memòries. Malgrat la gran quantitat d'informació de primera mà que ens aporta, el resultat final l'he trobat massa fragmentat, a voltes repetitiu i mancat de tensió literària. Es llegeix bé però no entusiasma.