De què parlo quan parlo d'escriure

Mentre esperava la versió catalana de Killing Commendatore, la darrera novel·la d'Haruki Murakami apareguda al Japó el dia 24 de febrer, em va sorprendre gratament l'aparició d'una obra que desconeixia i que l'editorial Empúries acaba de treure al mercat, traduïda al català per l'habitual Jordi Mas López.

De què parlo quan parlo d'escriure és un volum de dotze assajos i un epíleg on el Murakami més íntim i personal reflexiona sobre l'escriptura i la seva vida com a escriptor. Ens explica que els novel·listes són una raça tolerant, que es va adonar que havia d'escriure una novel·la mentre presenciava un partit de beisbol, que sent molt poc interès pels premis literaris i que cal estar en bona forma física per poder rendir intel·lectualment. També afirma que els estudis no li van servir de gran cosa i que, en un primer moment, l'èxit li va arribar de fora ja que en el seu propi país la crítica s'acarnissava amb la seva obra.

Si no hagués tingut els llibres, si no n'hagués llegit tants, ara, segurament, veuria el món com un lloc molt més fred i inhòspit. Per tant, la lectura va ser una gran escola per a mí: una escola personalitzada, construïda i administrada expressament per a mi, on vaig aprendre i assimilar moltes coses importants. Allà no hi havia regles molestes, ni se't valorava amb xifres, ni havies de competir per quedar abans que els altres. Tampoc no hi havia assetjament ni coses d'aquestes, és clar. Tot i trobar-me dins la panxa d'un sistema enorme, vaig ser capaç de salvaguardar el meu propi sistema personal.

Quan un autor que admires decideix obrir-se i explicar els seus secrets més íntims s'obre un ampli ventall d'expectatives que esperes amb entusiasme. En aquest cas, però, les revelacions han estat mínimes. Moltes ja les havia llegit en llibres i articles anteriors, per la qual cosa les novetats no han abundat massa. Seguiré esperant, amb més ànsia, l'arribada de la darrera novel·la; ara en ple procés de traducció, suposo.
     

El món d'ahir

Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor molt conegut durant les primeres dècades del segle XX. Va escriure novel·les, històries curtes i moltes biografies, d'entre les quals destaquen les de Maria I d'Escòcia, Fouché i Maria Antonieta. Degut al seu origen jueu, al començar la II Guerra Mundial va haver de fugir del seu país per entrar a formar part del món de l'exili. Desesperat pel futur d'Europa i convençut que el nazisme s'estendria arreu del món, es va suïcidar a Petrópolis el 22 de febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Charlotte Elizabeth.

El món d'ahir (Die Welt von Gestern, 1944) és una extraordinària autobiografia que es va publicar, pòstumament, dos anys després de la seva mort. Un relat fascinant que descriu de primera mà el daltabaix europeu originat per les dues guerres mundials del segle XX. Una obra que, amb el temps, s'ha convertit en un referent imprescindible per a qui vulgui endinsar-se plenament en l'estudi de l'Europa d'entreguerres.

És difícil de desprendre's en poques setmanes de trenta o quaranta anys de fe íntima en el món. Ancorats en les nostres idees del dret, creiem en l'existència d'una consciència alemanya, europea, mundial, i estàvem convençuts que hi havia una mesura de la inhumanitat que s'exhauria d'una vegada per totes en presència de la humanitat. Com que miro de ser tan sincer com puc, haig de confessar que el 1933 i encara el 1934 ningú no creia que fos possible ni una centèsima, ni una mil·lèsima, d'allò que havia de sobrevenir al cap de poques setmanes. Ara bé, teníem clar per endavant que els escriptors lliures i independents havíem de comptar amb certes dificultats, enuigs i hostilitats. Immediatament després de l'incendi del Reichstag, vaig dir al meu editor que aviat s'haurien acabat els meus llibres a Alemanya. No oblidaré la seva estupefacció.

El conjunt del relat és interessantíssim. Gràcies a ell podem apropar-nos a algunes de les personalitats de major rellevància cultural de l'època, com Richard Strauss o Sigmund Freud. Però, per damunt de tot, destacaria els primers capítols del llibre que mostren una ciutat, Viena, on la cultura sobresurt en tots els àmbits socials. La descripció de les inquietuds, anhels i interessos dels joves estudiants de l'època és, textualment, brutal. Mai hagués sospitat una sublimació de l'intel·lecte que pugués assolir uns nivells de tanta excel·lència.

De Stefan Zweig en coneixia poca cosa, només n'havia sentit a parlar quan se'l citava com a testimoni directe de les persecucions nazis contra els jueus a començaments del segle XX. Després d'aquesta experiència, el més probable és que, més tard o més d'hora, torni a Zweig.
 

El motel del voyeur

Gay Talese (Ocean City, EUA, 1932) és un escriptor nord-americà reconegut –conjuntament amb Tom Wolfe– com el pare del periodisme narratiu o nou periodisme. Durant 10 anys va exercir de reporter del The New York Times. Més tard va escriure per diversos diaris i publicacions (Times, Esquire, The New Yorker o Harper's Magazine). Finalment, es va centrar en la publicació de llibres, convertint-se en un autèntic creador de best-sellers.

A començaments del 1980, Gay Talese va rebre una carta d'un misteriós home de Colorado que li revelava un secret sorprenent: havia comprat un motel per poder dedicar-se a espiar als seus hostes i poder satisfer la seva inclinació voyeurista. L'escriptor va viatjar a Denver i va poder comprovar que la història era verídica. L'amo del motel, Gerald Foos, havia anat escrivint un registre secret sobre els costums socials i sexuals d'alguns ciutadans del seu país que estava disposat a entregar a l'autor perquè el convertís en una bona història.

Dijo que reunía los requisitos necesarios para ser considerado un pionero porque había observado y escrito acerca de miles de personas que nunca se dieron cuenta de que las observaban, y que, por tanto, su investigación era más auténtica y legítima que, por ejemplo, el material procedente del Instituto Masters & Johnson, donde los hallazgos se extraían de participantes voluntarios.

Quan el llibre s'estava imprimint, el diari The Washington Post va descobrir algunes llacunes en el relat de Foos que van molestar profundament a l'autor que, en un primer moment, va decidir no fer cap acte de promoció perquè la credibilitat de la història havia acabat a les escombraries. Més tard, va decidir tirar endavant el projecte i corregir discrepàncies en futures edicions.

Tot i les divergències en la valoració ètica de l'actitud de Gerald Foos, i del propi Talese, els crítics coincideixen a l'hora de valorar El motel del voyeur (The Voyeur's Motel, 2016) com una perfecta mostra del periodisme narratiu de Gay Talese, destacant que la novel·la –impecablement escrita– es llegeix gairebé d'una tirada, doncs té la virtut d'atrapar des de la primera pàgina.
     

Les noies

Amb Les noies (The Girls, 2016) la californiana Emma Cline s'ha convertit en l'estrella més jove de la literatura contemporània. Una novel·la que li ha costat més de set anys d'investigació i reescriptura però que ha assolit un nivell qualitatiu extraordinari, gairebé impropi en una noia de només vint-i-set anys.

Evie Boyd és una adolescent de catorze anys atrapada en un entorn buit i extremadament mediocre. Casualment entra en contacte amb una mena de comuna hippie dirigida per Russell Hadrick –una espècie de guru– on coneix a Suzanne Parker, amb la qual estableix relacions amistoses molt intenses. Quan el líder ordena un acte de revenja contra Mitch Lewis, comença una tràgica carnisseria que acabarà amb la vida de quatre persones. Sortosament, Evie en queda al marge gràcies a la preventiva intervenció de Suzanne.

Però el ranxo demostrava que es podia viure a un nivell més excepcional. Que es podien superar aquestes fragilitats humanes tan mesquines i assolir un amor més gran. Jo creia, com fan els adolescents, en la pertinença i superioritat absolutes del meu amor. Els meus propis sentiments en formaven la definició. L'amor d'aquesta mena era una cosa que el pare i fins i tot la Tamar no podrien entendre mai, i és clar, jo havia d'anar-me'n.

Inspirada en el assassinats del clan Manson (09-08-1969), el relat se centra més en el personatge de l'adolescent Evie Boyd, una noia desencisada, sense massa suport familiar, que es rebel·la de la rutina de forma temerària, entregant-se a una col·lectivitat autodestructiva que li arruïna la vida. La novel·la salta entre el 1969 i l'actualitat, quan els records encara la segueixen turmentant. Però per a mi, per sobre de tot, el que més m'ha agradat ha estat l'impecable estil literari d'aquesta escriptora nord-americana que, de segur, el seguirà demostrant llibre rere llibre.

El tren de Lenin

La commemoració del centenari de la Revolució Russa és un bon moment per repassar els fets més transcendentals que van sacsejar aquest extens territori la major part de l'any 1917. També és el temps de treure a la llum novetats editorials que són el resultat de les més recents investigacions que s'han pogut portar a terme gràcies a la parcial desclassificació d'alguns dels arxius secrets soviètics.

El tren de Lenin (Lenin on the Train, 2016), obra de la professora anglesa Catherine Merridale (1959) –especialista en història russa i soviètica– narra el viatge en tren que va haver de fer el líder bolxevic, des de Zurich fins a Petrograd, per poder participar decisivament en la fase culminant de la Revolució Russa, després de l'abdicació del tsar Nicolau II. El viatge va ser possible gràcies al suport d'Alemanya que pensava que, amb la presència de Lenin a la capital, seria més factible que l'exèrcit rús abandonés la I Guerra Mundial. D'aquesta manera els alemanys podrien oblidar-se del front oriental per concentrar-se exclusivament en la lluita contra francesos i anglesos.

Como descubriría Marcu, la visión del futuro que tenía Lenin era mucho más apocalíptica que una simple lucha. El bolchevique se lo explicaba a grandes rasgos a su invitado, mientras los dos permanecían sentados en medio de aquel ambiente cargado por el humo con olor a salchichas y la humedad propia de aquella zona lacustre, y fue entonces cuando Lenin predijo una revolución a escala mundial, una serie de campañas coordinadas, despiadadas y violentas que acabaría para siempre con la doble opresión que suponían el capitalismo y el imperio. Los burgueses tendrían que morir, los grandes latifundios ser presa de las llamas y los esclavistas del mundo afrontar su propia esclavización.

El tren de Lenin és el relat d'un episodi concret de la Revolució Russa. En cap cas pot substituir treballs més extensos com el d'Orlando Figes que vaig comentar aquí mateix el mes d'octubre del 2013. És el resultat d'una investigació exhaustiva que l'autora va anar documentat reproduint, ella mateixa, l'itinerari de l'històric viatge. La lectura pot resultar molt ben complementada amb la visualització de la pel·lícula Il treno de Lenin (1988) del director italià Damiano Damiani, protagonitzada per Ben Kingsley, Leslie Caron i Dominique Sanda.
  

El llibre dels Baltimore

Aviat farà quatre anys que vaig llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert, el best-seller de Joël Dicker que va triomfar arreu del món. Recordo que em va agradar força però que, en cap cas, va satisfer les exagerades expectatives amb les quals s'havia presentat. Ara, amb el Llibre dels Baltimore (Le livre des Baltimore, 2015), aquest jove autor suís torna a regalar-nos un bon relat que, malgrat repetir protagonista –l'escriptor Marcus Goldman– no té res a veure amb el llibre anterior.

La novel·la tracta de la vida de les dues famílies Goldman, els de Baltimore i els de Montclair. Els primers, ric i poderosos; el segons més humils, de classe mitjana. Durant molt de temps, ambdues famílies mantenen unes idíl·liques relacions que es veuen magnificades per l'estreta amistat dels tres cosins: Hillel, Marcus i Woody. Però les coses no són com aparenten, tota la trama desemboca tràgicament el 24 de novembre del 2004, el Dia del Drama, tal com l'anomena l'autor.

L'avi patia per si algun dia m'agafava a mi també el mal dels Goldman que no eren de Baltimore; el famós còlon irritable. Em feia prometre que mejaria moltes verdures amb fibra i que mai faria esforços per aguantar-me les meves «necessitats». Al matí, mentre que en Woody i en Hillel s'atipaven de cereals ensucrats, a mi l'avi m'obligava a atipar-me d'All-Bran. Només m'hi obligava a mi, cosa que demostra que els Baltimore devien tenir uns enzims suplementaris que nosaltres no teníem. L'avi m'explicava els futurs problemes digestius que tindria en tant que fill del meu pare: «Pobre Marcus, el teu pare té un còlon com el meu. Ja ho veuràs, com tu tampoc te n'escaparàs. Menja molta fibra, fill; és molt important. S'ha de començar de jovenet per mantenir tot el sistema en forma.»

Joël Dicker utilitza els mateixos recursos narratius que va emprar en l'obra anterior: ús convencional del llenguatge, salts temporals i espacials de forma continuada, trencaclosques ben tensionats amb resolucions òbvies... Tot ajuda a crear una creixent addicció que ens farà cloure la novel·la en un girar d'ulls. Amb això queda tot dit, molt de mèrit per Dicker i més tenint en compte que, aquesta vegada, no hi ha cap crim per resoldre...
 

Història d'Irlanda

A Irlanda, el 24 d'abril de l'any passat es va commemorar el centenari de l'Alçament de Pasqua del 1916. Una revolta que, en primera instància, va fracassar però que més tard va ser determinant per assolir la independència. Com és habitual, una efemèrides tan important sol anar acompanyada d'una allau de llançaments editorials destinats a divulgar els episodis que es rememoren. Ingènuament, pensava que algun d'aquests llibres ens arribaria traduït per poder-lo gaudir còmodament. Inexplicablement, això no va passar. Ens hem de conformar amb les versions originals en llengua anglesa. Situació força incomprensible ja que veient la quantitat exagerada de productes irrellevants que es publiquen constantment, divulgar la història d'un país que té tants trets en comú amb nosaltres, suposaria una significativa mostra de sentit comú.

Per això, quan vaig veure que estava disponible en llengua castellana una tercera edició de la Historia de Irlanda (A Short History if Ireland, 1999) de John O'Beirne Ranelagh, m'hi vaig llençar de cap tot i que el meu interès se centrava –especialment– en els fets de Pasqua del 1916. De totes maneres, donar un tomb per la història de la Illa Maragda, des del Mesolític fins l'Acord del Divendres Sant, no deixa de ser una experiència enriquidora que ja havia experimentat temps enrere amb les novel·les històriques d'Edward Rutherfurd (Prínceps d'Irlanda i Rebels d'Irlanda).

El llibre està estructurat en 8 capítols, la meitat dels quals dedicats als darrers cent anys, des de la Revolta de Pasqua fins el 2011. És a dir, s'analitza molt més a fons l'etapa contemporània que no pas totes les anteriors. Potser hagués estat millor haver augmentat l'espai als episodis més transcendents (Brian Boru, la Gran Fam Irlandesa, 1916...) en lloc de complaure's en la descripció detallista i meticulosa del present més proper. Però, com s'ha dit abans, no podem triar massa i ens hem de conformar amb el que se'ns ofereix.
     

La via alemanya

Mesos enrere vaig llegir a la revista avinyonenca «El Pedrís» un article de l'amic Andreu Craviotto que parlava d'un llibre que li havien regalat feia un parell d'anys,  La via alemanya, del periodista Martí Anglada. També explicava que aquella lectura li havia agradat tant que va anar a visitar una de les regions més riques de la conca de l'Elba: la ciutat lliure i hanseàtica d'Hamburg.

El dia 30 de novembre del 2013 vaig poder escoltar a Martí Anglada en el marc de la xerrada «Catalunya-Europa» que es va celebrar a la Sala Dos de Gener. Recordo que en vaig sortir molt satisfet ja que les seves paraules franques i sinceres van omplir d'optimisme a tota l'audiència. Per tant, era de justícia aconseguir un exemplar del llibre esmentat i iniciar-ne una lectura que prometia interès i amenitat.

La via alemanya és un recorregut per la conca alemanya de l'Elba, des d'Hamburg fins a Dresden. Un itinerari que s'endinsa en el territoris on va néixer Martí Luter i que encara avui conserven els valors predicats pel monjo d'Eisleben. L'autor dedica especial atenció al paisatge, l'arquitectura, les tradicions i la manera de ser de la gent que habita la zona més oriental d'Alemanya.

Quan vaig començar el periple per les terres de Martí Luter els vaig parlar de la relació dels alemanys amb l'economia, del seu «capitalisme de l'encaixada de mans» (que prefereix el crèdit bancari al finançament anònim a la borsa), de les empreses que encara que siguin grosses mantenen una base familiar i de la prosperitat econòmica fonamentada en virtuts morals (com l'esforç, l'estalvi i l'austeritat). També els vaig parlar de la contenció luterana en els preus i, per tant, també en els beneficis. I, finalment, vaig fer una referència als «pecats financers» que aboquen als pecadors a la ruïna i que s'han de purgar per poder sortir-ne.

Una de les virtuts d'aquest text és la generositat amb la que l'autor va desgranant el seu relat. Anècdotes, referències personals, vivències i tot tipus de reflexions paral·leles converteixen les pàgines en una passejada tant satisfactòria com la que va de la plaça d'Am Sande, per la Bäckerstrasse, fins a la plaça Am Markt de Lüneburg.
   

Allò que va passar a Cardós

Crítiques molt positives aparegudes a diversos mitjans em van empènyer a iniciar la lectura d'Allò que va passar a Cardós. Pensant alhora que, després de mesos d'abstinència, també és convenient endinsar-se en la literatura catalana contemporània per comprovar-ne les seves constants vitals.

De Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no n'havia llegit res, però sabia que era un dels autors més rellevants de les lletres catalanes d'avui. M'havia arribat el bon ressò que havia provocat la seva obra L'home de la maleta, publicada l'any 2011. Emperò, alguna vegada l'havia pogut seguir gràcies a les seves periòdiques col·laboracions, tant a la premsa escrita com als mitjans radiofònics.

A la vall de Cardós es comet un crim. Un guàrdia civil és assassinat, a cops de destral, per error. Aquest fet és aprofitat per l'autor per disseccionar la societat d'una petita comarca pirinenca que s'ha vist del tot desnaturalitzada per la massiva invasió de nombrosos treballadors d'arreu de l'estat que han vingut a la zona per treballar a l'empresa Cohisa, que –entre els anys 1959 i 1974– era l'encarregada de construir gegantines infraestructures hidràuliques a la comarca del Pallars.

Fins que no ets gran no tens una perspectiva de les coses que van passar en aquell temps. Nosaltres, els nens, no acabàvem de saber mai de què ni de qui parlaven exactament. Però sí que captàvem algunes coses, ens adonàvem que les històries antigues no s’acabaven de tancar mai i que en aquestes muntanyes poc o molt sempre n’hi ha hagut, de desgràcies, perquè la vida abans era molt dura. Molt dura. La gent també era dura, no perdonava res. Els rancors duraven anys i panys. Jo això ho he viscut, famílies barallades per alguna cosa que ja no recordava ningú.

El cos del relat està construït amb breus fragments, generalment en primera persona, que, raonablement ordenats, serveixen per anar desgranant la història d'un crim que , d'immediat, queda eclipsat per les peripècies dels dos autèntics protagonistes: el Santi Vallory i la Rossita. Una parella d'amants que lluiten per alliberar-se de l'esclavatge que ha sotmès a la dona el seu marit Jaume.

Però malgrat l'argument canònic en si, la novel·la sobresurt al convertir-se en un ric fresc costumista d'uns indrets pocs coneguts, amagats entre els cims del Pirineu, que van veure el seu estil de vida totalment capgirat en un curt període de temps. En aquest cas, la relació passional i el crim referenciat només serveixen de pretext per reviure un ambient, un paisatge i una gent durant els inicis de la segona meitat del segle passat en uns indrets on l'idíl·lic paisatge fa de contrapès a la duresa de la vida quotidiana.
       

Orgull de Revolta

El gruix de la història d’una comunitat està forjat per l’activitat quotidiana, pel dia a dia, per tot allò que fa possible anar avançant a la recerca d’horitzons més plàcids. Però, esporàdicament, també esclaten episodis extraordinaris que sacsegen la rutina habitual i acceleren vertiginosament l’esdevenir de la pròpia col·lectivitat. El dia 2 de gener del 1917 els artesencs van iniciar un difícil camí vers la llibertat i nosaltres en som els seus hereus.

A principis d’any vam celebrar el centenari de la Revolta dels Burots, una de les fites més emblemà-tiques protagonitzades pels artesencs del segle passat. Aleshores, cansats de tantes injustícies, van dir prou i van decidir plantar cara al caciquisme que els ofegava. Va ser una revolta fonamental que va seccionar la vida local en un abans i un després i que, analitzada des de la perspectiva actual, se’ns converteix en el fenomen més important que ha tingut per escenari la vila d’Artés.

La caseta dels burots a punt de ser cremada pels manifestants

L’any 1989 vaig tenir la sort de formar part de l’organització dels actes commemoratius del «Mil centenari d’història documentada d’Artés». Recordo que per la diada de Sant Joan d’aquell any, exactament mil cent anys després de la signatura del document del rei Odó (24 de juny del 889), on per primera vegada en la història es podia llegir el nom d’Artés, es van celebrar una sèrie d’actes preliminars que van culminar els dies 8, 9 i 10 de desembre amb una conferència de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i amb la representació de l’obra teatral «El precepte del rei Odó» d’en Salvador Golobardes. El grup de teatre NEI, sota la direcció d’en Víctor Berenguer, va ser l’encarregat de fer arribar al públic uns episodis transcendentals de la història artesenca.

Vint-i-set anys després, els artesencs hem estat cridats a dignificar un altre dels capítols més rellevants de la nostra existència: la Revolta dels Burots. En aquest cas hem commemorat la reacció de tot un poble davant un injust sistema de govern que funcionava emparat pel caciquisme i per l’autoritarisme de l’època. És notòria la diferència entre ambdues celebracions, si la primera significava acreditar documentalment una llarga i continuada existència col·lectiva certificada pel propi rei franc Odó I, la segona homenatjava a un bon nombre de persones que, amb molta valentia, van enfrontar-se al poder. És a dir, mentre que la participació popular directa en el primer esdeveniment va ser pràcticament nul·la –el poble segurament ni se’n va assabentar– en el segon esdeveniment va ser decisiva. Per aquesta raó penso que la Revolta dels Burots ha estat el fet més impactant de tota la nostra història. Per això calia commemorar-lo de la millor manera possible.

Malgrat no declarar-se festiva la diada del 2 de gener del 2017, tal com havia demanat insistentment la comissió organitzadora, es va poder elaborar un ambiciós programa d’actes que van ser seguit per molts artesencs amb entusiasme i alegria. Des de l’emocionant marxa de torxes cap a la Gavarresa fins al recordat so de la sirena de Can Berenguer que evocava temps no tan llunyans. Un so del qual tothom en guardava un registre especial: la fase de desacceleració quan, després d’uns segons de màxima intensitat, arribava l’hora d’anar defallint de manera progressiva, sorprenentment harmònica.

L’escultura al·legòrica instal·lada dins el recinte de Cal Sitjes, però perfectament visible des de la vorera de la carretera de Sabadell, serà el llegat més monumental d’aquest centenari. El conjunt, ideat i construït per Jaume Pelfort, representa un teler d’enormes dimensions d’on hi pengen cent pedres –una per cada any que ha passat– que es van recollir a la llera de la riera Gavarresa. També es vol fer referència a les pedres com les eines de lluita que, especialment la quitxalla, van fer servir per foragitar els burots. Un text certament poètic, gravat damunt d’una placa metàl·lica, explica el simbolisme de l’obra.

Menció especial pels actors del teatre NEI i altres voluntaris que, aprofitant els escenaris reals, van anar esmicolant les significatives diades per oferir-les a la concurrència d’una manera clara i diàfana. Un excel·lent treball de divulgació que s’afegeix a l’exhaustiu documental que s’està preparant, al llibre monogràfic i a l’auca que s’editarà més endavant i al complet reportatge que L’Artesenc va publicar el passat mes de desembre. Sens dubte, la difusió dels fets ha estat l’objectiu prioritari que ha impulsat tots els treballs de l’organització. Estava clar que hom volia que el poble «parlés dels burots» i jo penso que això s’ha aconseguit a bastament.

Dies enrere uns companys de la meva generació em comentaven com era possible que durant tota la nostra joventut mai ningú hagués parlat dels burots. És veritat, el tema estava mig amagat, els poders fàctics encara pesaven molt i només gràcies a l’actuació d’algun valent idealista es van començar a saber coses, tot i que en aquella època encara hi havia gent que havia viscut els fets en primera persona però amb ganes d’oblidar. Recordo com les fotocòpies de l’opuscle «Memorias de un pueblo esclavo que sabe emanciparse» circulaven de manera gairebé clandestina i tenir-ne una còpia era sinònim d’estar ben relacionat.

CANÇONETA DELS BUROTS

Artés vila molt bonica
d'uns quants anys aquesta part
van treure els burots del poble
i els lladres de la ciutat.

El carrer de la fugida
era el del Jardí,
sort del Pere de cal Tori
per darrera els va anar a obrir.

De totes maneres, cal tenir present que els actes del Centenari, ni de bon tros, s’han acabat. Encara tindrem moltes més oportunitats per retre homenatge als nostres avantpassats que, en bona part, són els responsables de l’Artés de l’avui. De mica en mica, anirem arribant al dia 2 de gener del 2018 i, aleshores, es posarà punt i final a un llarg any de commemoracions gratament emotives. Serà el moment de passar balanç i comprovar si els artesencs del segle XXI coneixen millor la seva pròpia història i són capaços d’emular els seus predecessors quan les contingències de la vida així ho disposin. Només després es podrà començar a parlar del segon centenari, però d’això ja se n’encarregaran les futures generacions.