Les noies

Amb Les noies (The Girls, 2016) la californiana Emma Cline s'ha convertit en l'estrella més jove de la literatura contemporània. Una novel·la que li ha costat més de set anys d'investigació i reescriptura però que ha assolit un nivell qualitatiu extraordinari, gairebé impropi en una noia de només vint-i-set anys.

Evie Boyd és una adolescent de catorze anys atrapada en un entorn buit i extremadament mediocre. Casualment entra en contacte amb una mena de comuna hippie dirigida per Russell Hadrick –una espècie de guru– on coneix a Suzanne Parker, amb la qual estableix relacions amistoses molt intenses. Quan el líder ordena un acte de revenja contra Mitch Lewis, comença una tràgica carnisseria que acabarà amb la vida de quatre persones. Sortosament, Evie en queda al marge gràcies a la preventiva intervenció de Suzanne.

Però el ranxo demostrava que es podia viure a un nivell més excepcional. Que es podien superar aquestes fragilitats humanes tan mesquines i assolir un amor més gran. Jo creia, com fan els adolescents, en la pertinença i superioritat absolutes del meu amor. Els meus propis sentiments en formaven la definició. L'amor d'aquesta mena era una cosa que el pare i fins i tot la Tamar no podrien entendre mai, i és clar, jo havia d'anar-me'n.

Inspirada en el assassinats del clan Manson (09-08-1969), el relat se centra més en el personatge de l'adolescent Evie Boyd, una noia desencisada, sense massa suport familiar, que es rebel·la de la rutina de forma temerària, entregant-se a una col·lectivitat autodestructiva que li arruïna la vida. La novel·la salta entre el 1969 i l'actualitat, quan els records encara la segueixen turmentant. Però per a mi, per sobre de tot, el que més m'ha agradat ha estat l'impecable estil literari d'aquesta escriptora nord-americana que, de segur, el seguirà demostrant llibre rere llibre.

El tren de Lenin

La commemoració del centenari de la Revolució Russa és un bon moment per repassar els fets més transcendentals que van sacsejar aquest extens territori la major part de l'any 1917. També és el temps de treure a la llum novetats editorials que són el resultat de les més recents investigacions que s'han pogut portar a terme gràcies a la parcial desclassificació d'alguns dels arxius secrets soviètics.

El tren de Lenin (Lenin on the Train, 2016), obra de la professora anglesa Catherine Merridale (1959) –especialista en història russa i soviètica– narra el viatge en tren que va haver de fer el líder bolxevic, des de Zurich fins a Petrograd, per poder participar decisivament en la fase culminant de la Revolució Russa, després de l'abdicació del tsar Nicolau II. El viatge va ser possible gràcies al suport d'Alemanya que pensava que, amb la presència de Lenin a la capital, seria més factible que l'exèrcit rús abandonés la I Guerra Mundial. D'aquesta manera els alemanys podrien oblidar-se del front oriental per concentrar-se exclusivament en la lluita contra francesos i anglesos.

Como descubriría Marcu, la visión del futuro que tenía Lenin era mucho más apocalíptica que una simple lucha. El bolchevique se lo explicaba a grandes rasgos a su invitado, mientras los dos permanecían sentados en medio de aquel ambiente cargado por el humo con olor a salchichas y la humedad propia de aquella zona lacustre, y fue entonces cuando Lenin predijo una revolución a escala mundial, una serie de campañas coordinadas, despiadadas y violentas que acabaría para siempre con la doble opresión que suponían el capitalismo y el imperio. Los burgueses tendrían que morir, los grandes latifundios ser presa de las llamas y los esclavistas del mundo afrontar su propia esclavización.

El tren de Lenin és el relat d'un episodi concret de la Revolució Russa. En cap cas pot substituir treballs més extensos com el d'Orlando Figes que vaig comentar aquí mateix el mes d'octubre del 2013. És el resultat d'una investigació exhaustiva que l'autora va anar documentat reproduint, ella mateixa, l'itinerari de l'històric viatge. La lectura pot resultar molt ben complementada amb la visualització de la pel·lícula Il treno de Lenin (1988) del director italià Damiano Damiani, protagonitzada per Ben Kingsley, Leslie Caron i Dominique Sanda.
  

El llibre dels Baltimore

Aviat farà quatre anys que vaig llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert, el best-seller de Joël Dicker que va triomfar arreu del món. Recordo que em va agradar força però que, en cap cas, va satisfer les exagerades expectatives amb les quals s'havia presentat. Ara, amb el Llibre dels Baltimore (Le livre des Baltimore, 2015), aquest jove autor suís torna a regalar-nos un bon relat que, malgrat repetir protagonista –l'escriptor Marcus Goldman– no té res a veure amb el llibre anterior.

La novel·la tracta de la vida de les dues famílies Goldman, els de Baltimore i els de Montclair. Els primers, ric i poderosos; el segons més humils, de classe mitjana. Durant molt de temps, ambdues famílies mantenen unes idíl·liques relacions que es veuen magnificades per l'estreta amistat dels tres cosins: Hillel, Marcus i Woody. Però les coses no són com aparenten, tota la trama desemboca tràgicament el 24 de novembre del 2004, el Dia del Drama, tal com l'anomena l'autor.

L'avi patia per si algun dia m'agafava a mi també el mal dels Goldman que no eren de Baltimore; el famós còlon irritable. Em feia prometre que mejaria moltes verdures amb fibra i que mai faria esforços per aguantar-me les meves «necessitats». Al matí, mentre que en Woody i en Hillel s'atipaven de cereals ensucrats, a mi l'avi m'obligava a atipar-me d'All-Bran. Només m'hi obligava a mi, cosa que demostra que els Baltimore devien tenir uns enzims suplementaris que nosaltres no teníem. L'avi m'explicava els futurs problemes digestius que tindria en tant que fill del meu pare: «Pobre Marcus, el teu pare té un còlon com el meu. Ja ho veuràs, com tu tampoc te n'escaparàs. Menja molta fibra, fill; és molt important. S'ha de començar de jovenet per mantenir tot el sistema en forma.»

Joël Dicker utilitza els mateixos recursos narratius que va emprar en l'obra anterior: ús convencional del llenguatge, salts temporals i espacials de forma continuada, trencaclosques ben tensionats amb resolucions òbvies... Tot ajuda a crear una creixent addicció que ens farà cloure la novel·la en un girar d'ulls. Amb això queda tot dit, molt de mèrit per Dicker i més tenint en compte que, aquesta vegada, no hi ha cap crim per resoldre...
 

Història d'Irlanda

A Irlanda, el 24 d'abril de l'any passat es va commemorar el centenari de l'Alçament de Pasqua del 1916. Una revolta que, en primera instància, va fracassar però que més tard va ser determinant per assolir la independència. Com és habitual, una efemèrides tan important sol anar acompanyada d'una allau de llançaments editorials destinats a divulgar els episodis que es rememoren. Ingènuament, pensava que algun d'aquests llibres ens arribaria traduït per poder-lo gaudir còmodament. Inexplicablement, això no va passar. Ens hem de conformar amb les versions originals en llengua anglesa. Situació força incomprensible ja que veient la quantitat exagerada de productes irrellevants que es publiquen constantment, divulgar la història d'un país que té tants trets en comú amb nosaltres, suposaria una significativa mostra de sentit comú.

Per això, quan vaig veure que estava disponible en llengua castellana una tercera edició de la Historia de Irlanda (A Short History if Ireland, 1999) de John O'Beirne Ranelagh, m'hi vaig llençar de cap tot i que el meu interès se centrava –especialment– en els fets de Pasqua del 1916. De totes maneres, donar un tomb per la història de la Illa Maragda, des del Mesolític fins l'Acord del Divendres Sant, no deixa de ser una experiència enriquidora que ja havia experimentat temps enrere amb les novel·les històriques d'Edward Rutherfurd (Prínceps d'Irlanda i Rebels d'Irlanda).

El llibre està estructurat en 8 capítols, la meitat dels quals dedicats als darrers cent anys, des de la Revolta de Pasqua fins el 2011. És a dir, s'analitza molt més a fons l'etapa contemporània que no pas totes les anteriors. Potser hagués estat millor haver augmentat l'espai als episodis més transcendents (Brian Boru, la Gran Fam Irlandesa, 1916...) en lloc de complaure's en la descripció detallista i meticulosa del present més proper. Però, com s'ha dit abans, no podem triar massa i ens hem de conformar amb el que se'ns ofereix.
     

La via alemanya

Mesos enrere vaig llegir a la revista avinyonenca «El Pedrís» un article de l'amic Andreu Craviotto que parlava d'un llibre que li havien regalat feia un parell d'anys,  La via alemanya, del periodista Martí Anglada. També explicava que aquella lectura li havia agradat tant que va anar a visitar una de les regions més riques de la conca de l'Elba: la ciutat lliure i hanseàtica d'Hamburg.

El dia 30 de novembre del 2013 vaig poder escoltar a Martí Anglada en el marc de la xerrada «Catalunya-Europa» que es va celebrar a la Sala Dos de Gener. Recordo que en vaig sortir molt satisfet ja que les seves paraules franques i sinceres van omplir d'optimisme a tota l'audiència. Per tant, era de justícia aconseguir un exemplar del llibre esmentat i iniciar-ne una lectura que prometia interès i amenitat.

La via alemanya és un recorregut per la conca alemanya de l'Elba, des d'Hamburg fins a Dresden. Un itinerari que s'endinsa en el territoris on va néixer Martí Luter i que encara avui conserven els valors predicats pel monjo d'Eisleben. L'autor dedica especial atenció al paisatge, l'arquitectura, les tradicions i la manera de ser de la gent que habita la zona més oriental d'Alemanya.

Quan vaig començar el periple per les terres de Martí Luter els vaig parlar de la relació dels alemanys amb l'economia, del seu «capitalisme de l'encaixada de mans» (que prefereix el crèdit bancari al finançament anònim a la borsa), de les empreses que encara que siguin grosses mantenen una base familiar i de la prosperitat econòmica fonamentada en virtuts morals (com l'esforç, l'estalvi i l'austeritat). També els vaig parlar de la contenció luterana en els preus i, per tant, també en els beneficis. I, finalment, vaig fer una referència als «pecats financers» que aboquen als pecadors a la ruïna i que s'han de purgar per poder sortir-ne.

Una de les virtuts d'aquest text és la generositat amb la que l'autor va desgranant el seu relat. Anècdotes, referències personals, vivències i tot tipus de reflexions paral·leles converteixen les pàgines en una passejada tant satisfactòria com la que va de la plaça d'Am Sande, per la Bäckerstrasse, fins a la plaça Am Markt de Lüneburg.
   

Allò que va passar a Cardós

Crítiques molt positives aparegudes a diversos mitjans em van empènyer a iniciar la lectura d'Allò que va passar a Cardós. Pensant alhora que, després de mesos d'abstinència, també és convenient endinsar-se en la literatura catalana contemporània per comprovar-ne les seves constants vitals.

De Ramon Solsona (Barcelona, 1950) no n'havia llegit res, però sabia que era un dels autors més rellevants de les lletres catalanes d'avui. M'havia arribat el bon ressò que havia provocat la seva obra L'home de la maleta, publicada l'any 2011. Emperò, alguna vegada l'havia pogut seguir gràcies a les seves periòdiques col·laboracions, tant a la premsa escrita com als mitjans radiofònics.

A la vall de Cardós es comet un crim. Un guàrdia civil és assassinat, a cops de destral, per error. Aquest fet és aprofitat per l'autor per disseccionar la societat d'una petita comarca pirinenca que s'ha vist del tot desnaturalitzada per la massiva invasió de nombrosos treballadors d'arreu de l'estat que han vingut a la zona per treballar a l'empresa Cohisa, que –entre els anys 1959 i 1974– era l'encarregada de construir gegantines infraestructures hidràuliques a la comarca del Pallars.

Fins que no ets gran no tens una perspectiva de les coses que van passar en aquell temps. Nosaltres, els nens, no acabàvem de saber mai de què ni de qui parlaven exactament. Però sí que captàvem algunes coses, ens adonàvem que les històries antigues no s’acabaven de tancar mai i que en aquestes muntanyes poc o molt sempre n’hi ha hagut, de desgràcies, perquè la vida abans era molt dura. Molt dura. La gent també era dura, no perdonava res. Els rancors duraven anys i panys. Jo això ho he viscut, famílies barallades per alguna cosa que ja no recordava ningú.

El cos del relat està construït amb breus fragments, generalment en primera persona, que, raonablement ordenats, serveixen per anar desgranant la història d'un crim que , d'immediat, queda eclipsat per les peripècies dels dos autèntics protagonistes: el Santi Vallory i la Rossita. Una parella d'amants que lluiten per alliberar-se de l'esclavatge que ha sotmès a la dona el seu marit Jaume.

Però malgrat l'argument canònic en si, la novel·la sobresurt al convertir-se en un ric fresc costumista d'uns indrets pocs coneguts, amagats entre els cims del Pirineu, que van veure el seu estil de vida totalment capgirat en un curt període de temps. En aquest cas, la relació passional i el crim referenciat només serveixen de pretext per reviure un ambient, un paisatge i una gent durant els inicis de la segona meitat del segle passat en uns indrets on l'idíl·lic paisatge fa de contrapès a la duresa de la vida quotidiana.
       

Orgull de Revolta

El gruix de la història d’una comunitat està forjat per l’activitat quotidiana, pel dia a dia, per tot allò que fa possible anar avançant a la recerca d’horitzons més plàcids. Però, esporàdicament, també esclaten episodis extraordinaris que sacsegen la rutina habitual i acceleren vertiginosament l’esdevenir de la pròpia col·lectivitat. El dia 2 de gener del 1917 els artesencs van iniciar un difícil camí vers la llibertat i nosaltres en som els seus hereus.

A principis d’any vam celebrar el centenari de la Revolta dels Burots, una de les fites més emblemà-tiques protagonitzades pels artesencs del segle passat. Aleshores, cansats de tantes injustícies, van dir prou i van decidir plantar cara al caciquisme que els ofegava. Va ser una revolta fonamental que va seccionar la vida local en un abans i un després i que, analitzada des de la perspectiva actual, se’ns converteix en el fenomen més important que ha tingut per escenari la vila d’Artés.

La caseta dels burots a punt de ser cremada pels manifestants

L’any 1989 vaig tenir la sort de formar part de l’organització dels actes commemoratius del «Mil centenari d’història documentada d’Artés». Recordo que per la diada de Sant Joan d’aquell any, exactament mil cent anys després de la signatura del document del rei Odó (24 de juny del 889), on per primera vegada en la història es podia llegir el nom d’Artés, es van celebrar una sèrie d’actes preliminars que van culminar els dies 8, 9 i 10 de desembre amb una conferència de l’historiador navarclí Llorenç Ferrer i amb la representació de l’obra teatral «El precepte del rei Odó» d’en Salvador Golobardes. El grup de teatre NEI, sota la direcció d’en Víctor Berenguer, va ser l’encarregat de fer arribar al públic uns episodis transcendentals de la història artesenca.

Vint-i-set anys després, els artesencs hem estat cridats a dignificar un altre dels capítols més rellevants de la nostra existència: la Revolta dels Burots. En aquest cas hem commemorat la reacció de tot un poble davant un injust sistema de govern que funcionava emparat pel caciquisme i per l’autoritarisme de l’època. És notòria la diferència entre ambdues celebracions, si la primera significava acreditar documentalment una llarga i continuada existència col·lectiva certificada pel propi rei franc Odó I, la segona homenatjava a un bon nombre de persones que, amb molta valentia, van enfrontar-se al poder. És a dir, mentre que la participació popular directa en el primer esdeveniment va ser pràcticament nul·la –el poble segurament ni se’n va assabentar– en el segon esdeveniment va ser decisiva. Per aquesta raó penso que la Revolta dels Burots ha estat el fet més impactant de tota la nostra història. Per això calia commemorar-lo de la millor manera possible.

Malgrat no declarar-se festiva la diada del 2 de gener del 2017, tal com havia demanat insistentment la comissió organitzadora, es va poder elaborar un ambiciós programa d’actes que van ser seguit per molts artesencs amb entusiasme i alegria. Des de l’emocionant marxa de torxes cap a la Gavarresa fins al recordat so de la sirena de Can Berenguer que evocava temps no tan llunyans. Un so del qual tothom en guardava un registre especial: la fase de desacceleració quan, després d’uns segons de màxima intensitat, arribava l’hora d’anar defallint de manera progressiva, sorprenentment harmònica.

L’escultura al·legòrica instal·lada dins el recinte de Cal Sitjes, però perfectament visible des de la vorera de la carretera de Sabadell, serà el llegat més monumental d’aquest centenari. El conjunt, ideat i construït per Jaume Pelfort, representa un teler d’enormes dimensions d’on hi pengen cent pedres –una per cada any que ha passat– que es van recollir a la llera de la riera Gavarresa. També es vol fer referència a les pedres com les eines de lluita que, especialment la quitxalla, van fer servir per foragitar els burots. Un text certament poètic, gravat damunt d’una placa metàl·lica, explica el simbolisme de l’obra.

Menció especial pels actors del teatre NEI i altres voluntaris que, aprofitant els escenaris reals, van anar esmicolant les significatives diades per oferir-les a la concurrència d’una manera clara i diàfana. Un excel·lent treball de divulgació que s’afegeix a l’exhaustiu documental que s’està preparant, al llibre monogràfic i a l’auca que s’editarà més endavant i al complet reportatge que L’Artesenc va publicar el passat mes de desembre. Sens dubte, la difusió dels fets ha estat l’objectiu prioritari que ha impulsat tots els treballs de l’organització. Estava clar que hom volia que el poble «parlés dels burots» i jo penso que això s’ha aconseguit a bastament.

Dies enrere uns companys de la meva generació em comentaven com era possible que durant tota la nostra joventut mai ningú hagués parlat dels burots. És veritat, el tema estava mig amagat, els poders fàctics encara pesaven molt i només gràcies a l’actuació d’algun valent idealista es van començar a saber coses, tot i que en aquella època encara hi havia gent que havia viscut els fets en primera persona però amb ganes d’oblidar. Recordo com les fotocòpies de l’opuscle «Memorias de un pueblo esclavo que sabe emanciparse» circulaven de manera gairebé clandestina i tenir-ne una còpia era sinònim d’estar ben relacionat.

CANÇONETA DELS BUROTS

Artés vila molt bonica
d'uns quants anys aquesta part
van treure els burots del poble
i els lladres de la ciutat.

El carrer de la fugida
era el del Jardí,
sort del Pere de cal Tori
per darrera els va anar a obrir.

De totes maneres, cal tenir present que els actes del Centenari, ni de bon tros, s’han acabat. Encara tindrem moltes més oportunitats per retre homenatge als nostres avantpassats que, en bona part, són els responsables de l’Artés de l’avui. De mica en mica, anirem arribant al dia 2 de gener del 2018 i, aleshores, es posarà punt i final a un llarg any de commemoracions gratament emotives. Serà el moment de passar balanç i comprovar si els artesencs del segle XXI coneixen millor la seva pròpia història i són capaços d’emular els seus predecessors quan les contingències de la vida així ho disposin. Només després es podrà començar a parlar del segon centenari, però d’això ja se n’encarregaran les futures generacions.

      

Retrat de l'artista adolescent

Deixant de banda Finnegans Wake, era necessari encarar la darrera de les obres llargues de James Joyce després d'haver gaudit amb Ulisses i Dublinesos. Suposaria el punt i final a un cicle de curt recorregut que havia arribat a les portes de l'experimental obra pòstuma, una de les de més difícil comprensió de la literatura en anglès i que mai ha estat traduïda íntegrament a la nostra llengua. Hores d'ara, encara resta oberta la possibilitat de tancar el cercle però, molt em temo, que aquest propòsit només es convertirà en un bon desig.

Retrat de l'artista adolescent (A Portrait of the Artist as Young Man, 1916) va ser concebut l'any 1904 quan James Joyce es va assabentar que estava a punt de sortir als carrers de Dublín una nova revista literària. Dos anys després ja n'havia enllestit vint-i-cinc capítols però, més endavant, decidí refer-la completament i reduir-la a cinc nuclis significatius. La novel·la va sortir de fulletó entre el febrer del 1914 i el setembre del 1915 a les pàgines de la revista modernista Egoist. El 29 de desembre del 1916 va aparèixer la primera edició completa a la ciutat de Nova York.

La novel·la està formada per un conjunt de relats autobiogràfics dels primers anys de la vida de l'autor. Esta dividida en cinc capítols que comencen amb la infància i l'escola, les vivències familiars, el sentiment de culpa que li provoquen uns exercicis espirituals, els dubtes sobre la seva probable vocació religiosa i, finalment, la gran decisió: l'exili necessari per començar una ambiciosa carrera literària.

Abril, 26.— La mare posa en ordre els meus vestits nous de segona mà. Ara demana a Déu, em diu, que jo, vivint la meva vida i lluny de la llar i dels amics, pugui aprendre què és el cor i què sent. Amén, Així sigui. Benvinguda, oh vida! Surto, per milionèsima volta, a l'encontre de la realitat de l'experiència, i a forjar a la farga de la meva ànima la consciència increada de la meva raça.
Abril, 27.— Avantpassat meu, vell artífex! Presta'm ara i sempre el teu ajut.

Aquesta obra comença a assentar les bases del que més tard s'anomenarà flux d'idees o monòleg interior que el propi Joyce explotarà fins els límits més insospitats dins la seva obra magna Ulisses, on cada capítol és un treball d'orfebreria que culmina amb el corrent de consciència que recorre els pensaments de Molly Bloom en les pàgines finals.

A l'ombra del gegant, Retrat de l'artista adolescent es contempla com una obra iniciàtica, irregular, que combina fragments plens d'excel·lència amb episodis més aviat tediosos, com –per exemple– el capítol tercer, que a mi se m'ha fet llarg i avorrit, gairebé insuportable. Però aquest és el peatge que hom ha de pagar si vol interpretar, amb major amplitud, la trajectòria d'un dels millors escriptors del segle passat.
   

El libro más peligroso

Ulisses és una obra mestra de la literatura universal. Des de fa molts anys ocupa una de les posicions d'honor de qualsevol cànon literari. Però no ha estat sempre així, va ser molt difícil la seva gestació i –encara més– la seva publicació. Vist des d'avui, sembla incomprensible com una obra d'aquesta envergadura hagués de superar tantes dificultats per veure la llum i poder arribar a tothom, però la societat de començaments del segle XX era molt diferent a la que coneixem ara i només molt pocs van saber adonar-se, des del primer moment, que es trobaven davant d'una autèntica obra d'art.

Amb El libro más peligroso (The Most Dangerous Book, 2014), el professor de Harvard Kevin Birmingham ha aconseguit construir un addictiu relat de totes les peripècies per les que va haver de passar James Joyce per veure la seva obra a les llibreries. Vicissituds que el van afectar de ple tant en la seva vida personal, amb importants problemes de salut, com en la seva tasca professional que constantment topava amb les arcaiques reglamentacions en defensa de la moral pública.

La decisión final del juez estuvo fundada en la sinceridad de Joyce. Woolsey escudriñó el texto y se imaginó a James Joyce, un artista medio ciego, obligado por la naturaleza a contarlo todo.. Todo, incluido el decoro, quedaba subordinado a su gran diseño. Joyce había sido atacado y malinterpretado, escribió Woolsey, porque «ha sido fiel a su técnica» y «ha intentado con sinceridad transmitir de manera completa los pensamientos de sus personajes», al margen de las consecuencias. Algunos de aquellos pensamientos eran sexuales, pero «debemos recordar en todo momento que su escenario era celta y su estación, la primavera», añadió.

Malgrat les enormes dificultats que impedien el treball creatiu dels més avantguardistes, el llibre esmenta a una sèrie de personatges que van ajudar a Joyce des del primer moment i que van fer possible l'èxit final, entre ells cal tenir present a Ezra Pound, Dora Marsden, Margaret Anderson, John Quinn, Sylvia Beach, Morris Ernst i John Woolsey. Sense deixar de banda Nora Barnacle, la seva pacient esposa. Tots ells es van comportar com uns autèntics herois, doncs molts dels seus actes podien ser castigats amb penes de presó.
 
James Joyce va trigar vuit anys a escriure Ulisses (1914-22) i va haver d'esperar-ne dotze més per poder-la publicar de forma legal (1934). Una inversió total de 20 anys amb un resultat apoteòsic: havia creat una de les millors obres literàries de tots els temps. 
    

La conquesta del glaç

Confesso que, fins abans d’ahir, la conquesta del glaç no m’importava gens ni mica. Mai m’havien interessat les temeràries expedicions que, a principis del segle passat, es barallaven per arribar primers als pols. És més, no sentia cap atracció pel paisatge àrtic, on el fred, el blanc i el glaç hi campen per les seves. Però avui vull dedicar aquestes dues pàgines als descobriments polars i, sorprenentment, em pregunto com ha estat possible aquest radical canvi d’actitud.

Tot comença el maig del 2013 quan quedo entusiasmat amb la lectura de «A dalt tot està tranquil» de Gerbrand Bakker, guardonat amb el XIII Premi Llibreter. Aleshores m’assabento que aquesta distinció és concedida pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya. Això em fa pensar amb la fiabilitat d’aquests professionals a l’hora de recomanar lectures i l’any 2014 repeteixo amb «Ànima» de Wajdi Mouawad que llegeixo amb molta satisfacció. Enguany, al fer-se públic el veredicte del XVII Premi, corro a la llibreria i em quedo «Germà de gel» d’Alicia Kopf. Aquí comença tot.

D’entrada, una autora que obre pàgines amb una cita de Glenn Gould és garantia de bon gust. La novel·la, intel·ligentment fragmentada i amb capítols molt curts, és una simbiosi de fets històrics amb continguts d’auto ficció fidelment resumits en la frase «És molt més fàcil arribar a l’Àrtic que a certes regions d’un mateix».

La gran obsessió d’Alicia Kopf pel món del gel va començar quan va llegir una biografia del capità Shackleton, amb la crònica de la fallida expedició de l’Endurance. Ernest Shackleton (1874-1922) era un explorador angloirlandès conegut sobretot per haver dirigit, entre 1914 i 1916, l’Expedició Endurance que pretenia creuar a peu el continent antàrtic. El vaixell va quedar atrapat al gel i es va enfonsar. Gràcies a les seves dots de lideratge, Shackleton va poder salvar tota la tripulació després d’un calvari de 22 mesos. Però ell, amb antelació, ja havia avisat dels perills quan va fer publicar al diari The Times un anunci que, textualment, deia: «Es busquen homes: Per viatge perillós. Sou baix, fred intens, llargs mesos de foscor completa, perill constant, retorn segur dubtós. Honor i reconeixement en cas d'èxit».

Reconec que, fins ara, mai havia sentit a parlar de Shackleton. L’únic explorador polar que coneixia era el noruec Roald Amundsen (1872-1928). El seu nom m’havia quedat gravat perquè sortia en una col·lecció infantil de cromos on s’explicava que va ser el primer en assolir el Pol Sud. Avui, juntament amb Fritdjof Nansen (1861-1930) i Otto Sverdrup (1854-1930), conformen el triumvirat dels tres grans herois polars de Noruega. Els acompanya un vaixell històric, el Fram, que vaig tenir la sort de poder visitar a Bygdøy, molt a prop d’Oslo.

El Fram era un vaixell d’exploració polar que va ser construït per l'armador noruec Colin Archer per satisfer els desitjos científics de Nansen. La primera expedició va començar el dia 24 de juny del 1893 i va durar més de tres anys. La posició més septentrional a la que van arribar va ser de 85^o 57’ de latitud nord. Quan Nansen va comprovar que no arribarien tan a prop del Pol Nord com havia previst, va abandonar el vaixell i en companyia de Hjalmar Johansen, amb tres trineus i gossos, va intentar arribar-hi creuant el desert gelat sense aconseguir-ho. El 13 d’agost del 1896 van poder tornar a Noruega mentre que el vaixell, amb una gran quantitat de material científic procedent de regions totalment desconegudes, ho va fer poques setmanes més tard.

El 24 de juny del 1989 va començar la segona expedició del Fram. Aquest cop la va dirigir Otto Sverdrup i la missió era cartografiar el nord i la costa est de Groenlàndia. El viatge havia de durar 3 anys per es va allargar a 4 per problemes de congelació. Va ser el viatge més important científicament parlant ja que entre la tripulació hi havia cartògrafs, zoòlegs, botànics i geòlegs. Els seus resultats ocupen quatre volums i un total de 39 tesis.

Roald Amundsen va dirigir la tercera i darrera expedició d’aquest vaixell polar. Va començar el 10 d’agost del 1910 i va acabar gairebé 4 anys més tard. L’èxit va ser rotund, Amundsen i els seus quatre acompanyants van arribar al Pol Sud el dia 14 de desembre del 1911 i hi van plantar fermament la bandera noruega. Era la primera vegada que l’home trepitjava aquell indret. Pocs dies després, el 17 de gener del 1912, hi van arribar el britànic Robert Falcon Scott i els seus companys. Després de trobar la bandera que havia deixat l’expedició noruega d’Amundsen, van adonar-se que havien perdut una batalla real entre esportistes i cavallers.

En el seu llibre, Alicia Kopf ens diu que va aprendre que àrtic ve de la paraula grega árktos, prop de l’ós, i antàrtic, d’antárktos, allà on no hi ha óssos, sinó pingüins. També dedica la seva atenció a la curiosa disputa establerta entre els nord-americans Robert Edwin Peary i Frederick Cook per demostrar qui havia estat el primer en trepitjar el Pol Nord. Segons Peary, després de vint-i-tres anys d’intents infructuosos, va arribar-hi el 1909. Per la seva banda, Cook manifestava que hi havia arribat un any abans. La controvèrsia va acabar decantant-se a favor del primer que havia estat capaç de mostrar una fotografia, perfectament coreografiada, amb cinc homes i la bandera. Cook només va ser capaç d’ensenyar un fotografia borrosa, amb un parell d’inuits amb la bandera americana.

Hores d’ara pràcticament s’ha descartat l’heroïcitat de Peary i hom creu que la primera conquesta confirmada va ser la de Ralph Plaisted, Walt Pederson, Gerry Pitzl i Jean Luc Bombardier, que van viatjar amb motos de neu pel glaç i varen arribar-hi el 19 d'abril de 1968. La Força Aèria dels EUA confirmà de forma independent la seva posició. És curiós, l’home va trepitjar el Pol Nord només un any abans que trepitgés la Lluna.

L’estiu passat em va sorprendre una notícia que explicava com una companyia naviliera, la nord-americana Crystal Cruises, anunciava un creuer per 1.070 passatgers que connectava Anchorage (Alaska) amb Nova York, travessant el mític pas del Nord-oest, que voreja Amèrica del Nord pel nord, travessant l'oceà Àrtic i connectant l'oceà Atlàntic amb l'oceà Pacífic, a uns 800 km per sobre del Cercle Polar Àrtic. Avui això és possible per culpa de l’escalfament global que provoca el desglaç de l’Àrtic. Fins ara, aquest recorregut estava limitat a petits vaixells trencaglaços de caràcter científic o comercial.

Si els intrèpids exploradors del segle passat, que per recórrer aquests indrets van haver de patir el que no està escrit, poguessin alçar el cap per veure les seves gestes a l’abast de la mà de qualsevol persona adinerada, de segur que no pararien de donar-se cops de cap contra la paret.

Article publicat a L'Artesenc núm. 231 (Desembre del 2016).