Dublinesca

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), escriptor i periodista, és un dels autors espanyols contemporanis més reconeguts arreu del món. L'any 1971 va publicar Mujer en el espejo contemplando el paisaje però el primer gran èxit li va arribar amb Historia abreviada de la literatura portátil (1985). De la producció posterior cal destacar Bartleby y compañía (2001) i Pasavento (2005). La novel·la que ens ocupa, Dublinesca, data de l'any 2010.

L'editor jubilat Samuel Riba té un somni premonitori que li indica clarament que, a partir d'ara, el sentit de la seva vida passa per Dublín. Aleshores convenç a uns amics per anar al Bloomsday i recórrer junts el cor mateix de l'Ulisses de James Joyce. Riba amaga als seus companys dues qüestions que l'obsessionen: saber si existeix l'escriptor genial que no va ser capaç de descobrir quan era editor i celebrar un estrany funeral per l'era de la impremta, cada cop més amenaçada per la digitalitat. Dublín sembla tenir la clau per a la resolució de les seves inquietuds.

Dublín està al fons del camí i resulta agradable recordar-se de la vella música d'aquell llibre esplèndid que va llegir en el seu moment amb una barreja d'estupor i fascinació. No està molt segur, però diria que Bloom, en el fons, té moltes coses d'ell. Personifica al clàssic foraster. Té certes arrels jueves, com ell. És un estrany i un estranger al mateix temps. Bloom és massa autocrític amb si mateix i no prou imaginatiu per triomfar, però massa abstemi i treballador per fracassar del tot. Bloom és excessivament estranger i cosmopolita per ser acceptat pels provincians irlandesos, i massa irlandès per no preocupar pel seu país. Bloom li cau molt bé.

La insatisfacció per una balanç de vida fallida, la pèrdua d'esperança per una remota possibilitat d'esmena i la necessitat de buscar qualsevol engruna de motivació per sortir d'un preocupant estat de paràlisi són alguns dels arguments que conformen aquest treball literari de Vila-Matas, a través del qual és capaç de bombardejar-nos amb un llistat inacabable d'inquietuds culturals i estètiques exemplificades mitjançant poemes, cançons, pel·lícules de cinema, cites literàries i qualsevol altre recurs que sigui apte per ratificar afirmacions o idees.

Reconec que és el primer llibre de Vila-Matas que llegeixo i diuen que Dublinesca suposa la reaparició del fons cultural de l'autor, el seu món més personal i intransferible. No cal dir que la demostració de força és impecable, ara bé, potser jo buscava més Joyce, més Ulisses, més Dublín i, en aquest punt concret, és on no he quedat saciat. Culpa meva, potser abans d'endinsar-te en un relat tan singular és necessari recopilar força informació per no haver-lo de començar verge. O potser no.
     

El noi de la casa de la muntanya

John Boyne (Dublín, 1971) és un novel·lista irlandès que va assolir la fama l'any 2006 amb la publicació d'El noi del pijama de ratlles (The boy in the striped pyjamas), del qual se'n van vendre més de set milions d'exemplars en 48 llengues; i dos anys més tard va ser portat al cinema pel director Mark Herman amb un notable èxit comercial. De Boyne també cal destacar L'aposta (The Dare, 2009) , El noi que no tocava de peus a terra (The terrible thing that happened to Barnaby Brocket, 2012) i, ara, El noi de la casa de la muntanya (The boy at the top of the mountain, 2015).

Pierrot és un nen parisenc que quan queda orfe és acollit per la seva tia Beatrix que fa de majordoma al Berghof, la segona residència d'Adolf Hitler, a Obersalzberg (Berchtesgaden). La novel·la descriu tot el procés evolutiu del protagonista, des de que arriba als Alps bavaresos fins la derrota alemanya del 1945 i el posterior retrobament amb Anshel Bronstein, l'amic de la infantesa. Un nen de cor noble i solidari que es contamina tràgicament al relacionar-se amb el personatge més sinistre del III Reich, Adolf Hitler.

Havia fet setze anys un parell de mesos abans, i havia obtingut permís per canviar l'uniforme de les Hitlerjugend per la granota color gris terra d'un recluta, però cada vegada que demanava que l'assignessin a un batalló el Führer se'l treia del davant replicant que estava massa enfeinat per a aquesta mena de nomenaments sense conseqüències. S'havia passat la meitat de la vida al Berghof, i quan intentava recordar la gent que havia conegut a París a la infantesa li costava fins i tot situar les cares i els noms de les persones.

Feta la lectura, reconec estar una mica decebut doncs esperava que la part final em sorprengués amb algun inesperat gir de guió, a l'estil de l'impactant acabament d'El noi del pijama de ratlles. Però no ha estat així, tota la novel·la és molt previsible, gairebé com un déjà vu, que es limita a escenificar tot el procés de degradació d'una ànima plena d'amor i d'honradesa quan entra en contacte amb el poder més malèfic i corrupte. Tal com manifestava el propi autor en una entrevista: Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix.
  

Les quatre estacions de l'estiu

Grégoire Delacourt (Valenciennes, França, 1960) és un escriptor i publicista que, a l'edat de 50 anys, va publicar la seva primera novel·la autobiogràfica, L'écrivain de la famille, l'any 2011. Amb La llista dels meus desitjos (La liste de mes envies, 2012) va vendre més d'un milió d'exemplars i va ser adaptada al cinema pel director Didier Le Pêcheur. La seva tercera novel·la, La première chose qu'on regarde (2013) li va comportar una demanda de l'actriu Scarlett Johansson que li va costar 2.500€ però va arribar a vendre més de 150.000 exemplars. Les seves dues darreres obres són: On ne voyait que le bonheur (2014) i Les quatre estacions de l'estiu (Les quatre saisons de l'été, 2015).

Quatre parelles de 15, 35, 55 i 75 anys coincideixen el mateix dia, 14 de juliol del 1999, al mateix escenari, Le Touquet (Pas de Calais). Molta gent pensa que és el darrer estiu abans de la fi del món, per allò de l'anomenat efecte 2000, mentre que a la platja les històries d'amor (i de desamor) s'encadenen amb una intensitat extraordinària. 

I com passa amb els que moren, jo repassava davant meu la pel·lícula de la nostra curta vida: aquelles promeses, aquelles pors d'infants que es converteixen en la carn mateixa del desig quan ens fem grans, aquells riures que tenien la lleugeresa dels cossos enamorats, tots aquells somnis que un fa tot sol per a dos, Jo havia somiat coses que ella no em reservava. Jo havia sigut un germà, un amic, un enamorat de pacotilla, fins a fer-me'n molt mala sang. Havia sigut un confident, mai un cor possible.

Amb la sensibilitat a flor de pell i amb un enlluernador domini de la prosa poètica, Grégoire Delacourt construeix un relat que es converteix en un excel·lent mostrari dels estralls que causa l'amor mitjançant l'alternància de moments de suprema felicitat amb estones d'infinita tristesa; intentant ser fidel a una de les seves premisses favorites: La felicitat és continuar desitjant el que tens.
     

L'oficina

L'any 1999, Lars Berge (Västerbotten, Suècia, 1974) va fundar Naiv.org, una de les primeres revistes en línia del país. L’any 2001 va començar a treballar a l'Svenska Dagbladet on es va fer popular pel seu sentit de l'humor i gust per la polèmica. Però el 2011 el van acomiadar. Va ser quan va començar a escriure la seva primera novel·la: L'oficina (Kontorsninja). Publicada el 2013, va tenir de seguida una gran repercussió i ha estat traduïda a diversos idiomes.

Jens Jansen, un home de mitjana edat, està fart de la seva vida i del seu treball en una empresa sueca que fabrica cascos de ciclista. No vol aconseguir cap ascens professional ni pretèn realitzar-se com a persona. El que vol de veritat és abandonar la vida que porta, aquesta vida que portem tots. Per desaparèixer del mapa, s'instal·la al magatzem de l'oficina, on dorm de dia i viu de nit, alimentant-se de les restes del menjar que troba i del cafè de la màquina de vending. D’entrada, ningú s’adona de la seva absència però, més endavant, la gent comença a preguntar-se què li ha passat. La seva companya de treball creu que s'ha fugat, la seva nòvia sospita que s'ha suïcidat, i Stefan York, l'idiota de l'oficina, està convençut que l'han assassinat.

El seu estat el convertia en un solitari en un entorn en el que tothom afirmava que li apassionava la seva feina, on tots apuntaven més alt, pretenien rendir més i complir amb uns objectius que s'havien fixat a mig termini darrere d'un ascens, una major responsabilitat, un salari millor. Jens Jansen no estava motivat per fer res, o millor dit, volia despenjar-se, baixar el llistó; volia rendir per sota de les seves possibilitats, o com a molt fer una aportació tèbia i mediocre. A diferència de companys com Stefan York i Elisabeth Pukka, ell buscava ser l'antítesi d'aquest eslògan comercial: «Just do it». ¿Just do it? No, si Jens Jansen fos una sabatilla de fer footing, el seu lema més aviat seria: «I don't think so» o «Impossible is everything».

Un cop llegida la sinopsi de la novel·la que recordava –de lluny– Bartleby, l'escrivent d'Herman Melville, s'obrien unes expectatives que prometien una lectura original, interessant i amena. La veritat és que la primera part de l'obra respon perfectament a les prediccions inicials però, a partir de mig llibre, l'autor es passa de frenada i es deixa dominar per l'absurd i l'astracanada. Al final ens trobem davant un altre projecte que podia haver arribat més enllà i que simplement s'ha quedat a mig camí. Lectura perfectament prescindible.
 

Joyce i les gallines

És la primera novel·la d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), periodista i poeta, que ja havia publicat dos llibres de poemes: Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (2008). Amb Joyce i les gallines va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la del 2016.

La protagonista, Dora, porta una vida rutinària. Cada dia agafa el tren per anar a la feina i aprofita l'estona per llegir alguna cosa, sempre i quan les converses dels veïns no la distreguin. A Dublín coneix l'encarregat de la Chemist Sweny que li confessa les seves dues passions: Joyce i les gallines. A partir d'aquí, i després d'haver vist un documental de Banksy, canvien les seves prioritats vitals, adonant-se que la vida que portava fins aleshores era d'una buidor insuportable. Llavors, reacciona.

Tenia la sensació que la societat l'empenyia de totes totes a una cursa per assemblar-se cada vegada més al col·lectiu, per diluir-s'hi i repetir les seves consignes fins que la veu pròpia emmudís. Es tractava de fer de gallina o d'arbre per evitar problemes més greus. Davant d'això, la Dora presentava un esperit d'insurrecció poc comú, una mica singular potser, però insurrecció al capdavall. Aquest esperit l'havia empès a fer les voltes amb moto per Besllum, unes voltes cada vegada més vandàliques, on fins i tot un gerani podia esdevenir una víctima propiciatòria, on fins i tot una gallina es podia alçar com una renovada faiçó del pensament lliure.

Tot i que el tema central de l'obra –el trencament amb un passat intranscendent i rutinari– no aporta cap innovació destacable; sí que hem de remarcar l'originalitat de l'aposta mitjançant una barreja heterogènia de literatura (Joyce), art avantguardista (Banksy) i ruralitat (gallines). Una mescla explosiva, molt ben escrita, que sorprèn al lector més avesat.
   

Corazón Amarillo Sangre Azul

Vaig arribar a aquest llibre per una entrevista televisiva que li van fer a la seva autora i que em va cridar l'atenció. No em demaneu perquè.

Corazón Amarillo Sangre Azul és la segona novel·la d'Eva Blanch (Barcelona, 1968), escriptora, fotògrafa i dissenyadora gràfica. El seu matrimoni amb el polifacètic Òscar Tusquets li va permetre acostar-se a la seva germana, l'escriptora i editora Esther Tusquets, la vertadera protagonista d'aquesta obra.

Alternant la descripció dels darrers dies de l'Emma (Esther Tusquets) amb una sèrie d'entrevistes amb els amics del seu cercle més íntim, l'autora s'endinsa en un laboriós procés d'apropament a la seva cunyada per així poder entendre-la millor en la fase final de la seva vida, durant la qual estarà permanentment a prop seu per cuidar-la i ajudar-la a l'hora d'escriure el definitiu epíleg vital i literari.

Yo no la conocía personalmente. Pero es imposible vivir en Barcelona y no escuchar hablar de la gran Emma. Leí en La Vanguardia que la llamaban la Daqma Indigna de las letras, eso me gustó, lo de indigno le encajaba muy bien. Y bueno, sabía que era un personaje excéntrico, inclasificable, una super intelectual, y todas esas cosas que siempre decían de ella. Pero también sabía que era una señora bien, una niña de papá, una marquesa, del Up Town, como tú ahora —me guiñó el ojo, sonrió—, y quizá por eso no imaginaba lo que me encontré. ¿Me acercas el cenicero? Me lo he dejado allí, encima del altavoz.

Esther Tusquets va morir el dia 23 de juliol del 2012, poc després dues importants novel·les la van convertir en protagonista: També això passarà (2015), de la seva filla Milena Busquets i Corazón Amarillo Sangre Azul (2016) d'Eva Blanch, l'esposa del seu germà. Dues raons de pes per comprendre l'irrefrenable magnetisme que desprenia l'escriptora-editora i que irradiava a tot el cercle de familiars i amics que l'envoltaven.
 

L'elefant desapareix

Aquest llibre és una selecció feta per l'editor americà de Murakami dels disset millors contes que l'autor havia anat publicant per separat en diverses revistes i mitjans entre els anys 1980 i 1991. El títol del recull correspon a l'últim conte de la col·lecció.

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

La temàtica és molt variada però sempre segueix les dues premisses que conformen l'empremta de l'autor: surrealisme i occidentalització de l'univers oriental. Ens trobem amb l'aventura d'un advocat que ha de trobar el gat que s'ha escapat de casa, amb un jove matrimoni que decideix atracar un McDonalds, amb una curiosa digressió sobre els cangurs, amb un nan diabòlic que balla, amb un noi entossudit en burlar-se del seu futur cunyat, amb un tallador de gespa obsessionat amb la perfecció, amb un piròman declarat... i acaba amb la desaparició misteriosa d'un elefant i del seu cuidador. Tot això enmig de nou històries més que segueixen l'estela de l'insòlit món d'Haruki Murakami.

Em vaig assabentar pel diari que l'elefant de la ciutat havia desaparegut del recinte. Aquell dia, com de costum, el despertador va sonar a les sis i tretze minuts. Vaig anar a la cuina, vaig fer-me un cafè i una torrada, vaig encendre la ràdio i vaig obrir el diari sobre la taula de la cuina mentre mossegava la torrada. Sóc d'aquells que llegeixen el diari en ordre, del principi a la fi, així que vaig trigar una mica a arribar a l'article de l'elefant desaparegut.

Com en tot recull de contes n'hi trobarem alguns de més ben empaquetats que d'altres. El realisme màgic de l'autor grinyola en alguna narració on la vessant surrealista és massa exagerada, molt distant dels equilibris que sol mantenir Murakami en tota la seva obra. Malgrat tot, està plenament justificada la seva lectura per avaluar els inicis d'una obra que els lectors d'arreu del món han situat a l'avantguarda de la literatura universal.
  

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

Un home enamorat

El segon volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Andre bok, 2009) ens ha arribat amb el títol d'Un home enamorat, de la mà de L'Altra Editorial i amb una traducció, de l'anglès, d'Anna Llisterri.

El relat comença el 20 de juliol del 2008 quan l'autor té 40 anys i està de vacances amb la seva esposa Linda i els seus tres fills. Aviat farà un mes que ha acabat La mort del pare i s'enfronta amb la dura quotidianitat d'anar pel món amb tres criatures. Evoca com es va separar de la seva primera esposa Tonje i com va deixar Noruega per anar-se'n a viure primer a Estocolm –on va conèixer la Linda– i després a Malmö.

Seguint l'estela de les dues obres precedents, ens trobem amb minuciosa crònica de la quotidianitat que només Karl Ove Knausgård sap construir amb absoluta sinceritat, sense que el lector caigui en el parany del desinterès. L'autor és capaç d'omplir més de 80 pàgines de la novel·la per explicar simplement una festa infantil d'aniversari. També esmerça molt de temps a qüestionar-se la disjuntiva de dedicar més temps a les obligacions familiars o bé al seu propi treball d'escriptor que, per altra banda, és el que l'omple més plenament. Difícil tria ja que les dues opcions són del tot irrenunciables, provocant-li freqüents conflictes amb la seva esposa que constantment li reclama una major atenció.

D'altres busquen i busquen, i quan troben una palleta, la venen per adquirir vida, esplendor, música, balls, plaers, luxe, o almenys fotre un clau o dos, ja saps, van de cap a una dona només per oblidar que existeixen durant una hora o dues. El que tu desitges ardentment és la innocència, i això és una equació impossible. El desig i la innocència mai no poden ser compatibles. El millor de tot deixa de ser el millor quan hi has enfonsat la polla. A tu t'ha tocat el paper de Mides, ho pots tenir tot. ¿I quanta gent creus que pot? Gairebé ningú. ¿Quanta gent hi renunciaria? Encara menys. 

Amb aquest llibre ja hem arribat a l'equador de Min Kamp i ara ens hem d'aturar per força mentre esperem l'arribada de les noves traduccions. El que semblava una empresa dura i exigent, s'està convertint en un plaer extraordinari que podem resumir amb la coneguda afirmació de la famosa novel·lista anglesa Zadie Smith: Necessito el pròxim volum (de Knausgård) com una dosi de crack.
   

Los lanzallamas

Rachel Kushner (Oregon, EUA, 1968) és una escriptora que ha estat finalista dels National Book Awards del 2013 —un dels guardons literaris més importants dels Estats Units— amb Los lanzallamas (The Flamethrowers, 2013), la seva segona novel·la.

Reno és una noia que divideix els seus interessos entre la velocitat i l'art. Li encanta viatjar en moto i participa en curses frenètiques que sol enregistrar fotogràficament. A Nova York s'enamora de l'escultor Sandro Valera, un home molt més gran que ella, descendent d'una rica familia industrial italiana i  amb qui anirà de viatge a Itàlia per conèixer la seva familia però un inesperat trencament afectiu la conduirà a Roma on viurà de primera mà la convulsa situació política de la dècada dels setanta, on les Brigades Roges escampen el terror pel país transalpí. Allí coneixerà a Gianni, un activista italià, al qual haurà d'ajudar a l'hora de travessar la frontera.

Cuando volaba por la autopista, a cien millar por hora, no me quedaba otro remedio que pasar por alto ciertas cosas, como el efecto que el viento ejercia en las nubes. No tenía prisa, el tiempo no suponía una presión. Pero la velocidad no tiene por qué ser una cuestión de tiempo.

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir algunes crítiques molt entusiastes. La veritat, un cop acabada la lectura, és que la majoria d'elles segueixen considerant-la com una de les obres més importants del 2013. A mi, en canvi, m'ha semblat una novel·la simplement correcta que, fins i tot, en alguns aspectes se m'ha convertit en previsiblement avorrida. L'he acabada per tossuderia lectora però reconeixent que el temps esmerçat en ella potser hauria estat molt més ben aprofitat en altres alternatives. No sempre solem encertar.
     

L'illa de la infantesa

L'illa de la infantesa és el títol que s'ha donat a la versió catalana del tercer volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Tredje bok, 2009). El relat comença l'estiu del 1969 on un joveníssim Karl Ove –de només vuit mesos d'edat— arriba a l'illa de Tromøya i acaba catorze anys més tard quan, amb la seva familia, se'n va a viure a Kristiansand, uns 80 km més a l'oest. 

Després de reconèixer que els records dels sis primers anys de la seva vida (1968-1974) són pràcticament inexistents, l'autor dedica totes les pàgines del llibre a evocar una etapa que s'obre l'any que va començar a anar a l'escola i es tanca amb el canvi de domicili tot just quan acabava el setè nivell. El persistent temor per un pare exageradament estricte va marcar una llarga  i esplendorosa etapa rica en vivències a l'aire lliure en companyia dels seus amics. La vida escolar, les relacions amb les noies, el descobriment del propi cos i la fascinació per la música van acabar de configurar un entramat calidoscòpic bastant comú amb el de la resta dels mortals.

Mai passa el temps tan de pressa com en la infantesa, mai una hora és tan curta com en la infantesa. Tot és obert, ara corres per aquí, ara per allà, aviat fas una cosa, aviat en fas una altra, i el sol ja s'ha post i et trobes a tu mateix dret en la foscor naixent, amb el temps com una barrera que s'ha abaixat de sobte: oh, no, ¿ja són les nou? Però de la mateixa manera, una hora mai passa tan a poc a poc com en la infantesa. Si desapareix l'obertura, si desapareixen les possibilitats de córrer ara aquí, ara allà, ja sigui en els pensaments com en la realitat física, cada minut es converteix en una barrera, el temps es torna una habitació on està atrapat.

Quan, amb certs dubtes, vaig decidir emprendre la lectura d'aquesta extensa obra de 3.500 pàgines –dividides en sis volums– no tenia clar si seria capaç d'arribar al final. Sabia que es tractava d'una autobiografia d'un home de quaranta anys que havia portat una vida rutinària, com la de milers i milers de persones. Es feia difícil imaginar-se que, amb aquests supòsits, no l'hagués d'abandonar a mig camí. Ara, amb un terç del recorregut realitzat, amb total seguretat sé que acabaré l'obra. És més, ara mateix em disposo a aconseguir el tercer volum dels que s'ha publicat aquí per llegir-me'l d'immediat. Després hauré d'esperar que l'editorial vagi publicant els tres restants. Ho faré amb impaciència.