L'oficina

L'any 1999, Lars Berge (Västerbotten, Suècia, 1974) va fundar Naiv.org, una de les primeres revistes en línia del país. L’any 2001 va començar a treballar a l'Svenska Dagbladet on es va fer popular pel seu sentit de l'humor i gust per la polèmica. Però el 2011 el van acomiadar. Va ser quan va començar a escriure la seva primera novel·la: L'oficina (Kontorsninja). Publicada el 2013, va tenir de seguida una gran repercussió i ha estat traduïda a diversos idiomes.

Jens Jansen, un home de mitjana edat, està fart de la seva vida i del seu treball en una empresa sueca que fabrica cascos de ciclista. No vol aconseguir cap ascens professional ni pretèn realitzar-se com a persona. El que vol de veritat és abandonar la vida que porta, aquesta vida que portem tots. Per desaparèixer del mapa, s'instal·la al magatzem de l'oficina, on dorm de dia i viu de nit, alimentant-se de les restes del menjar que troba i del cafè de la màquina de vending. D’entrada, ningú s’adona de la seva absència però, més endavant, la gent comença a preguntar-se què li ha passat. La seva companya de treball creu que s'ha fugat, la seva nòvia sospita que s'ha suïcidat, i Stefan York, l'idiota de l'oficina, està convençut que l'han assassinat.

El seu estat el convertia en un solitari en un entorn en el que tothom afirmava que li apassionava la seva feina, on tots apuntaven més alt, pretenien rendir més i complir amb uns objectius que s'havien fixat a mig termini darrere d'un ascens, una major responsabilitat, un salari millor. Jens Jansen no estava motivat per fer res, o millor dit, volia despenjar-se, baixar el llistó; volia rendir per sota de les seves possibilitats, o com a molt fer una aportació tèbia i mediocre. A diferència de companys com Stefan York i Elisabeth Pukka, ell buscava ser l'antítesi d'aquest eslògan comercial: «Just do it». ¿Just do it? No, si Jens Jansen fos una sabatilla de fer footing, el seu lema més aviat seria: «I don't think so» o «Impossible is everything».

Un cop llegida la sinopsi de la novel·la que recordava –de lluny– Bartleby, l'escrivent d'Herman Melville, s'obrien unes expectatives que prometien una lectura original, interessant i amena. La veritat és que la primera part de l'obra respon perfectament a les prediccions inicials però, a partir de mig llibre, l'autor es passa de frenada i es deixa dominar per l'absurd i l'astracanada. Al final ens trobem davant un altre projecte que podia haver arribat més enllà i que simplement s'ha quedat a mig camí. Lectura perfectament prescindible.
 

Joyce i les gallines

És la primera novel·la d'Anna Ballbona (Montmeló, 1980), periodista i poeta, que ja havia publicat dos llibres de poemes: Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (2008). Amb Joyce i les gallines va quedar finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la del 2016.

La protagonista, Dora, porta una vida rutinària. Cada dia agafa el tren per anar a la feina i aprofita l'estona per llegir alguna cosa, sempre i quan les converses dels veïns no la distreguin. A Dublín coneix l'encarregat de la Chemist Sweny que li confessa les seves dues passions: Joyce i les gallines. A partir d'aquí, i després d'haver vist un documental de Banksy, canvien les seves prioritats vitals, adonant-se que la vida que portava fins aleshores era d'una buidor insuportable. Llavors, reacciona.

Tenia la sensació que la societat l'empenyia de totes totes a una cursa per assemblar-se cada vegada més al col·lectiu, per diluir-s'hi i repetir les seves consignes fins que la veu pròpia emmudís. Es tractava de fer de gallina o d'arbre per evitar problemes més greus. Davant d'això, la Dora presentava un esperit d'insurrecció poc comú, una mica singular potser, però insurrecció al capdavall. Aquest esperit l'havia empès a fer les voltes amb moto per Besllum, unes voltes cada vegada més vandàliques, on fins i tot un gerani podia esdevenir una víctima propiciatòria, on fins i tot una gallina es podia alçar com una renovada faiçó del pensament lliure.

Tot i que el tema central de l'obra –el trencament amb un passat intranscendent i rutinari– no aporta cap innovació destacable; sí que hem de remarcar l'originalitat de l'aposta mitjançant una barreja heterogènia de literatura (Joyce), art avantguardista (Banksy) i ruralitat (gallines). Una mescla explosiva, molt ben escrita, que sorprèn al lector més avesat.
   

Corazón Amarillo Sangre Azul

Vaig arribar a aquest llibre per una entrevista televisiva que li van fer a la seva autora i que em va cridar l'atenció. No em demaneu perquè.

Corazón Amarillo Sangre Azul és la segona novel·la d'Eva Blanch (Barcelona, 1968), escriptora, fotògrafa i dissenyadora gràfica. El seu matrimoni amb el polifacètic Òscar Tusquets li va permetre acostar-se a la seva germana, l'escriptora i editora Esther Tusquets, la vertadera protagonista d'aquesta obra.

Alternant la descripció dels darrers dies de l'Emma (Esther Tusquets) amb una sèrie d'entrevistes amb els amics del seu cercle més íntim, l'autora s'endinsa en un laboriós procés d'apropament a la seva cunyada per així poder entendre-la millor en la fase final de la seva vida, durant la qual estarà permanentment a prop seu per cuidar-la i ajudar-la a l'hora d'escriure el definitiu epíleg vital i literari.

Yo no la conocía personalmente. Pero es imposible vivir en Barcelona y no escuchar hablar de la gran Emma. Leí en La Vanguardia que la llamaban la Daqma Indigna de las letras, eso me gustó, lo de indigno le encajaba muy bien. Y bueno, sabía que era un personaje excéntrico, inclasificable, una super intelectual, y todas esas cosas que siempre decían de ella. Pero también sabía que era una señora bien, una niña de papá, una marquesa, del Up Town, como tú ahora —me guiñó el ojo, sonrió—, y quizá por eso no imaginaba lo que me encontré. ¿Me acercas el cenicero? Me lo he dejado allí, encima del altavoz.

Esther Tusquets va morir el dia 23 de juliol del 2012, poc després dues importants novel·les la van convertir en protagonista: També això passarà (2015), de la seva filla Milena Busquets i Corazón Amarillo Sangre Azul (2016) d'Eva Blanch, l'esposa del seu germà. Dues raons de pes per comprendre l'irrefrenable magnetisme que desprenia l'escriptora-editora i que irradiava a tot el cercle de familiars i amics que l'envoltaven.
 

L'elefant desapareix

Aquest llibre és una selecció feta per l'editor americà de Murakami dels disset millors contes que l'autor havia anat publicant per separat en diverses revistes i mitjans entre els anys 1980 i 1991. El títol del recull correspon a l'últim conte de la col·lecció.

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

La temàtica és molt variada però sempre segueix les dues premisses que conformen l'empremta de l'autor: surrealisme i occidentalització de l'univers oriental. Ens trobem amb l'aventura d'un advocat que ha de trobar el gat que s'ha escapat de casa, amb un jove matrimoni que decideix atracar un McDonalds, amb una curiosa digressió sobre els cangurs, amb un nan diabòlic que balla, amb un noi entossudit en burlar-se del seu futur cunyat, amb un tallador de gespa obsessionat amb la perfecció, amb un piròman declarat... i acaba amb la desaparició misteriosa d'un elefant i del seu cuidador. Tot això enmig de nou històries més que segueixen l'estela de l'insòlit món d'Haruki Murakami.

Em vaig assabentar pel diari que l'elefant de la ciutat havia desaparegut del recinte. Aquell dia, com de costum, el despertador va sonar a les sis i tretze minuts. Vaig anar a la cuina, vaig fer-me un cafè i una torrada, vaig encendre la ràdio i vaig obrir el diari sobre la taula de la cuina mentre mossegava la torrada. Sóc d'aquells que llegeixen el diari en ordre, del principi a la fi, així que vaig trigar una mica a arribar a l'article de l'elefant desaparegut.

Com en tot recull de contes n'hi trobarem alguns de més ben empaquetats que d'altres. El realisme màgic de l'autor grinyola en alguna narració on la vessant surrealista és massa exagerada, molt distant dels equilibris que sol mantenir Murakami en tota la seva obra. Malgrat tot, està plenament justificada la seva lectura per avaluar els inicis d'una obra que els lectors d'arreu del món han situat a l'avantguarda de la literatura universal.
  

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

El libro es una nueva colección de relatos llenos de imaginación y misterio, y cuyos protagonistas siempre esperan algo del destino, un hecho azaroso que les devuelva al principio de sus vidas, a como eran antes de que los hechos, aparentemente absurdos, les cambiaran el destino. El eterno aspirante al Nobel de Literatura recrea historias tan insólitas entre las páginas de este libro como un hombre que se obsesiona con la desaparición de un elefante en un zoo, un abogado en paro que busca a su gato o una pareja de recién casados que decide atracar un McDonalds.

Ver más en: http://www.20minutos.es/noticia/2699755/0/murakami-el-elefante-desaparece-libro-relatos/#xtor=AD-15&xts=467263

Un home enamorat

El segon volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Andre bok, 2009) ens ha arribat amb el títol d'Un home enamorat, de la mà de L'Altra Editorial i amb una traducció, de l'anglès, d'Anna Llisterri.

El relat comença el 20 de juliol del 2008 quan l'autor té 40 anys i està de vacances amb la seva esposa Linda i els seus tres fills. Aviat farà un mes que ha acabat La mort del pare i s'enfronta amb la dura quotidianitat d'anar pel món amb tres criatures. Evoca com es va separar de la seva primera esposa Tonje i com va deixar Noruega per anar-se'n a viure primer a Estocolm –on va conèixer la Linda– i després a Malmö.

Seguint l'estela de les dues obres precedents, ens trobem amb minuciosa crònica de la quotidianitat que només Karl Ove Knausgård sap construir amb absoluta sinceritat, sense que el lector caigui en el parany del desinterès. L'autor és capaç d'omplir més de 80 pàgines de la novel·la per explicar simplement una festa infantil d'aniversari. També esmerça molt de temps a qüestionar-se la disjuntiva de dedicar més temps a les obligacions familiars o bé al seu propi treball d'escriptor que, per altra banda, és el que l'omple més plenament. Difícil tria ja que les dues opcions són del tot irrenunciables, provocant-li freqüents conflictes amb la seva esposa que constantment li reclama una major atenció.

D'altres busquen i busquen, i quan troben una palleta, la venen per adquirir vida, esplendor, música, balls, plaers, luxe, o almenys fotre un clau o dos, ja saps, van de cap a una dona només per oblidar que existeixen durant una hora o dues. El que tu desitges ardentment és la innocència, i això és una equació impossible. El desig i la innocència mai no poden ser compatibles. El millor de tot deixa de ser el millor quan hi has enfonsat la polla. A tu t'ha tocat el paper de Mides, ho pots tenir tot. ¿I quanta gent creus que pot? Gairebé ningú. ¿Quanta gent hi renunciaria? Encara menys. 

Amb aquest llibre ja hem arribat a l'equador de Min Kamp i ara ens hem d'aturar per força mentre esperem l'arribada de les noves traduccions. El que semblava una empresa dura i exigent, s'està convertint en un plaer extraordinari que podem resumir amb la coneguda afirmació de la famosa novel·lista anglesa Zadie Smith: Necessito el pròxim volum (de Knausgård) com una dosi de crack.
   

Los lanzallamas

Rachel Kushner (Oregon, EUA, 1968) és una escriptora que ha estat finalista dels National Book Awards del 2013 —un dels guardons literaris més importants dels Estats Units— amb Los lanzallamas (The Flamethrowers, 2013), la seva segona novel·la.

Reno és una noia que divideix els seus interessos entre la velocitat i l'art. Li encanta viatjar en moto i participa en curses frenètiques que sol enregistrar fotogràficament. A Nova York s'enamora de l'escultor Sandro Valera, un home molt més gran que ella, descendent d'una rica familia industrial italiana i  amb qui anirà de viatge a Itàlia per conèixer la seva familia però un inesperat trencament afectiu la conduirà a Roma on viurà de primera mà la convulsa situació política de la dècada dels setanta, on les Brigades Roges escampen el terror pel país transalpí. Allí coneixerà a Gianni, un activista italià, al qual haurà d'ajudar a l'hora de travessar la frontera.

Cuando volaba por la autopista, a cien millar por hora, no me quedaba otro remedio que pasar por alto ciertas cosas, como el efecto que el viento ejercia en las nubes. No tenía prisa, el tiempo no suponía una presión. Pero la velocidad no tiene por qué ser una cuestión de tiempo.

Vaig arribar a aquest llibre després de llegir algunes crítiques molt entusiastes. La veritat, un cop acabada la lectura, és que la majoria d'elles segueixen considerant-la com una de les obres més importants del 2013. A mi, en canvi, m'ha semblat una novel·la simplement correcta que, fins i tot, en alguns aspectes se m'ha convertit en previsiblement avorrida. L'he acabada per tossuderia lectora però reconeixent que el temps esmerçat en ella potser hauria estat molt més ben aprofitat en altres alternatives. No sempre solem encertar.
     

L'illa de la infantesa

L'illa de la infantesa és el títol que s'ha donat a la versió catalana del tercer volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Tredje bok, 2009). El relat comença l'estiu del 1969 on un joveníssim Karl Ove –de només vuit mesos d'edat— arriba a l'illa de Tromøya i acaba catorze anys més tard quan, amb la seva familia, se'n va a viure a Kristiansand, uns 80 km més a l'oest. 

Després de reconèixer que els records dels sis primers anys de la seva vida (1968-1974) són pràcticament inexistents, l'autor dedica totes les pàgines del llibre a evocar una etapa que s'obre l'any que va començar a anar a l'escola i es tanca amb el canvi de domicili tot just quan acabava el setè nivell. El persistent temor per un pare exageradament estricte va marcar una llarga  i esplendorosa etapa rica en vivències a l'aire lliure en companyia dels seus amics. La vida escolar, les relacions amb les noies, el descobriment del propi cos i la fascinació per la música van acabar de configurar un entramat calidoscòpic bastant comú amb el de la resta dels mortals.

Mai passa el temps tan de pressa com en la infantesa, mai una hora és tan curta com en la infantesa. Tot és obert, ara corres per aquí, ara per allà, aviat fas una cosa, aviat en fas una altra, i el sol ja s'ha post i et trobes a tu mateix dret en la foscor naixent, amb el temps com una barrera que s'ha abaixat de sobte: oh, no, ¿ja són les nou? Però de la mateixa manera, una hora mai passa tan a poc a poc com en la infantesa. Si desapareix l'obertura, si desapareixen les possibilitats de córrer ara aquí, ara allà, ja sigui en els pensaments com en la realitat física, cada minut es converteix en una barrera, el temps es torna una habitació on està atrapat.

Quan, amb certs dubtes, vaig decidir emprendre la lectura d'aquesta extensa obra de 3.500 pàgines –dividides en sis volums– no tenia clar si seria capaç d'arribar al final. Sabia que es tractava d'una autobiografia d'un home de quaranta anys que havia portat una vida rutinària, com la de milers i milers de persones. Es feia difícil imaginar-se que, amb aquests supòsits, no l'hagués d'abandonar a mig camí. Ara, amb un terç del recorregut realitzat, amb total seguretat sé que acabaré l'obra. És més, ara mateix em disposo a aconseguir el tercer volum dels que s'ha publicat aquí per llegir-me'l d'immediat. Després hauré d'esperar que l'editorial vagi publicant els tres restants. Ho faré amb impaciència.
 

El Tercer Reich en la historia y la memoria

Com s'esmentava en aquest mateix bloc, en l'entrada del 5 de juliol del 2011, Richard J. Evans (Londres, 1947) és un historiador especialitzat en l'Alemanya contemporània. Des del 1998 és professor d'història moderna a la Universitat de Cambridge, degà de la Facultat d'Història i president del Wolfson College. És l'autor d'una impressionant trilogia formada per The Coming of the Third Reich (La llegada del Tercer Reich), The Third Reich in Power 1933-1939 (El III Reich en el poder) i The Third Reich at War 1939-1945 (El Tercer Reich en la guerra). Totes tres obres, indispensables per entendre un període tan transcendental de la vida alemanya, han estat publicades en castellà per l'editorial Península els anys 2005, 2007 i 2011, respectivament.

L'any 2015 va publicar The Third Reich in History and Memory (El Tercer Reich en la historia y la memoria), publicada en castellà per l'editorial Pasado & Presente. Es tracta d'un recull d'assajos, articles i crítiques de llibres, escrits des del 1999 i estructurats en set grans blocs que van des de la República i el Reich fins la postguerra. S'hi apunten temes tan interessants com la derrota del 1918, la coacció i el consentiment, les armes dels Krupp, nazis i diplomàtics, enginyers de la victòria, els camps d'extermini d'Europa i l'altre horror de la postguerra. Un total de vint-i-cinc articles que suposen un valuós complement a la trilogia anteriorment esmentada.

La nostra concepció de la història nazi ha anat canviant durant els quinze anys que han transcorregut des de la fi del segle XX. Aquest llibre ofereix al lector un informe d'aquesta transformació i un comentari crític al respecte. En aquest període s'han produït diversos canvis rellevants de perspectiva que han conferit forma a les tasques d'investigació i redacció de la història.

El gruix d'aquest volum està ocupat per la rescensió i la crítica de llibres apareguts durant els primers anys del segle XXI. Això és fantàstic ja que ens permet conèixer les idees principals d'una àmplia sèrie de publicacions que, per raons de temps i de disponibilitat, mai hauríem pogut accedir. Malgrat tot, jo no hi he sabut veure massa novetats en les grans idees que fins ara coneixíem d'aquesta època apassionant, tot i l'augment de fonts disponibles que són fruit de l'obertura d'alguns arxius fins fa poc inaccessibles.

Del contingut de l'obra en destacaria el capítol setzè titulat Nazis i diplomàtics que esmenta els treballs de la Comissió Alemanya d'Historiadors on, en un estudi impulsat per avaluar el comportament del Ministeri de l'exterior durant el III Reich, va documentar la greu implicació dels diplomàtics en l'Holocaust. Hom va demostrar que aquest ministeri va constituir una part essencial de la maquinària governamental, subscrivint i ajudant els programes dictats per la ideologia nacionalsocialista, inclosos la persecució i l'extermini dels jueus, quan van caure dintre de la seva àrea competencial. L'informe desmunta rotundament el mite de la insubmissió d'aquest ministeri en el genocidi nazi.
 

Pasolini o la noche de las luciérnagas

Bàsicament ens trobem davant una biografia novel·lada de Pasolini que comença i acaba amb la fugida cap a Roma, que va emprendre amb la seva mare l'any 1950, escapant d'un pare maltractador i d'un entorn asfixiant i opressor. El relat s'alterna amb les vicissituds d'una parella, Donatella i Stefano, obsessionats amb la figura del gran intel·lectual italià, que investiguen l'autoria del crim.

José Mª García López (Ávila, 1945) és un escriptor llicenciat en Filologia Hispànica amb una producció literària centrada especialment en la novel·la i la poesia. Autor d'alguns contes i de versions d'obres clàssiques, també col·labora en publicacions periòdiques.

Pasolini o la noche de las luciérnagas és un repàs exhaustiu a la vida i a l'obra d'aquesta gran icona italiana del segle XX. L'autor ha optat per la novel·la ja que la seva forma de llenguatge li permet expressar noves idees que no solen aparèixer en les biografies més canòniques que, per altra banda, ja són molt abundants. Segons l'autor, posant-ho en boca dels seus protagonistes, l'autoria del crim –tot i que oficialment, 40 anys després, encara no ha estat resolta tot– ha de recaure en els alts dirigents de la Democràcia Cristiana italiana de l'època i en la CIA.

Pier Paolo ha estat preparant-se en els últims mesos per la mort de Guido. Se li ha manifestat en somnis, en vigílies i deliris, però la constatació del fet rebaixa el món a un abisme al que no havia arribat a acostar-s'hi. Vacil·la sobre quan haurà de dir-ho a la seva mare, abans que la notícia es faci pública. No sap si ella pot haver-ho pressentit. Hi dóna moltes voltes i no s'acaba de decidir, fins que es convenç de que aquesta vacil·lació està incrustant el seu dolor o escamotejant-lo d'un mode inepte i mesquí.

La grandiosa personalitat de l'escriptor de Bolònia queda perfectament reflectida en aquestes pàgines que li dedica García López. Pasolini va morir jove, d'una manera ignominiosa, però va viure amb intensitat tots els segons de la seva existència. Però, per sobre de tot, aquest llibre serveix per descobrir-nos un posseïdor d'un talent immens, amb una capacitat de treball extraordinària i amb un cor tan gros que només van poder aturar amb la força bruta de la violència més carronyera. Només el pas del temps posarà a Pasolini al seu lloc i, finalment, la societat el reconeixerà definitivament com un dels més grans intel·lectuals italians del segle XX.
   

El que no et mata et fa més fort

Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.

He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.

Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.

Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.

Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.