Rachel Kushner (Oregon, EUA, 1968) és una escriptora que ha estat finalista dels National Book Awards del 2013 —un dels guardons literaris més importants dels Estats Units— amb Los lanzallamas (The Flamethrowers, 2013), la seva segona novel·la.
Reno és una noia que divideix els seus interessos entre la velocitat i l'art. Li encanta viatjar en moto i participa en curses frenètiques que sol enregistrar fotogràficament. A Nova York s'enamora de l'escultor Sandro Valera, un home molt més gran que ella, descendent d'una rica familia industrial italiana i amb qui anirà de viatge a Itàlia per conèixer la seva familia però un inesperat trencament afectiu la conduirà a Roma on viurà de primera mà la convulsa situació política de la dècada dels setanta, on les Brigades Roges escampen el terror pel país transalpí. Allí coneixerà a Gianni, un activista italià, al qual haurà d'ajudar a l'hora de travessar la frontera.
Cuando volaba por la autopista, a cien millar por hora, no me quedaba otro remedio que pasar por alto ciertas cosas, como el efecto que el viento ejercia en las nubes. No tenía prisa, el tiempo no suponía una presión. Pero la velocidad no tiene por qué ser una cuestión de tiempo.
Vaig arribar a aquest llibre després de llegir algunes crítiques molt entusiastes. La veritat, un cop acabada la lectura, és que la majoria d'elles segueixen considerant-la com una de les obres més importants del 2013. A mi, en canvi, m'ha semblat una novel·la simplement correcta que, fins i tot, en alguns aspectes se m'ha convertit en previsiblement avorrida. L'he acabada per tossuderia lectora però reconeixent que el temps esmerçat en ella potser hauria estat molt més ben aprofitat en altres alternatives. No sempre solem encertar.
L'illa de la infantesa és el títol que s'ha donat a la versió catalana del tercer volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgård (Min Kamp. Tredje bok, 2009). El relat comença l'estiu del 1969 on un joveníssim Karl Ove –de només vuit mesos d'edat— arriba a l'illa de Tromøya i acaba catorze anys més tard quan, amb la seva familia, se'n va a viure a Kristiansand, uns 80 km més a l'oest.
Després de reconèixer que els records dels sis primers anys de la seva vida (1968-1974) són pràcticament inexistents, l'autor dedica totes les pàgines del llibre a evocar una etapa que s'obre l'any que va començar a anar a l'escola i es tanca amb el canvi de domicili tot just quan acabava el setè nivell. El persistent temor per un pare exageradament estricte va marcar una llarga i esplendorosa etapa rica en vivències a l'aire lliure en companyia dels seus amics. La vida escolar, les relacions amb les noies, el descobriment del propi cos i la fascinació per la música van acabar de configurar un entramat calidoscòpic bastant comú amb el de la resta dels mortals.
Mai passa el temps tan de pressa com en la infantesa, mai una hora és tan curta com en la infantesa. Tot és obert, ara corres per aquí, ara per allà, aviat fas una cosa, aviat en fas una altra, i el sol ja s'ha post i et trobes a tu mateix dret en la foscor naixent, amb el temps com una barrera que s'ha abaixat de sobte: oh, no, ¿ja són les nou? Però de la mateixa manera, una hora mai passa tan a poc a poc com en la infantesa. Si desapareix l'obertura, si desapareixen les possibilitats de córrer ara aquí, ara allà, ja sigui en els pensaments com en la realitat física, cada minut es converteix en una barrera, el temps es torna una habitació on està atrapat.
Quan, amb certs dubtes, vaig decidir emprendre la lectura d'aquesta extensa obra de 3.500 pàgines –dividides en sis volums– no tenia clar si seria capaç d'arribar al final. Sabia que es tractava d'una autobiografia d'un home de quaranta anys que havia portat una vida rutinària, com la de milers i milers de persones. Es feia difícil imaginar-se que, amb aquests supòsits, no l'hagués d'abandonar a mig camí. Ara, amb un terç del recorregut realitzat, amb total seguretat sé que acabaré l'obra. És més, ara mateix em disposo a aconseguir el tercer volum dels que s'ha publicat aquí per llegir-me'l d'immediat. Després hauré d'esperar que l'editorial vagi publicant els tres restants. Ho faré amb impaciència.
Com s'esmentava en aquest mateix bloc, en l'entrada del 5 de juliol del 2011, Richard J. Evans (Londres, 1947) és un historiador especialitzat en l'Alemanya contemporània. Des del 1998 és professor d'història moderna a la Universitat de Cambridge, degà de la Facultat d'Història i president del Wolfson College. És l'autor d'una impressionant trilogia formada per The Coming of the Third Reich (La llegada del Tercer Reich), The Third Reich in Power 1933-1939 (El III Reich en el poder) i The Third Reich at War 1939-1945 (El Tercer Reich en la guerra). Totes tres obres, indispensables per entendre un període tan transcendental de la vida alemanya, han estat publicades en castellà per l'editorial Península els anys 2005, 2007 i 2011, respectivament.
L'any 2015 va publicar The Third Reich in History and Memory (El Tercer Reich en la historia y la memoria), publicada en castellà per l'editorial Pasado & Presente. Es tracta d'un recull d'assajos, articles i crítiques de llibres, escrits des del 1999 i estructurats en set grans blocs que van des de la República i el Reich fins la postguerra. S'hi apunten temes tan interessants com la derrota del 1918, la coacció i el consentiment, les armes dels Krupp, nazis i diplomàtics, enginyers de la victòria, els camps d'extermini d'Europa i l'altre horror de la postguerra. Un total de vint-i-cinc articles que suposen un valuós complement a la trilogia anteriorment esmentada.
La nostra concepció de la història nazi ha anat canviant durant els quinze anys que han transcorregut des de la fi del segle XX. Aquest llibre ofereix al lector un informe d'aquesta transformació i un comentari crític al respecte. En aquest període s'han produït diversos canvis rellevants de perspectiva que han conferit forma a les tasques d'investigació i redacció de la història.
El gruix d'aquest volum està ocupat per la rescensió i la crítica de llibres apareguts durant els primers anys del segle XXI. Això és fantàstic ja que ens permet conèixer les idees principals d'una àmplia sèrie de publicacions que, per raons de temps i de disponibilitat, mai hauríem pogut accedir. Malgrat tot, jo no hi he sabut veure massa novetats en les grans idees que fins ara coneixíem d'aquesta època apassionant, tot i l'augment de fonts disponibles que són fruit de l'obertura d'alguns arxius fins fa poc inaccessibles.
Del contingut de l'obra en destacaria el capítol setzè titulat Nazis i diplomàtics que esmenta els treballs de la Comissió Alemanya d'Historiadors on, en un estudi impulsat per avaluar el comportament del Ministeri de l'exterior durant el III Reich, va documentar la greu implicació dels diplomàtics en l'Holocaust. Hom va demostrar que aquest ministeri va constituir una part essencial de la maquinària governamental, subscrivint i ajudant els programes dictats per la ideologia nacionalsocialista, inclosos la persecució i l'extermini dels jueus, quan van caure dintre de la seva àrea competencial. L'informe desmunta rotundament el mite de la insubmissió d'aquest ministeri en el genocidi nazi.
Bàsicament ens trobem davant una biografia novel·lada de Pasolini que comença i acaba amb la fugida cap a Roma, que va emprendre amb la seva mare l'any 1950, escapant d'un pare maltractador i d'un entorn asfixiant i opressor. El relat s'alterna amb les vicissituds d'una parella, Donatella i Stefano, obsessionats amb la figura del gran intel·lectual italià, que investiguen l'autoria del crim.
José Mª García López (Ávila, 1945) és un escriptor llicenciat en Filologia Hispànica amb una producció literària centrada especialment en la novel·la i la poesia. Autor d'alguns contes i de versions d'obres clàssiques, també col·labora en publicacions periòdiques.
Pasolini o la noche de las luciérnagas és un repàs exhaustiu a la vida i a l'obra d'aquesta gran icona italiana del segle XX. L'autor ha optat per la novel·la ja que la seva forma de llenguatge li permet expressar noves idees que no solen aparèixer en les biografies més canòniques que, per altra banda, ja són molt abundants. Segons l'autor, posant-ho en boca dels seus protagonistes, l'autoria del crim –tot i que oficialment, 40 anys després, encara no ha estat resolta tot– ha de recaure en els alts dirigents de la Democràcia Cristiana italiana de l'època i en la CIA.
Pier Paolo ha estat preparant-se en els últims mesos per la mort de Guido. Se li ha manifestat en somnis, en vigílies i deliris, però la constatació del fet rebaixa el món a un abisme al que no havia arribat a acostar-s'hi. Vacil·la sobre quan haurà de dir-ho a la seva mare, abans que la notícia es faci pública. No sap si ella pot haver-ho pressentit. Hi dóna moltes voltes i no s'acaba de decidir, fins que es convenç de que aquesta vacil·lació està incrustant el seu dolor o escamotejant-lo d'un mode inepte i mesquí.
La grandiosa personalitat de l'escriptor de Bolònia queda perfectament reflectida en aquestes pàgines que li dedica García López. Pasolini va morir jove, d'una manera ignominiosa, però va viure amb intensitat tots els segons de la seva existència. Però, per sobre de tot, aquest llibre serveix per descobrir-nos un posseïdor d'un talent immens, amb una capacitat de treball extraordinària i amb un cor tan gros que només van poder aturar amb la força bruta de la violència més carronyera. Només el pas del temps posarà a Pasolini al seu lloc i, finalment, la societat el reconeixerà definitivament com un dels més grans intel·lectuals italians del segle XX.
Sis anys més tard podem reprendre la lectura de la saga Millennium que la dissortada mort de Stieg Larsson va deixar interrompuda. Ara, i després de múltiples polèmiques, els hereus del creador –el seu pare Erland i el seu germà Joakim– han autoritzat, a l'escriptor David Lagercrantz, la quarta entrega que porta per títol El que no et mata et fa més fort.
He de reconèixer que, com molta gent, em va molestar saber que continuarien les aventures de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander un cop desaparegut l'escriptor suec. Però, després de sortir al carrer el quart volum, tota la crítica es va posar d'acord en lloar la feina de Lagercrantz, qualificant-lo de digne successor de Larsson. Aquesta unanimitat em va decidir a tornar a llegir les aventures d'aquests carismàtics personatges de la literatura escandinava.
Frans Balder, un expert en intel·ligència artificial, es vol posar en contacte amb Mikael Blomkvist per revelar-li una informació confidencial sobre els serveis secrets dels EUA. Just quan arriba a casa del professor, aquest és assassinat en presència del seu fill autista August. Conscient del perill que envolta al nen, testimoni directe del crim, Blomkvist demanarà ajut a Lisbeth Salander per protegir-lo i, al mateix temps, desemmascarar als criminals.
Però aleshores —va seguir explicant en Holger Palmgren—, va recordar una frase que el pare havia escrit en alemany en un paperet a la cuina: 'Was mich nicht umbringt, macht mich stärker'. «El que no em mata em fa més fort». En aquell temps no significava res per a la Lisbeth. Però va comprendre que la frase era important per al seu pare i va provar de fer-la servir. Però tampoc va funcionar. Era massa llarga, i llavors va provar amb Nietzsche, l'autor de la citació. I de sobte era a dins de l'ordinador i un món nou i secret se li obria al davant.
Suposo que les valoracions entusiastes que ha rebut aquesta obra són degudes a la superació del temor que tenien alguns crítics davant el fet poc freqüent de continuar una tasca d'un autor prematurament desaparegut. Els que pensaven en la catàstrofe van poder respirar alleugerits al veure que Lagercrantz se n'havia sortit molt bé, potser per això es van passar de frenada. Honestament, penso que es tracta d'una bona novel·la que es llegeix amb fruició però no hi he sabut trobar aquella màgia que desprenien les tres obres precedents; potser perquè ja han passat sis anys i el fenomen Millennium s'ha explotat a bastament (llibres, pel·lícules, sèries...) o potser perquè l'ombra allargada de l'absència de Stieg Larsson segueix envaint el subconscient del lector. Un bon llibre i punt.
Jordi Nopca (Barcelona, 1983) és escriptor i periodista. Ha publicat dues obres: El talent (2012) i Puja a casa (2015). Amb aquesta darrera va guanyar el premi Documenta. Abans ja havia estat distingit amb el II Memorial Pere Rodeja pels seus treballs periodístics.
Puja a casa és un recull de deu contes ambientats en la Barcelona contemporània, la majoria dels quals estan centrats en el món de la parella. Un món ja difícil de per si que ara, amb l'assot de la crisi, ens obliga a traçar un itinerari extremadament perillosa.
Els protagonistes d'aquests episodis són d'allò més variat: una llicenciada que fa de dependenta en unes galeries comercials, un perruquer de gossos, un escriptor, una parella de mitjana edat sense estabilitat laboral, un home abandonat, un noi i una noia a punt d'iniciar una relació, una parella viatgera, una parella resignada, una parella d'origen xinès i un noi amb un pare que vol aprendre a tocar el saxo. Totes elles conformaran un ampli mostrari dels diferents tipus de relacions sentimentals que lluiten per sobreviure en un entorn cada vegada més hostil. Tot enfocat des d'un punt de vista raonablement melodramàtic, sense oblidar-se d'algunes pinzellades humorístiques i escatològiques.
El moment d'intimitat és total: als lavabos de Casa Àsia només hi queda la Marina i ell. Acaben de veure 'Ba xing bao xi', una esbojarrada comèdia de Johnnie To. La Marina estudia primer de biologia. Ell ha començat informàtica. Són amics des de fa dos anys i ben aviat debutaran a l'intrigant món de la parella. En Joan està segur que vol sortir amb la noia: s'acaba de decidir en aquell precís moment, després d'escoltar la primer flatulència arrogant i estrident de la seva estimada Marina; segons després, aquesta és acompanyada de la capbussada rotunda d'un excrement que imagina de dimensions considerables.
Després dels excel·lents reculls de contes d'en Quim Monzó i d'en Sergi Pàmies, Jordi Nopca s'incorpora, deixant empremta, a l'univers dels relats curts en català. Serà un autor a seguir.
Amb Combray començo la lectura de A la recerca del temps perdut, una de les majors obres de la història de la literatura universal. És un compendi format per set novel·les que va escriure Marcel Proust entre els anys 1908 i 1922. He triat la versió publicada per Viena Edicions ja que compta amb una acurada traducció de Josep Maria Pintó que, sense apartar-se de l'estil genuïnament proustià, aposta per un llenguatge modern i planer que ens permet accedir a l'obra d'una manera més accessible. Combray és la primera part del primer volum de la col·lecció, Pel cantó de Swann, que aquesta editorial ha dividit en dos llibres: el que ens ocupa i Un amor de Swann.
L'empresa és àrdua, el total supera les 3.500 pàgines i el contingut és molt exigent. No es tracta precisament de literatura evasiva, ans al contrari, ens trobem davant d'una obra que només podrem gaudir íntegrament si som capaços de seguir-la amb concentració plena. Qualsevol distracció, per petita que sigui, ens obligarà a retrocedir i reiniciar els paràgrafs desatesos. L'única estratègia plausible consisteix en una lectura lenta, pausada i reflexiva que també es veurà condicionada per l'aparició progressiva dels volums que, hores d'ara, encara manquen per editar.
Combray és el nom fictici d'una petita localitat francesa on, de petit, Marcel Proust hi havia passat les vacances d'estiu. La novel·la, que comença amb una meravellosa descripció del procés d'ensonyament, se centra bàsicament en descriure les vivències del protagonista en un indret que la seva memòria ha magnificat d'una manera idíl·lica. És precisament en aquest volum on podem trobar el famós episodi de la magdalena.
I tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
Amb aquest primer volum també ens hem introduït en el món de la sintaxi proustiana que es caracteritza per unes frases llarguíssimes, amb subordinades dins de subordinades i amb subjectes que hem d'anar a buscar unes quantes línies més amunt. També s'observa un vocabulari potent però perfectament intel·ligible, amb una reproducció més real del parlar col·loquial que no pas el generat amb la tècnica més estesa de les frases curtes, les quals –analitzant-les de prop– ens resulten molt menys espontànies.
Això només és l'aperitiu. Tindré temps per anar comentant aquest univers proustià que ha captivat i enamorat a tanta gent. Conscient de la dificultat, m'esforçaré per anar recorrent aquest llarg camí, amb lentitud però amb constància. Us ho explicaré.
Tot i que les considerava estranyes i no tenia massa pressa per veure-les traduïdes, finalment ha aparegut en llengua catalana el llibre que aplega les dues primeres novel·les que va escriure Haruki Murakami els anys 1979 i 1980 i que, juntament amb A Wild Sheep Chase (1982), componen l'anomenada Trilogia del Rata, protagonitzada per un narrador sense nom i el seu amic El Rata. El propi autor també les bateja com les novel·les de la taula de cuina perquè quan plegava de la feia al bar, ben entrada la nit, s'asseia a la taula de la cuina i es posava a escriure fins a la matinada doncs aquestes eren les úniques hores que tenia lliures.
Escolta la cançó del vent exposa les vivències d'un estudiant que passa les vacances d'estiu a la seva ciutat natal amb el seu amic El Rata, el bàrman del Jay's Bar i una noia, dependenta d'una botiga de discos, que només té quatre dits.
A Pinball 1973 hi surten els mateixos protagonistes però ara estan acompanyats per altres secundaris, com les dues bessones que viuen amb el narrador, l'amant d'El Rata i un professor expert en el món de les maquinetes de pinball.
Hi havia moltíssimes màquines de pinball. Setanta-vuit, per ser exactes. Les vaig comptar uns quants cops amb calma. Setanta-vuit, no hi havia dubte. Estaven totes col·locades mirant cap a la mateixa direcció, en vuit fileres que arribaven fins a la paret del fons. Les fileres eren perfectes, com si seguissin unes línies traçades amb guix a terra. Les màquines estaven immòbils, com mosques atrapades en resina acrílica. No es movia res. Setanta-vuit cadàvers i setanta-vuit silencis. Em vaig moure instintivament. Si no ho hagués fet, potser m'hauria convertit en una més d'aquella colla de gàrgoles.
Ens trobem davant els orígens d'un gran autor que, malgrat les carències de qualsevol procés iniciàtic, ja comença a mostrar-nos aquell realisme màgic que, amb el pas del temps, s'anirà convertint en la seva empremta més personal.
A banda dels dos relats curts que conformen el gruix del llibre, destacaria el pròleg del propi Murakami que ens explica els seus inicis en el món de l'escriptura i ens descobreix algunes tècniques que utilitzava per aconseguir un estil propi.
Cinc anys després de Llibertat, la seva aclamada quarta novel·la, torna Jonathan Franzen amb una altra obra d'extraordinària factura: Puresa (Purity). Des de la primera pàgina hom s'adona de la consistència d'un relat, minuciosament construït amb una solidesa impactant. Una tensió argumental perfectament esmicolada a través d'una prosa exuberant que abasta tota mena de registres que va alternant amb harmoniosa naturalitat. Per alguns, Franzen és un dels millors escriptors nord-americans vius. Potser tenen raó.
Purity 'Pip' Tyler és una noia disposada a descobrir qui és el seu pare. Filla d'una dona sentimentalment inestable, seguirà totes les pistes que pugui per assolir el seu objectiu, coneixent personatges molt peculiars que resultaran decisius en la seva recerca. Com el carismàtic Andreas Wolf, líder del Projecte Sunlight, que –a l'estil Julian Assange & WikiLeaks– es dedica a filtrar notícies sensibles als mitjans de comunicació.
Tampoc és que hi pensés gaire. El meu cap era una ràdio on l'Anabel sonava en totes les emissores. Al món no hi havia cap revista on no l'hauria assenyalada i hauria dit: aquesta. A la llengua no hi havia paraules que m'aturessin tan bruscament el cor com un «Ha trucat l'Anabel» al tauler de missatges del despatx. (Mai «Ha trucat l'Annabelle». Era vanitosa pel que fa al seu nom i el lletrejava a qualsevol que agafés el missatge).
Amb Puresa (Purity) l'autor es torna a convertir en un notari de la societat en què vivim. Hi desenrotlla tots els temes que més ens afecten: les relacions personals i familiars, el sexe, la parella, la política, la digitalitat, els secrets, la consciència... i ho fa enfilant una història senzilla, i alhora complexa, que podem anar seguint amb un interès creixent. Hi ajuda l'excel·lent disseny dels personatges que, amb la seva singularitat, hi aporten un valor afegit.
Si Llibertat va suposar per a molts un valuós descobriment d'un autor que desconeixíem, aquesta obra en suposa la consolidació definitiva. Però no feia falta perquè mitjançant assajos, reportatges periodístics, discursos... ja havíem comprovat que Jonathan Franzen és un escriptor tocat per la vareta màgica de l'excel·lència.
Alguna vegada, des d'aquestes mateixes pàgines, ens hem preguntat com arriben els llibres a les nostres mans. Més ben dit, com triem una determinada lectura quan l'oferta que ens envolta és gairebé infinita. En molts casos una circumstància fortuïta ens fa decidir per un títol concret que passa per davant d'una extensa llista d'espera que, amb revisions incloses, havíem pactat amb nosaltres mateixos des de temps pretèrits
Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.
D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.
El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.
Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.
