Alguna vegada, des d'aquestes mateixes pàgines, ens hem preguntat com arriben els llibres a les nostres mans. Més ben dit, com triem una determinada lectura quan l'oferta que ens envolta és gairebé infinita. En molts casos una circumstància fortuïta ens fa decidir per un títol concret que passa per davant d'una extensa llista d'espera que, amb revisions incloses, havíem pactat amb nosaltres mateixos des de temps pretèrits
Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.
D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.
El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.
Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.
Dins el cicle de xerrades que organitza l'ANC d'Artés, el dia 10 de juliol del 2015 vam poder escoltar a Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, que va presentar-nos el seu llibre Desclassificat: 9-N. Durant el col·loqui els assistents també van mostrar molt interès en conèixer la seva opinió davant la transcendental jornada electoral del 27-S i del procés constituent que se n'ha de derivar.
Vicent Partal va posar molt èmfasi en la importància del 9-N tot i que, des d'alguns sectors, repetidament s'ha menystingut. Per ell va suposar un autèntic acte de desobediència envers l''Estat que mitjançant el Tribunal Constitucional l'havia prohibit dues vegades gairebé consecutives. Més de dos milions de persones van exercir el seu vot enmig d'una diada il·lusionant, lúdica, pacífica, amable i reivindicativa.
El llibre és la crònica secreta d'una votació revolucionària. Comença el dia 12 de desembre del 2013 quan representants del Govern i dels partits proconsulta anuncien l'acord sobre la data i la pregunta del referèndum del 9-N. A partir d'aquí van començar onze mesos frenètics que van culminar amb la històrica diada que dóna títol al llibre. Vicent Partal ens els explica amb tota mena de detalls que serveixen per enriquir una apassionant lectura i descobreixen els episodis més significatius d'aquesta part del procés.
El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l'estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l'impossible» per evitar «la presència de les urnes als carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.
La setmana del 27-S era una bona ocasió per llegir aquest llibre. Sobretot pel seu contingut curós però optimista i, també, per comprendre com l'afirmació de l'autor sobre la transcendència del 9-N estava plenament fonamentada.
La segona part de la Saga de Dublín comença a finals del segle XVI i acaba a principis del segle XX, és a dir, la part més recent i –per a mi– més interessant de la història irlandesa és ignorada per l'autor que només es refereix breument al transcendental alçament del 1916 a través d'unes poques pàgines que dediquen més atenció a la ficció que a la pròpia realitat.
De totes maneres, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening, 2006) esmenta un grapat d'importantíssims fets històrics com la Reforma i la Contrareforma, l'arribada al poder i la campanya d'Irlanda d'Oliver Cromwell, l'inici del domini hegemònic dels protestants sobre els catòlics, la influència de la Revolució Francesa, la crisi de la patata, la gran fam irlandesa, l'aparició del Sinn Féin i la sublevació del 1916. Episodis que emmarquen l'argument de l'obra basat en la vida de diverses famílies al llarg d'uns quants segles d'història i que ja havíem conegut i seguit al primer volum de la saga d'Edward Rutherfurd.
La major part dels irlandesos estaven a la vora de la inanició, cert, i el nombre de persones afeblides que morien de malaltia augmentava. S'havien plantat tan poques patates que: tot i que haguessin escapat a la plaga, no eren suficients per alimentar els pobres que depenien d'ella. I cada vegada més grangers i petits parcers es veien obligats a deixar les seves terres, quedant reduïts a un estat de desesperada indigència. Irlanda havia caigut en un estat de completa prostració. No obstant això, la fam va concloure. I com es va aconseguir això tan meravellós? De la manera més simple possible. Es va declarar, per llei que la fam ja no existia. No podia ser d'altra manera, ja que els 'whigs' afrontaven unes eleccions generals.
L'obra segueix la mecànica de la primera part i els descendents dels personatges anteriors ara són els protagonistes de la nova trama argumental que, al meu entendre, massa vegades es converteix en insubstancial, previsible i reiterativa. Una de les grans errades consisteix en aturar el relat a començaments del segle XX oblidant-se dels esdeveniments transcendentals que es van succeir durant la resta del segle. Potser la meva decepció és deguda a que vaig gaudir molt més llegint la primera part la qual va afavorir unes expectatives que ara no s'han vist assolides.
Edward Rutherfurd (Salisbury, UK, 1948) és el pseudònim de l'escriptor Francis Edward Wintle especialitzat en novel·les històriques. L'any 1984 va publicar la seva primera obra, Sarum, que resumeix deu mil anys d'història anglesa. Curiosament, quatre anys després d'haver aparegut, es convertí en un gran èxit internacional i va aparèixer durant 23 setmanes a les llistes dels best-sellers del New York Times. L'any 2004 es va editar la primera part de l'anomenada Saga de Dublín amb el títol de Prínceps d'Irlanda (Doublin: Foundation) i dos anys més tard es va completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening).
Prínceps d'Irlanda recull els episodis fonamentals de la història d'aquest país, des de l'època precristiana fins el segle XVI. Comença amb els primitius reis irlandesos, continua amb l'evangelització de Sant Patrici, la invasió dels víkings, la fundació de Dublín, el domini anglès iniciat el 1167 i acaba amb els conflictes constants amb Enric VIII, el despietat monarca anglès.
La invasió que havia de causar vuit segles de patiment a Irlanda va començar un assolellat dia de tardor de l'any de nostre senyor de 1167, en què tres vaixells van arribar al petit port meridional de Wexford.
No obstant això, si algú els hagués dit als dos joves, que amb tanta impaciència van desembarcar junts, que formaven part d'una conquesta anglesa de la illa, s'haurien endut una gran sorpresa, ja que un d'ells era un sacerdot que tornava a casa, i el seu amic, tot i que devia obediència al rei d'Anglaterra, mai s'hauria considerat anglès. Quant a l'objectiu de la missió, els soldats havien anat allà com a convidats, capitanejats per un rei irlandès.
Explicar història barrejant ficció i realitat és una tècnica que resulta molt eficaç. No fa gaire que ja ho vam comprovar a The Century, l'exitosa trilogia de Ken Follett, que repassava tot el segle XX a escala mundial. Edward Rutherfurd, també d'una manera planera, construeix una sèrie de relats entrellaçats en el temps i en l'espai, que ens permeten endinsar-nos en l'evolució històrica d'Irlanda. D'una manera lúdica ens anem immergint en els conflictes familiars d'unes generacions que es veuen notòriament condicionades per les alternatives sociopolítiques del país. Es tracta, sens dubte, d'una lectura altament recomanable que s'ha de completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda que, per a mi, és la més interessant.
Sembla que els estius siguin
propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir
al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras.
Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la
primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un
ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de
Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames
argumentals.
L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble
nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera
etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança
entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben
amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.
Li
han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per
tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li
ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement
consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una
línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi
hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol
l’abraci només vol dir que aquest
ordre encara continua existint.
L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una
crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el
sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre,
i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va
popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no
trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del
llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.
Fa poc més d'un any que vaig llegir Ulisses, l'obra cabdal de James Joyce. Reconec que va ser una lectura exigent, amb moments de plaer i de patiment. Vaig haver de fixar l'atenció permanentment, sense oblits ni defallences, cercant ajuts externs i utilitzant la relectura amb assiduïtat. D'entrada, me'n vaig sortir però estic convençut que encara em queda molt per digerir i que serà necessari tornar-hi a mitjà o llarg termini. Les bones lectures són aquelles que deixen pòsit i Ulisses, com en la seva època Moby Dick, s'ha convertit en referent d'una admirable complexitat que el pas del temps ha transformat en una deliciosa remembrança literària.
Calia tornar a James Joyce però ara a través d'una sèrie de quinze relats més accesibles aplegats sota el títol de Dublinesos (Dubliners, 1914). Són breus narracions de diferents aspectes de la vida quotidiana de la classe mitjana del Dublín de començaments del segle XX, en plena efervescència independentista. Amb el cicle de la vida com a eix central, els relats inicials són protagonitzats per nens, els següents per adolescents i després per adults. El quinzè i darrer capítol va més enllà i es titula, precisament, Els morts.
Es
va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada
que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i
misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de
què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música
llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre
blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos
de la faldilla farien ressaltar els clars. Música
llunyana, posaria per títol al quadre, si fos un pintor.
He notat que molts episodis acaben d'una manera sobtada, sense una conclusió formal a la qual estem acostumats però –segons els experts– l'obra s'ha de valorar en conjunt, doncs cada secció forma part d'un tot que no es pot interpretar de manera individualitzada. Menció a part pel darrer relat, Els morts, que John Huston va portar al cinema l'any 1987 i que va ser protagonitzat per la seva filla Anjelica.
No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena.
El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.
El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.
La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.
L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.
Em va agradar tant Un otoño romano de Javier Reverte que no he pogut evitar triar una nova lectura del mateix autor amb poques setmanes de diferència. Més a més, aquesta vegada el dedica a un dels meus països preferits, Irlanda.
Canta Irlanda havia d'haver sorgit d'un viatge que hi va fer l'autor l'any 2004 però que, per diverses circumstàncies, no va reeixir. Vuit anys més tard, el 2012, Javier Reverte va tornar a la illa maragda, es va instal·lar a Westport i va començar a passar en net els quaderns de notes que havia pres anys enrere.
Ens trobem davant d'un esplèndid llibre de viatges elaborat amb absolut mestratge. L'estimació que sent l'autor pel país i la seva gent es fa evident en cadascuna de les frases que conformen la dotzena de capítols i que arriben al lector amb una potència extraordinària.
Hoy ya me aburren mucho las piedras, mi verdadero placer está en
viajar para luego escribir. Me gusta viajar con los mitos en la cabeza,
ya sean literarios, cinematográficos o musicales… Conrad está asociado
al Congo, Joyce a Dublín. El origen de este libro es fundamentalmente
literario y musical, de ahí el título. Irlanda es un país muy
relacionado con la música, donde la gente se reúne en los bares para
tocar y compartir la alegría de cantar. De hecho, en la bandera de
Irlanda no hay ni escudos ni animales; solo hay una lira, algo coherente
con su identidad musical. Quería recuperar los mitos del alma irlandesa
que enriquecen su literatura y su música.
Gran part del llibre està dedicat a difondre la vida dels gran herois irlandesos com els escriptors James Joyce, Samuel Beckett, Williams Yeats, Jonathan Swift, Oscar Wilde i George Bernard Shaw i els personatges immortalitzats per les cançons populars, com Wild Rover, Molly Mallone, Jack Duggan, Ned Kelly, Danny Boy, la Spanish Lady o Peggy Gordon. També fa esment a la terrible trajectòria històrica que va haver de sofrir aquest país sota el jou anglès i que, finalment, fou capaç d'alliberar-se'n a principis del segle XX. Els tristos episodis coneguts com la Gran Fam Irlandesa (1845-49), l'Alçament de Pasqua del 1916 i la Guerra d'Indepèndencia (1919-21) també es troben ben reflectits juntament amb els patriotes que els van protagonitzar.
El paisatge irlandès, la cultura cèltica i les costums d'un poble entranyable venen a posar el contrapunt a un relat que desprèn admiració per tots els seus porus. Un gran poble que és feliç reunint-se als pubs i cantant totes aquelles cançons que conformen la seva pròpia identitat. D'aquí el títol del llibre.
De David Trueba no n'havia llegit cap novel·la però sí que havia vist alguna de les seves pel·lícules com La buena vida (1996), Soldados de Salamina (2002) i, més recentment, Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Reconec que el seu cinema no em desagradava però tampoc m'entusiasmava especialment. Ara bé, sempre ha estat un personatge mediàtic que ha fet bandera del seu esperit progressista i tolerant. La seva relació amb Ariadna Gil i la manifesta amistat amb Pep Guardiola l'han convertit per molts en un madrileny amic de Catalunya, rara avis en els temps que corren.
Blitz (2015) és una novel·la molt curta, es llegeix en un parell de dies, que comença amb un fulminant SMS que capgira radicalment la vida del nostre protagonista, Beto Sanz. Des de Munich, indret on s'ha desplaçat per assistir a un congrés, haurà d'entomar el revés sentimental i superar la desesperació més aguda. Només podrà comptar amb el suport d'Helga, una dona de seixanta anys, que treballa com a voluntària en l'esmentat certamen. Entre ambdós s'establirà una sorprenent relació impròpia dels convencionalismes més mundans.
Era delicada y agradable, hubiera dicho que era de pelo de camello si supiera diferenciarlo de cualquier otro tejido; no era, seguro, una imitación china de baja calidad. Me acerqué a ella y nos juntamos los dos bajo el cobertor. Cada uno agarraba un extremo de la manta con su puño, apretado contra el pecho. Las dos manos quedaban juntas, rozándose. A esta cala los alemanes la llamamos Blitz. Relámpago.
Sense massa pretensions, David Trueba ens ofereix un relat estrictament contemporani però impregnat amb els grans dubtes, sofriments i contradiccions que han caracteritzat a les relacions humanes des de temps immemorials. Una història que vol anar més enllà dels tòpics però que, al meu entendre, li falta contundència.
Recentment vam quedar meravellats amb la pel·lícula La grande bellezza (2013) de Paolo Sorrentino. Ara hi tornem amb el llibre Un otoño romano (2014) de Javier Reverte. Dues formes diferents de proclamar una declaració d'amor incondicional a Roma, la ciutat eterna.
Javier Reverte (Madrid, 1944) és un escriptor que va tenir la sort de ser convidat a passar tres mesos a la capital italiana per part de la Real Academia Española a Roma. Es va allotjar a la seu social d'aquesta institució, al turó del Gianicolo, al costat de l'església de San Pietro in Montorio, des d'on podia gaudir d'unes vistes privilegiades. Cada matí sortia del seu allotjament sense cap idea preconcebuda i es deixava portar simplement per la intuició. Com que Roma és gairebé un museu a l'aire lliure no havia de caminar gaire per admirar la bellesa, la qual podia trobar a qualsevol indret.
El relat, escrit en forma de dietari, està dotat d'un ritme pausat i serè que s'adiu perfectament amb les sensacions que vol descriure. La descripció de la ciutat i els seus monuments es barreja amb la quotidianitat de la vida romana presidida pel caos circulatori i per la invasió del turisme a gran escala. També hi ha temps per la gastronomia amb un bon llistat de trattories de primera qualitat que ofereixen els fantàstics plats de temporada.
En fin, aunque exista un fondo de verdad, no creo que sea para tanto, con permiso del gran Charles Dickens. No hay lugar en el mundo fuera de Roma en el que, en una sencilla iglesia, pueda uno encontrarse un fresco de Rafael, o una escultura de Miguel Ángel, o un cuadro de Caravaggio, y en donde no se les confiera más importancia que a cualquier otra obra de autores menores expuesta en cualquier otra capilla.
El text també està farcit de citacions d'altres autors fascinats per Roma. L'autor destaca Stendhal (Promenades dans Rome, 1829) i Giuseppe Gioachino Belli autor d'una gran quantitat de sonets satírics que van arribar a ser molt populars. En una entrevista Javier Reverte manifestava que el seu indret favorit de Roma és el Panteó d'Agripa on es troba enterrat Rafael amb l'epitafi més bonic del món: Aquesta és la tomba de Rafael que, en vida, va fer que la mare natura
tingués por a ser vençuda per ell i, a la seva mort, que també tingués
por de morir.
