El Doctor Claudi i la Fàbrica Nova

El mes de desembre del 2014 la revista local L’Artesenc, amb més de vint-i-set anys d’història, va estrenar el seu propi lloc web. L’objectiu era facilitar a tothom l’extensa hemeroteca que havia anat formant durant aquest llarg quart de segle. Però l’ambició no acabava aquí ja que, al mateix temps, hom volia recuperar i posar a l’abast dels lectors totes aquelles altres publicacions artesenques aparegudes al segle XX, és a dir: El Dos de Janer (1918), Pàtria Nova (1920), Gavarresa (1932), Vincit (1961), Veremall (1976) i Tot d’aquí (1985).

Gràcies a aquesta iniciativa hem pogut gaudir íntegrament dels cinc primers exemplars de la revista més antiga, El Dos de Janer, que feia de portaveu dels partidaris de la Revolta dels Burots i que va veure la llum per primera vegada el dia 1 de gener del 1918, exactament un any després del transcendental avalot artesenc. Ja en el primer exemplar s’hi troba un interesantíssim article del doctor Claudi Sala que lloa la capacitat de resistència i de reacció del poble davant d’uns fets tan humiliants com els acabats de viure.

Claudi Sala i Pons (Artés, 1868-1943) es doctorà en Medicina i Cirurgia i en Farmàcia. Obtingué les llicenciatures en Filosofia i Lletres, Ciències Naturals i Dret. Fou ajudant de la càtedra de Santiago Ramón y Cajal amb qui publicà diversos treballs sobre el sistema nerviós dels batracis. Fins l’any 1916 va viure a Madrid on hi desenvolupà diversos càrrecs docents, més tard residí a Barcelona on continuà exercint la docència i la recerca. Va passar temporades a Artés on li sobrevingué la mort el dia 24 d’abril del 1943. Se’l considera com l’inspirador i el dirigent polític de la Revolta dels Burots del 1917.

Amb el títol de La Fàbrica nova el doctor Claudi Sala publica al número 1 de la revista El Dos de Janer un apassionat article que escriu per retre homenatge a tot un poble que ha estat capaç de superar una dramàtica conjuntura i s’ha assegurat un futur més esperançador. Amb un redactat impecable, encara no adaptat a la normativa que Pompeu Fabra –en aquells precisos moments– estava acabant d’enllestir, tot el text destil·la una prosa poètica que l’embelleix substancialment. El començament és espectacular: En el barrí mes nou i rialler de la Vila d'Artés, en un dels punts en que l’aire i el sol hi abocan rius de salut i vida, s'ha aixecat, com per art de bruixeria, en lo curt espai de sis mesos, un edifici que amb sos amples portals i finestres, des de fora, mes sembla destinat a museu, biblioteca, teatre..., tot menys al ver objecte per que ha sigut construït. Curiosament, gairebé un segle més tard, l’edifici alberga una biblioteca, una gran sala d’actes on també s’hi representen obres de teatre –per cert, batejada amb el nom de Sala Dos de Gener– i diversos equipaments més. El to profètic de l’autor es converteix, per sorpresa dels lectors moderns, en una diàfana demostració de clarividència.

L’orgull del veïnat per la feina ben feta queda fidelment retratat en aquest paràgraf: Si aneu a Artés i demaneu quin edifici es aquell, vos respondran: «La Fàbrica nova…». Emprò si sentiu parlarne a dos fills del poble, veureu que entre ells l’anomenan «la nostre fàbrica». Una gran gesta bastida no només amb diners sinó amb un troçet de l’ànima, amb una santa aliança per la conquista de la justicia i la llibertat. Més endavant el doctor Claudi celebra la resposta pacífica davant un atac tan descomunal –el locaut o tancament patronal de Can Berenguer– que va provocar que set o vuit-centes persones haguessin d’abandonar Artés per trobar feina; aquelles persones que estigueren a un pas de cometre les mes temudes represàlies, varen obeir unànims a la veu que’ls predicà serenitat i calma. Finalment, amb certa dosi de quixotisme, es va concebre un pla que semblava irrealitzable: erigir una fàbrica nova.

L’article qualifica com a miracle que, en menys de mitj any, estiga a punt de rutllar una fàbrica de teixits que és l’admiració de tothom i que, pagat sempre al contat l’import de terrenos, maquinaria i edifici, no estant ni de molt agotades les quantitats aportades per los vehins d’Artés. Compara la fàbrica a una església-refugi de l’edat mitjana on el poble pot arrecerar-se dels cacics, aquesta nova espècie de botxins moderns. Els artesencs n’estan tan satisfets de la fàbrica nova que els diumenges s’hi passen hores i hores mirant-se-la i només se’n tornen a casa quan lo rellotje i’l seu estómac els hi diu per milésima vegada que’s hora de dinar. 

El text acaba amb una crida a la constància i a la fermesa per consolidar la gran victòria assolida. Un llegat que les generacions venidores podran assaborir amb complaença al recordar el sacrifici heroic amb que varem aixecarla, i sobre tot, al pensar que a ella han d’agrahir son benestar i llivertat, clamaràn del fons de son cor: ¡benehits sían!. 

A la mateixa revista, al costat de «La Fàbrica nova» es va publicar «Als pagesos d’Artés», un poema del propi doctor Claudi que enaltia l’esforç i la bravesa dels pagesos que, de fet, es van convertir en l’únic suport vàlid per gran part de la població que el locaut havia deixat sense recursos per poder subsistir: Los puntals mes ferms siguereu / Los soldats jamai vençuts. Una altra mostra del talent i del nivell intel·lectual de l’autor que era capaç d’afrontar amb solvència qualsevol gènere literari.

Podeu llegir íntegrament l’esmentat article, i la poesia que l’acompanya, a L’Artesenc online, www.lartesenc.cat, a la secció revistes històriques d’Artés. 

Aquest text va ser publicat al programa oficial de la 55a Fira d'Artés (11/12-04-2015).
    

The Horror! The Horror!

És la tercera lectura induïda per una pel·lícula de referència: Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979). La ressenya de les dues precedents les podeu trobar en aquest mateix bloc: El cor de les tenebres de Joseph Conrad (08-09-12) i Notes a Apocalypse Now d'Eleanor Coppola (19-10-13). La primera d'elles es referia al text original sobre el qual es basava la història, canviant de localització, el Congo per Vietnam i la segona era una crònica de l'accidentat rodatge des dels ulls de l'esposa del director.

The Horror! The Horror! Variaciones sobre Apocalypse Now, obra del professor Vicente Domínguez (Avilés, 1963), és un estudi de la societat americana a cavall de les dècades dels seixanta i dels setanta del segle passat. L'autor esmicola en profunditat la pel·lícula de Coppola, interpretant i contextualitzant molts elements que solen passar desapercebuts. Un treball minuciós, exhaustiu, acompanyat d'un gran desplegament de dades i referències que conformen una prova fefaent de la vastíssima erudició de l'autor. Des de la descripció de l'Apocalipsi que fa D.H. Lawrence fins la cançó de Jim Morrison amb que comença el relat, passant per la mitologia grega, les gires bèl·liques de Playboy i Bob Hope per Vietnam, la cultura àcida, el colonialisme, el napalm, els lobbys industrials, la lluita pels drets civils i molts altres aspectes que serveixen per arrodonir una àmplia panoràmica d'un país en crisi que comença a replantejar-se seriosament el seu futur.

La terminal d'abastament i logística de la 410th Transportation Company a Hau Phat és un indret estrany: al mig de la selva vietnamita i d'una guerra sense final que, a les acaballes del 69 i començaments del 70, estava dessagnant al país a milers de quilòmetres dels Estats Units –malgrat que sense comparació possible, va dessagnar molt més al Vietnam, evidentment–, apareixen els pòsters psicodèlics de l'escena musical del cor contracultural, ja sense pulsacions, del 67 a Amèrica, com si fos el cadàver d'un ofegat que ha reflotat inflat i lívid a milers de milles sobre el corrent absorbent del Nung.

Reconeixent les poderoses virtuts que l'envolten, alguns el consideren un dels millors llibres de cinema del 2014, i després d'haver-hi arribat per una crítica una mica imprecisa, he acabat la lectura amb una sensació agredolça doncs el que jo buscava era més la dissecció de la pròpia pel·lícula que no pas la de l'època que comprèn. De totes maneres, cal saludar una obra tan escrupolosa i afirmar que alguns passatges ens il·luminen, dotant-nos de la claror necessària per penetrar en el món de les tenebres que, amb notable coherència, representa el coronel Kurtz. Això sí, cal tenir a prop la pel·licula per poder gaudir-la plenament amb les documentades indicacions del professor Domínguez.

El impostor

Modes, mimetismes o –simplement– casualitats, envaeixen periòdicament el món artístic sorprenent al públic delerós d’assaborir noves propostes creatives. Recordo que a finals dels vuitanta es van estrenar, gairebé alhora, dues pel·lícules basades en la mateixa novel·la: Les amistats perilloses (1988) de Stephen Frears i Valmont (1989) de Milos Forman. Dos anys més tard va passar el mateix amb Robin Hood (1991) de John Irvin i Robin Hood: Príncep dels lladres (1991) de Kevin Reynolds. En el camp literari, aquest fenòmen s’ha tornat a repetir recentment, tot i que aquesta vegada les semblances no deriven d’una obra mare sinó d’una mateixa temàtica: la usurpació de la personalitat. Parlem de En la pell de l’altre (2014) de Maria Barbal i El impostor (2014) de Javier Cercas.

Javier Cercas (Ibahernando, Cáceres, 1962) és un escriptor que es va donar a conèixer amb la novel·la Soldados de Salamina (2001), traduïda a més de vint idiomes. L’any 2003, el director David Trueba la va adaptar al cinema obtenint un èxit remarcable. D’entre l’obra de Cercas és convenient destacar: Anatomía de un instante (2009) i Las leyes de la frontera (2012). L’autor també és molt conegut per les seves col·laboracions periodístiques, sobretot al diari madrileny El País.
 
Seguint la tècnica que va utilitzar Laurent Binet a HHhH, novel·la ressenyada en aquest mateix bloc, Cercas construeix un relat a l’entorn d’Enric Marco, l’impostor, que converteix en el gran protagonista de la narració però que l’obliga a compartir aquesta preeminència amb la descripció detallada del procés de gestació de la pròpia novel·la. D’aquesta manera els capítols dedicats a resoldre els aspectes biogràfics de Marco s’alternen amb els que serveixen per exposar els dubtes, les inquietuds i les reflexions de l’autor durant la llarga etapa creativa; emfatitzant la complexa tasca preparatòria que hagué de seguir abans de començar el redactat definitiu.

Javier Cercas, ho diu repetidament durant tot el text, no vol ni justificar, ni rehabilitar, ni perdonar la impostura d’Enric Marco. Simplement vol entendre-la. Al segon capítol de l’epíleg queda nítidament definida aquesta intenció mitjançant la reproducció d'una conversa essencial que va sostenir amb el seu protagonista:

Jo: Recordes la primera vegada que vam parlar d'aquest llibre, del llibre que escriuré sobre tu? Recordes el que et vaig dir? Et vaig dir que jo no volia rehabilitar-te, ni absoldre't ni condemnar-te, que aquest no és el meu treball ni el treball d'un escriptor, tal com jo ho entenc. Saps quina és la meva feina? Entendre't. (En aquest punt, un gran somriure il·lumina la cara de Marco, i ell murmura, alleujat, allargant molt la «e»: «Bé».) No et confonguis. Enric: entendre't no és justificar-te; entendre't és només entendre't: res més. (Marco assenteix diverses vegades, a poc a poc). Però saps una cosa? Em sembla que començo a entendre't.

Després de comparar l'itinerari creatiu amb el que va seguir Truman Capote per escriure A sang freda, però sense arribar als excessos de l'autor nord-americà, Javier Cercas estableix un paral·lelisme entre la vida d'Alonso Quijano (Don Quijote) i Enric Marco; dos personatges que quan arriben a la maduresa es rebel·len contra la vida rutinària que els envolta i es reinventen per poder gaudir d'una existència més esplendorosa que  –malauradament– els conduirà a la desgràcia final.

Coneixedor de la sinopsi argumental, tenia molt interès en saber com se'n sortiria l'autor a l'hora de desenvolupar un episodi tan singular com el que havia protagonitzat aquest extravagant personatge. La veritat és que Cercas ho ha aconseguit, ha estat capaç de fabricar un relat interessantíssim que ens atrapa des de la primera pàgina. És més, si el seu objectiu primordial era entendre l'actitud d'Enric Marco podem assegurar que l'ha assolit plenament doncs  –per la meva part– després d'una llarga estona d'amena lectura, també l'he entès.

Robinson Crusoe

El dia 8 d'abril del 2014, durant un debat parlamentari sobre el futur polític de Catalunya, el president Rajoy –responent a la diputada Marta Rovira– va pronunciar una frase que va fer fortuna: Algú de vosaltres deia que vaguem per l'espai. No conec aquesta expressió. Allò que oferiu és la cosa més semblant a l'illa de Robinson Crusoe que hom es pugui imaginar. D'immediat, a les xarxes socials, l'etiqueta #robinsoncrusoe va arrasar i molts llibreters van haver de trucar a les editorials demanant més exemplars d'aquest clàssic per poder atendre la creixent demanda.

No es un fet aïllat que quan un personatge conegut parla d'un llibre, aquest experimenta un notable augment en el nombre de vendes; fa poc també li va passar a Mark Zuckerberg –CEO de Facebook– quan va aconsellar El fin del poder de Moisés Naím. Són fenòmens curiosos que s'encomanen amb enorme facilitat. Jo mateix, remenant entre llibres, vaig descobrir la versió catalana de Robinson Crusoe editada per Edicions de La Magrana l'any 1982, amb una excel·lent traducció de Josep Carner que data del 1925. No cal dir que vaig caure en el parany i, segurament transportat per les onades expansives, vaig emprendre una lectura plena de sensacions agredolces.

Tal com em va passar amb Moby Dick, fins fa poc pensava que Robinson Crusoe no era més que una simple novel·la juvenil d'aventures que també havia format part de la llegendària col·lecció «Historias Selección» d'Editorial Bruguera. Però no és ben bé així, ens trobem davant d'una novel·la de qualitat que s'ha guanyat merescudament el qualificatiu de clàssic tot i que, evidentment, es troba a molta distància de la genial obra d'Herman Melville. L'argument és molt conegut: un nàufrag anglès és arrossegat a una illa deserta on viurà 28 anys. Vencent a la por, serà capaç d'ultrapassar totes les línies vermelles i arribar –finalment– a descobrir-se a si mateix.

A la novel·la de Daniel Defoe hi trobem dues parts ben diferenciades, la que va des de l'inici fins l'aparició dels caníbals i la que, des d'aquest punt, arriba al final. La primera més descriptiva i plena de sabiduria i la segona plena d'acció i d'aventures. A mi m'ha agradat molt més la primera, la qual és posseïdora d'abundants moments màgics. El procés de creació d'un entorn favorable per la subsistència amb els migrats materials disponibles és una autèntica lliçó d'enginy, paciència i astúcia. L'autor fa un desplegament de sapiència que és un fidel reflex dels resultats de l'activitat incansable portada a terme durant bona part de la seva vida.

I primerament li vaig fer entendre que el seu nom seria Divendres, que era el dia que jo li havia salvat la vida. Vaig ensenyar-li a dir-me Senyor, i després li vaig fer saber que aquell seria el meu nom. Igualment vaig ensenyar-li a dir Sí i No, i a conèixer-ne el sentit. Vaig dar-li llet en un pot de terra i li vaig fer veure com jo la bevia i hi sucava el meu pa. I vaig dar-li una coqueta perquè ell fes el mateix, la qual cosa complí tot amatent, i féu senyal que ho trobava molt bo.

Voldria destacar també l'excel·lent traducció de Josep Carner que, tot i seguir les normes estilístiques de les traduccions noucentistes, destil·la una fidelitat i una pulcritud extraordinàries. Malgrat ensopegar amb un vocabulari molt formal i arcaic, que usa i abusa de la passiva i empra gerundis introductoris de causalitat, el text es llegeix sense entrebancs i, alhora, ens serveix per familiaritzar-nos amb unes pautes lingüístiques emprades un segle enrere. De totes maneres, per si algú s'espanta, hi ha disponible una traducció més moderna de Joan Fontcuberta que va publicar Barcanova l'any 1992.

Incerta glòria

El mes de desembre de l'any passat el prestigiós diari anglès The Economist va escollir com una de les 10 millors novel·les de ficció del 2014 la traducció a l'anglès de l'obra Incerta glòria de Joan Sales. Aquesta important distinció culminava una llarguíssima col·lecció d'elogis que els mitjans de comunicació del Regne Unit havien dispensat a la traducció de Peter Bush, presentada el dia 14 de novembre a la British Library de Londres.

Era, doncs, l'ocasió perfecte per emprendre una de les múltiples lectures pendents que esperava pacientment el seu torn. Disposava de la versió en dos volums que Edicions 62 havia publicat l'any 1982 dins la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana (MOLC). El primer inclou la 1a i 2a part mentre que el segon recull la 3a part i la novel·la El vent de la nit.

Amb el rerefons de la guerra civil espanyola, la novel·la es divideix en tres parts. Les dues primeres, des de l'avantguarda i la rereguarda, estan escrites en format epistolar; des del front d'Aragó (19/06/37 - 20/10/37) el tinent Lluís de Brocà explica  les seves vivències al seu germà religiós Ramon i la Trini Milmany —parella d'en Lluís— narra la caòtica vida barcelonina (26/12/36 - 15/09/37) al seu amic Juli Soleràs, un personatge aparentment secundari però que acapara un gran protagonisme durant tota la narració. La tercera part recull les memòries d'un altre amic, Cruells, un seminarista que més endavant serà ordenat sacerdot.

Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible. Precisament venia a dir-te que l'únic amor que m'interessa és l'amor impossible, ¡ res de matrimoni! L'únic possible és l'impossible; anota això, qui sap si és la divisa de la meva vida. ¡ M'agradaria tant, matar! No amb la metralladora, sinó amb les mans ; estrènyer un coll palpitant fins a escanyar-lo... Jo tinc bíceps, saps ; tinc nervis i tinc músculs! Tu no ho creus, no ho has cregut mai; no t'has dignat mai desconfiar de mi, ¡ però jo puc matar! Només que amb les mans, saps ; tu sempre m'has tingut per un nyicris ; ets un imbècil com aquell tinent coronel...

Malgrat el que pugui semblar, Incerta glòria no és en absolut un novel·la de guerra; ans el contrari, és una novel·la d'amor, d'introspecció personal, de sentiments molt profunds i d'amistat, d'autèntica amistat. Joan Sales s'aprofita de la conjuntura per revelar una riquíssima quantitat de creences i d'inquietuds que intrínsecament formen part de la seva quotidianitat. La novel·la s'anà construint per etapes, ampliant-se amb el pas dels anys tot intentant recollir exhaustivament allò que calia preservar.

Alguns crítics la consideren com una de les millors novel·les escrites sobre la guerra civil espanyola, per a mi és una obra de lectura irrenunciable sobretot en aquests transcendentals moments perquè, com deia el propi Sales, Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

Qui s'ha endut el meu formatge?

En un laberint hi conviuen dos ratolins i dos lil·liputencs –Hem i Haw– que es passen el dia buscant el formatge que els ha d'alimentar i els ha de fer feliços. Després d'intenses jornades d'exploració, descobreixen una habitació atapeïda de formatge que els permet disfrutar, sense cap esforç, de la bona vida. De sobte, el formatge desapareix i els quatre personatges reaccionen de maneres diferents. Mentre els dos ratolins comencen d'immediat una nova recerca, Hem i Haw queden paralitzats per la sorpresa, incapaços de reaccionar. Dies després, veient que l'aliment no els cauria del cel, Haw decideix sortir a buscar formatge nou per poder satisfer les seves necessitats, tant físiques com espirituals. Per la seva part, Hem roman immòbil dins l'habitació buida considerant que és inútil iniciar una nova recerca.

Recordo que aquesta faula del doctor Spencer Johnson, publicada l'any 1998, adquirí molta notorietat als mitjans de comunicació de l'època. Se'n parlava molt i bé; fins i tot alguns la consideraven com una ajuda miraculosa capaç de solucionar els problemes més diversos, bàsicament centrats en el món empresarial. La mateixa portada del llibre recull declaracions tan categòriques com la de Randy Harris, ex vicepresident de Merrill Lynch, que afirma: «Estic regalant aquest llibre als meus amics i col·legues perquè representa una fascinant lectura per qualsevol persona que vulgui prosperar en aquests moments de canvis».

Quan et trobes davant d'una obra precedida per un gran desplegament d'elogis i bones crítiques augmenta proporcionalment el teu nivell d'exigència i, en la majoria dels casos, queda deslluït el resultat final. Aquesta faula curta, que es llegeix en menys d'una hora, és un compendi de citacions i bons propòsits dirigits a afrontar positivament tots els canvis que la pròpia vida ens comporta. Qui s'ha endut el meu formatge? és com un bon text d'autoajuda que pot il·luminar-nos en aspectes puntuals però que, ni de bon tros, pot convertir-se en un remei màgic i miraculós.

Underground

L'any 1995 va colpejar el Japó amb dues de les tragèdies més greus que s'han produït d'ençà la postguerra: el gran terratrèmol de Kôbe –17 de gener– amb 6.434 víctimes mortals i l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio –20 de març– amb 13 morts i milers de ferits. En aquella època Haruki Murakami treballava de professor a la Universitat de Medford (Massasuchetts, EUA). Feia set o vuit anys que vivia fora del seu país i començava a pensar en «l'hora de tornar». Aquestes catàstrofes van precipitar el seu retorn doncs pensava que no podia desentendre's del patiment del seu poble i, alhora, van ser l'origen de dues importants obres: el recull de sis relats titulat Després del terratrèmol (Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, 2000) i l'extens reportatge periodístic Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa (Andāguraundo, 1997 i Yakusoku sareta basho de, 1998).

El llibre que ens ocupa està estructurat en dues parts perfectament diferenciades. La primera recull els testimonis d'una trentena de víctimes i d'alguns familiars i la segona està dedicada als membres de la secta Aum Shinrikyô, amb un total de vuit entrevistes. Tal com escriu ell mateix, Murakami volia saber què va passar realment el matí del 20 de març del 1995 sota el terra de Tòquio, què van veure els passatgers, com van reaccionar, què van sentir i què van pensar. Tota una sèrie d'interrogants que els mitjans de comunicació no havien estat capaços de respondre. Així, va prendre la decisió d'entrevistar les víctimes de l'atemptat, tasca que l'ocupà gairebé un any. La majoria de converses van durar entre una hora i mitja i dues i van ser gravades en una cinta magnetofònica. Un equip d'especialistes van ser els encarregats de transcriure-les i l'autor va construir una narració final mínimament lògica i entenedora.

Tal com s'esmenta en el propi títol, no es tracta només del relat d'uns fets lamentables sinó d'itineraris vitals d'una sèrie de personatges que van haver de sofrir les conseqüències de la violència. Alguns se'n van sortir gairebé sans i estalvis, sense massa seqüeles, però d'altres –fins i tot– van perdre la vida. Aquestes narracions en primera persona dels damnificats, el seu perfil humà, les seves reaccions i el seu punt de vista, venen a configurar un estudi relativament aproximat del tarannà global de la societat japonesa a cavall dels segles XX i XXI. Reconeix Murakami que la llarga recerca sobre l'atemptat s'ha convertit en una feina decisiva que m'ha permès conèixer millor el Japó.

Quan et preocupa la puresa dels teus motius, el món real se't pot fer molt pesat, i fins i tot pot semblar que la realitat, d'on la puresa ha quedat exclosa, espera la seva oportunitat per venjar-se. Mentre parlava amb la Miyuki Kanda em va venir al cap aquesta idea.

Malgrat l'extensa longitud del llibre, he trobat a faltar una resposta a la pregunta clau: perquè el líder de la secta Aum, Shôkô Asahara, va ordenar aquesta matança. Només se'ns parla de la tantra Vajrayana, inclosa en el cos doctrinal de la secta i que només podien practicar les persones de rang molt alt. És coneguda perquè defensa la creença en que si hom mata algú l'eleva espiritualment i aquest serà més feliç que si hagués continuat vivint.

La veritat és que m'ha interessat més la segona part que la primera. Penso que trenta-quatre entrevistes sobre la mateixa temàtica poden arribar a cansar al lector doncs, malgrat les lleus variacions biogràfiques dels protagonistes, els recorreguts són francament similars, com si miréssim la mateixa imatge a través d'un calidoscopi. En canvi la vida dels sectaris, més diversa i singular, ens resulta sorprenentment esfereïdora. Hores d'ara, el seu relat –qualificat per l'autor com a estúpid, ridícul i forassenyat– encara no ha estat contrarestat per un relat «del nostre cantó», més efectiu i amb més força.

Ens trobem davant d'una bona mostra de la vessant periodística d'Haruki Murakami. Un relat impecable, profusament documentat, que traspua comprensió, amor i solidaritat. Una escriptura planera i prodigiosa que ens apropa al gran autor del realisme màgic d'un Japó cada vegada més occidentalitzat. De totes maneres, sense cap remordiment per haver dedicat hores a Underground, segueixo preferint la vertent narrativa de l'escriptor de Kyoto.

No ets d'Artés si no...

De petits sempre proclamàvem que el nostre era el millor poble del món. La quitxalla d’ara ho segueix pensant i ho escampa als quatre vents. Nosaltres, des d’una perspectiva esculpida pel pas del temps, seguim mantenint viva l’estimació per l’entorn més proper i –ara sí– sabem del cert que no és el millor del món però és el  nostre, el que més ens importa.

Mesos enrera es va crear a la xarxa social Facebook un grup titulat «No ets d’Artés si no…» en el que cada participant havia de completar la frase intentant recollir els trets més característics de l’Artés de les darreres dècades. La iniciativa es va engegar el mes de juny del 2013 i va recollir nombroses intervencions dels artesencs. Hores d’ara encara està actiu tot i que, lògicament, el ritme inicial s’ha anat desaccelerant.

Entenent que moltes de les aportacions eren força valuoses, algú va proposar fer-ne un recull i guardar-lo per la posteritat. Ignoro si finalment es va portar a terme, doncs no n’he tingut cap més notícia, però si que he considerat fer-ne un breu resum per registrar els records i les inquietuds més significatives que han aflorat a la xarxa. No es tracta de cap mena d’estudi ni res que se li assembli, simplement vol convertir-se en un tast de la memòria selectiva d’un bon nombre d’artesencs que, entusiastament, van adherir-se al grup esmentat. Convé recalcar que la mostra no pot ser localment universal ja que les noves tecnologies no arriben amb la mateixa fluïdesa a tots els sectors socials, per la qual cosa la mitjana d’edat del grup és notablement inferior a la mitjana de la població total.

La majoria d’intervencions fan referència als llocs ja desapareguts, són doncs intervencions nostàlgiques que enyoren un passat molt recordat: els gelats de l’American Bar, les llamineries del Moliner, la maquineta de boles de xiclet de Cal Ció, els rètols religiosos del Cinema Casal, el mític Club 22, els banys a la Gola del Quim i les tapes del bar La Gamba de Oro, entre d’altres. En aquest apartat cal destacar tres frases significatives: No ets d’Artés si no t’havies comprat un gelat a l’American i te l’havies menjat a Cal Cordé, No ets d’Artés si no t’havies gronxat als columpis de la gasolinera, amb aquell grinyolar tan característic! i No ets d’Artés si no havies somiat mai en veure l’església acabada. 

Al recordar un indret, evidentment, hom destaca amb estimació a la gent que el fa possible i li dóna sentit, com la Feli de la piscina, el Sildo i el Sagrera de Transports Galtanegra i la Dolors Rusiñol (la Dolors dels ous/conills). Aquests són els personatges més repetits però la llista és força més àmplia i diversa, amb algunes frases plenes d’enginy i bonhomia com: No ets d’Artés si no havies anat mai al Menfis a veure els cambrers artesencs  i No ets d’Artés si no coneixies al Rogelio de les bicicletes. 

Pel que fa referència als usos i costums, la gent encara té ben viu el record de la terrasseta que es muntava entre Cal Cordé i l’American els diumenges de sardanes, els blocs de gel que venien a Cal Fluriach, els dilluns de Pasqua a Fussimanya, la sortida del sol després de la revetlla de Sant Joan i les pegadolces i llimones de Cal Careta. Fets de diferent antiguitat es complementen per obtenir una visió ampliada del nostre passat: No ets d’Artés si no havies travessat el torrent, des de cal Teuler fins a La Sardana i No ets d’Artés si no havies anat de matinada a buscar el sereno per anar al metge d’urgències. 

La revetlla de Sant Joan, la Festa Major, la Pedregada i la Fira són les festes més repetides. S’aprofita l’ocasió per la crítica, la ironia i la pura remembrança: No ets d’Artés si no has anat al parc i has trobat una gàbia plena de cadires i has hagut de mirar-te l’espectacle dret; No ets d’Artés si per la Fira no fas vint vegades el passeig amunt i avall i No ets d’Artés si no has jugat mai el partit de futbol que es feia després del ball de confetti. En qualsevol retrat d’una comunitat no hi pot faltar l’aspecte gastronòmic; els artesencs recorden amb deler els pallers, croissants i borregos de cal Quintana, les arengades de cal García, el gra de ca la Pauleta, els borratxos dels Bernat’s, les llaminadures del cacauero o els raïms que es menjaven a peu de cep.

Tot i que alguns no formen part del nostre terme, els indrets més recordats són: Roques Albes i la seva magnífica panoràmica, la font de les Tàpies, la plaça del Llop, el Forat de la Pudor, la riera Gavarresa i la plaça del Mapa. En aquest punt, la gent pensa en els fenòmens meteorològics extraordinaris: No ets d’Artés si no havies vist en directe la gran inundació dels Rials o la pedregada que va aixafar les teulades i els cotxes d’Artés; en els edificis singulars i curiosos: No ets d’Artés si has flipat amb els nans, la font i demés coses de la casa Vil·la Teresa; i en la ignorància geogràfica dels nostres interlocutors: No ets d’Artés si no t’emprenya bastant haver de dir: –coi, Artés, a prop de Manresa!– quan no saben on estem situats. 

Finalment, hem de remarcar que en aquest recull no hi podia faltar la paraula autòctona més valuosa: rascador (en lloc de maquineta per fer punta al llapis). Un mot peculiar, genuïnament artesenc, que els pobles del costat desconeixen completament i que seria bo investigar-ne a fons la seva singularitat. I és que, si ens posem tots d’acord en acceptar que la llengua catalana és el tresor de Catalunya, la paraula rascador pot molt ben ser el petit tresor dels artesencs.

Aquest text va ser publicat al número 222 de la revista «L'Artesenc» del mes de setembre del 2014.

Open

Sovint, i quan és possible, m'agrada començar aquests comentaris de lectures explicant el perquè de la tria del llibre. Penso que és curiós esbrinar el rerefons d'una elecció concreta davant d'un munt d'infinites possibilitats. Crec que pot servir per apropar-nos als mecanismes d'elecció utilitzats que, en molts casos, no són més que una concatenació d'efectes derivats del més pur atzar. En aquest cas, però, això no és així ja que se n'ha parlat tant i bé de l'autobiografia del tennista de Las Vegas que gairebé resultava impossible ignorar aquesta aparició tardana –el llibre es va publicar als EUA el 2009– que finalment ha estat traduït a la llengua castellana.

Amb l'inestimable ajuda de l'escriptor i periodista J. R. Moehringer –premi Pulitzer 2000–, l'extennista Andre Agassi (Las Vegas, 1970) construeix una crua autobiografia en la que el patiment i la infelicitat es donen la mà amb l'amor i l'èxit esportiu. Una exhaustiva seriació cronològica de dades i més dades que ens endinsen en una espiral de vertigen que, freqüentment, voreja la pròpia autodestrucció del protagonista.

Open comença poques hores abans del darrer partit de la carrera d'Andre Agassi. Aquella nit ha de dormir a terra ja que la seva esquena no suporta els matalassos. El seu cos està molt castigat a conseqüència d'una exigent trajectòria que va començar des de ben petit perquè el seu pare estava obsessionat en fabricar uns fills campions. Des dels set anys d'edat ja havia de lluitar amb una màquina llençapilotes –ell la va batejar com el drac– que Mike Agassi havia modificat a l'alça perquè les boles assolissin una velocitat de 180 km/h. L'exigència paterna l'obligava a tornar-ne 2.500 al dia, 17.500 a la setmana, gairebé 1.000.000 a l'any.

Sóc un home jove, relativament jove. Tinc trenta-set anys. Pero em llevo com si en tingués noranta-sis. Després de tres decennis corrent a tota velocitat i aturant-me en sec, saltant molt enlaire i aterrant amb força, el meu cos ja no em sembla el meu cos, sobretot els matins. A conseqüència d’això, la meva ment no em semblava la meva ment. Des que obro els ulls sóc un desconegut per a mi mateix, i encara, com dic, que no sigui res, als matins la sensació resulta més accentuada.

Tot i que són simplement unes memòries d'un esportista d'elit, el llibre es llegeix amb molta fruició. Es nota la bona feina de Moehringer que ha estat capaç de bastir una estructura captivadorament addictiva que ha servit per entusiasmar a una autèntica legió de lectors, com el conegut escriptor i periodista Xavier Bosch que manifestava: Només desitjo que sigui l’hora d’anar a dormir per agafar Open, les memòries d’Andre Agassi, el guanyador de vuit Grand Slams, i continuar devorant els detalls d’una confessió, a la menuda, que va d’esport i de patiment, molt més enllà del què ningú podia sospitar.

En el cafè de la joventut perduda

Recentment, Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) –un dels grans autors francesos vius– ha resultat agraciat per l'Acadèmia Sueca amb el Premi Nobel de Literatura 2014. Abans ja havia obtingut el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (1972) i el prestigiós Premi Goncourt (1978). És l'autor de la reconeguda Trilogia de l'Ocupació formada per les seves tres primeres novel·les: La place de l'Étoile (1968), La ronde de nuit (1969) i Les boulevards de ceinture (1972). Tambe cal destacar Rue des boutiques obscures (1978) que podem trobar traduïda al català amb el títol Carrer de les botigues fosques.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le cafè de la jeunesse perdue, 2007) és una novel·la curta relativament recent que s'endinsa en els ambients bohemis i literaris del París dels primers anys seixanta. El centre d'interès s'estableix en el cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon, on una sèrie de parroquians habituals aniran desgranant les seves ambicions i vivències. Cada capítol està explicat per un protagonista diferent que ens permet seguir una història, amb final tràgic, plena d'episodis difícils i anguniosos que s'intercalen amb moments màgics, resplendents i joiosos. Surant, per sobre de tot, l'omnipresència d'una ciutat mítica que Modiano descriu amb brillantor i amb gran estima.

En una de les parades dels llibreters de vell, una d’aquelles caixes verdes, em va caure als dits un llibre de butxaca que tenia per títol El bell estiu. Sí, era un estiu bell, perquè em semblava etern. I tot d’un plegat les vaig veure, a l’altra vorera. Arribaven del carrer dels Grands Degrés. La Louki em va fer un signe amb el braç. Caminaven cap a mi sota el sol i el silenci. Era així com sovint apareixien als meus somnis, totes dues, pels topants de Saint Julien le Pauvre... Em penso que era feliç, aquella tarda.

És un plaer poder-se endinsar pel París dels anys seixanta de la mà d'un expert com Modiano que, mentre va desgranant la seva història ens fa de guia d'una de les ciutats europees més emblemàtiques que amb anterioritat ja hem pogut assaborir en altres formats, tant audiovisuals com literaris. És un llibre que et fa caure en la temptació de consultar sovint l'Street View del Google Earth perquè, a partir de les imatges del present, ens puguem imaginar com devien ésser aquests escenaris mig segle enrere.

Certament, la concessió del Premi Nobel de Literatura 2014 ens ha impulsat a descobrir Patrick Modiano i la lectura de la novel·la En el cafè de la joventut perduda s'ha de convertir en l'aperitiu del repàs d'una extensa obra que, segons el meu interès personal, ha d'assolir el clímax amb la Trilogia de l'Alliberament.