Licantropia

Coincidint amb la surrealista decisió del govern d'Aragó d'anomenar lapao a la variant dialectal nord-occidental del català que es parla a la Franja de Ponent, apareix a les llibreries la primera novel·la de Carles Terès que, tot i haver nascut a Barcelona, es considera un autor aragonès que escriu en català. El 2011 va guanyar el premi Guillem Nicolau ja que el jurat va considerar que l'obra era mereixedora del premi per què tradició i innovació conviuen dins una fabulació plena d'imaginació i interès a través d'una estructura narrativa travada i rica. Curiosament, poc després, el govern aragonès decidí suprimir aquest històric certamen i el fusionà amb els premis en llengua aragonesa per anar esborrant la presència del català de la vida cultural i institucional de l'Aragó.

La novel·la situa l'acció a la Pobla de Llobosa, una població fictícia de l'Alt Matarranya, on hi viu la parella formada pel Llorenç i la Laura. Ell, fill de Barcelona, treballa com a fotògraf freelance i ella és la doctora del centre de salut de la zona. Són raonablement feliços fins que en Llorenç comença a descobrir secrets dels seus avantpassats que l'estremeixen. La Laura tampoc en quedarà al marge i, conjuntament, endegaran una extensa investigació que els farà prendre una difícil decisió. Amb un final obert, el lector pot imaginar-se el que més li plagui.

—T'entenc, de debò. Però tu no saps què vaig passar ahir (o era abans d'ahir) a la muntanya. Vaig convertir-me en una cosa que no era ni persona ni animal. Era... —es quedà pensatiu—. I el pitjor del cas és que... em va agradar! Més que això: em va embriagar. Però, a la vegada, vaig sentir uns impulsos que no eren gens innocus. Impulsos assassins.

Carles Terès arrisca molt en la seva opera prima però se'n surt la mar de bé. Resol el contingut licantròpic amb la destresa suficient per no trobar-lo inversemblant ni poc significatiu. Construeix una línia argumental força sòlida i és capaç de crear un clímax addictiu que permet una lectura plaent, de tirada llarga. En l'aspecte formal sobresurt la combinació dels dialectelismes amb el català estandard, fruit d'un treball metòdic i rigorós que defuig de la utilització excessiva dels castellanismes de l'indret. Sens dubte, una bona opció per apropar-se a la narrativa catalana contemporània amb el valor afegit d'estar escrita per un aragonès de la Franja.

París després de l'alliberament: 1944-49

Potser una de les raons que han convertit l'estudi de la II Guerra Mundial en una activitat perillosament addictiva és la gran quantitat d'episodis interessants que la conformen i que, d'una manera estanca i individualitzada, podem conèixer exhaustivament gràcies a l'enorme quantitat de llibres que s'han publicat aquests darrers setanta anys.

París després de l'alliberament: 1944-1949 (Paris After the Liberation, 1994) és obra del prestigiós historiador anglès Antony Beevor i de la seva esposa, Artemis Cooper. Recull una extensa quantitat de records personals d'alguns protagonistes que van viure els fets en primera persona, com l'ambaixador britànic Duff Cooper o l'agregat militar Denis Daly. Tal com indiquen els autors en el prefaci del llibre, les fonts obtingudes han servit per dotar de contingut allò que només constituiria l'esquelet d'una narració.

El relat argumental comença amb l'inici de la invasió alemanya de França i acaba amb els primers passos de recuperació econòmica deguda als ajuts nord-americans canalitzats amb l'anomenat Pla Marshall. Entremig s'hi exposa l'època del govern titella de Vichy, la feina interior de la Resistència, els moviments del general De Gaulle a l'exterior, l'alliberament de París i el llarg i difícil període de reconstrucció durant la postguerra.

El principal protagonista d'aquesta crònica és el general Charles De Gaulle, primer cap del govern provisional de la República (1944-46) i veritable poder fàctic durant la dècada següent. També cal destacar la importància del Partit Comunista Francès (PCF) que, liderat per Maurice Thorez i Jacques Duclos, era considerat el partit més important de l'època tot i estar teledirigit des de Moscou; malgrat tot no va arribar mai al cim del poder. Menció a part es mereix l'abundant descripció del món artístic i literari del París de l'època: Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Pablo Picasso, Juliette Greco, André Malraux i François Mauriac, entre d'altres.

Com deia al començament d'aquesta entrada, es tracta d'una època històrica apassionant que sempre ens ha cridat l'atenció i que ara podem gaudir amb plenitud de detalls. Més a més, si l'autor és Antony Beevor (i en aquesta ocasió acompanyat d'Artemis Cooper)– de solvència reconeguda– la garantia d'èxit està pràcticament assegurada.

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Alguns consideren que l'escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) es convertirà en el successor de Stieg Larsson que, l'any 2009, va triomfar arreu del món amb la trilogia Millennium. La seva darrera novel·la, La veritat sobre el cas Harry Quebert, rècord de vendes en el mercat francòfon i a Itàlia, ha estat traduïda a 33 idiomes i promet convertir-se en un nou bestseller d'abast mundial. A Catalunya va aparèixer el 19 de juny d'enguany.

Harry Quebert, un prestigiós escriptor nord-americà, és empresonat quan troben enterrat al jardí de casa seva el cadàver de la jove Nola Kellergan, desapareguda trenta-tres anys enrera, i amb la qual havia mantingut una intensa relació sentimental malgrat la diferència d'edat entre ambdos. Quan el jove escriptor novaiorquès Marcus Goldman, que havia estat deixeble i amic d'en Harry, se n'assabenta, decideix anar-lo a ajudar i escriure un llibre que demostri la seva inocència.

Es tracta d'una novel·la d'intriga estructurada en tres temps històrics: 1975, data de la desaparició de Nola Kellergan;  1998, quan comença l'amistat entre Harry i Marcus a la universitat de Burrows i 2008, any de l'empresonament d'en Quebert i començament de les investigacions de Marcus. És en aquest punt quan cal destacar que l'autor aconsegueix mantenir un poderós ritme narratiu saltant constantment de temps en temps sense que el lector pugui perdre's. La simple narració dels fets és suficient per situar-nos correctament en l'època concreta i seguir la trama amb total fluïdesa.

«En la nostra societat, Marcus, les persones més admirades són les que construeixen ponts, gratacels i imperis. Però en realitat els més orgullosos i els més dignes d’admiració són els que aconsegueixen construir amor. Perquè és l’empresa més gran i més difícil.»

Sol passar, gairebé sempre, que quan escoltes excel·lències d'una obra, aquesta finalment et decep ja que les expectatives que s'havien creat eren –senzillament– exagerades. Això m'ha tornat a passar amb aquest llibre que, tot i reconèixer la seva càrrega addictiva no m'ha acabat de convèncer en cap aspecte. Però el que trobo més agosarat de tot és voler-lo comparar amb Stieg Larsson. Això, simplement, és passar-se de frenada.

Wilt

Arran de la mort de Tom Sharpe, esdevinguda a Llafranc el dia 6 de juny d'enguany, alguns diaris catalans van posar a la venda una edició de butxaca de Wilt, la seva novel·la més coneguda. Era, doncs, un bon moment per entrar de ple en el món càustic d'aquest autor i passar una divertida estona amb el singular professor auxiliar de segon grau del Col·legi Fendland d'Arts i Oficis.

Tom Sharpe (Londres, 1928 - Llafranc, 2013) es va convertir en un escriptor mundialment reconegut gràcies a la seva novel·la humorística Wilt, publicada l'any 1976, que conté una crítica recalcitrant del sistema educatiu britànic. En altres treballs també deplora l'apartheid sud-africà, la burocràcia, el món literari i l'estupidesa en general. Tot immers dins un ampli espectre d'humor corrosiu i d'un vocabulari vulgar i explícit, amb forta càrrega sexual.

A Wilt ens trobem amb un professor fracassat que és incapaç d'ascendir professionalment i que ha de suportar els estralls d'una dominant i desmesurada esposa. Està tan desesperat que el seu passatemps favorit consisteix en imaginar com podria desempallegar-se de la seva dona. Al mateix temps, Eva Wilt coneix un matrimoni molt peculiar que li complicarà perillosament l'existència. Un autèntic joc dels disbarats que conduirà la narració per uns estrambòtics territoris plens de paranys i de grolleres sorpreses.

En acabar la classe, Wilt va recollir els llibres i enfilà cap a la sala de professors. Tenia una hora lliure. Tot anant cap allà, va passar pel lloc on construïen el nou edifici de l'administració. Ja havien netejat el terreny. Els constructors havien arribat i feien els forats pels pilons dels fonaments. Wilt es va aturar i observà com la màquina perforadora anava girant i enfonsant-se dins la terra. Els forats que feien eren amples. Molt amples. Prou grossos per encabir-hi un cadàver.

Sense cap pretensió intel·lectual, l'únic objectiu de Tom Sharpe era el de fer riure. Però no ens enganyem, per sota d'una façana irreverent i superficial, la implacable crítica hi fa acte de presència amb una colpidora mordacitat. Les darreres pàgines de Wilt en són un claríssim exemple: En el futur els alumnes aprendrien el com de les coses i no pas el per què. Aprendrien a llegir i escriure. A destil·lar cervesa. A falsificar l’impost sobre la renda. A heure-se-les amb la policia. A fer funcionar un matrimoni incompatible...

Walden o la vida als boscos

El primer Walden que vaig conèixer va ser el Walden 7 (1970), un edifici emblemàtic de l'arquitecte Ricard Bofill a Sant Just Desvern. Anys més tard va aparèixer per casa la novel·la Walden Dos (1948), un llibre de ciència-ficció escrit per Burrhus Frederic Skinner. Finalment, fa cosa de pocs mesos, vaig llegir una ressenya de la vida d'Henry David Thoreau (1817-1862) i de la seva obra més famosa, Walden o la vida als boscos (Walden, 1854) que em va propiciar la lectura de l'excel·lent versió catalana publicada per Símbol Editors. És curiós comprovar com vaig arribar a tenir notícia d'aquestes obres en ordre cronològic invers, de la més recent a la més antiga, la qual –per altra banda– és la responsable d'expandir el nom original.

Walden és el nom d'un llac proper a la ciutat nord-americana de Concord (Massachusetts) on Thoreau hi va construir una cabana i va viure-hi dos anys amb el propòsit de portar a terme una vida autosuficient, senzilla i en contacte directe amb la natura. Les seves vivències les va recollir a Walden o la vida als boscos, considerada com una de les obres fonamentals de la literatura americana del segle XIX.

Quan vaig escriure les següents pàgines, o més aviat la major part, vivia sol, al bosc, a una milla dels veïns, en una casa que havia construït jo mateix, a la vora del llac Walden, a Concord, Massachusetts, i em guanyava la vida només amb el treball de les meves mans. Hi vaig viure dos anys i dos mesos. Actualment torno a ser un foraster en la vida civilitzada.

Es tracta d'una obra meitat autobiogràfica i meitat filosòfica. Tota ella destil·la un indissimulat entusiasme per la natura, erigint-se indubtablement en la predecessora del moviment ecologista contemporani. Està estructurada en divuit capítols que descriuen exhaustivament la vida al bosc durant aquest llarg període de temps, des d'un detallat informe de l'economia domèstica fins la màgica descripció dels canvis estacionals, passant per l'experimentació agrícola i la relació amb el veïnat i amb alguns visitants que s'acostaven a la cabana. Convé subratllar la descripció magistral de la lluita entre els exèrcits de formigues negres i vermelles que acaba amb un desolat i tètric camp de batalla.

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d'aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l'energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Malgrat tot, no és un llibre de lectura fàcil ja que exigeix una concentració constant i metòdica que fa alentir el procés lector.  Personalment, he disfrutat més en els episodis autobiogràfics i descriptius que en les llarguíssimes elucubracions reflexives que Thoreau ens va oferint amb persistència. De totes maneres, malgrat les dificultats, és una obra que cal llegir per tal d'apropar-se a un dels pensadors i escriptors nord-americans més significatius del segle XIX. I després, com a premi, una obra més lleugera... com Wilt.

Inferno

Gairebé una dècada després d'El codi da Vinci (The Da Vinci Code, 2003) em retrobo amb Robert Langdon, el popular personatge de ficció creat per l'escriptor nord-americà Dan Brown (1964, Exeter, EUA) que, recentment, acaba de publicar Inferno, la seva sisena novel·la.

El doctor suís Bertrand Zobrist, gurú del transhumanisme i de la manipulació genètica, està obsessionat amb el vertiginós i imparable creixement de la població mundial que, en poc menys d'un segle, pot arribar a causar l'extinció de la raça humana. Al comprovar com ningú li fa cas, idea una hipotètica solució d'emergència i la publicita inspirant-se en la famosa obra de Dante Alighieri (1265-1321), l'Infern, primer càntic de la Divina Comèdia (Comedìa, 1304-1321). Mentrestant, Robert Langdon, el popular catedràtic de simbologia de Harvard, es desperta en un llit d'un hospìtal de Florència després d'haver estat víctima d'un intent d'homicidi. La doctora Sienna Brooks l'ajudarà a escapolir-se dels perseguidors iniciant un frenètic itinerari que comprendrà les ciutats de Florència, Venècia i Istanbul.

L'èxit fulminant obtingut amb El codi da Vinci va fer possible la publicació d'antics treballs que no havien estat traduïts a la nostra llengua, recordo especialment Àngels i dimonis (Angels & Demons, 2000) que vaig llegir amb gran deler. Després els van adaptar al cinema obtenint un notori èxit comercial que va permetre poder arribar fins a d'altres sectors que encara no coneixien l'obra. Sis anys després, va publicar-se El símbol perdut (The Lost Symbol, 2009), que va passar sense pena ni glòria.

Quan triem una obra de Brown no busquem literatura en majúscules sinó una estona de vibrant distracció seguint les desventures d'aquest desxifrador d'endevinalles que es diu Robert Langdon. I és en aquest punt quan hem de reconèixer que l'autor se'n surt amb nota, tal com va reconèixer dies enrere a Madrid: La meva feina és escriure llibres entretinguts. Sense cap més pretensió, igual que el lector quan tria una obra seva. 

A dalt tot està tranquil

A dalt tot està tranquil (Boven is het stil, 2006) és la primera novel·la de l'escriptor holandès Gerbrand Bakker (Wieringerwaard, 1962). L'any 2010 va guanyar el prestigiós Premi Literari Internacional IMPAC de Dublín, dotat amb 100.000 €. Ha estat traduïda a més de 20 idiomes i ha obtingut un ampli reconeixement internacional. És l'obra que va estrenar el catàleg de l'editorial catalana Raig Verd.

Després de la mort del seu germà bessó, Helmer van Wonderen ha de deixar els seus estudis a la Universitat d'Amsterdam per tornar a casa i ajudar en la granja familiar. Amb el pas dels anys, quan la seva mare ja ha mort i el seu pare s'ha convertit en un ancià malaltís i sense forces, Helmer esdevé l'autèntic propietari del negoci que ha d'anar compaginant amb les atencions al seu progenitor. És llavors quan s'adona de la seva extrema solitud i es proposa refer la seva existència per sortir de la monòtona rutina que el persegueix dia a dia. 

El relat, cuinat a foc lent, destaca per la seva extremada meticulositat. Hi trobem una descripció exhaustiva de l'entorn d'en Helmer: la casa, el bestiar, les eines, el paisatge, els objectes i l'omnipresent cornella emmantellada que, des de dalt d'un freixe tort, es converteix en el notari dels esdeveniments. També sobresurten els pocs personatges que interactuen amb el nostre protagonista: el seu pare, la veïna Ada i els seus fills Teun i Ronald, el tractant de bestiar, el lleter, l'exmosso Jaap i Riet –l'exnòvia del seu germà difunt– i Henk, el fill d'aquesta. Sense deixar de banda la mare i el germà bessó que, tot i no estar de cos present, segueixen formant part del mateix escenari.

Ja fa tant de temps que ho faig tot a mig gas. Fa tant de temps que tinc mig cos. Mai més espatlla contra espatlla, mai més pit contra pit, mai més automàticament junts. Després aniré a munyir. Demà al matí hi tornaré. I la resta de la setmana, és clar, i la setmana que ve. Però amb això ja no en tinc prou, crec que ja no puc continuar amagant el cap entre les vaques perquè les coses segueixin el seu curs. Com un estúpid.

Deixant a un costat l'argument, sense cap voluntat de menysprear-lo, convé destacar l'estil propi amb que l'autor ha anat impregnant cada pàgina d'aquesta novel·la. Exageradament minuciós, Gerbrand Bakker aconsegueix marcar un ritme de lectura –lent i parsimoniós– que ens obliga a llegir cada paràgraf amb el somriure a la cara. Una opera prima sensacional.

El misteri d'Olga Chejova

Antony Beevor és un historiador de referència. Ha estat capaç de convertir moltes de les seves obres en autèntics best-sellers: El dia D: La batalla de Normandia (2009), La Guerra Civil Espanyola (2006), Berlín: La caiguda (2002) i, sobretot, Stalingrad (1998). Però, enmig d'aquests extensos i ambiciosos treballs, l'any 2004 va publicar una novel·la més curta, centrada bàsicament en un sol personatge i la seva família, El misteri d'Olga Chejova (The Mystery of Olga Chekhova).

La idea d'escriure aquest llibre, tal com manifesta el propi autor, se li va ocórrer l'any 2000 a Moscou –on es trobava treballant amb la doctora Galia Vinogradova– arran d'una visita al Museu Chejov de Mélikhovo. El misteri d'Olga Chejova és el relat de la vida d'aquesta popular actriu russa, neboda del conegut escriptor Anton Chejov, que –fugint dels estralls de la Revolució Russa i de la subsegüent Guerra Civil– arriba a Berlín i es converteix en una de les estrelles favorites dels cercles del poder. Malgrat tot, sense renunciar a l'amor que sent pel seu país d'orígen, es converteix en una espia a l'ombra dels serveis secrets soviètics. Durant tota la novel·la també es van repassant les vicissituds per les quals van travessar els membres més propers de la seva nissaga, des del seu germà Liev fins la seva tia Olga Knipper-Chejova, vídua d'Anton Chejov i una de les grans actrius del Teatre de l'Art de Moscou. Un repàs a un transcendental marc històric que comprèn la Revolució Russa, La Guerra Civil Russa i la II Guerra Mundial.

És evident que si comparem aquest llibre amb els esmentats sabrem que ens trobem davant d'una obra menor. No només en extensió –que també– sinó en interès i en qualitat. Tot i que Beevor sempre escriu molt bé, domina com ningú el llenguatge planer i alhora precís, la temàtica desenvolupada al voltant d'aquesta actriu ens interessa molt menys que altres episodis més tombants. Personalment, hauria agraït a l'autor que s'hagués extès més en el marc històric dels personatges que no pas en els propis protagonistes. Però això sí que és una altra història...

Les correccions

Fa poc més de tres mesos vaig llegir una de les millors novel·les contemporànies, Llibertat de Jonathan Franzen. Una obra que deixa pòsit, que com més temps fa que l'has llegida, més la recordes amb delectança. Un fenòmen que només sol repetir-se de tant en tant. Era obvi, doncs, seguir la pista d'aquest autor de Chicago i aconseguir la novel·la que el va donar a conèixer, Les correccions (The Corrections, 2001).

D'entrada sorprèn que la temàtica central és molt semblant a l'anterior, torna a diseccionar una família nord-americana de classe mitjana, formada per un matrimoni i tres fills. Els pares, ja d'avançada edat, comencen a tenir seriosos problemes de salut –especialment el marit– i mostren moltes reticències a l'hora de replantejar-se un futur que els ha de fer canviar de vida dràsticament. Veient el que els hi cau a sobre, la mare només té una obsessió, poder passar tots junts el darrer Nadal a la seva casa de St. Jude.

Amb aquest senzill plantejament, Jonathan Franzen s'endinsa en una narració exhaustiva de la vida d'aquests cinc personatges. Des de la infantesa fins l'actualitat són esgrunats cadascun dels episodis més significatius dels membres d'aquesta arquetípica família, plagada –com totes– de virtuts i misèries. El títol, de segur, es refereix a les correccions que es fan de pares a fills, de fills a pares, de marit a muller i de muller a marit per tal de subsanar totes aquelles errades que s'han comès durant el recorregut vital de cada personatge. Una estèril empresa ja que la vida no admet reescriptures, ni retrocesos, ni modificacions del passat. La descripció dels complexos personatges que conformen el paisatge narratiu està perfectament calibrada per permetre'n l'accesibilitat del lector menys avesat, però en molts paràgrafs la proposta no reïx i s'enfanga en una perillosa monotonia que posa en perill el delectós seguiment de la novel·la.

—Són tres quarts d'onze —va dir Gary, com si no hagués passat res—. Abans d'anar-me'n, ho resumiré. El pare pateix demència senil i incontinència. La mare no el pot tenir a casa sense disposar de molta ajuda, que no admetrà encara que la pugui pagar. 'Corecktall', evidentment, queda exclòs. De manera que m'agradaria que m'expliquessis el què vols fer. Ara, mare. Vull saber-ho ara.

L'autor, amb una poderosa exhibició de recursos literaris, aprofita el relat familiar per construir una crítica corrosiva de la societat i del sistema econòmic vigent, caracteritzat per un consumisme compulsiu. Una obra que té molts elements comuns amb Llibertat però que no acaba d'assolir la magnificència d'aquesta. Per dir-ho d'una altra manera, un llibre que fa intuir el que vindrà deu anys més tard en una nova versió corregida i augmentada. Imprescindible llegir-les en ordre cronològic.

Després del terratrèmol

L’any 1995, en poc més de tres mesos de diferència, es van produir dos fets que van trasbalsar a la societat japonesa: el terratrèmol de Kobe i l’atac terrorista al metro de Tòquio. Kobe, una ciutat de la illa de Honshu, va patir un terrible terratrèmol –6,9º a l’escala de Richter– el 17 de gener del 1995. Hi van haver 5.000 morts i més de 300.000 persones es van quedar sense llar. Es considera un dels desastres naturals més costosos de l’era moderna. El 20 de març del mateix any, al metro de Tòquio, cinc terroristes de la secta Aum Shinrikyō van col·locar bosses de plàstics plenes de gas sarín líquid amb el resultat de 13 morts i 6.000 ferits per intoxicació. Murakami que, en aquella època vivia als EUA, va tornar a casa ja que no volia desentendre’s de les tràgedies –ell havia passat la infantesa a Kobe– i volia manifestar, sobre el terreny, la solidaritat amb el patiment dels seus conciutadans.

Relacionades amb el sisme de Kobe, l’any 2000 va publicar sis històries curtes, aplegades amb el nom de Kami no kodomo-tachi wa mina odoru que van arribar dos anys més tard als EUA on van ser traduïdes per After the quake. Deu anys després es publiquen a casa nostra amb el títol de Després del terratrèmol. Com és habitual en aquest autor, es tracta d’una sèrie de relats en que el surrealisme es barreja amb la quotidianitat, resultant-nos perfectament creïble gràcies a la traça i a l’ofici de l’escriptor. El primer es titula Un OVNI aterra a Kushiro on la dona d’en Komura, trasbalsada pel terratrèmol, abandona el seu marit. Aquest decideix demanar una setmana de vacances i se’n va a Hokkaido on coneixerà a dues noies, descobrirà la buidor que l’acompanya i viurà experiències inquietants. El segon relat porta per títol Paisatge amb planxa i tracta d’un home molt aficionat a fer fogueres vora la platja. Sovint l’acompanyen una parella jove amb la qual ha trabat amistat i a la que confia les seves inquietuds i els seus temors més inversemblants. Tots els fills de Déu ballen és el tercer episodi que narra com Yoshiya persegueix un home que pot ser el seu pare. La relació especial del protagonista amb la seva mare és també un tema recurrent de la història. La quarta història és Tailàndia, lloc on assisteix una doctora de mitjana edat a un congrés i on decideix quedar-s’hi uns quants dies de vacances. Mentre reposa, es qüestiona si la ràbia que sent pel seu exmarit és la causant del terratrèmol de Kobe. El penúltim relat és En Granota salva Tòquio, que comença quan Katagiri arriba a casa i troba una granota gegant, de més de 2 m d’alçada, que li demana ajut per impedir que un cuc subterrani pugui provocar un terratrèmol que devasti Tòquio. Katagiri accepta però no pot complir la seva promesa ja que resulta ferit per un tret. El llibre acaba amb Pastissos de mel, on un escriptor està enamorat de la seva millor amiga que, al mateix temps, és la dona del seu millor amic. Quan aquests es divorcien, Junpei es replanteja la seva vida.

Tot i que el lligam que uneix les sis històries és el terratrèmol, aquest no ocupa gaire part del contingut, simplement se l'esmenta. Però la seva presència, potentíssima, es fa sentir en el conjunt de les narracions, tant quan suposa el punt i final d'una etapa o quan simplement serveix per recordar-nos la futilitat de la nostra fràgil existència. Com a mostra, dins el relat titulat Tailàndia, trobem a Nimit –un taxista tailandès– que li comenta a la doctora Satsuki:

És una cosa ben curiosa, això dels terratrèmols. Ens pensem que el terra que trepitgem és dur i inamovible. Fins i tot hi ha l'expressió 'tocar de peus a terra'. Però un dia, de sobte, ens adonem que no és així. El terra i les roques, que ens pensàvem que eren ben sòlids, es desfan com si fossin líquids. Com en diuen, d'això? Liqüefacció? Per sort, a Tailàndia no hi ha grans terratrèmols.

L'únic problema d'aquest llibre és que se t'acaba de seguida. És massa curt. Tot i així, com sempre passa amb en Murakami, pots gaudir de cada paràgraf amb un intens plaer. Aquesta sàbia combinació entre realisme i fantasia, moltes vegades difícil de distingir, és l'emprempta personal d'un autor que, quan més el llegeixes, més gran el trobes. Per cert, al Japó ja s'ha publicat la seva nova novel·la: Shikisai wo motanai Tasaki Tsukuru to, Kare no Junrei no Toshi que aquí la podríem traduir com El descolorit Tsukuru Tazaki i els seus anys de pelegrinatge. Evidentment, des d'ara ja l'esperem amb candaletes.