La mentida més bonica

Després d’una vida dedicada a l’ensenyament, dos professors de secundària —la Marina i en Carles— celebren la seva jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys tan endimoniadament intensos. Es pregunten pel seu compromís polític i s'encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d'alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la seva perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre.

COMENTARI: L'autor, Francesc Serés, em va entusiasmar amb la seva novel·la La casa de foc que vaig llegir amb devoció l'abril del 2021. Ara, amb La mentida més bonica, ha canviat totalment de registre i s'ha centrat en la profunda decepció que va provocar el desenllaç de l'1-O a bona part de l'independentisme català després de més de deu anys de lluita i mobilitzacions. Durant tot el relat planeja una sensació d'engany causat per una classe política molt deficient que havia manifestat repetidament que tot estava controlat i ben planificat. Rotundament sí, tal com responia un conseller a la pregunta de si estava tot preparat.
A la vista dels resultats, els protagonistes del llibre entren en un estat de xoc que els paralitza i els desconcerta dolorosament. Una de les frases de la novel·la es converteix en una fidel definició dels tres grups independentistes de l'arc parlamentari: els uns semblen una secta, els altres una banda i els tercers un esplai.
Cap i a la fi, després de tots els alts i baixos, els protagonistes es pregunten si la cultura serà capaç de sobreviure, ja que alguns se la passaven per l'aixella, els altres en renegaven perquè volien més ajuntaments a vora Barcelona i els tercers, bé, dels tercers no cal dir res perquè no sabem ni què dir-ne.
     

No me'n recordo de res

Nora Ephron és una de les escriptores feministes més incisives i hilarants de la literatura nord-americana del segle XX, una articulista d’energia imparable i una guionista de cinema multipremiada. No me'n recordo de res és un recull dels seus articles més mordaços i afilats que ofereixen una mirada còmica sobre el passat i una crítica àcida i personal contra les vicissituds de la vida moderna. Aquestes pàgines ens transporten des de la seva primera feina a la sala de correus de la revista Newseek a les sis fases del correu electrònic, des de records de les festes glamuroses i bullicioses dels seus pares a la vida plena de 'moments senils' —o, com en diu ella, 'moments Google'—, des dels fracassos més estrepitosos de la seva carrera a les millors alegries. Plena de perspicàcia i d’observacions autèntiques i encertadíssimes, No me'n recordo de res és un recull deliciós i punyent d’una de les escriptores més desacomplexades del panorama nordamericà.

COMENTARI: Resulta molt gratificant poder llegir la visió d'una de les més prestigioses guionistes del cinema nord-americà del darrer terç del segle XX. Nora Ephron era una gran escriptora multidisciplinària: guionista, periodista i novel·lista. A No me'n recordo de res, amb un contingut desordenadament autobiogràfic, converteix la seva prosa en un artefacte literari que és capaç de transmetre infinitat de sensacions agredolces resultants de les seves vivències, des de les més sofisticades fins a les més quotidianes; totes elles enquadrades d'una manera sincera i molt honesta. Cal fer una menció especial als dos capítols finals: El que no trobaré a faltar i El que sí trobaré a faltar, una mena de comiat quan l'autora ja era plenament conscient que la malaltia li anava esllanguint la vida a marxes forçades.
 

El món de Sofia (novel·la gràfica)

Qui ets? Un dia, la Sofia Amundsen, de 15 anys, rep una carta amb nomes aquesta pregunta. Despres en rep un altra que diu: D’on ve el món? De pregunta en pregunta i de sorpresa en sorpresa, la Sofia entra en una aventura en que descobrirà les principals figures de la filosofia occidental i, sobretot, es descobrirà a ella mateixa. Pero El món de Sofia no es només aquest viatge fascinant, és també una novel·la originalíssima, amb un desenllaç imprevisible, que s'ha convertit en un clàssic per a tots els públics i que ara Vincent Zabus i Nicoby reinventen com a novel·la gràfica.

COMENTARI:  Vaig llegir la novel·la original de Jostein Gaarder poc després de la seva publicació a casa nostra, devia ser l'any 1991, i la veritat la vaig disfrutar força, sobretot al valorar la bona idea de divulgar conceptes bàsics filosòfics mitjançant una mena de joc amb protagonista juvenil. Més endavant, una fórmula semblant es va repetir amb Merlí l'exitosa sèrie de TV3 protagonitzada per un incommensurable Francesc Orella. Cada capítol estava centrat en un filòsof de renom i l'habilitat del projecte consistia en fer-nos endinsar i comprendre, a un nivell iniciàtic, els pensadors més rellevants de la humanitat.
Ara, amb la novel·la gràfica El món de Sofia, hom preten fer-nos descobrir aquesta disciplina que, des de fora pot semblar avorrida i inintel·ligible, d'una manera amable, agradable i divertida. Acabarem fent una menció especial als dibuixos de Nicoby que es mereixen el nostre més alt grau de reconeixement per la seva bellesa i pulcritud.
 
 

El largo y tortuoso camino

Jordi Sierra i Fabra va somiar ser escriptor en una època ingrata, l'Espanya de la postguerra, més propicia els malsons que els somnis. Per sort, tenia un incentiu. Era tartamut i es va adonar que quan escrivia no trastocava les paraules. Va ser l'inici d'un aprenentatge literari llarg i accidentat que el va enfrontar al pare, i el va obligar a lluitar contra tot i contra tots per assolir la categoria d'escriptor.
Amb més de 500 llibres publicats, entre obres de ficció i assaigs divulgatius, Jordi Sierra i Fabra és un dels nostres escriptors més populars. Amb la inquietud i la curiositat que el caracteritza, per explicar la història de la seva vida ha triat el món del còmic, unint forces amb el dibuixant Carlos Moreno. Junts signen una biografia commovedora i apassionant. 

COMENTARI: Els primers textos que vaig llegir de Jordi Sierra i Fabra van ser de crítica i divulgació musical publicats als mitjans més diversos. En aquella època era considerat com un dels millors especialistes en la música pop-rock. Més endavant em va sorprendre com es convertia en un autor destacat de la literatura infantil i juvenil que el va conduir per diversos centres docents per promocionar les seves obres. Va obtenir diversos premis en aquesta especialitat fins que li va arribar el difinitiu reconeixement en el món literari global. D'aquesta època jo en destacaria el cicle de novel·les protagonitzades per l'inspector Miquel Mascarell, tretze en total –fins ara– que retraten, en clau policíaca, l'Espanya de finals dels anys 40 i inicis dels 50.
El largo y tortuoso camino és la biografia –en forma de novel·la gràfica– d'aquest fecund i prolífic autor que explica les duríssimes dificultats que va haver de superar per dedicar-se a fer allò que més li agradava, sempre afligit per la constant oposició del seu pare. El detallat recorregut arriba fins el moment precís de l'assoliment dels seus objectius bàsics: publicar els seus llibres i poder-se dedicar professionalment a l'escriptura. Tot això explicitat amb l'ajut d'una sèrie de dibuixos extraordinaris de Carlos Moreno, posseïdors d'una paleta de colors meravellosa.
Penso que, amb la compra i la lectura d'aquesta obra, contribuim a retre un merescut homenatge a un dels autors fonamentals del panorama literari català, titular d'un prodigiós catàleg de més de 500 obres publicades.

Llibre de preludis

Què pot passar en un balneari on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy? Aquest és el plantejament imaginatiu i provocador de la novel·la breu Lubovski o la desraó, que obre el volum titulat Llibre de preludis, completat amb tres relats més: Nocturn, Sang de violí i Tota l'aigua del cel, relligats per la presència de la música com a poder transformador. A les pàgines del llibre hi veurem aparèixer personatges i escenaris familiars als lectors de Jaume Cabré, com el compositor mestre Bruguera, l’Adela Turmeda, la ciutat de Feixes o el convent de la Ràpita, presents a les novel·les La teranyina i Fra Junoy o l'agonia dels sons. La narrativa breu no és cap excepció en l’obra de Cabré, que va debutar amb aquest gènere i no ha deixat mai de conrear-lo, al costat de les grans novel·les celebrades internacionalment. 

COMENTARI: Llibre de preludis és una reedició d’una obra descatalogada que va ser publicada originalment l’any 1985. Està format per una novel·la breu –on es troben una exnovícia, un aprenent de vampir i el músic Claude Debussy– i tres narracions, totes elles emparentades per la presència de la música.
Jaume Cabré avui està considerat com el millor escriptor actual en llengua catalana i va assolir l’excel·lència l’any 2011 amb la publicació de Jo confesso, una obra magistral que ha arribat a mig món.
  

Roma desordenada

Roma ens permet ser voyeurs de la nostra pròpia història. De les tombes dels etruscs a la mundana Via Veneto, de Neró a Pasolini, passant per Caravaggio, Bernini, Borromini i Winckelmann —amb escala espanyola a Alberti, Zambrano o Gaya—, aquest és un llibre que es proposa ajuntar de nou les pedres d'una maçoneria eterna per explicar-ho tot una altra vegada de la ciutat que ho sap tot. Una missió embogidora, saltant de segle en segle, amb un ull posat a la Roma urbi i un altre a la Roma orbe, un a les relíquies dels sants i un altre als torsos nus de les estàtues, un a la confusió i un altre a la calma, en un viatge per la ciutat on, com en una arca de Noè, s'han salvat totes les històries de la història, i que és la demostració culminant que l'ésser humà ha conegut la bellesa.
Des d'una perspectiva personalíssima i polièdrica, Juan Claudio de Ramón ofereix, amb erudició i l'emoció de l'estranger que es descobreix romà, un mosaic de fets històrics, anècdotes, curiositats, gastronomia i cales literàries i artístiques en diferents èpoques. Roma desordenada és l'apassionat relat del viatger que, feliçment captiu, esdevé habitant d'una de les ciutats més conegudes i, tanmateix, per inabastable, desconegudes del món. I és que «dir que tots els camins porten a Roma és menys exacte que dir que de Roma surten tots els camins». 

COMENTARI: Fa set anys vaig disfrutar molt amb la lectura del fabulós llibre de Javier Reverte, Un otoño romano. Al meu entendre, un relat gairebé insuperable.
Ara torno a la temàtica romana amb Juan Claudio de Ramón i la seva obra Roma desordenada, un extens treball dividit en 74 capítols que, com indica el títol, resegueix –desordenadament– aspectes ben diversos de la capital italiana.
Com sempre sol passar en llegir un text tan llarg i fragmentat, trobem capítols més interessants que altres. Gràcies a l'autor he descobert moltes coses que desconeixia de Roma, com la poca estima que senten els romans pel seu riu i la dantesca rivalitat entre Bernini i Borromini que es pot copsar seguint algunes obres que trobem per la ciutat.
És un llibre atractiu però penso que queda molt lluny de l'esmentat a l'inici: el de Javier Reverte.
Finalment, cal recomanar que la lectura es faci a prop d'una pantalla per tal de poder seguir visualment tot allò que l'autor ens descriu. L'experiència hi surt guanyant.
 

Mites

Mites és un dels textos fonamentals i de referència dins de la represa literària catalana després de la guerra civil.Està constituït per textos, sovint punyents, en els quals l'autor ofereix dues cares de la realitat: una de d'immediata, mecànica i una altra de més elaborada i lliure. Meitat lírics, meitat narratius, els Mites són un mecanisme de precisió on cada peça respon del seu contingut específic i, a la vegada, del sentit global d'una reflexió dramàtica sobre la condició humana.

COMENTARI: Quan m’estava documentant sobre la vida i l’obra d’Anna Dodas, la malaurada poeta de Folgueroles, tràgicament assassinada l’estiu del 1986, vaig descobrir que va dedicar la seva tesi de llicenciatura a l’obra Mites de Jordi Sarsanedas. Aquest fet em va despertar l’interès per conèixer de primera mà tant aquest llibre com la pròpia tesina redactada per l’escriptora osonenca.
Amb Mites, Jordi Sarsanedas va guanyar el premi Víctor Català del 1953. Se’n publicà una primera edició l’any 1954, amb una presentació escrita per Salvador Espriu, i una segona edició l’any 1976 amb pròleg de Joaquim Molas per al qual aquests mites són producte d’una crisi de joventut i constitueixen una dramàtica reflexió sobre la condició humana.
Conformen un total de quinze breus narracions curulles d’onirisme, surrealisme i absurd, en les que l’ofici de narrador ha quedat eclipsat per la versatilitat del poeta que surt a la recerca d’un lirisme suggerent i insinuador, cavalcant entre la realitat i el somni, i ple de referències literàries locals o universals, cultes o populars. L’obra s’estèn com un mapa i projecta diferents itineraris a partir d’unes estacions que oposen la realitat quotidiana a la del somni.
Per l’autor, la seva obra és oberta, irremeiablement ambigua, formada per una complexa multivocitat dels textos i afegeix: Em repugna d’explicar-me. En primer lloc perquè els meus Mites, si són alguna cosa, són precisament un intent de lliurar, de transmetre sense explicar. No són explicacions, sinó implicacions.
  

La vida autèntica

Quan era un nen, l’Oliver Bou destacava en l’escriptura de cartes d’amor per als seus companys de classe. Ara, a la cinquantena, s’ha convertit en escriptor de gran èxit de novel·la negra i columnista, i un d’aquells antics companys, el Pere, li demana que escrigui en nom seu unes cartes adreçades a la Roxana Segarra per enamorar-la. Ella, una editora de prestigi, encara ho vol tot però no necessita res. Capaç de fer-se creure a ella mateixa el que vulgui, sempre trobarà bones raons per fer el que decideixi fer, però no li resultarà fàcil trobar el veritable camí quan la vida la posa a prova.

COMENTARI: Tot i que d'entrada sembli que ens trobem davant d'una actualització del Cyrano, la veritat és que La vida autèntica va molt més enllà. Estructurat amb capítols breus, plagat de continguts filosòfics i amb abundants cites de reconeguts intel·lectuals, el relat és capaç de traçar subtils giragonses que desemboquen en un final dramàticament inesperat que ens fa posar la pell de gallina i ens concilia amb la feina ben feta. Montse Barderi (Sabadell, 1969), que ja havia guanyat el Prudenci Bertrana amb La memòria de l'aigua, ens regala una novel·la plena de sinuosos meandres que assoleixen convertir-la en una obra delicadament meravellosa.
              

Mary John

La Maria João decideix escriure una llarguíssima carta adreçada al seu amor de la infància, en Júlio. A través d’aquesta carta anem coneixent els inicis de la seva amistat a la placeta, l’especial vincle que els uneix i com n’arriba a ser d’important en Júlio a la vida de la Maria João (o Mary John, com l’anomena ell). Però el sentiment és correspost o només són imaginacions seves? És l’arribada de la Liliana el motiu del distanciament o la seva relació ja estava sentenciada? A través d’aquest escrit, la Mary John anirà plasmant les reflexions, els sentiments que l’acompanyen en aquest moment en què la seva vida està canviant més que mai. I pot ser, el que havia començat com una carta d’amor acaba responent la pregunta més important de totes: Qui és la Mary John?

COMENTARI: Els llibres guardonats amb el Premi Llibreter són una garantia de qualitat que els lectors podem elegir amb fonamentades probabilitats de satisfacció. Gràcies a ells vaig descobrir a Gerbrand Bakker i la seva celebradíssima novel·la A dalt tot està tranquil, també vaig conèixer a Wajdi Mouawad i la seva obra Ànima, un relat duríssim, però enèrgic i eficient; em vaig submergir dins el món polar amb Germà de gel d'Alicia Kopf i, ara, he tastat una bona mostra de la literatura infantil i juvenil amb Mary John d'Ana Pessoa, una llarguíssima carta dirigida a l'amor d'infància de la protagonista que l'autora aprofita per traçar una topografia sentimental de l'adolescència d'una noia dels nostres dies, des de l'amor platònic de la infantesa, que el persegueix –com un fantasma– per tot el recorregut de la novel·la, fins a l'amor més sòlid de l'adolescència que li permet descobrir totes les intimitats més recòndites de la seva existència. En destacaria un llenguatge planer, contenidor d'un sentimentalisme desbordant que ens transporta als episodis més semblants de la nostra pròpia adolescència i amb els quals ens podem sentir raonablement identificats.
 

Hamnet

Un dia d'estiu de l'any 1596, una nena de Stratford-upon-Avon, un poble a prop de Londres, torna de l'escola cansada, amb febre, mal de cap i poques ganes de jugar amb el seu germà bessó, el Hamnet. Angoixat, ell busca per tota la casa algú que pugui ajudar-los, però no hi troba ningú. La mare, un esperit lliure i excèntric, és al jardí on cultiva plantes medicinals, a més d'un quilòmetre de distància, vigilant els ruscos d'abelles. El pare és a Londres, treballant al teatre, i la germana gran i l'àvia han anat al poble a comprar. Cap és conscient de la tragèdia que s'està desfermant a casa seva.
Hamnet és la història d'una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d'un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. I, al cor de tot plegat, el retrat lluminós i vivíssim d'un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d'una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

COMENTARI: Hamnet és una obra inspirada en la vida d'un nen, Hamnet Shakespeare, que va morir a Stratford l'estiu del 1956, a l'edat d'onze anys. La novel·la és una ficció, gairebé al 100%, doncs es conserven escassos episodis històrics d'aquella època així com de la vida i de la identitat de William Shakespeare. Malgrat això, la vertadera protagonista del relat és Anne Hathaway, l'esposa de l'escriptor, que al llibre figura amb el nom d'Agnes, tal com constava en el testament que va atorgar el seu pare Richard. El cos del relat gira a l'entorn de la mort del jove Hamnet que se sacrifica per salvar la vida a la seva germana bessona Judith. El patiment, el turment i la desesperació de la mare, així com la persistent absència del pare, ocupen bona part de les pàgines d'aquest llibre que, per altra banda, dedica acurades descripcions a la varietat i a la utilitat d'un gran nombre de plantes remeieres que conrea la pròpia Agnes. El llibre va guanyar nombrosos premis i ha rebut crítiques extraordinàries. Personalment, no m'ha acabat d'enganxar i el considero, simplement, com una bona obra que es pot llegir la mar de bé, sense estridències.