Mites

Mites és un dels textos fonamentals i de referència dins de la represa literària catalana després de la guerra civil.Està constituït per textos, sovint punyents, en els quals l'autor ofereix dues cares de la realitat: una de d'immediata, mecànica i una altra de més elaborada i lliure. Meitat lírics, meitat narratius, els Mites són un mecanisme de precisió on cada peça respon del seu contingut específic i, a la vegada, del sentit global d'una reflexió dramàtica sobre la condició humana.

COMENTARI: Quan m’estava documentant sobre la vida i l’obra d’Anna Dodas, la malaurada poeta de Folgueroles, tràgicament assassinada l’estiu del 1986, vaig descobrir que va dedicar la seva tesi de llicenciatura a l’obra Mites de Jordi Sarsanedas. Aquest fet em va despertar l’interès per conèixer de primera mà tant aquest llibre com la pròpia tesina redactada per l’escriptora osonenca.
Amb Mites, Jordi Sarsanedas va guanyar el premi Víctor Català del 1953. Se’n publicà una primera edició l’any 1954, amb una presentació escrita per Salvador Espriu, i una segona edició l’any 1976 amb pròleg de Joaquim Molas per al qual aquests mites són producte d’una crisi de joventut i constitueixen una dramàtica reflexió sobre la condició humana.
Conformen un total de quinze breus narracions curulles d’onirisme, surrealisme i absurd, en les que l’ofici de narrador ha quedat eclipsat per la versatilitat del poeta que surt a la recerca d’un lirisme suggerent i insinuador, cavalcant entre la realitat i el somni, i ple de referències literàries locals o universals, cultes o populars. L’obra s’estèn com un mapa i projecta diferents itineraris a partir d’unes estacions que oposen la realitat quotidiana a la del somni.
Per l’autor, la seva obra és oberta, irremeiablement ambigua, formada per una complexa multivocitat dels textos i afegeix: Em repugna d’explicar-me. En primer lloc perquè els meus Mites, si són alguna cosa, són precisament un intent de lliurar, de transmetre sense explicar. No són explicacions, sinó implicacions.
  

La vida autèntica

Quan era un nen, l’Oliver Bou destacava en l’escriptura de cartes d’amor per als seus companys de classe. Ara, a la cinquantena, s’ha convertit en escriptor de gran èxit de novel·la negra i columnista, i un d’aquells antics companys, el Pere, li demana que escrigui en nom seu unes cartes adreçades a la Roxana Segarra per enamorar-la. Ella, una editora de prestigi, encara ho vol tot però no necessita res. Capaç de fer-se creure a ella mateixa el que vulgui, sempre trobarà bones raons per fer el que decideixi fer, però no li resultarà fàcil trobar el veritable camí quan la vida la posa a prova.

COMENTARI: Tot i que d'entrada sembli que ens trobem davant d'una actualització del Cyrano, la veritat és que La vida autèntica va molt més enllà. Estructurat amb capítols breus, plagat de continguts filosòfics i amb abundants cites de reconeguts intel·lectuals, el relat és capaç de traçar subtils giragonses que desemboquen en un final dramàticament inesperat que ens fa posar la pell de gallina i ens concilia amb la feina ben feta. Montse Barderi (Sabadell, 1969), que ja havia guanyat el Prudenci Bertrana amb La memòria de l'aigua, ens regala una novel·la plena de sinuosos meandres que assoleixen convertir-la en una obra delicadament meravellosa.
              

Mary John

La Maria João decideix escriure una llarguíssima carta adreçada al seu amor de la infància, en Júlio. A través d’aquesta carta anem coneixent els inicis de la seva amistat a la placeta, l’especial vincle que els uneix i com n’arriba a ser d’important en Júlio a la vida de la Maria João (o Mary John, com l’anomena ell). Però el sentiment és correspost o només són imaginacions seves? És l’arribada de la Liliana el motiu del distanciament o la seva relació ja estava sentenciada? A través d’aquest escrit, la Mary John anirà plasmant les reflexions, els sentiments que l’acompanyen en aquest moment en què la seva vida està canviant més que mai. I pot ser, el que havia començat com una carta d’amor acaba responent la pregunta més important de totes: Qui és la Mary John?

COMENTARI: Els llibres guardonats amb el Premi Llibreter són una garantia de qualitat que els lectors podem elegir amb fonamentades probabilitats de satisfacció. Gràcies a ells vaig descobrir a Gerbrand Bakker i la seva celebradíssima novel·la A dalt tot està tranquil, també vaig conèixer a Wajdi Mouawad i la seva obra Ànima, un relat duríssim, però enèrgic i eficient; em vaig submergir dins el món polar amb Germà de gel d'Alicia Kopf i, ara, he tastat una bona mostra de la literatura infantil i juvenil amb Mary John d'Ana Pessoa, una llarguíssima carta dirigida a l'amor d'infància de la protagonista que l'autora aprofita per traçar una topografia sentimental de l'adolescència d'una noia dels nostres dies, des de l'amor platònic de la infantesa, que el persegueix –com un fantasma– per tot el recorregut de la novel·la, fins a l'amor més sòlid de l'adolescència que li permet descobrir totes les intimitats més recòndites de la seva existència. En destacaria un llenguatge planer, contenidor d'un sentimentalisme desbordant que ens transporta als episodis més semblants de la nostra pròpia adolescència i amb els quals ens podem sentir raonablement identificats.
 

Hamnet

Un dia d'estiu de l'any 1596, una nena de Stratford-upon-Avon, un poble a prop de Londres, torna de l'escola cansada, amb febre, mal de cap i poques ganes de jugar amb el seu germà bessó, el Hamnet. Angoixat, ell busca per tota la casa algú que pugui ajudar-los, però no hi troba ningú. La mare, un esperit lliure i excèntric, és al jardí on cultiva plantes medicinals, a més d'un quilòmetre de distància, vigilant els ruscos d'abelles. El pare és a Londres, treballant al teatre, i la germana gran i l'àvia han anat al poble a comprar. Cap és conscient de la tragèdia que s'està desfermant a casa seva.
Hamnet és la història d'una dona feréstega i el seu xoriguer, del fill d'un guanter que fuig de la vida que li tocava per casar-se amb la dona que estima i dedicar-se a la seva passió, el teatre, i del fill de tots dos, que no passarà mai a la història però donarà títol a una de les obres de teatre més cèlebres de tots els temps. I, al cor de tot plegat, el retrat lluminós i vivíssim d'un matrimoni poc convencional, del vincle indestructible entre dos germans bessons i del dolor d'una pèrdua irreparable, devastadora i tristíssima.

COMENTARI: Hamnet és una obra inspirada en la vida d'un nen, Hamnet Shakespeare, que va morir a Stratford l'estiu del 1956, a l'edat d'onze anys. La novel·la és una ficció, gairebé al 100%, doncs es conserven escassos episodis històrics d'aquella època així com de la vida i de la identitat de William Shakespeare. Malgrat això, la vertadera protagonista del relat és Anne Hathaway, l'esposa de l'escriptor, que al llibre figura amb el nom d'Agnes, tal com constava en el testament que va atorgar el seu pare Richard. El cos del relat gira a l'entorn de la mort del jove Hamnet que se sacrifica per salvar la vida a la seva germana bessona Judith. El patiment, el turment i la desesperació de la mare, així com la persistent absència del pare, ocupen bona part de les pàgines d'aquest llibre que, per altra banda, dedica acurades descripcions a la varietat i a la utilitat d'un gran nombre de plantes remeieres que conrea la pròpia Agnes. El llibre va guanyar nombrosos premis i ha rebut crítiques extraordinàries. Personalment, no m'ha acabat d'enganxar i el considero, simplement, com una bona obra que es pot llegir la mar de bé, sense estridències.
  

La llibretera de París

Una novel·la sobre l’epopeia de la fundació i l’auge d’una de les llibreries més mítiques del món. Un cant emocionant a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.
Quan la Sylvia Beach, una jove americana amant dels llibres, obre Shakespeare and Company en un carrer tranquil del París de 1919, no s’imagina que canviarà el curs de la literatura. Shakespeare and Company és molt més que una llibreria. Hemingway i molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa. Allà també es forgen algunes de les amistats literàries més importants del segle XX, com la de James Joyce amb la mateixa Sylvia. Quan la controvertida novel·la de Joyce, Ulysses, és prohibida, Beach decideix publicar-la sota la protecció de Shakespeare and Company.Però l’èxit i la fama que comporten publicar la novel·la més controvertida i influent del segle té uns costos molt elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce. Les seves relacions més estimades es posen a prova mentre París cau en la Gran Depressió. Davant d’una crisi personal i financera, la Sylvia ha de decidir què significa per a ella Shakespeare and Company. Amb La llibretera de París, Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d'una llibreria, una ciutat i una època essencials per entendre d'on venim i cap a on anem.

COMENTARI: La primera part del llibre m'ha agradat força però la segona m'ha costat molt i l'he hagut d'abandonar cent pàgines abans del final. És una cosa inhabitual ja que sempre intento acabar-los. Aquest cop no he pogut. Llegir a disgust és el pitjor que un pot fer.
   

Cavalls salvatges (novel·la gràfica)

Negre i vermell sobre blanc i ja tenim els cavalls salvatges desbocant-se per les vinyetes, vint anys després de l’aparició de l’emblemàtica novel·la, en una nova lectura de les diguem-ne aventures, en un sentit ampli i alhora obscur, d'una colla de personatges que viuen o malviuen com si no fossin mortals i les drogues, l’alcohol i els seus riscos no els importessin.
Una novel·la carregada de realitat i, sobretot, de veritat, que va molt més enllà de ser el retrat –desacomplexat i antropològic– d’una generació marcada per les drogues.
Immensa, extraordinària, un festival creatiu, un viatge al fons de l’ànima, una meravella del llenguatge i un autor que anava molt més enllà de la maledicció i la contracultura.

COMENTARI: És una novel·la gràfica, d'impecable realització artística, que adapta la novel·la original d'en Jordi Cussà de l'any 2000. És un clar homenatge a l'època underground, entre les dècades del 1970 i 1980, on les drogues la música rock i la SIDA causaren estralls dins un sector de la joventut. Cada apartat està precedit pel títol d'una emblemàtica cançó d'aquells moments, a mode de banda sonora. Hi trobo forts paral·lelismes amb l'exposició "Underground i la contracultura a Catalunya dels 70" del Palau Robert i amb l'imponent novel·la "Els optimistes" de Rebecca Makkai, ambdues de recent producció.
  

Morir-ne disset

Ernest Calvo, fill d’una família immigrant vinguda del sud d’Espanya, neix i creix en una ciutat industrial del Vallès Occidental, en la qual s’integra com el més català dels catalans. Mentre va relatant, amb nostàlgia i humor, la seva infantesa i la seva joventut —en què descobreix una cultura i una llengua que el fascinen i l’inquieten alhora—, es confessa autor d’una sèrie d’assassinats comesos entre el període que va del cop d’estat de febrer de 1981 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 92. A partir de la relació amb el seu millor amic, fill d’una família catalana de classe treballadora, humil i honesta, el protagonista s’enfronta a les contradiccions d’una societat en procés de canvi, que es busca a ella mateixa, com el mateix personatge, i que veu amenaçada la seva supervivència. Un relat confessional divertidíssim, audaç i ple de talent narratiu que ens posa davant d’un mirall.

COMENTARI: Reconegut com un dels millors dramaturgs i directors teatrals del món escènic català, Sergi Belbel debuta en la narrativa amb una obra portentosa que és un fidel reflex del seu enorme talent creatiu. Divertit i irònic, el relat presta especial atenció a les diferents funcions del llenguatge que el protagonista interposa entre la seva llengua materna, la castellana, i la d'adopció, la catalana, de la qual es converteix en un venerable especialista que deixa bocabadada a la concurrència. La resta de la trama, la part delinqüencial, s'ha d'interpretar més com un pretext per inserir-se, dissimuladament, en els seus més indispensables propòsits.
 

Les paraules justes

La protagonista d’aquest dietari és una escriptora amb una capacitat inesgotable de renovar la seva mirada sobre el món. Directa, apassionada, intel·ligent i una mica desastre, cerca les paraules justes per capturar una realitat complexa i canviant, sense renunciar a l’elegància i a l’honestedat de la concisió.
Gràcil, vital i delicada, Milena Busquets ens endinsa en l’univers d’una dona que es pren la vida amb la desimboltura de qui ha viscut prou per copsar la futilitat de tot plegat, i amb l’entusiasme de qui tot just arrenca. L’enamorament, els fills, l’amistat, l’ofici d’escriure, una Barcelona en constant transformació i una fina ironia, marca de la casa, consoliden l’univers literari de la celebrada escriptora de També això passarà.

COMENTARI: Probablement, si algú m'hagués demanat la meva opinió sobre aquest llibre hauria contestat que està molt bé, però després d'haver-lo llegit no puc donar aquesta resposta ja que l'autora considera que dir que la seva novel·la està «molt bé» sense afegir res més a continuació, o sigui, molt bé i punt, és un insult. Discrepo d'aquesta visió però no m'allargo més i faig honor al títol del dietari: Les paraules justes, com les de Jules Renard, l'autor idol·latrat per la Milena.
 

Tinta simpática

Un detectiu busca una dona desapareguda. Un home cerca el rastre d'un fantasma. Modiano enlluerna amb la seva nova exploració de la memòria.
Un aprenent de detectiu anomenat Jean Eyben rep l'encàrrec de l'agència Hutte, per a la qual treballa, de seguir el rastre d'una dona. La dona es diu Noëlle Lefebvre, i el jove investigador la persegueix infructuosament. Trenta anys després, reprèn pel seu compte aquest cas i continua les indagacions.
En aquests dos períodes de temps, Eyben surt a buscar un fantasma. Recorre els carrers per on ella va transitar, tracta de trobar alguna carta, localitza una agenda, parla amb persones que la van conèixer, tafaneja en la seva potser agitada vida sentimental. I el que van aflorant són pistes difuses, ressons del passat: un Chrysler descapotable, un Sancho, un estiu, un llac, un aspirant a actor... Ombres, retalls de memòria, records que el temps distorsiona o esborra. Qui és Noëlle Lefrebvre, la dona en fugida, la dona esvaïda? I qui és Jean Eyben, l'home que segueix la petjada, l'home que viu obsessionat per la seva absència?
Benvinguts de nou al territori Modiano, aquest escenari fet de paraules en què l'autor explora el laberint de la memòria, on les preguntes moltes vegades condueixen a nous enigmes. Una novel·la absorbent, pur virtuosisme literari d'un mestre que, llibre a llibre, va depurant el seu estil, afegint matisos a un univers el centre del qual és París com a espai real i mític alhora, encara que aquí se li uneix Roma, la ciutat a la que evaporar-se...

COMENTARI: Llegir a Modiano és transitar pels carrers d'un París gairebé desaparegut i que podem anar desxifrant amb l'inestimable ajuda del Google Earth. Però, en aquest relat, el recorregut també s'endinsa per la part més cèntrica de Roma, amb la qual cosa Modiano s'escapa de la seva zona de confort i ens transporta a indrets més allunyats. És una novel·la de detectius on l'argument passa a segon terme en benefici de la topografia urbana de les capitals franco-italianes.

 

Diguem-ne amor

L’amor és el punt de partida, l’excusa, el motiu, l’argument. No hi ha dues relacions iguals, i la periodista cultural Marta Vives n’ha recollit dotze de tan diverses, quotidianes i extraordinàries com ho són totes les que bateguen als nostres carrers, a la nostra ciutat, a les nostres vides: primers amors, segones oportunitats, amistats indestructibles, desitjos impossibles, vincles no convencionals i exemples de solidaritat… Els protagonistes d’aquest llibre, tan autèntics com la vida mateixa, ens descobreixen totes les maneres d’estimar.
«Què és l’amor? Es pot definir d’una sola manera? Quants tipus d’amor caben en una única paraula?».
La Marta sabia que coincidiria amb el seu primer amor al Velódromo, en el sopar d’antics alumnes de l’institut. «Tu i jo ens vam enamorar molt, no? Què va passar?».
En Marcel i en Zuber connecten en moments vitals diferents, sintonitzen i sacsegen murs mentals: cultura, convencions, edat.
Llua, la gossa de la Cinta, té debilitat per en Silvio, «un home bo amb mala sort» a qui aconseguiran ajudar quan més ho necessita.
I, enmig de la gentada de Sant Jordi, en Marc i la Maeva es veuen i s’entenen sense paraules…

COMENTARI: D'entrada em fixo en el meravellós dibuix de portada de la Natalia Zaratiegui que, per si sol, convida a encetar les pàgines amb bona predisposició. L'acompanya una acurada tipografia en la qual destaca la paraula amor, aquest mot tant recurrent que pretèn convertir-se en el miracle salvador de les relacions humanes, a la manera d'haiku sintètic propulsor de l'economia del llenguatge, sense pèrdues ni sobreentesos.
Com tots els llibres-recull, la diversitat de relats ens ofereix diferents punts de vista que exploren paisatges alternatius. D'entre ells jo destacaria el darrer, Retrovisor, on, un retrobament d'antics companys de pis d'estudiants, permet invocar una època esplendorosa en el mateix marc escènic, airbnb of course, que els va acollir fa uns mil anys.