El naufragio

Tot va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai havia militat. Va avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho pels líders europeus. 
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques d'Espanya? Al final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia gaudit durant quaranta anys. «No vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica que va acabar naufragant.

COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.

La mort del comanador (I)

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament. El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant
campana que no sap d’on ve.
En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.

COMENTARI:  No sé que tindrà Murakami que comences a llegir-lo i, quan te'n dones compte, ja has passat un munt de pàgines. Com sempre, una lectura agradable amb la dosis justa d'elements fantàstics que mai arriben a enfarfegar. Com en les llargues pel·lícules clàssiques, ara s'imposa un descans abans de poder-ne llegir la conclusió.

L'art de portar gavardina

L’art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d’aquest recull revelen una capacitat d’observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d’un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d’estar a l’altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l’adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XXI, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre’s els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.

COMENTARI: Lleument apartat de la ironia que ens acostumava a oferir en contes precedents, l'autor es despulla del tot quan s'endinsa en algunes vivències autobiogràfiques amb els pares, la parella i els fills. Tot plegat per completar un relat melangiós de futur incert, on la fina línia que separa realitat de ficció és transgredida eficientment.

La trama matrimonial

Universitat de Brown, 1982. Madeleine Hanna, alumna aplicadíssima d'anglès i romàntica incurable, està escrivint la seva tesi sobre Jane Austen i George Eliot, autors de grans trames sobre el matrimoni. Mentre la Madeleine estudia les motivacions antigues del cor humà, la vida real, en forma de dos homes molt diferents, intervé. Leonard Bankhead, científi brillant i solitari carismàtic, atrau la Madeleine amb una intensitat que li sembla impossible de resistir. Entretant, el seu vell amic Mitchell Grammaticus, un estudiant de teologia que busca alguna mena de veritat a la vida, està convençut almenys d'una cosa: que ell i la Madeleine estan destinats a estar junts. Però quan tots dos acaben la universitat, hauran de triar com volen que acabi el seu propi pla de casament.

COMENTARI:  És un relat profusament documentat que, malgrat alguns paratges mortificants que desperten la temptació d'abandonar la seva lectura, és capaç de refer-se sobre si mateix per així poder culminar-lo amb una gratificant sensació de satisfacció per la feina ben feta.

Dos taüts negres i dos de blancs

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l. A partir del relat biogràfic dels personatges reals que van intervenir en els fets, Pep Coll ens ofereix una novel·la excepcional, rotunda i absorbent. Sens dubte, la seva obra més personal.

COMENTARI:  Cada capítol exposa el punt de vista personal d'un personatge de la novel·la sobre els tràgics fet del 1943. Malgrat aquesta diversitat de protagonistes, la narració no se'n ressent gràcies a l'ofici d'un gran escriptor com és en Pep Coll.

Tor, tretze cases i tres morts

Tretze veïns, amos d’una muntanya. Al poble de Tor, tocant a Andorra. Poderosos que s’enfronten. Interessos, contraban, l’orgull de la força. Estranys assassinats i sentències que fan créixer la crispació.
Carles Porta ha investigat la història de Tor, la muntanya maleïda. Hi va anar, la primera vegada, per fer un «30 Minuts» per a TV3. I va quedar atrapat. Durant vuit anys ha tornat repetidament a Tor, per parlar llargament amb uns personatges difícils, plens d’odi, de por i de secrets.
Aquest és el llibre d’una arriscada aventura periodística convertida en narració literària –recordant el nord-americà Truman Capote. Les escenes més tenses i també les més grotesques, retrats de personatges que impressionen per la seva ràbia encesa. Els lectors devoraran aquestes pàgines amb la passió i l’avidesa que desperten les grans històries.
A Tor, tretze cases, tres morts, el misteri que continua. Com la ira del vell Palanca: «Me van robar, me van intentar matar, i encara sóc jo lo cabrón! Només em queda una solució: morir matant!».

COMENTARI: Quan la realitat supera a la ficció ens podem trobar amb relats que, si estan ben construïts, ens poden immergir de ple dins el seu poderós microcosmos, sense solució de continuïtat. I aleshores, un sent la necessitat de visitar aquest indret del Pallars Sobirà, recuperar el documental del 30 minuts i llegir, d'una vegada, l'obra més coneguda de Truman Capote.

Conversaciones entre amigos

Després de recitar els seus poemes en una vetllada literària a Dublín, Frances i Bobbi coneixen a Melissa, una atractiva escriptora que vol publicar un reportatge sobre elles. Aquestes dues universitàries que en el passat van ser parella es veuen atretes cap a ella i el seu marit Nick: un matrimoni acomodat que s'acosta a la quarantena i amb el que acabaran formant un complex mènage à quatre. 
Ambientada a la bohèmia artística irlandesa, aquesta història d'amors lliures i relacions ambigües ofereix un retrat honest d'una generació que rebutja les etiquetes imposades.
Entre presentacions de llibres, estrenes teatrals i vacances a la Bretanya francesa, les converses dels personatges converteixen el debut de Sally Rooney en una novel·la d'idees marcada per uns diàlegs ocurrents i un hàbil sentit de l'humor. L'autora investiga les delicades crueltats de la interacció humana en una obra intel·ligent sobre l'amistat, el desig i la gelosia.

COMENTARI: Visió actualitzada de les tempestuoses relacions sentimentals entre diferents éssers humans, abraçant conceptes tan lliscosos com la innocència, la infidelitat, l'individualisme, el plaer i la crueltat.

El Nix

Si en les llegendes nòrdiques el Nix és un esperit que apareix en forma de cavall blanc i roba nens, en aquesta primera novel·la de Nathan Hill –la publicació de la qual va provocar un petit terratrèmol en el món literari nord-americà que la va rebre amb un entusiasme desbordant– es tracta d'una presència intangible i indeleble que simbolitza aquest moment crucial en què la nostra existència descarrila i ja no és capaç de recuperar el seu curs. Així és com la vida de Samuel Anderson, escriptor bloquejat, professor fastiguejat en una universitat de segona categoria i addicte als videojocs online, ha estat marcada pel Nix. La seva mare, Faye, se'n va anar de casa quan ell tenia un any i, després de més de dues dècades, va tornar a aparèixer de la forma més insospitada. Ha comès un delicte absurd amb presumptes motivacions polítiques que acapara els programes de notícies, inflama les xarxes i encén les passions d'uns Estats Units dividits davant el cas. Els mitjans presenten a Faye com una radical hippie amb un passat sòrdid; tanmateix, fins a on sap Samuel, la seva mare era una noia normal que es va casar amb el seu nòvio de l'institut. Quina versió és la veritat? Una mesura que indaga dins la història familiar –i, per tant, del seu país–, traslladant el focus des del Mig Oest rural dels anys seixanta fins a la Nova York més actual, la del moviment Ocupem Wall Street; passant pels disturbis de Chicago del 1968 i, finalment, desplaçant-se a la Noruega de la Segona Guerra Mundial. 
Amb una sorprenent varietat de recursos narratius i un abrasiu sentit de l'humor, Nathan Hill ens guia, amb mà mestra, per aquesta mena de comèdia humana, que suposa una degradació crítica dels aspectes més denigrants de la societat contemporània.

COMENTARI: És una novel·la que ens recorda molt a Llibertat (2010) de Jonathan Franzen, una autèntica obra mestra de la literatura contemporània nord-americana. Sense arribar a l'impressionant nivell d'excel·lència de la predecessora, Nathan Hill aconsegueix un relat extraordinari que, de segur, no deixarà indiferent a ningú. Un nou autor a seguir.

Del Mississipí al Llobregat

Una tarda, en tornar de l’escola, un nen de 8 anys es troba tota la família reunida al voltant de la taula del menjador. Els adults interrompen la conversa i, visiblement incòmodes, l’envien a jugar al carrer. Amb aquesta escena, ambientada a un poble de la conca del Llobregat durant la postguerra, comença aquesta novel·la que finalitzarà, dos anys després, amb una altra escena familiar.

Ambdues escenes són autobiogràfiques. Però aquest llibre no és cap autobiografia perquè entre una i l’altra, descabdellant el fil de les relacions personals, la trama transcendeix no només la família del ferrer del poble sinó també el seu temps, fins a remuntar-se als inicis de la revolució industrial. Traficants d’esclaus, pagesos que es venen els horts perquè hi facin fàbriques, telers de segona mà comprats a Anglaterra, assetjament sexual a obreres, masovers que viuen sense llum elèctric, els crims a la rereguarda durant la guerra civil, la postguerra… Nobleses i misèries de tota mena que retraten un segle i mig que va canviar Catalunya com un mitjó, tant en l’àmbit econòmic com el social.

COMENTARI: Una altra òpera prima escrita, molt ben escrita, per un artesenc. En aquest cas, farcida d'apunts autobiogràfics que ajuden a il·lustrar els fets més rellevants esdevinguts en un municipi de la Catalunya interior entre els segles XIX i XX.

Ordesa

Realitat i ficció es barregen en aquesta novel·la escrita amb una veu valenta i transgressora que ens explica una història verídica, difícil, en la qual tots podem reconèixer-nos. Des del esquinç de vegades, i sempre des de l'emoció, Vilas ens parla de tot allò que ens fa éssers vulnerables, de la necessitat de aixecar-nos i seguir endavant quan no sembla possible, quan gairebé tot el que ens unia als altres ha desaparegut o ho hem trencat. És llavors quan l'amor i cert distanciament -també el que ens permet la ironia- pot salvar-nos.

COMENTARI: Amb molta cruesa, desesperança i subjectivitat, però mantenint un to essencialment poètic, l'autor construeix el relat d'unes relacions familiars en una Espanya de la segona meitat del segle XX. El tema de la mort és omnipresent, d'una manera obsessiva.