El naufragio

Tot va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai havia militat. Va avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho pels líders europeus. 
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques d'Espanya? Al final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia gaudit durant quaranta anys. «No vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica que va acabar naufragant.

COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.