La Revolución rusa contada para escépticos

Per commemorar el centenari de la Revolució russa es publiquen molts llibres que intenten oferir noves visions sobre uns fets tan transcendents com els esdevinguts a Rússia l'any 1917. D'entre tots ells, per la seva singularitat, n'he trobat un que m'ha entusiasmat, el de l'autor andalús Juan Eslava Galán que títula, irònicament, La Revolución Rusa contada para escépticos.

Juan Eslava Galán (Arjona, Jaén, 1948) és un escriptor del gènere històric, tant de ficció com de no ficció. L'any 1987 va guanyar el Premi Planeta amb la novel·la En busca del unicornio que li va servir per impulsar decisivament la seva carrera literària. És un autor molt prolífic que pot arribar a publicar més de dues novel·les per any a més de llibres d'altra temàtica. Moltes vegades ha publicat, amb el pseudònim de Nicholas Wilcox, novel·les que ell mateix anomena d'estil best-seller. Un dels de major èxit ha estat Una historia de la guerra civil que no va a gustar a nadie, publicat l'any 2005.

Se ha decidido que el asalto del Palacio de Invierno vaya precedido por un bombardeo desde los cañones de la fortaleza de San Pedro y San Pablo.
Los conjurados intentan dispararlos, pero las bisagras de los cierres están oxidadas y no giran. Blagonravov se caga en unos pocos santos antes de ordenar que traigan otros cañones (en la fortaleza hay muchos). Los milicianos arrastran otros cañones de menor calibre y los ponen en situación. Mala suerte. Cuando intentan dispararlos descubren que la munición no se adapta al calibre del tubo, una negligencia por la que deberían rodar cabezas.
—¡Está bien, sin cañones! —decide Blagonravov—. Por lo menos poned la linterna roja en el extremo del asta.
Era la señal bolchevique para la sublevación de la ciudad.
Los milicianos registran los cuartos de luces, los cuerpos de guardia, las cocinas... nada. No encuentran linterna roja algua.

Mai havia gaudit tant amb un llibre d'història com amb aquest. Penso que és una obra de gran valor afegit ja que combina el relat més rigorós amb un llenguatge col·loquial, didàctic, molt amè i divertit. M'ha agradat tant que penso repetir l'experiència amb altres obres de l'autor, començant amb la de la guerra civil que també promet. En fi, un treball necessàriament recomanable.
 

Tierra de campos

Fa exactament dos anys que vaig llegir per primera vegada a David Trueba. Es tractava de la novel·la Blitz (2015) que acabava de publicar. Recordo que la vaig enllestir en poc temps i que em va deixar força satisfet. Avui, també amb molta rapidesa, he acabat Tierra de campos (Anagrama, 2017), però aquest cop la novel·la, senzillament, m'ha entusiasmat. Curiosament, de manera fortuïta, gairebé alhora, també he vist la pel·lícula de Jonás Trueba, Los exiliados románticos (2015), que –per la seva senzillesa i espontaneïtat–  m'ha fet recordar la cinematografia del meu admirat Eric Rohmer. En fi, he gaudit d'una tarda amena i completíssima gràcies a la família Trueba.

Tierra de campos narra la història de Dani Mosca, un músic madrileny que ha d'enterrar el seu pare a Garrafal de Campos, el poble on va néixer. Durant el trajecte, el protagonista fa un repàs a tota la seva vida, des de la infantesa fins el present; dedicant especial atenció a la seva carrera musical, amb els seus inseparables amics Gus i Animal, i a la seva vida sentimental on hi sobresurten dos noms essencials: Oliva i Kei.

Hay pasado por todas partes. El pasado está posado sobre nosotros como el polvo sobre los muebles. Hay pasado en el presente y hay pasado en el futuro. Impregnado, agarrado, diluido, difuminado, mezclado, empastado, desenfocado. Hay pasado en el recuerdo, en el gesto, en los rasgos, en las frases por decir, en las soluciones. Hay pasado en la imaginación, que a veces es un proyector de experiencias vividas. Hay pasado en los pasos por dar, en la carrera por delante, en la mirada, en el cuento, en el invento, en los sabores. Las canciones están hechas de pasado. No hay canciones futuristas, es un arte sin ciencia ficción.

Quan podem dir que ens ha sabut greu passar la darrera pàgina és senyal inequívoca de lectura extraordinàriament grata. David Trueba ha sabut construir una biografia mitjançant una sèrie d'artilugis estratègics que han funcionat amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria. La combinació de present i passat, alternat-se en el temps i en l'espai, amb la màxima naturalitat i sense cap tipus d'entrebanc, ha servit per confeccionar un fil narratiu ple de significativa emotivitat.

El relat de l'autor, amb el qual ens identifiquem per la seva escandalosa proximitat, ens fa adonar que els sentiments i les emocions que s'hi descriuen són comuns a la majoria dels ésser humans que pul·lulem per aquestes contrades. Mèrit indiscutible que veiem complementat pels micropoemes que, en forma de cançó, van ordenant la trama. Es tracta, sens dubte, d'un treball impecablement dissenyat, amb petites dosis de prosa poètica que li atorguen un acabat exemplar.
   

Creer y destruir

Moltíssima gent s'ha preguntat com va ser possible que d'un país tan culte com Alemanya sorgís tant d'horror durant els dotze anys més tràgics de la seva història. Una pregunta difícil de respondre que encara avui manté la seva vigència, propiciant l'aparició constant de noves aportacions formulades per aïllar la gran incògnita.

Quan es va anunciar l'aparició del llibre de Christian Ingrao (Clermont-Ferrand, França, 1970) que porta per títol Creer y destruir (Croire et détruire, 2010) vaig pensar que es tractava d'un nou intent de respondre a la qüestió recurrent, però quan vaig veure que el treball estava centrat en els intel·lectuals ben plantats, brillants, intel·ligents i cultes, responsables de la mort de diversos centenars de milers de persones em va semblar que resultaria imprescindible la seva lectura.

El germen del llibre és una tesi de doctorat, redactada entre 1997 i 2001, titulada «Els intel·lectuals del servei d'informació de les SS, 1900-1945». L'objectiu era estudiar a una vuitantena de llicenciats, economistes, juristes, lingüistes, filòsofs, historiadors, geògrafs que, apart de desenvolupar carreres universitàries en paral·lel, havien format part del Servei de Seguretat (SD) de les SS i, a partir del 1941, dels Einsatzgruppen, grups mòbils d'execució i extermini als territoris de l'est.

Mentre que en el seu avanç a través de Polònia havien trobat l'imaginari de la invasió de la Gran Guerra, amb la figura del franctirador i de les mans tallades, la marxa aterrida que els va conduir a Rússia els va enfrontar brutalment a una violència que interpretaven com la confirmació del discurs ansiògen que els havia estat inculcat abans de la campanya. Als seus ulls, Rússia era, doncs, una terra de infrahumanitat i de bestialitat, una terra de fam i de dominació jueva. La guerra que ells portaven a terme era realment una "gran guerra racial", dirigida contra un adversari en gran mesura animalitzat, percebut com si fos una bèstia salvatge. Aquestes representacions, que destil·laven angoixa i odi en les representacions dels assassins i dels seus oficials, van permetre cristal·litzar el consentiment donat al genocidi, massiu entre ells.

Creer y destruir és un assaig, molt ben documentat, que recull la vida i miracles d'un bon grapat d'intel·lectuals al servei de l'imperi del mal. És una obra extremadament densa, de lectura difícil, que funciona millor com a llibre de consulta. Malgrat les innombrables dades que recull, penso que no aporta gran cosa al que ja sabíem fins ara, sent incapaç de trobar una resposta concloent a la pregunta de l'inici.
 

La substància del mal

No recordo haver llegit mai dos o més llibres alhora, en paral·lel. Tot i ser una pràctica força generalitzada, n'hi ha que reconeixen llegir-ne quatre o cinc al mateix temps, mai l'havia experimentat fins ara. La substància del mal (La sostanza del male, 2016) n'és el primer. Una conseqüència de la densa i difícil lectura d'un assaig històric que em resistia a abandonar.

L'autor, Luca d'Andrea (Bolzano, 1979) és un escriptor italià que va créixer entre muntanyes alpines. Fins ara, només havia escrit una trilogia juvenil, Wunderkind i el guió del documental Mountain Heroes, germen d'aquesta primera novel·la que ha assolit un autèntic èxit mundial, venent-se a més de trenta països i que donarà peu a una sèrie de televisió.

L'any 1985, tres joves són brutalment assassinats a Bletterbach, un immens congost tirolès ric en restes fòssils. Trenta anys més tard, el nord-americà Jeremiah Salinger –amb la seva dona Annelise i la seva filla Clara– se n'hi va a viure i comença a obsessionar-se amb aquest cas que encara està per resoldre. A mesura que s'endinsa en el tema, posa en perill tant la seva pròpia vida com la seva pròpia estabilitat emocional i familiar.

Les parets de l'esquerda. Reflexos que s'esvaeixen en una negror total. El feix lluminós de la càmera que gira d'un costat a un altre, de vegades en càmera lenta, de vegades d'una manera histèrica. Glaçons iridescents que suren al bassal d'aigua al voltant de les meves cames. El reflex de la meva cara contra el gel. En un primer moment somrient; després, atent, amb l'expressió de qui està intentant espiar una conversa privada. Al final, descompost, amb els ulls d'un animal atrapat, els llavis enfosquits i tensos sobre les dents en una ganyota que no em pertanyia. Una màscara de mort medieval.

No exagera massa la publicitat d'aquesta novel·la quan afirma que no devoraràs aquest llibre, el llibre et devorarà. Realment, es tracta d'una obra addictiva, molt ben construïda, amb paràgrafs molt curts que es llegeixen amb facilitat i rapidesa. L'obra aconsegueix una de les virtuts que més valoro, fregar la ciència ficció sense passar-se de frenada, en el millor estil murakamià. La nota negativa, que m'ha fet cloure la lectura amb una sensació agredolça, ha estat el gir final que he trobat artificiós i poc creïble, malbaratant una relat que fins aleshores havia funcionat raonablement bé.
 

Carta a mi mujer

Pentti Saarikoski (1937-1983) va ser un dels poetes finlandesos més importants de la dècada dels seixanta del segle XX. Va obtenir nombrosos premis literaris com a escriptor, poeta i traductor. Segons ell, fou l'única persona al món que va traduir tant l'Odissea d'Homer com l'Ulisses de Joyce. Durant la guerra freda es va posar més al costat dels comunistes com a forma de protesta per l'excessiva dominació occidental de l'imperi nord-americà.

Carta a mi mujer (1968) és un llibre curt que funciona com un discurs continuat, sense corregir i sense cap tipus de censura. El va escriure mentre estava de viatge a Dublín, per airejar-se d'Helsinki, per poder respirar de primera mà l'esperit de Joyce i per intentar escriure un nou llibre. Però l'enyor provocat per l'absència de la seva dona el va afectar tan poderosament que va haver d'iniciar el camí de retorn abans del previst. Això sí, amb el llibre acabat, després d'una sèrie de dies caòtics regats per l'alcohol, les neures i la mala vida.

En el Essex House vi un partido de tenis en la televisión, pero no me enteré de quién ganó al final. Por la noche dormí bien. Por la mañana me dolía todo. Pensé que escribía mi último libro aunque sabía que no era cierto. No me desharé del alcohol, sin un coño puedo vivir un tiempo, pero sin alcohol ni un solo día. Sin embargo, no soy ningún borrachín. Tengo un hogar. Pago la pensión de los niños. Soy capaz de viajar al extranjero. Converso con la gente. No detesto el alcohol como mi padre, el alcohol es mi amigo, mi medicina y mi niño mimado. Más que nada tengo miedo de que el alcohol se acabe, tú también puedes dejarme, pero si me abandona el alcohol, se me va la vida.

És una irregular crònica de la vida bohèmia i autodestructiva d'una persona totalment dependent de l'alcohol i obsessionada amb el sexe, un Charles Bukowski a la finlandesa. El relat està centrat en una ciutat totalment referenciada per l'esperit de Joyce i la seva magna obra Ulisses, tot i que s'esmenta molt de passada, sense incidir-hi massa de ple. Potser, de fer-ho, l'obra hauria guanyat en interès.
 

La venganza de los siervos

Julián Casanova (Valdealgorfa, 1956) és un historiador aragonès que acaba de publicar un dels llibres més interessants sobre la revolució russa del 1917. Aprofitant les noves revelacions de la historiografia contemporània i els treballs més rellevants dels historiadors de prestigi (Figes, Read, Holquist o Wade), en només 200 pàgines, Casanova és capaç d'oferir-nos un relat extraordinari que narra i interpreta els fets fonamentals que avui compleixen el seu primer centenari.

El treball acaba amb cinc conclusions definitives que serveixen per simplificar les causes, el desenvolupament i les conseqüències d'una successió d'episodis d'análisi complexe: el poder absolutista del tsar Nicolau II, els desastres continuats de l'exèrcit rus durant la I Guerra Mundial,  la inoperància del Govern Provisional de Lvov i Kérenski, el lideratge de Lenin i el Partit Bolxevic i la implantació de la dictadura del proletariat un cop acabada la guerra civil amb la victòria de l'exèrcit roig.

Ocurrió justamente lo que había anunciado Piotr Durnovó: una vez puesta en marcha, la revolución se convirtió en una fuerza incontrolable que iba a barrer a quienes pretendieran domesticarla. Y la autoridad de los jefes del ejército fue una de sus primeras víctimas. Los motines y la rebelión abierta de soldados y marinos en las regiones de Petrogrado y Moscú hicieron inevitable, bajo la presión de los jefes militares, la renuncia del zar. Apareció así en el escenario uno de las componentes más peculiares de la revolución de febrero de 1917 en Rusia comparada con otras de la historia contemporánea: el papel primordial de soldados y marinos armados en la quiebra del orden y en la destrucción de las relaciones jerárquicas existentes, mucho más decisivo que el representado por obreros y campesinos.

Didàctic, rigoròs, amè... són alguns dels adjectius que ens serveixen per definir La venganza de los siervos, un llibre imprescindible que, amb la màxima naturalitat i senzillesa, ens presenta uns fets d'extraordinària complexitat. Un apartat final de conclusions i una cronologia de la història russa entre 1861 i 1924, acaben d'arrodonir un treball impecable. Com diu el propi autor, seria recomanable que arribés a les aules de Batxillerat de tot el país.

Esperant mister Bojangles

És la primera novel·la d'Olivier Bourdeaut (Nantes, 1980) formada per una barreja sorprenent d'elements humorístics i surrealistes que teixeixen un relat original, insòlit i extravagant. A França va assolir el primer lloc en les llistes dels llibres més venuts del 2016.

Cinc són els principals protagonistes; el matrimoni format per Georges i la seva esposa de nom canviant, el fill, el senador Cràpula i la grua Superflua. La cançó de Nina Simone, Mr.Bojangles, omnipresent a tot el relat, és la que dóna títol al llibre.

Al cotxe, de camí cap a casa, l'alegria era desaforada. El pare tocava el tam-tam sobre el volant mentre cantava, la mare apluaidoa rient i jo em mirava l'escena fregant-me les temples, que em bategaven amb força. Un cop deixat enrere el barri de la clínica, el pare va fer ziga-zagues pel camí, fent diverses voltes a les rotondes i tocant el clàxon. Jo relliscava pels seients del darrere com un sac de patates. No sabíem ni el que fèiem. Quan vam ser a casa, el pare va treure el xampany de la nevera i el va destapar sacsejant-lo amb força per regar-ho tot. La mare va dir que aquell pis era gairebé igual de depriment que la clínica, però vaja, més bufó. I, mentre amanyagava el cap de la Senyoreta, que inflava el coll, ens va explicar la continuació del seu pla fent diversos santhilaris per asserenar-se.

Sempre m'ha costat gaudir amb la novel·la humorística que considero un dels gèneres de major complexitat, només a l'abast dels escriptors més ben dotats. Esperant mister Bojangles combina l'humor amb el surrealisme, barreja letal que posa a prova l'interès narratiu del relat i que pot provocar reaccions antagòniques, majorment contraposades. A França va obtenir un èxit apoteòsic, a casa nostra s'ha d'anar veient; a mi, m'ha costat acabar-la.

La fada negra

Coneixia ben poc a Xavier Theros (Barcelona, 1963). Únicament havia llegit algun article seu al diari Ara que, això sí, m'havia causat una boníssima impressió. Encara recordo Quan érem underground, publicat el dia 5 d'octubre del 2014, que em va captivar instantàniament, demostrant-me que em trobava davant d'un autor diferent, que calia seguir d'immediat. Pocs anys després, els mateixos mitjans m'informaven que aquest autor havia publicat la seva primera novel·la i que havia guanyat el Premi Josep Pla 2017. Cap sorpresa, des del primer moment tenia clar que era un gran escriptor i que només calia un cop d'efecte per arribar a la consagració definitiva. S'obrien noves expectatives.

La fada negra és una novel·la històrica ambientada en la Barcelona del 1843, durant el regnat d'Isabel II, encara nena, i de la regència del general Espartero. És l'època de les bullangues (1835-1843), revolucions de baixa intensitat provocades pels sectors més desfavorits i que culminen amb la de la Jamància que, malgrat la seva derrota final, va ser la més llarga i la més dramàtica. Enmig de tanta convulsió, ens trobem al capità Llàtzer Llampades que ha d'investigar uns crims estranys on nens petits són víctimes d'un assassí en sèrie.

—«La fada negra» té un vers insòlit que diu així: «Orfe vampir que la penombra guarda,/ ombra petita que mata de nit. / Que els infants busca i la sang els agafa,/ per donar nova vida al seu cor ferit».
En Gutiérrez va fer una pausa en acabar el seu recitat, però en Llampades no va reaccionar de cap manera, només va comentar indiferent:
—Sí, ja l'havia llegit.
—Perdoneu-me, capità. —El sergent es va acostar, amb el paper a la mà—. Qui ha escrit això parla d'un subjecte de poca alçada, que actua quan cau el sol i que roba sang. Coincideix totalment amb les poques descripcions que tenim de l'assassí!

Jo dividiria la novel·la en dues parts ben diferenciades. La primera, centrada en la sèrie d'assassinats que van caient sense solució de continuïtat i que obliguen al capità Llampades a moure's sense parar i la segona que se centra més en els darrers dies de la revolta de la Jamància i amb la derrota final dels revoltats. Tot i que el fons històric és recreat de forma impecable –sembla extret d'un dietari metòdicament elaborat–; a mi em va captivar més la primera part, molt més vibrant i frenètica. L'episodi bèlic, al qual se li dedica gairebé mig llibre, perd el ritme inicial i fa minvar el vertigen del relat. Malgrat tot, podem afirmar que ens trobem davant d'un novel·la interessantíssima, molt ben construïda però marcadament irregular.
 

Algú com tu

Després d'acabar Nosaltres dos em van venir ganes de llegir més coses de Xavier Bosch i vaig arribar, lògicament, a Algú com tu, l'obra amb la qual va guanyar el Premi Ramon Llull 2015 i que tancava una etapa de novel·la negra protagonitzada per Dani Santana. Era la primera vegada que l'autor canviava dràsticament de registre i ho feia amb solvència contrastada. Més tard, amb Nosaltres dos, ens va tornar a delectar amb una poderosa demostració de romanticisme pur, sense sucre afegit.

Algú com tu és una altra història d'amor, en aquest cas localitzada a París, que narra la intensa relació mantinguda per una parella, durant només quatre dies que van trasbalsar-los la vida. Ella, Paulina Homs, una dona casada amb una filla i ell, Jean Pierre Zanardi, propietari d'una galeria d'art al bell mig del barrí llatí parisenc. Anys després, Gina –la filla d'ella– intenta seguir les pistes de l'episodi més romàntic de la vida de la seva mare i arriba a conèixer en persona al propi Jean Pierre.

Passi el que passi d'ara endavant, sabem que tu i jo ens hem salvat l'un a l'altre. Ens hem conegut per salvar-nos, n'estic convençut. Estic enamorat, per primera vegada sé què vol dir estar enamorat, i això ja ho tenim per sempre. He obert el meu cor i sóc immensament feliç. No sabia que es podia sentir tot això. Em pensava que fa molts anys, potser a la universitat, havia estat enamorat, però ara m'adono que l'amor era això. Un sentiment nou, més cert que cap altre. Incomparable, reconeixible. Esclar que he conegut d'altres dones, de casades, d'atractives, de sofisticades... No sé què et deu haver explicat de mi la teva cosina, però mai ningú no ha significat res. Què has aconseguit tu, amor meu, i només tu? He hagut d'esperar quaranta-cinc anys per saber què és estar enamorat.Celebrem la vida, celebrem-la junts, que és el gran miracle.

Amb una curta però potent història d'amor, Xavier Bosch ens transporta pel París més literari, un escenari que sovint es converteix en un altre protagonista de la trama. El món de la cultura: les galeries d'art, les llibreries, la música... conformen un altre centre d'interès íntimament lligat amb el caràcter dels dos amants que converteixen els seus dies en un autèntica sublimació de la bellesa. Haurem d'estar atents amb el que vagi publicant aquest autor ja que els precedents són, inequívocament, garantia d'excel·lència.