Amb Combray començo la lectura de A la recerca del temps perdut, una de les majors obres de la història de la literatura universal. És un compendi format per set novel·les que va escriure Marcel Proust entre els anys 1908 i 1922. He triat la versió publicada per Viena Edicions ja que compta amb una acurada traducció de Josep Maria Pintó que, sense apartar-se de l'estil genuïnament proustià, aposta per un llenguatge modern i planer que ens permet accedir a l'obra d'una manera més accessible. Combray és la primera part del primer volum de la col·lecció, Pel cantó de Swann, que aquesta editorial ha dividit en dos llibres: el que ens ocupa i Un amor de Swann.
L'empresa és àrdua, el total supera les 3.500 pàgines i el contingut és molt exigent. No es tracta precisament de literatura evasiva, ans al contrari, ens trobem davant d'una obra que només podrem gaudir íntegrament si som capaços de seguir-la amb concentració plena. Qualsevol distracció, per petita que sigui, ens obligarà a retrocedir i reiniciar els paràgrafs desatesos. L'única estratègia plausible consisteix en una lectura lenta, pausada i reflexiva que també es veurà condicionada per l'aparició progressiva dels volums que, hores d'ara, encara manquen per editar.
Combray és el nom fictici d'una petita localitat francesa on, de petit, Marcel Proust hi havia passat les vacances d'estiu. La novel·la, que comença amb una meravellosa descripció del procés d'ensonyament, se centra bàsicament en descriure les vivències del protagonista en un indret que la seva memòria ha magnificat d'una manera idíl·lica. És precisament en aquest volum on podem trobar el famós episodi de la magdalena.
I tot d'una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l'hora d'anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m'oferia la meva tieta Léonie després d'haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.
Amb aquest primer volum també ens hem introduït en el món de la sintaxi proustiana que es caracteritza per unes frases llarguíssimes, amb subordinades dins de subordinades i amb subjectes que hem d'anar a buscar unes quantes línies més amunt. També s'observa un vocabulari potent però perfectament intel·ligible, amb una reproducció més real del parlar col·loquial que no pas el generat amb la tècnica més estesa de les frases curtes, les quals –analitzant-les de prop– ens resulten molt menys espontànies.
Això només és l'aperitiu. Tindré temps per anar comentant aquest univers proustià que ha captivat i enamorat a tanta gent. Conscient de la dificultat, m'esforçaré per anar recorrent aquest llarg camí, amb lentitud però amb constància. Us ho explicaré.
Tot i que les considerava estranyes i no tenia massa pressa per veure-les traduïdes, finalment ha aparegut en llengua catalana el llibre que aplega les dues primeres novel·les que va escriure Haruki Murakami els anys 1979 i 1980 i que, juntament amb A Wild Sheep Chase (1982), componen l'anomenada Trilogia del Rata, protagonitzada per un narrador sense nom i el seu amic El Rata. El propi autor també les bateja com les novel·les de la taula de cuina perquè quan plegava de la feia al bar, ben entrada la nit, s'asseia a la taula de la cuina i es posava a escriure fins a la matinada doncs aquestes eren les úniques hores que tenia lliures.
Escolta la cançó del vent exposa les vivències d'un estudiant que passa les vacances d'estiu a la seva ciutat natal amb el seu amic El Rata, el bàrman del Jay's Bar i una noia, dependenta d'una botiga de discos, que només té quatre dits.
A Pinball 1973 hi surten els mateixos protagonistes però ara estan acompanyats per altres secundaris, com les dues bessones que viuen amb el narrador, l'amant d'El Rata i un professor expert en el món de les maquinetes de pinball.
Hi havia moltíssimes màquines de pinball. Setanta-vuit, per ser exactes. Les vaig comptar uns quants cops amb calma. Setanta-vuit, no hi havia dubte. Estaven totes col·locades mirant cap a la mateixa direcció, en vuit fileres que arribaven fins a la paret del fons. Les fileres eren perfectes, com si seguissin unes línies traçades amb guix a terra. Les màquines estaven immòbils, com mosques atrapades en resina acrílica. No es movia res. Setanta-vuit cadàvers i setanta-vuit silencis. Em vaig moure instintivament. Si no ho hagués fet, potser m'hauria convertit en una més d'aquella colla de gàrgoles.
Ens trobem davant els orígens d'un gran autor que, malgrat les carències de qualsevol procés iniciàtic, ja comença a mostrar-nos aquell realisme màgic que, amb el pas del temps, s'anirà convertint en la seva empremta més personal.
A banda dels dos relats curts que conformen el gruix del llibre, destacaria el pròleg del propi Murakami que ens explica els seus inicis en el món de l'escriptura i ens descobreix algunes tècniques que utilitzava per aconseguir un estil propi.
Cinc anys després de Llibertat, la seva aclamada quarta novel·la, torna Jonathan Franzen amb una altra obra d'extraordinària factura: Puresa (Purity). Des de la primera pàgina hom s'adona de la consistència d'un relat, minuciosament construït amb una solidesa impactant. Una tensió argumental perfectament esmicolada a través d'una prosa exuberant que abasta tota mena de registres que va alternant amb harmoniosa naturalitat. Per alguns, Franzen és un dels millors escriptors nord-americans vius. Potser tenen raó.
Purity 'Pip' Tyler és una noia disposada a descobrir qui és el seu pare. Filla d'una dona sentimentalment inestable, seguirà totes les pistes que pugui per assolir el seu objectiu, coneixent personatges molt peculiars que resultaran decisius en la seva recerca. Com el carismàtic Andreas Wolf, líder del Projecte Sunlight, que –a l'estil Julian Assange & WikiLeaks– es dedica a filtrar notícies sensibles als mitjans de comunicació.
Tampoc és que hi pensés gaire. El meu cap era una ràdio on l'Anabel sonava en totes les emissores. Al món no hi havia cap revista on no l'hauria assenyalada i hauria dit: aquesta. A la llengua no hi havia paraules que m'aturessin tan bruscament el cor com un «Ha trucat l'Anabel» al tauler de missatges del despatx. (Mai «Ha trucat l'Annabelle». Era vanitosa pel que fa al seu nom i el lletrejava a qualsevol que agafés el missatge).
Amb Puresa (Purity) l'autor es torna a convertir en un notari de la societat en què vivim. Hi desenrotlla tots els temes que més ens afecten: les relacions personals i familiars, el sexe, la parella, la política, la digitalitat, els secrets, la consciència... i ho fa enfilant una història senzilla, i alhora complexa, que podem anar seguint amb un interès creixent. Hi ajuda l'excel·lent disseny dels personatges que, amb la seva singularitat, hi aporten un valor afegit.
Si Llibertat va suposar per a molts un valuós descobriment d'un autor que desconeixíem, aquesta obra en suposa la consolidació definitiva. Però no feia falta perquè mitjançant assajos, reportatges periodístics, discursos... ja havíem comprovat que Jonathan Franzen és un escriptor tocat per la vareta màgica de l'excel·lència.
Alguna vegada, des d'aquestes mateixes pàgines, ens hem preguntat com arriben els llibres a les nostres mans. Més ben dit, com triem una determinada lectura quan l'oferta que ens envolta és gairebé infinita. En molts casos una circumstància fortuïta ens fa decidir per un títol concret que passa per davant d'una extensa llista d'espera que, amb revisions incloses, havíem pactat amb nosaltres mateixos des de temps pretèrits
Vaig triar El Regne perquè una entusiasta crítica literària de Domingo Ródenas, publicada a El Periódico del 18-09-15, m'hi va portar. Sobretot el primer paràgraf: Si m'haguessin dit que llegiria amb avidesa insaciable un llibre de més de 500 pàgines que gira al voltant de l'Evangeli de sant Lluc i els Fets dels Apòstols m'hauria posat a riure. Però així ha sigut. Un paràgraf tan contundent que convidava a comprovar-ne la veracitat.
D'entrada la proposta semblava summament atractiva doncs combinava tres paràmetres d'enorme potencial: la qualitat de l'autor, Emmanuel Carrère, conegut per una trajectòria literària i cinematogràfica rellevant; la presentació dels textos bíblics com el resultat d'una investigació meticulosa i un estil personal que complementava la trama principal amb nombrosos tocs autobiogràfics, plens d'humor i de pinzellades irreverents.
El que més em sorprèn no és pas que l'Església s'hagi allunyat tant del que era al principi, sinó al contrari, que tot i no haver arribat a ser el que pretenia, hagi convertit aquell desig en ideal i s'entesti a ser-hi fidel. Mai no s'ha oblidat el que era al principi. Mai no s'ha deixat de reconèixer-ne la superioritat, de voler-hi tornar com si la veritat fos allà, com si el que quedava del nen fos la millor part de l'adult.
Sento discrepar de l'articulista però a mi el llibre només m'ha agradat parcialment. He disfrutat més quan l'autor explicava les seves pròpies vivències que no pas quan s'esplaiava en els orígens del cristianisme, sempre amb el mateix final: persecucions i desavinences internes. La vessant personal desprenia autenticitat per tots els porus, plena de sentiments desacomplexats i rotunds, capaços d'erigir-se en una autèntica exaltació de la sinceritat. Només per això val la pena dedicar unes hores a Carrère.
Dins el cicle de xerrades que organitza l'ANC d'Artés, el dia 10 de juliol del 2015 vam poder escoltar a Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb, que va presentar-nos el seu llibre Desclassificat: 9-N. Durant el col·loqui els assistents també van mostrar molt interès en conèixer la seva opinió davant la transcendental jornada electoral del 27-S i del procés constituent que se n'ha de derivar.
Vicent Partal va posar molt èmfasi en la importància del 9-N tot i que, des d'alguns sectors, repetidament s'ha menystingut. Per ell va suposar un autèntic acte de desobediència envers l''Estat que mitjançant el Tribunal Constitucional l'havia prohibit dues vegades gairebé consecutives. Més de dos milions de persones van exercir el seu vot enmig d'una diada il·lusionant, lúdica, pacífica, amable i reivindicativa.
El llibre és la crònica secreta d'una votació revolucionària. Comença el dia 12 de desembre del 2013 quan representants del Govern i dels partits proconsulta anuncien l'acord sobre la data i la pregunta del referèndum del 9-N. A partir d'aquí van començar onze mesos frenètics que van culminar amb la històrica diada que dóna títol al llibre. Vicent Partal ens els explica amb tota mena de detalls que serveixen per enriquir una apassionant lectura i descobreixen els episodis més significatius d'aquesta part del procés.
El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l'estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l'impossible» per evitar «la presència de les urnes als carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.
La setmana del 27-S era una bona ocasió per llegir aquest llibre. Sobretot pel seu contingut curós però optimista i, també, per comprendre com l'afirmació de l'autor sobre la transcendència del 9-N estava plenament fonamentada.
La segona part de la Saga de Dublín comença a finals del segle XVI i acaba a principis del segle XX, és a dir, la part més recent i –per a mi– més interessant de la història irlandesa és ignorada per l'autor que només es refereix breument al transcendental alçament del 1916 a través d'unes poques pàgines que dediquen més atenció a la ficció que a la pròpia realitat.
De totes maneres, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening, 2006) esmenta un grapat d'importantíssims fets històrics com la Reforma i la Contrareforma, l'arribada al poder i la campanya d'Irlanda d'Oliver Cromwell, l'inici del domini hegemònic dels protestants sobre els catòlics, la influència de la Revolució Francesa, la crisi de la patata, la gran fam irlandesa, l'aparició del Sinn Féin i la sublevació del 1916. Episodis que emmarquen l'argument de l'obra basat en la vida de diverses famílies al llarg d'uns quants segles d'història i que ja havíem conegut i seguit al primer volum de la saga d'Edward Rutherfurd.
La major part dels irlandesos estaven a la vora de la inanició, cert, i el nombre de persones afeblides que morien de malaltia augmentava. S'havien plantat tan poques patates que: tot i que haguessin escapat a la plaga, no eren suficients per alimentar els pobres que depenien d'ella. I cada vegada més grangers i petits parcers es veien obligats a deixar les seves terres, quedant reduïts a un estat de desesperada indigència. Irlanda havia caigut en un estat de completa prostració. No obstant això, la fam va concloure. I com es va aconseguir això tan meravellós? De la manera més simple possible. Es va declarar, per llei que la fam ja no existia. No podia ser d'altra manera, ja que els 'whigs' afrontaven unes eleccions generals.
L'obra segueix la mecànica de la primera part i els descendents dels personatges anteriors ara són els protagonistes de la nova trama argumental que, al meu entendre, massa vegades es converteix en insubstancial, previsible i reiterativa. Una de les grans errades consisteix en aturar el relat a començaments del segle XX oblidant-se dels esdeveniments transcendentals que es van succeir durant la resta del segle. Potser la meva decepció és deguda a que vaig gaudir molt més llegint la primera part la qual va afavorir unes expectatives que ara no s'han vist assolides.
Edward Rutherfurd (Salisbury, UK, 1948) és el pseudònim de l'escriptor Francis Edward Wintle especialitzat en novel·les històriques. L'any 1984 va publicar la seva primera obra, Sarum, que resumeix deu mil anys d'història anglesa. Curiosament, quatre anys després d'haver aparegut, es convertí en un gran èxit internacional i va aparèixer durant 23 setmanes a les llistes dels best-sellers del New York Times. L'any 2004 es va editar la primera part de l'anomenada Saga de Dublín amb el títol de Prínceps d'Irlanda (Doublin: Foundation) i dos anys més tard es va completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda (Ireland: Awakening).
Prínceps d'Irlanda recull els episodis fonamentals de la història d'aquest país, des de l'època precristiana fins el segle XVI. Comença amb els primitius reis irlandesos, continua amb l'evangelització de Sant Patrici, la invasió dels víkings, la fundació de Dublín, el domini anglès iniciat el 1167 i acaba amb els conflictes constants amb Enric VIII, el despietat monarca anglès.
La invasió que havia de causar vuit segles de patiment a Irlanda va començar un assolellat dia de tardor de l'any de nostre senyor de 1167, en què tres vaixells van arribar al petit port meridional de Wexford.
No obstant això, si algú els hagués dit als dos joves, que amb tanta impaciència van desembarcar junts, que formaven part d'una conquesta anglesa de la illa, s'haurien endut una gran sorpresa, ja que un d'ells era un sacerdot que tornava a casa, i el seu amic, tot i que devia obediència al rei d'Anglaterra, mai s'hauria considerat anglès. Quant a l'objectiu de la missió, els soldats havien anat allà com a convidats, capitanejats per un rei irlandès.
Explicar història barrejant ficció i realitat és una tècnica que resulta molt eficaç. No fa gaire que ja ho vam comprovar a The Century, l'exitosa trilogia de Ken Follett, que repassava tot el segle XX a escala mundial. Edward Rutherfurd, també d'una manera planera, construeix una sèrie de relats entrellaçats en el temps i en l'espai, que ens permeten endinsar-nos en l'evolució històrica d'Irlanda. D'una manera lúdica ens anem immergint en els conflictes familiars d'unes generacions que es veuen notòriament condicionades per les alternatives sociopolítiques del país. Es tracta, sens dubte, d'una lectura altament recomanable que s'ha de completar amb la segona part, Rebels d'Irlanda que, per a mi, és la més interessant.
Sembla que els estius siguin
propicis per llegir els premis Sant Jordi. L'any passat vaig retrocedir
al 1982 per endinsar-me en el món de Cristian, de Toni Pascual. Enguany, només he hagut de recular un sol any per llegir L'àguila negra, la novel·la de Joan Carreras.
Curiosament, podríem trobar paral·lelismes entre ambdues obres, la
primera ambientada en la dècada dels setanta i la segona abastant un
ventall més ampli que comença el 1943 i acaba el 2013. La ciutat de
Barcelona és l'escenari en comú on es desenvolupen les dues trames
argumentals.
L'àguila negra comença quan el dentista jubilat Marià Solvell s'instal·la en un poble
nudista per desempallegar-se del passat i intentar gaudir de la darrera
etapa de la seva vida sense llastres de cap mena. Tot el relat és una alternança
entre el present i els episodis més significatius de la seva biografia que comencen amb l'excursió al Tibidabo del 1951 i acaben
amb l'esmentada estada a l'indret que l'ha de redimir.
Li
han calgut setanta anys per entendre-ho. Li ha calgut despullar-se per
tornar a ser qui havia sigut, per comprendre per fi, que la vida no li
ha estat esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i simplement
consecutiva. L’únic que compta, al capdavall, és que pugui distingir una
línia que doni sentit a la mera successió dels esdeveniments. Que hi
hagi hagut harmonia només vol dir que hi ha hagut ordre. Que el sol
l’abraci només vol dir que aquest
ordre encara continua existint.
L'àguila negra és un altre retrat de la quotidianitat emmarcat en una època apassionant de la que els nostres protagonistes se'n desentenen olímpicament. Una
crònica d'una existència rutinària i fracassada que desembocarà en la preparació d'un gran acte d'expiació final que només pot servir per matisar el
sentiment d'impotència acumulat al llarg dels anys. El títol del llibre,
i banda sonora de tot el text, és el mateix que el de la cançó que va
popularitzar M. del Mar Bonet a la dècada dels 70 i que era una adaptació en català de L'aigle noir, de la cantant francesa Barbara. Sincerament, no
trobo cap relació entre el contingut de la cançó i l'argument del
llibre però –potser– tampoc s'ha de buscar.
Fa poc més d'un any que vaig llegir Ulisses, l'obra cabdal de James Joyce. Reconec que va ser una lectura exigent, amb moments de plaer i de patiment. Vaig haver de fixar l'atenció permanentment, sense oblits ni defallences, cercant ajuts externs i utilitzant la relectura amb assiduïtat. D'entrada, me'n vaig sortir però estic convençut que encara em queda molt per digerir i que serà necessari tornar-hi a mitjà o llarg termini. Les bones lectures són aquelles que deixen pòsit i Ulisses, com en la seva època Moby Dick, s'ha convertit en referent d'una admirable complexitat que el pas del temps ha transformat en una deliciosa remembrança literària.
Calia tornar a James Joyce però ara a través d'una sèrie de quinze relats més accesibles aplegats sota el títol de Dublinesos (Dubliners, 1914). Són breus narracions de diferents aspectes de la vida quotidiana de la classe mitjana del Dublín de començaments del segle XX, en plena efervescència independentista. Amb el cicle de la vida com a eix central, els relats inicials són protagonitzats per nens, els següents per adolescents i després per adults. El quinzè i darrer capítol va més enllà i es titula, precisament, Els morts.
Es
va quedar immòbil en la penombra del rebedor, intentant reconèixer la tonada
que cantava la veu i mirant enlaire cap a la seva dona. Hi havia gràcia i
misteri en la seva actitud, com si fos el símbol d’alguna cosa. Es preguntà de
què podia ser símbol una dona dreta en unes escales a l’ombra, escoltant música
llunyana. Si fos pintor la pintaria en aquella actitud. El seu barret de feltre
blau faria ressaltar el bronze dels cabells en la foscor i els quadres foscos
de la faldilla farien ressaltar els clars. Música
llunyana, posaria per títol al quadre, si fos un pintor.
He notat que molts episodis acaben d'una manera sobtada, sense una conclusió formal a la qual estem acostumats però –segons els experts– l'obra s'ha de valorar en conjunt, doncs cada secció forma part d'un tot que no es pot interpretar de manera individualitzada. Menció a part pel darrer relat, Els morts, que John Huston va portar al cinema l'any 1987 i que va ser protagonitzat per la seva filla Anjelica.
No és gens normal que un treball de divulgació històrica aconsegueixi escalar i assolir posicions preferents –durant llargues temporades– en els rànquings literaris. Alguna cosa especial havia de tenir Sàpiens, aquesta obra del professor i escriptor israelià Yuval Noah Harari (Haifa, Israel, 1976). I, a fe de Déu, sí que n'és de rellevant i d'extraordinària aquesta nova visió de l'existència humana; ara, des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena.
El foc ens va fer perillosos.
La xafarderia ens va ajudar a cooperar.
L’agricultura va despertar la nostra avidesa.
La mitologia va instaurar la llei i l’ordre.
Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.
Les contradiccions van crear la cultura.
La ciència ens va fer els amos de la creació.
Però res de tot això ens ha fet feliços.
El text comença recordant-nos que fa cent mil anys l'Homo sapiens era un animal insignificant que compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d'humans. Avui dia només en queda una, nosaltres. Yuval Noah Harari creu que aquest domini sobre la resta és degut a tres grans revolucions que ens han permés assolir la pole position: la revolució cognitiva (70.000 anys), la revolució agrícola (12.000 anys) i la revolució científica (1.400 anys). La primera va propiciar l'aparició de la ficció i els mites, ingredients imprescindibles per gestionar grups de més de cent cinquanta individus. La segona va convertir els caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders. La tercera, quan l'home va ser capaç de reconèixer la seva ignorància, es va autopropulsar per assolir un poder sense precedents.
La majoria dels llibres d'història se centren en les idees dels grans pensadors, en els guerrers més valerosos, en les obres dels sants i la creativitat dels artistes. Tenen moltes coses a dir sobre la formació i la desintegració de les estructures socials, sobre l'ascens i la caiguda dels imperis, sobre el descobriment i la difusió de les tecnologies, però no diuen res sobre la manera com tot això va influir en la felicitat i el patiment dels individus. Aquesta és la llacuna més gran en la nostra comprensió de la història. Seria bo que comencéssim a omplir-la.
L'autor pensa que, malgrat el progrés indeturable i la millora general en les condicions de vida, l'home no és més feliç que durant la seva etapa de caçador-recol·lector. Ara mateix s'ha d'esforçar molt més per poder subsistir i està posant cada vegada més en perill el seu propi ecosistema. Els esforços per trobar la immortalitat i manipular la genètica humana li fan pronosticar un futur molt tèrbol. Ell no se sent gens optimista i comparteix amb els lectors les seves inquietuds. Nosaltres només podem prendre'n nota i lluitar, des de la nostra humil trinxera, per evitar una autodestrucció anunciada. Realment, m'he trobat davant d'un llibre imprescindible. Tant de bo serveixi per rectificar errades.
