Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, 2005) és la dotzena novel·la de l'escriptor nord-americà Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947). Es tracta d'una obra coral on s'entrecreuen les històries de nombrosos personatges, la majoria dels quals són de gènere femení.
Nathan Glass, després d'haver deixat enrere una greu crisi sentimental i de salut, encara la seva jubilació tornant al districte novaiorquès de Brooklyn —el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa— per esgotar els darrers anys de la seva vida de la manera més plàcida possible immers en una silenciosa solitud. Però, de manera fortuïta, el seu cercle de relacions socials s'anirà eixamplant dia a dia, li canviarà la vida i el convertirà en un home pràcticament feliç.
Per bé que el projecte era molt humil, vaig decidir posar-li un títol emfàtic, una mica pompós, per convence'm que tenia una tasca important entre mans. El vaig anomenar 'El llibre de l'estupidesa humana', i tenia la intenció d'explicar-hi amb el llenguatge més senzill i més clar possible tots els errors, totes les relliscades, totes les planxes, totes les ximpleries, totes les flaqueses i totes les beneiteries que havia comès durant el meu llarg i accidentat pas per aquest món.
Aquest cop ens trobem amb l'Auster més amable que deixa de banda els personatges turmentats per envoltar-se de gent senzilla i planera submergida en les glòries i misèries de la vida ordinària. Segueix apareixent una gran diversitat d'individus: homosexuals, fanàtics religiosos, transformistes, estafadors... però tots ells units per un mateix lligam, l'atzar. És, per tant, una novel·la que invoca un cant a la vida, a la família no convencional i a les segones oportunitats. Un camí cap a l'Hotel Existència, el somni ideal, la utopia que no s'atansarà mai...
Després del bon sabor de boca que em va deixar Paul Auster amb la seva novel·la Sunset Park vaig submergir-me en la lectura d'Invisible, l'obra immediatament anterior que s'havia publicat l'any 2009. Novament ens trobem davant d'un treball impecablement empaquetat, amb una argumentació que sedueix i amb una estructura original i atrevida. Malgrat tot, considero que el desenllaç de l'obra no s'adiu amb la potència que destil·lava tot el conjunt que el precedia i que generava expectatives més poderoses que no han arribat a quallar.
Invisible és la biografia d'Adam Walker, un jove estudiant de literatura i aprenent de poeta, que l'any 1967 coneix al professor francès Rudolf Born i a la seva seductora parella, encetant-se un triangle pervers que marcarà de per vida al nostre protagonista. La novel·la està estructurada en quatre parts: Primavera que explica l'inici de la relació d'amistat entre Walker i Born fins l'atracament als carrer de Nova York. Estiu, on s'exposen els vincles familiars terriblement trasbalsats per la mort del germà petit. També s'esmenten les relacions incestuoses d'Adam i Gwyn. Tardor, on l'escenari es trasllada a París i es produeix el retrobament d'Adam i Born. La quarta i darrera part serveix per tancar la història, desmentint moltes afirmacions i especificant la vertadera naturalesa de Rudolf Born.
—Em sap greu per ella, Gwyn. No sé quants cops he volgut trucar a casa i dir-li que no passa res, que ja pot parar d'odiar-se, que ja s'ha castigat prou.
—Hauries de fer-ho.
—No vull insultar-la. La llàstima és una emoció horrorosa i inútil —te l'has de guardar per a tu. Si intentes expressar-la, encara és pitjor.
Un dels trets que cal destacar és la combinació de diverses veus narradores que, amb salts en el temps inclosos, enriqueixen la narrativa. Des del narrador extern fins a personatges en primera persona, passant pel dietari de Cécile Juin, Auster utilitza amb mestria una gran quantitat de recursos que denoten domini i diversificacio. Tret del desenllaç final, que francament m'ha decebut, és una gran obra que no es pot deixar passar per alt.
Una recomanació apareguda a les pàgines literàries d'un diari i l'agradable tast del primer capítol que oferia l'editorial van animar-me a emprendre la lectura d'un llibre d'autor, per a mi, desconegut que prometia molt combinant la novel·la negra amb la Roma dels anys cinquanta i seixanta. El resultat final, emperò, no va correspondre's amb les expectatives generades.
Stephen Gundle, professor d'estudis de cinema i TV de la Universitat de Warwick, és un historiador especialitzat en l'Itàlia moderna. És l'autor de Bellissima: Feminine Beauty and the Idea of Italy, Glamour: A History i Death and the Dolce Vita. Aquesta darrera va ser publicada l'any 2011 per Canongate Books Ltd. i l'any següent, l'editorial Seix Barral la va editar en llengua castellana.
El cadàver de Wilma Montesi, una jove romana de 21 anys, apareix a la platja de Torvaianica —a 38 km. de Roma— el dia 11 d'abril del 1953. Immediatament s'engega una investigació que, per raó dels seus il·lustres implicats, es transforma en un dels escàndols més recordats de la crònica criminal i social italiana dels anys cinquanta. D'entrada els màxims sospitosos són: Ugo Montagna, marquès de San Bartolomeo; Piero Piccioni, fill del ministre d'Afers Exteriors de l'epoca i Giuseppe Montesi, oncle de la víctima. Després d'innombrables investigacions, les més acurades a càrrec de Raffaele Sepe, quatre anys més tard se celebra el judici a Nàpols que acaba amb l'absolució de tots els encausats. Hores d'ara el crim continua sense resoldre's.
Quizás por esta razón el caso Montesi, como sería conocido, tuvo tanta resonancia. Era una historia romana que ofrecía un gran relato para una ciudad que luchaba por encontrar un nuevo sentido para sí misma. El caso sacó a la luz aspectos que afectaban a todos: el lugar que ocupaba la familia, la libertad de la que disfrutaban las mujeres jóvenes y la función del honor. Por no hablar del sexo, las drogas y la corrupción en la alta sociedad. La prensa siguió con avidez los giros que se iban sucediendo y se sirvió de la fascinación causada por el caso entre el público para aumentar su circulación. Al mismo tiempo, también generó una gran preocupación política en la medida que el poderoso Partido Comunista Italiano utilizó el caso para fustigar a la clase dirigente y al Gobierno.
Aprofitant la troballa fortuïta d'una col·lecció de retalls de diaris i revistes que va comprar al mercat de la Porta Portese,
tots ells referits a l'assassinat de Wilma Montesi, Stephen Gundle va començar una exhaustiva investigació per actualitzar totes les dades del cas i poder arribar a una conclusió definitiva, cosa que no va aconseguir ja que com esmenta a la pròpia obra: La meva investigació no ha descobert nous sospìtosos ni cap nom que no es coneixés fins ara, relacionats amb la mort de Wilma Montesi. Malgrat tot, i deixant de banda la crònica negra que ocupa bona part de la novel·la, ens hem de fixar en el detallat treball d'observació de la societat italiana recent acabada la II Guerra Mundial i el tristíssim episodi feixista de Benito Mussolini. L'aparició dels nous partits polítics, la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista, els omnipresents tentacles del Vaticà i les diabòliques maniobres de la màfia ajuden a configurar un teixit social en el que els artistes i els burgesos regnaran per damunt de tot, convertint-se en l'ambició i l'anhel de les classes més desfavorides que somnien en atrapar-los.
Evidentment, el títol del llibre fa referència a la famosa pel·lícula de Federico Fellini (La dolce vita, 1960) que també està ambientada a Roma pocs anys després del cas Montesi. Com deia al començament, Gundle no ha pogut satisfer les expectatives inicials i, fins i tot, en alguns passatges sembla que ha de recórrer a farciments del tot innecessaris. Prescindible per redundant.
A la dècada dels setanta Jordi Sierra i Fabra era un dels comentaristes musicals més prestigiosos del nostre país, els seus articles es publicaven en diferents mitjans de comunicació i s'havia anat convertint en un dels historiadors més reconeguts de la música pop i rock. Reconec que em va sorprendre topar-me amb una novel·la de literatura infantil i juvenil signada per ell doncs el radical canvi de registre em va desubicar momentàniament. Més tard, va donar el salt definitiu a la literatura per adults sense renunciar, en cap moment, als seus orígens. Avui, Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947) és un dels escriptors catalans més prolífics amb més de 400 títols i essent traduït a 25 idiomes.
Quatre dies de gener és el relat del darrer treball policial de l'inspector Miquel Mascarell durant els quatre dies abans de la caiguda de Barcelona (26-01-1939). En un escenari caòtic, amb molts ciutadans fugint a l'exili i d'altres sortint dels seus amagatalls, el protagonista intentarà esclarir l'assassinat d'una noia de setze anys. S'haurà d'endinsar en el món ocult dels vells feixistes que, preveient la victòria final, comencen a fer de les seves.
Ens trobem davant d'una novel·la negra inserida en un context especial: els darrers dies de la Catalunya autònoma i republicana, quan una Barcelona moribunda espera amb resignació l'entrada triomfal dels enemics. L'inspector Mascarell, potser perquè no pot fugir de la ciutat com la resta de la seva família, dedica les darreres hores a resoldre una investigació. Com un homenatge a tots els barcelonins que van romandre al peu del canó fins el final. Sierra i Fabra, amb un llenguatge proper i lleuger, construeix freqüents diàlegs entre els personatges que doten de major vivesa a la narració, que -per altra banda- es llegeix amb intensa fruició.
—Pobra Barcelona. —Va sospirar.
De debò algú esperava que els obrers, famolencs, moribunds, cansats, sortirien al carrer a defensar les restes de la República amb dents i pals davant l'exèrcit franquista, ben armat i ben alimentat?
Algú esperava que Barcelona se sacrificaria per res?
Des del 1714, tot català sabia que la derrota no és el final, sinó el preàmbul de la nova lluita.
Ells, o els seus fills, o els fills dels seus fills.
Més que la pròpia història que descabdella, m'interessa sobretot l'ambientació de l'escenari que sap descriure metòdicament amb els adjectius més precisos. Ens encomana la visió d'una Barcelona fosca, trista, deserta, envoltada d'olors de derrota i habitada, d'amagat, per una sèrie de persones desesperançades. Una atmosfera que podem respirar amb major intensitat a mesura que anem avançant la lectura. En resum, una sòlida història amb una ambientació excepcional.
És el primer llibre de Paul Auster que llegeixo i no serà l'últim. He quedat enganxat en la seva dúctil teranyina de paraules i he descobert a un autor que, tot i que en tenia múltiples referències, m'ha sorprès agradablement a cada paràgraf. Auster, que va néixer a Newark (Nova Jersey, EUA) l'any 1947, actualment és un dels escriptors nord-americans més destacats, amb una vintena de novel·les publicades. També s'ha dedicat a la poesia i al cinema, com a guionista i també com a director.
Sunset Park, nom d'una barriada del sector oest de Brooklyn, és la història de Miles Heller, un noi de vint-i-vuit anys que va marxar de casa i que ara viu a Florida amb la seva companya de setze anys Pilar Sánchez. Quan és víctima d'un xantatge per part de la germana de Pilar, i tenint en compte que se'l podria acusar de tenir relacions amb una menor, Miles decideix tornar a Nova York i anar-se'n a viure d'okupa en una casa abandonada de Sunset Park, amb el seu amic Bing i amb dues noies més: Ellen i Alice. Serà el moment de reconstruir els ponts trencats amb els seus pares vuit anys enrera.
La novel·la ens enganxa tan bon punt l'encetem amb la curiosa obsessió del protagonista de fotografiar tots aquells objectes que troba dins les vivendes que ha de netejar després d'haver-se produït un desnonament. Un nou tipus de treball originat per la crisi econòmica de la societat nord-americana després de la fallida de Lehman Brothers el 15 de setembre del 2008. Amb les imatges que capta pretèn apropiar-se de l'esperit de les coses abans no desapareguin del tot. Crisi econòmica que novament trobem reflectida en la vida i les circumstàncies personals dels amics de Miles que han de viure il·legalment en una casa abandonada ja que no es poden permetre accedir al mercat legal de la vivenda de compra o de lloguer. Com ara.
Paga poc de lloguer, ja que viu en un pis petit situat en un barri pobre, i més enllà de gastar-se diners en les necessitats més bàsiques, l’únic luxe que es permet és comprar-se llibres, llibres en rústica, sobretot novel·les, novel·les americanes, novel·les angleses, novel·les estrangeres traduïdes, però en el fons els llibres no són tant un luxe com una necessitat, i llegir és una addicció de la qual no es vol curar.
Malgrat un excel·lent treball que s'observa en la disecció dels personatges, tant els principals com els secundaris, el relat incideix en dos dels mons favorits d'Auster: la literatura i el beisbol, ambdos directament relacionats amb el pare d'en Miles que, per cert, és el propietari d'una petita editorial novaiorquesa. També s'esmenta, repetidament, la pel·lícula de William Wyler, Els millors anys de la nostra vida, que serveix per traçar un paral·lelisme entres les dificultats que van haver de patir els soldats nord-americans, després de la II Guerra Mundial, per reincorporar-se a la vida civil amb els problemes que pateix la joventut actual per assegurar-se un futur digne.
Es tracta d'un relat que quan l'acabes no et deixa indiferent, segueixes pensant-hi i t'adones que ha estat una gran obra, d'un excel·lent autor, d'un artesà de la paraula que creu que només l'amor i l'art seran capaços de fer-nos sobreviure davant el caos que ens envolta.
