Rússia, l'escenari més gran del món

El periodista Manel Alías és el primer corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou. Durant tots aquests anys de notícies i reportatges, ha recorregut la immensitat de Rússia recollint històries extraordinàries que no cabien en una crònica, però que ajuden a entendre el país en tota la seva complexitat. Una nena de cinc anys que va contemplar astorada, mentre plantava patates amb l’àvia, l’aterratge de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la humanitat. El DJ «radioactiu» que feia oblidar amb la seva música la mort segura que assetjava els liquidadors de Txernòbil. La dona de fer feines que ha esdevingut alcaldessa per sorpresa en una petita població. La imatge bellíssima de l’àvia que patina cada dia sobre el llac Baikal. Les peculiaritats i la duresa de la vida a la zona habitada més gèlida del planeta…
L’autor rastreja amb olfacte de reporter els grans temes que singularitzen aquest país de guerra i poesia, però també els fets quotidians més pròxims, els que afecten els seus veïns i a ell mateix, i que resulten igualment potents als ulls dels lectors. Història, literatura, política, tradició, clima extrem, conflicte i una bellesa autèntica, singular, feta de paraules i testimonis. Aquesta és la matèria primera sobre la qual Manel Alías construeix el relat polièdric d’un territori i una gent fascinants.

COMENTARI: Es tracta, amb les pròpies paraules de l'autor, d'un relat desordenat de les vivències d'un periodista català a Rússia on hi va visqué uns anys molt intensos i on va trobar l'amor més autèntic. És una crònica, meitat personal, meitat periodística, que se centra en els temes més recurrents que conformen el seu dia, des de la seva vida personal, la seva vivenda a l'històric carrer Tverskaia de Moscou fins els estralls que causa el fred en el seu temerari viatge a Oimiakon, un dels indrets amb la temperatura més de Rússia, amb el sòl permanentment glaçat formant el permafrost.
                 

El senyor Palomar a Barcelona

Un matí d’agost de 2019, el senyor Palomar aterra a Barcelona per instal·lar-s’hi amb la dona i la filla. I és des d’aquí que el seguirem durant tot un any, mentre es dedica a caminar per una ciutat que mira i estudia, i on es deixa travessar per tot el que veu.
El Palomar de Tina Vallès està convençut que les coses més properes contenen una espurna capaç d’activar la nostra atenció. No sabem del cert d’on ve ni cap a on va, però les seves passejades, de Sant Antoni al pont de Vallcarca, de Montjuïc a un zoo sense en Floquet de Neu, de la plaça Letamendi al terrat de casa, li permeten apamar els detalls minúsculs d’allò que ens envolta i que sovint no veiem, i transformar-los en literatura.
Traslladat a Barcelona, Palomar és i no és el d’Italo Calvino. Com explica l’autora a l’epíleg, «aquest llibre surt d’un no», de la negativa a acceptar la mort del personatge. En un terreny limítrof entre el relat i la meditació del flâneur, El senyor Palomar a Barcelona és el retrat d’un Palomar que funciona com a canal per endinsar-nos en els secrets que la realitat juga a amagar-nos. Palomar –i per extensió la mateixa Vallès– podria ser, de fet, un ull; un ull atent, filosòfic, que ens recorda que tot objecte en el món és una clau mestra per entrar a l’univers, on tot està connectat.

COMENTARI: L'autora aprofita el personatge creat per Italo Calvino per fer un recorregut per la Barcelona més actual, des de la prepandèmica fins la ciutat paralitzada pel confinament i per l'amenaça vírica. No és tracta d'una visió convencional de la gran ciutat sinó en una aturada més meticulosa en els petits detallets que conformen la gran urb. Es tracta d'un relat molt introspectiu que ens regala moltes reflexions amb abundant càrrega de profunditat.
 

Asalto a las panaderías

Una nit, molt tard, assetjada per un sobtat atac de gana, una parella que amb prou feines ha començat a conviure i gairebé no tenen menjar a casa, decideixen sortir a buscar un restaurant obert on poder-se saciar. L'home confessa a la seva companya que ja ha patit un altre episodi similar en el passat, resolt amb l'assalt a una fleca, on ell i un amic de la època van poder menjar pa fins a fartar-se a canvi de rebre una imprecisa maledicció i escoltar sense ganes la música preferida del forner, fanàtic de Wagner. Desaforada, la parella cedeix a la pressió de la gana i surt a la nit de Tòquio armats amb una vella escopeta, buscant l'olor de pa.

COMENTARI: El llibre inclou dos dels primers relats curts de Murakami, l'un del 1981 i l'altre del 1985, ambdos il·lustrats per l'alemanya Kat Menschik.  L'autor no recorda com se li va acudir una història tan estranya, pensa que potser li va venir al cap sobtadament l'expressió «assalt a la fleca» i a partir d'aquí la història es va anar esgranant pas a pas. Una cosa que, reconeix, li passa freqüentment.
  

Àngels de l'univers

El 30 de març de 1949 és el dia que Islàndia entra a l'OTAN i és també el dia que neix el narrador d'Àngels de l'univers. Entre la faula i els records, entre la lucidesa i la inestabilitat psicològica, el Páll narra diferents períodes de la seva infantesa i joventut. Una joventut lligada als carrers de Reykjavík, la música i les entrades i sortides del Kleppur. És precisament dins d'aquest hospital psiquiàtric que el lector pot conèixer personatges tan interessants com l'autor de les lletres dels Beatles o un pacient que imita Hitler a la perfecció.

COMENTARI: És el primer llibre islandès traduït directament al català gràcies al bon treball de la traductora, Inés García López. El text aborda la punxent temàtica de la salut mental, en aquest cas centrant-se en l'esquizofrènia que pateix Páll, el seu protagonista. L'autor completa un exquisit relat, d'una manera molt virtuosa i amb nombroses dosis de comicitat. És una novel·la sorprenent, farcida de prosa poètica, que ens descobreix una narrativa poc coneguda, la de de la societat islandesa, bàsicament centrada en la seva capital, Reykjavík.
  

L'imperi del dolor

La família Sackler és una de les més riques del món i és coneguda per haver fet donacions molt generoses a entitats i institucions de l’àmbit de les arts i les ciències. També és la responsable de produir i promocionar l’OxyContin, un opiaci venut com a analgèsic que ha provocat milers de morts i milions d’addictes als Estats Units. Patrick Radden Keefe retrata de forma implacable les tres generacions de la dinastia farmacèutica que ha causat una de les crisis sanitàries més devastadores dels últims anys, i en responsabilitza, també, tot l’entramat d’advocats, funcionaris, metges i polítics que han ajudat a perpetuar-la.

COMENTARI: El periodista nord-americà Patrick Radden Keefe va protagonitzar una fulminant aparició dins el món literari amb l’extraordinari relat No diguis res (2018), amb el qual va captivar a milions de lectors de tot el món. Tres anys després reapareix amb L’imperi del dolor (2021) un altre llibre que és una mostra significativa de com ha de ser l’implacable periodisme d’investigació. En aquest cas, davant una història d’ambició, filantropia, crim i impunitat, corrupció institucional, poder i cobdícia.
 

Sàpiens. Una història gràfica. El naixement de la humanitat

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de l’historiador Yuval Noah Harari,  ha estat un del llibres més influents d’assaig per als adults de les darreres dècades, tant a Catalunya (on fa sis anys que és a les llistes de més venuts) com a tot el món.
Ara, per poder divulgar encara més els seus coneixements, Yuval Noah Harari ens proposa un projecte molt estimulant: una novel·la gràfica, o còmic, en què adapta per als lectors joves i adults el contingut del seu assaig. L’il·lustrador Daniel Casanave, David Vanderneulen, i Yuval Noah Harari ens expliquen amb humor el naixement de la humanitat des de l’aparició de l’Homo Sàpiens a la revolució agrícola. I consistirà en 240 pàgines il·lustrades a tot color i amb les corresponents vinyetes que explicaran la revolució cognitiva d’una manera atractiva i assequible per als lectors adolescents i joves.

COMENTARI: Versió gràfica d'una rellevant i extraordinària nova visió de l'existència humana; des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena. Ara encara més plaent gràcies a l'adaptació i les il·lustracions de David Vandermeulen i Daniel Casanave. Una potentíssima adaptació al format de novel·la gràfica per un llibre prodigiós que es mereix aquest impecable esforç de reconversió.
  

Gent d'ordre

«El món d'on vinc s'està extingint. L'univers no trontollarà quan deixi d'existir; de fet, alguns hocelebraran. En algun moment del passat jo també ho hauria celebrat, però és on vaig néixer i és natural que estigui de dol». A mig camí entre l'assaig, unes memòries i una crónica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l'estat del benestar i també per l'hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n'és el paradigma. 

COMENTARI: El llibre és una radiografia de les elits barcelonines que viuen a l'upper Diagonal. L'autor explica que a la zona alta de Barcelona hi habiten dues espècies de la mateixa família animal: els pijoprogres i els pijolocos. «Els primers són persones de casa bona que no assimilen del tot la seva condició social i senten la necessitat d'aparentar solidaritat amb els menys afortunats. Els segons, també uns privilegiats, viuen la vida dissolutament, sense que els importi res més que la seva felicitat».
    

Capvespres de foc i de grana

Capvespres de foc i de grana recupera la narrativa de l'escriptora osonenca Anna Dodas i Noguer, apareguda en publicacions esparses o que encara restava inèdita. Dodas és coneguda avui com a autora de dos poemaris: «Paisatge amb hivern»(1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i «El volcà» (1991). Es tracta d'una escriptora de qui Maria-Mercè Marçal, membre del jurat que li va concedir el premi Amadeu Oller, va afirmar: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo».
La veu d’Anna Dodas i Noguer és colpidora, d’una bellesa esfereïdora, impregnada de dolor i d’un cert desafiament.
Malauradament, la seva producció és tan intensa com breu, ja que és veié truncada pel seu brutal assassinat mentre viatjava pel sud de França amb una amiga l’any 1986, quan la poeta tenia tan sols vint-i-tres anys.
Més de trenta anys després de la seva mort, el llegat d’Anna Dodas ha tingut un impacte relatiu, per la qual cosa la publicació d'un volum amb la narrativa de Dodas era una assignatura pendent.

COMENTARI: La tràgica mort d'Anna Dodas ens ha privat de seguir l'evolució literària d'una escriptora carregada de sensibilitat i talent. Del poc que s'ha pogut publicar cal destacar Capvespres de foc i de grana, un recull de deu relats breus que encapçala La deesa de les flors, inspirat en el text que obre Mites de Jordi Sarsanedas que, per altra banda va ser objecte de la tesina de l'escriptora osonenca. També convé esmentar el relat que dóna nom al llibre i que conté, en un començament prodigiós, la imatge fascinant de les pomes vermelles al costat del foc.  
 

El pantà maleït

L'assassinat el 2017 d'una parella de joves al pantà de Susqueda continua sense resoldre, amb l'únic sospitós en llibertat i amb molts interrogants oberts.
El doble crim de Susqueda continua essent un misteri. No s'ha trobat l'arma homicida, es desconeix el mobil del crim i no està clar on va ser exactament l'escena dels assassinats.
Un pescador del pantà va ser arrestat i empresonat pel jutjat pero va ser alliberat despres de 303 dies perque els indicis que l'incriminaven eren massa febles. El sospitós està en llibertat i els interrogants perduren: on era el cotxe de les víctimes abans que algú el llences al fons del pantà? Com va arribar el seu caiac a l'altre costat de pantà? D'on venien els trets que van sentir alguns testimonis? On han anat a parar els mobils de les dues víctimes? Qui mes hi havia aquell dia al pantà?

COMENTARI: Crònica exhaustiva dels assassinats irresolts de dos joves que van glaçar el món el setembre del 2017. És un llibre molt absorbent, que es llegeix sense parar i que s'empassa xuclant. L'única pega que hi trobem –i d'això no en té cap culpa ni el llibre ni l'autora– és que el cas encara estigui per resoldre i múltiples preguntes continuïn, a hores d'ara, sense resposta.
 

Cruïlles

És el 23 de desembre de 1971, i la família Hildebrandt és en una cruïlla. El patriarca, en Russ, pastor associat en una església dels suburbis de Chicago, vacil·la si alliberar-se d’un matrimoni infeliç -si no és que la seva dona brillant i inestable, se n’allibera primer. El fill gran, en Clem, torna de la universitat encès d’absoluts morals, i havent pres una decisió que destrossarà el seu pare. La germana d’en Clem, la Becky, fins ara el centre d’atenció de la seva classe d’institut, ha virat cap a l’era de la contracultura, mentre el seu germà petit, en Perry, fastiguejat de traficar amb marihuana per finançar-se el seu propi consum, ha decidit fermament ser una persona millor. Cadascun dels Hildebrandt busca una llibertat que els altres amenacen de complicar.
Reconegut com el novel·lista capdavanter de la seva generació, Jonathan Franzen ha estat descrit sovint com un novel·lador de famílies. Només ara, però, a Cruïlles –alternativament còmica i estremidora, un tour de force de punts de vista entrecreuats i suspens constant– ha donat una novel·la en què una família, i tot el teixit de les seves peripècies, és veritablement al centre.
El do de Jonathan Franzen per unir profunditat i vivesa dels personatges amb l’alè de mirada social no ha estat mai tan evident com a Cruïlles.

COMENTARI: Després de la publicació de Llibertat (2010), Jonathan Franzen es va consolidar com un dels millors referents de la narrativa nord-americana actual. L'any 2015 va aparèixer Puresa que tot i ser una bona novel·la no arribava als llindars de l'excel·lència de la precedent. Ara ens acaba d'arribar Cruïlles i, malgrat reconèixer l'ofici de l'autor i el domini aclaparador de la tècnica narrativa, aquesta vegada no acaba de seduir-nos amb la seva proposta, la qual hem anat seguint amb la voluntat ferma de trobar tot allò que esperàvem i que, finalment, no ha aparegut. Diuen que és l'inici d'una trilogia centrada en la mateixa família. Ens cal, doncs, esperar per fer una valoració més completa. De moment, la primera entrega queda molt lluny del Franzen del 2010.