Cruïlles

És el 23 de desembre de 1971, i la família Hildebrandt és en una cruïlla. El patriarca, en Russ, pastor associat en una església dels suburbis de Chicago, vacil·la si alliberar-se d’un matrimoni infeliç -si no és que la seva dona brillant i inestable, se n’allibera primer. El fill gran, en Clem, torna de la universitat encès d’absoluts morals, i havent pres una decisió que destrossarà el seu pare. La germana d’en Clem, la Becky, fins ara el centre d’atenció de la seva classe d’institut, ha virat cap a l’era de la contracultura, mentre el seu germà petit, en Perry, fastiguejat de traficar amb marihuana per finançar-se el seu propi consum, ha decidit fermament ser una persona millor. Cadascun dels Hildebrandt busca una llibertat que els altres amenacen de complicar.
Reconegut com el novel·lista capdavanter de la seva generació, Jonathan Franzen ha estat descrit sovint com un novel·lador de famílies. Només ara, però, a Cruïlles –alternativament còmica i estremidora, un tour de force de punts de vista entrecreuats i suspens constant– ha donat una novel·la en què una família, i tot el teixit de les seves peripècies, és veritablement al centre.
El do de Jonathan Franzen per unir profunditat i vivesa dels personatges amb l’alè de mirada social no ha estat mai tan evident com a Cruïlles.

COMENTARI: Després de la publicació de Llibertat (2010), Jonathan Franzen es va consolidar com un dels millors referents de la narrativa nord-americana actual. L'any 2015 va aparèixer Puresa que tot i ser una bona novel·la no arribava als llindars de l'excel·lència de la precedent. Ara ens acaba d'arribar Cruïlles i, malgrat reconèixer l'ofici de l'autor i el domini aclaparador de la tècnica narrativa, aquesta vegada no acaba de seduir-nos amb la seva proposta, la qual hem anat seguint amb la voluntat ferma de trobar tot allò que esperàvem i que, finalment, no ha aparegut. Diuen que és l'inici d'una trilogia centrada en la mateixa família. Ens cal, doncs, esperar per fer una valoració més completa. De moment, la primera entrega queda molt lluny del Franzen del 2010.