El sueño del celta

Aquí s'explica la peripècia vital d'un home de llegenda: l'irlandès Roger Casement. Heroi i dolent, traïdor i llibertari, moral i immoral, la seva figura múltiple s'apaga i reneix després de la seva mort. Una novel·la major del Premi Nobel de Literatura 2010 Casement va ser un dels primers europeus a denunciar els horrors del colonialisme. Dels seus viatges al Congo Belga i a l'Amazònia sud-americana van quedar dos informes memorables que van commocionar a la societat del seu temps. Aquests dos viatges i el que allà va veure canviarien a Casement per sempre, fent-li emprendre una altra travessia, en aquest cas intel·lectual i cívica, tant o més devastadora. La que el va portar a enfrontar-se a una Anglaterra a la qual admirava i a militar activament en la causa del nacionalisme irlandès. També a la intimitat, Roger Casement va ser un personatge múltiple: la publicació de fragments d'uns diaris, de veracitat dubtosa, en els últims dies de la seva vida, van airejar unes escabroses aventures sexuals que li van valer el menyspreu de molts compatriotes. El sueño del celta (2010) descriu una aventura existencial, en la qual la foscor de l'ànima humana apareix en el seu estat més pur i, per tant, més enfangat.

COMENTARI: El descobriment d'aquesta novel·la ha estat una de les sorpreses més grans dels darrers temps. Gairebé com la contemplació d'un fenomen paranormal, hem pogut comprovar com un rellevant personatge de la dreta més conservadora, com el peruà Vargas Llosa, protagonista en els mítings antiindependentistes de SCC, sempre despotricant contra el nacionalisme... va ser capaç d'escriure una novel·la a major glòria d'un dels líders històrics de l'independentisme irlandès: Roger Casement. Qui ho havia de dir!
  

14 de juliol

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa...) que van possibilitar l’esclat de violència. Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

COMENTARI: L'esclat de la Revolució Francesa, resumit en poques pàgines que posen més èmfasi en els personatges secundaris que no pas en els protagonistes més coneguts. Es tracta d'un homenatge a la gent famolenca, miserable, trepitjada –és a dir, el tot París– que no va tenir més remei que sublevar-se per aniquilar l'antic règim i encetar una nova etapa molt difícil però més esperançadora. Sorprèn la quantitat industrial de noms i cognoms dels parisencs que intervenen en l'acció, potser per demostrar que l'autor s'ha llegit íntegrament la pobra documentació existent.
  

La mort del comanador (II)

En aquest segon volum, Murakami recull tots els fils que ha anat desplegant al primer llibre per teixir un mosaic esplèndid, ple de misteri i subtileses sobre la condició humana, amb un final que no decebrà ningú. A la primera part, un retratista abandonat per la dona esperava calmar-se i retrobar-se ell mateix i la seva inspiració a la casa d’un famós pintor ja retirat, en Tomohiko Amada. Però el que ha passat és que s’ha vist immers en un món ple d’enigmes i de fets estranys. El so d’una campana el manté despert a mitjanit, hi ha un poder misteriós en un estrany forat al mig del bosc, sembla que una mà invisible mou els objectes de la casa... La pintura La mort del comanador sembla que té la clau de tot plegat. Però abans de res, el nostre pintor de retrats ha de saber més coses sobre el gran Amada, què li va passar exactament quan estudiava a Viena al final de la dècada del 1930. Mentrestant, el nostre pintor aconsegueix avançar en la seu nou propi estil de pintura, aquesta vegada fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys intel·ligent i reservada a qui veu cada diumenge al matí fins que desapareix sense deixar rastre. I ell, angoixat per la desaparició i amb la intuïció que alguna cosa ben estranya li ha passat, decideix fer el que calgui per trobar-la.

COMENTARI:  M'esperava trobar una novel·la semblant a 1Q84, potser perquè també estava dividida en dos volums i n'era una de les més recents. Però he de reconèixer que, al meu gust, La mort del comanador està molt per sota de 1Q84. Jo hi he trobat un excés de surrealisme que, en aquests cas, ha trencat el mesurat equilibri que Murakami sempre sap establir entre el món real i el fantàstic. Això, afegit a una trama massa lineal, fan d'aquesta una de les novel·les de l'escriptor de Kyoto, que he seguit amb menor entusiasme.
  

El cel no és per a tothom

El Pep Costa sap per experiència que les relacions entre germans són difícils d’explicar. Les paraules no donen l’abast, es perden els matisos, els codis, l’entrellat dels anys; tant per tant, és preferible callar i tirar milles. Les bessones, les grans, sempre en discòrdia, fa anys que no es parlen, però una emergència de l’Eva temperamental provoca la visita de la flegmàtica Sara, amb la mediació si us plau per força del Pep, que sempre té un ull clavat al retrovisor de la moto per si de cas. Som al setembre del 2007 i comença un compte enrere que pot canviar-ho tot.
El cel no és per a tothom recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants. Els esforços per obrir-se camí malgrat la malaltia d’un pare que sublima l’afició pels avions tot fent maquetes i els retrets d’una mare que només refrena la seva agror quan treballa a la perruqueria. Els afanys, els sacrificis i les traïcions dels tres fills per fer realitat els somnis d’arrelar, de volar, de fugir corrents. Són quaranta anys, també, de canvis socials, polítics, econòmics i urbanístics d’un país el paisatge del qual –terra, mar i aire– es transforma davant dels ulls del lector com un diorama en moviment.

COMENTARI: Tècnicament és una obra prodigiosa, amb un bon domini lèxic plenament actualitzat i farcida de salts temporals que, en algun fragment, poden induir a la confusió. Una obra estrictament basada en la quotidianitat però mancada d'alguna subtrama més poderosa que pugui combatre certa apatia argumental. Exagerada extensió que pot dissuadir al lector més temerari.
  
              

A sang freda

Història d'un crim monstruós convertit en obra d'art gràcies a l'ofici i a la sensibilitat del narrador, aquesta «novel·la de no-ficció» descriu, amb tant de detall que és a la ratlla de la morbositat -però sense ultrapassar-la mai-, la vida de dos psicòpates des de la seva infantesa fins a l'acompliment de la pena a què són condemnats. Truman Capote va dedicar sis anys seguits de treballs i investigacions a A sang freda, que es traslladaria aviat al cinema i li donaria notorietat mundial. Després d'aquesta novel·la, Capote es veuria incapaç d'acabar cap altre llibre.

COMENTARI: Novel·la realista que també podríem qualificar com un extens reportatge periodístic sobre uns fets brutals esdevinguts a l'Amèrica profunda de l'any 1939. El temps i els esforços emprats per l'autor es poden captar amb facilitat a l'hora de valorar un impecable treball narratiu. Malgrat tot, el perquè queda sense resposta.
  

La força d'un destí

Amb vint-i-un anys, Ceferino Carrión fuig de l’Espanya franquista, grisa i asfixiant, buscant aires nous. Després d’intentar-ho diverses vegades aconsegueix embarcar a bord d’un vaixell al port de Le Havre, a França, en direcció als Estats Units, per fer realitat el seu somni. A Nova York canviarà d’identitat i es convertirà en ciutadà nord-americà amb el nom de Jean Leon. A punt de ser cridat a files per anar a la guerra de Corea, torna a fugir a Hollywood, on un seguit de cops de sort el porten a viure a un pam de la glòria, a tocar de les estrelles de cinema que admira i de qui es convertirà en amic i confident. Amb James Dean projecten un restaurant plegats i malgrat la seva mort obrirà La Scala, un establiment que es convertirà en el referent del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta, amb estrelles habituals com Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor o els Kennedy. Preocupat per oferir no només un espai de confidencialitat sinó també un servei acurat a les celebrities del Hollywood daurat, Leon torna a Catalunya per comprar uns terrenys al Penedès i elaborar el seu propi vi.

COMENTARI: La biografia de Jean Leon, un personatge que protagonitza una ascensió meteòrica, des dels nivells més humils d'un barri barceloní fins el món del luxe i la sofisticació de les celebritats nord-americanes. Una història poc freqüent, amb permís de Xavier Cugat, que demostra la pervivència de la sort i de l'atzar en els moments puntuals de la vida de cada ciutadà.
  
 

El fil invisible

Els dubtes corsequen la Júlia: s’estima de debò el seu marit?, està disposada a ser mare?, enllestirà a temps el guió que està escrivint sobre el veritable paper de la científica Rosalind Franklin en el descobriment de la doble hèlix de l’ADN?
 Per fugir de tantes incerteses, accepta la invitació de la seva família francesa i se’n va a passar el mes d’agost a l’illa de Batz, a la costa bretona. Allà, en el vell casalot familiar, a la vora del mar, l’esperen una besàvia imponent, un besoncle estranyament melancòlic i un oncle, llibreter d’antiquari, molt atractiu. 

COMENTARI: És una novel·la sobre dones, la protagonista, amb dubtes sobre si cal prioritzar la maternitat o la professió, i l'altra protagonista –en aquest cas la del guió que escriu la primera– que, malgrat les seves aptituds científiques, massa vegades es veu trepitjada pel masclisme que l'envolta. Es tracta d'una novel·la de temàtica molt actual, correcta i entretinguda, que compta amb els suficients ingredients per proporcionar una agradable estona de lectura.
  

La dona a la finestra

L'Anna Fox viu sola, reclusa a la seva casa de Nova York, sense atrevir-se a sortir-ne. Passa els dies fent xats amb desconeguts, bevent vi (potser més del que caldria), mirant pel·lícules antigues, recordant temps més feliços... i espiant els veïns.
Llavors arriben al barri els Russell: una parella i el seu fill adolescent. Semblen la família perfecta. Fins que una nit, l'Anna veu des de la finestra alguna cosa que no hauria d'haver vist. El seu món es trenca en mil bocins i els seus propis secrets surten a la llum.

COMENTARI: Llibre amb final sorprenent, amb moltes influències cinematogràfiques, que sorprèn utilitzant la tècnica de les frases curtes, aquesta vegada portades al límit. Tot i que en algun moment els arbres no et deixen veure el bosc, la trama és molt addictiva i el conjunt es llegeix amb un cert interès.

  

La batalla por los puentes

Al setembre de 1944 les tropes aliades avançaven per Holanda i es disposaven a creuar el Rin per envair Alemanya; però el desastre d'Arnhem, l'última victòria alemanya, anava a allargar el conflicte més enllà del previst. Basant-se en una amplíssima documentació, que s'utilitza aquí per primera vegada, Antony Beevor no només reconstrueix la veritat del que ha passat -molt diferent al que van comptar fa uns anys una versió novel·lada i una pel·lícula- sinó que el fet de disposar de diaris i de testimonis personals li permet reviure la veritat de la guerra, a través de les experiències individuals dels soldats en el combat o del relat dels patiments dels habitants d'Arnhem, sotmesos tres vegades al pillatge i massacrats pels alemanys. Beevor mostra aquí, no només el seu coneixement de la guerra, sinó el seu mestratge de gran narrador.

COMENTARI: He llegit moltes obres de Beevor, en totes elles ha presumit d'una documentació desbordant que facilita una dissecció exhaustiva de qualsevol detall de la contesa. Però amb això no n'hi ha prou, cal que l'autor trobi aquell ritme narratiu apropiat que no cansi al lector i que li faciliti una comprensió amb esforç proporcionat.
 

El naufragio

Tot va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai havia militat. Va avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho pels líders europeus. 
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques d'Espanya? Al final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia gaudit durant quaranta anys. «No vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica que va acabar naufragant.

COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.