Incerta glòria

El mes de desembre de l'any passat el prestigiós diari anglès The Economist va escollir com una de les 10 millors novel·les de ficció del 2014 la traducció a l'anglès de l'obra Incerta glòria de Joan Sales. Aquesta important distinció culminava una llarguíssima col·lecció d'elogis que els mitjans de comunicació del Regne Unit havien dispensat a la traducció de Peter Bush, presentada el dia 14 de novembre a la British Library de Londres.

Era, doncs, l'ocasió perfecte per emprendre una de les múltiples lectures pendents que esperava pacientment el seu torn. Disposava de la versió en dos volums que Edicions 62 havia publicat l'any 1982 dins la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana (MOLC). El primer inclou la 1a i 2a part mentre que el segon recull la 3a part i la novel·la El vent de la nit.

Amb el rerefons de la guerra civil espanyola, la novel·la es divideix en tres parts. Les dues primeres, des de l'avantguarda i la rereguarda, estan escrites en format epistolar; des del front d'Aragó (19/06/37 - 20/10/37) el tinent Lluís de Brocà explica  les seves vivències al seu germà religiós Ramon i la Trini Milmany —parella d'en Lluís— narra la caòtica vida barcelonina (26/12/36 - 15/09/37) al seu amic Juli Soleràs, un personatge aparentment secundari però que acapara un gran protagonisme durant tota la narració. La tercera part recull les memòries d'un altre amic, Cruells, un seminarista que més endavant serà ordenat sacerdot.

Descobrir ja seria triomfar i només triomfen els imbècils, els incapaços de proposar-se res d'impossible. Precisament venia a dir-te que l'únic amor que m'interessa és l'amor impossible, ¡ res de matrimoni! L'únic possible és l'impossible; anota això, qui sap si és la divisa de la meva vida. ¡ M'agradaria tant, matar! No amb la metralladora, sinó amb les mans ; estrènyer un coll palpitant fins a escanyar-lo... Jo tinc bíceps, saps ; tinc nervis i tinc músculs! Tu no ho creus, no ho has cregut mai; no t'has dignat mai desconfiar de mi, ¡ però jo puc matar! Només que amb les mans, saps ; tu sempre m'has tingut per un nyicris ; ets un imbècil com aquell tinent coronel...

Malgrat el que pugui semblar, Incerta glòria no és en absolut un novel·la de guerra; ans el contrari, és una novel·la d'amor, d'introspecció personal, de sentiments molt profunds i d'amistat, d'autèntica amistat. Joan Sales s'aprofita de la conjuntura per revelar una riquíssima quantitat de creences i d'inquietuds que intrínsecament formen part de la seva quotidianitat. La novel·la s'anà construint per etapes, ampliant-se amb el pas dels anys tot intentant recollir exhaustivament allò que calia preservar.

Alguns crítics la consideren com una de les millors novel·les escrites sobre la guerra civil espanyola, per a mi és una obra de lectura irrenunciable sobretot en aquests transcendentals moments perquè, com deia el propi Sales, Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.

Qui s'ha endut el meu formatge?

En un laberint hi conviuen dos ratolins i dos lil·liputencs –Hem i Haw– que es passen el dia buscant el formatge que els ha d'alimentar i els ha de fer feliços. Després d'intenses jornades d'exploració, descobreixen una habitació atapeïda de formatge que els permet disfrutar, sense cap esforç, de la bona vida. De sobte, el formatge desapareix i els quatre personatges reaccionen de maneres diferents. Mentre els dos ratolins comencen d'immediat una nova recerca, Hem i Haw queden paralitzats per la sorpresa, incapaços de reaccionar. Dies després, veient que l'aliment no els cauria del cel, Haw decideix sortir a buscar formatge nou per poder satisfer les seves necessitats, tant físiques com espirituals. Per la seva part, Hem roman immòbil dins l'habitació buida considerant que és inútil iniciar una nova recerca.

Recordo que aquesta faula del doctor Spencer Johnson, publicada l'any 1998, adquirí molta notorietat als mitjans de comunicació de l'època. Se'n parlava molt i bé; fins i tot alguns la consideraven com una ajuda miraculosa capaç de solucionar els problemes més diversos, bàsicament centrats en el món empresarial. La mateixa portada del llibre recull declaracions tan categòriques com la de Randy Harris, ex vicepresident de Merrill Lynch, que afirma: «Estic regalant aquest llibre als meus amics i col·legues perquè representa una fascinant lectura per qualsevol persona que vulgui prosperar en aquests moments de canvis».

Quan et trobes davant d'una obra precedida per un gran desplegament d'elogis i bones crítiques augmenta proporcionalment el teu nivell d'exigència i, en la majoria dels casos, queda deslluït el resultat final. Aquesta faula curta, que es llegeix en menys d'una hora, és un compendi de citacions i bons propòsits dirigits a afrontar positivament tots els canvis que la pròpia vida ens comporta. Qui s'ha endut el meu formatge? és com un bon text d'autoajuda que pot il·luminar-nos en aspectes puntuals però que, ni de bon tros, pot convertir-se en un remei màgic i miraculós.

Underground

L'any 1995 va colpejar el Japó amb dues de les tragèdies més greus que s'han produït d'ençà la postguerra: el gran terratrèmol de Kôbe –17 de gener– amb 6.434 víctimes mortals i l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio –20 de març– amb 13 morts i milers de ferits. En aquella època Haruki Murakami treballava de professor a la Universitat de Medford (Massasuchetts, EUA). Feia set o vuit anys que vivia fora del seu país i començava a pensar en «l'hora de tornar». Aquestes catàstrofes van precipitar el seu retorn doncs pensava que no podia desentendre's del patiment del seu poble i, alhora, van ser l'origen de dues importants obres: el recull de sis relats titulat Després del terratrèmol (Kami no kodomo-tachi wa mina odoru, 2000) i l'extens reportatge periodístic Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa (Andāguraundo, 1997 i Yakusoku sareta basho de, 1998).

El llibre que ens ocupa està estructurat en dues parts perfectament diferenciades. La primera recull els testimonis d'una trentena de víctimes i d'alguns familiars i la segona està dedicada als membres de la secta Aum Shinrikyô, amb un total de vuit entrevistes. Tal com escriu ell mateix, Murakami volia saber què va passar realment el matí del 20 de març del 1995 sota el terra de Tòquio, què van veure els passatgers, com van reaccionar, què van sentir i què van pensar. Tota una sèrie d'interrogants que els mitjans de comunicació no havien estat capaços de respondre. Així, va prendre la decisió d'entrevistar les víctimes de l'atemptat, tasca que l'ocupà gairebé un any. La majoria de converses van durar entre una hora i mitja i dues i van ser gravades en una cinta magnetofònica. Un equip d'especialistes van ser els encarregats de transcriure-les i l'autor va construir una narració final mínimament lògica i entenedora.

Tal com s'esmenta en el propi títol, no es tracta només del relat d'uns fets lamentables sinó d'itineraris vitals d'una sèrie de personatges que van haver de sofrir les conseqüències de la violència. Alguns se'n van sortir gairebé sans i estalvis, sense massa seqüeles, però d'altres –fins i tot– van perdre la vida. Aquestes narracions en primera persona dels damnificats, el seu perfil humà, les seves reaccions i el seu punt de vista, venen a configurar un estudi relativament aproximat del tarannà global de la societat japonesa a cavall dels segles XX i XXI. Reconeix Murakami que la llarga recerca sobre l'atemptat s'ha convertit en una feina decisiva que m'ha permès conèixer millor el Japó.

Quan et preocupa la puresa dels teus motius, el món real se't pot fer molt pesat, i fins i tot pot semblar que la realitat, d'on la puresa ha quedat exclosa, espera la seva oportunitat per venjar-se. Mentre parlava amb la Miyuki Kanda em va venir al cap aquesta idea.

Malgrat l'extensa longitud del llibre, he trobat a faltar una resposta a la pregunta clau: perquè el líder de la secta Aum, Shôkô Asahara, va ordenar aquesta matança. Només se'ns parla de la tantra Vajrayana, inclosa en el cos doctrinal de la secta i que només podien practicar les persones de rang molt alt. És coneguda perquè defensa la creença en que si hom mata algú l'eleva espiritualment i aquest serà més feliç que si hagués continuat vivint.

La veritat és que m'ha interessat més la segona part que la primera. Penso que trenta-quatre entrevistes sobre la mateixa temàtica poden arribar a cansar al lector doncs, malgrat les lleus variacions biogràfiques dels protagonistes, els recorreguts són francament similars, com si miréssim la mateixa imatge a través d'un calidoscopi. En canvi la vida dels sectaris, més diversa i singular, ens resulta sorprenentment esfereïdora. Hores d'ara, el seu relat –qualificat per l'autor com a estúpid, ridícul i forassenyat– encara no ha estat contrarestat per un relat «del nostre cantó», més efectiu i amb més força.

Ens trobem davant d'una bona mostra de la vessant periodística d'Haruki Murakami. Un relat impecable, profusament documentat, que traspua comprensió, amor i solidaritat. Una escriptura planera i prodigiosa que ens apropa al gran autor del realisme màgic d'un Japó cada vegada més occidentalitzat. De totes maneres, sense cap remordiment per haver dedicat hores a Underground, segueixo preferint la vertent narrativa de l'escriptor de Kyoto.

No ets d'Artés si no...

De petits sempre proclamàvem que el nostre era el millor poble del món. La quitxalla d’ara ho segueix pensant i ho escampa als quatre vents. Nosaltres, des d’una perspectiva esculpida pel pas del temps, seguim mantenint viva l’estimació per l’entorn més proper i –ara sí– sabem del cert que no és el millor del món però és el  nostre, el que més ens importa.

Mesos enrera es va crear a la xarxa social Facebook un grup titulat «No ets d’Artés si no…» en el que cada participant havia de completar la frase intentant recollir els trets més característics de l’Artés de les darreres dècades. La iniciativa es va engegar el mes de juny del 2013 i va recollir nombroses intervencions dels artesencs. Hores d’ara encara està actiu tot i que, lògicament, el ritme inicial s’ha anat desaccelerant.

Entenent que moltes de les aportacions eren força valuoses, algú va proposar fer-ne un recull i guardar-lo per la posteritat. Ignoro si finalment es va portar a terme, doncs no n’he tingut cap més notícia, però si que he considerat fer-ne un breu resum per registrar els records i les inquietuds més significatives que han aflorat a la xarxa. No es tracta de cap mena d’estudi ni res que se li assembli, simplement vol convertir-se en un tast de la memòria selectiva d’un bon nombre d’artesencs que, entusiastament, van adherir-se al grup esmentat. Convé recalcar que la mostra no pot ser localment universal ja que les noves tecnologies no arriben amb la mateixa fluïdesa a tots els sectors socials, per la qual cosa la mitjana d’edat del grup és notablement inferior a la mitjana de la població total.

La majoria d’intervencions fan referència als llocs ja desapareguts, són doncs intervencions nostàlgiques que enyoren un passat molt recordat: els gelats de l’American Bar, les llamineries del Moliner, la maquineta de boles de xiclet de Cal Ció, els rètols religiosos del Cinema Casal, el mític Club 22, els banys a la Gola del Quim i les tapes del bar La Gamba de Oro, entre d’altres. En aquest apartat cal destacar tres frases significatives: No ets d’Artés si no t’havies comprat un gelat a l’American i te l’havies menjat a Cal Cordé, No ets d’Artés si no t’havies gronxat als columpis de la gasolinera, amb aquell grinyolar tan característic! i No ets d’Artés si no havies somiat mai en veure l’església acabada. 

Al recordar un indret, evidentment, hom destaca amb estimació a la gent que el fa possible i li dóna sentit, com la Feli de la piscina, el Sildo i el Sagrera de Transports Galtanegra i la Dolors Rusiñol (la Dolors dels ous/conills). Aquests són els personatges més repetits però la llista és força més àmplia i diversa, amb algunes frases plenes d’enginy i bonhomia com: No ets d’Artés si no havies anat mai al Menfis a veure els cambrers artesencs  i No ets d’Artés si no coneixies al Rogelio de les bicicletes. 

Pel que fa referència als usos i costums, la gent encara té ben viu el record de la terrasseta que es muntava entre Cal Cordé i l’American els diumenges de sardanes, els blocs de gel que venien a Cal Fluriach, els dilluns de Pasqua a Fussimanya, la sortida del sol després de la revetlla de Sant Joan i les pegadolces i llimones de Cal Careta. Fets de diferent antiguitat es complementen per obtenir una visió ampliada del nostre passat: No ets d’Artés si no havies travessat el torrent, des de cal Teuler fins a La Sardana i No ets d’Artés si no havies anat de matinada a buscar el sereno per anar al metge d’urgències. 

La revetlla de Sant Joan, la Festa Major, la Pedregada i la Fira són les festes més repetides. S’aprofita l’ocasió per la crítica, la ironia i la pura remembrança: No ets d’Artés si no has anat al parc i has trobat una gàbia plena de cadires i has hagut de mirar-te l’espectacle dret; No ets d’Artés si per la Fira no fas vint vegades el passeig amunt i avall i No ets d’Artés si no has jugat mai el partit de futbol que es feia després del ball de confetti. En qualsevol retrat d’una comunitat no hi pot faltar l’aspecte gastronòmic; els artesencs recorden amb deler els pallers, croissants i borregos de cal Quintana, les arengades de cal García, el gra de ca la Pauleta, els borratxos dels Bernat’s, les llaminadures del cacauero o els raïms que es menjaven a peu de cep.

Tot i que alguns no formen part del nostre terme, els indrets més recordats són: Roques Albes i la seva magnífica panoràmica, la font de les Tàpies, la plaça del Llop, el Forat de la Pudor, la riera Gavarresa i la plaça del Mapa. En aquest punt, la gent pensa en els fenòmens meteorològics extraordinaris: No ets d’Artés si no havies vist en directe la gran inundació dels Rials o la pedregada que va aixafar les teulades i els cotxes d’Artés; en els edificis singulars i curiosos: No ets d’Artés si has flipat amb els nans, la font i demés coses de la casa Vil·la Teresa; i en la ignorància geogràfica dels nostres interlocutors: No ets d’Artés si no t’emprenya bastant haver de dir: –coi, Artés, a prop de Manresa!– quan no saben on estem situats. 

Finalment, hem de remarcar que en aquest recull no hi podia faltar la paraula autòctona més valuosa: rascador (en lloc de maquineta per fer punta al llapis). Un mot peculiar, genuïnament artesenc, que els pobles del costat desconeixen completament i que seria bo investigar-ne a fons la seva singularitat. I és que, si ens posem tots d’acord en acceptar que la llengua catalana és el tresor de Catalunya, la paraula rascador pot molt ben ser el petit tresor dels artesencs.

Aquest text va ser publicat al número 222 de la revista «L'Artesenc» del mes de setembre del 2014.

Open

Sovint, i quan és possible, m'agrada començar aquests comentaris de lectures explicant el perquè de la tria del llibre. Penso que és curiós esbrinar el rerefons d'una elecció concreta davant d'un munt d'infinites possibilitats. Crec que pot servir per apropar-nos als mecanismes d'elecció utilitzats que, en molts casos, no són més que una concatenació d'efectes derivats del més pur atzar. En aquest cas, però, això no és així ja que se n'ha parlat tant i bé de l'autobiografia del tennista de Las Vegas que gairebé resultava impossible ignorar aquesta aparició tardana –el llibre es va publicar als EUA el 2009– que finalment ha estat traduït a la llengua castellana.

Amb l'inestimable ajuda de l'escriptor i periodista J. R. Moehringer –premi Pulitzer 2000–, l'extennista Andre Agassi (Las Vegas, 1970) construeix una crua autobiografia en la que el patiment i la infelicitat es donen la mà amb l'amor i l'èxit esportiu. Una exhaustiva seriació cronològica de dades i més dades que ens endinsen en una espiral de vertigen que, freqüentment, voreja la pròpia autodestrucció del protagonista.

Open comença poques hores abans del darrer partit de la carrera d'Andre Agassi. Aquella nit ha de dormir a terra ja que la seva esquena no suporta els matalassos. El seu cos està molt castigat a conseqüència d'una exigent trajectòria que va començar des de ben petit perquè el seu pare estava obsessionat en fabricar uns fills campions. Des dels set anys d'edat ja havia de lluitar amb una màquina llençapilotes –ell la va batejar com el drac– que Mike Agassi havia modificat a l'alça perquè les boles assolissin una velocitat de 180 km/h. L'exigència paterna l'obligava a tornar-ne 2.500 al dia, 17.500 a la setmana, gairebé 1.000.000 a l'any.

Sóc un home jove, relativament jove. Tinc trenta-set anys. Pero em llevo com si en tingués noranta-sis. Després de tres decennis corrent a tota velocitat i aturant-me en sec, saltant molt enlaire i aterrant amb força, el meu cos ja no em sembla el meu cos, sobretot els matins. A conseqüència d’això, la meva ment no em semblava la meva ment. Des que obro els ulls sóc un desconegut per a mi mateix, i encara, com dic, que no sigui res, als matins la sensació resulta més accentuada.

Tot i que són simplement unes memòries d'un esportista d'elit, el llibre es llegeix amb molta fruició. Es nota la bona feina de Moehringer que ha estat capaç de bastir una estructura captivadorament addictiva que ha servit per entusiasmar a una autèntica legió de lectors, com el conegut escriptor i periodista Xavier Bosch que manifestava: Només desitjo que sigui l’hora d’anar a dormir per agafar Open, les memòries d’Andre Agassi, el guanyador de vuit Grand Slams, i continuar devorant els detalls d’una confessió, a la menuda, que va d’esport i de patiment, molt més enllà del què ningú podia sospitar.

En el cafè de la joventut perduda

Recentment, Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) –un dels grans autors francesos vius– ha resultat agraciat per l'Acadèmia Sueca amb el Premi Nobel de Literatura 2014. Abans ja havia obtingut el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa (1972) i el prestigiós Premi Goncourt (1978). És l'autor de la reconeguda Trilogia de l'Ocupació formada per les seves tres primeres novel·les: La place de l'Étoile (1968), La ronde de nuit (1969) i Les boulevards de ceinture (1972). Tambe cal destacar Rue des boutiques obscures (1978) que podem trobar traduïda al català amb el títol Carrer de les botigues fosques.

En el cafè de la joventut perduda (Dans le cafè de la jeunesse perdue, 2007) és una novel·la curta relativament recent que s'endinsa en els ambients bohemis i literaris del París dels primers anys seixanta. El centre d'interès s'estableix en el cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon, on una sèrie de parroquians habituals aniran desgranant les seves ambicions i vivències. Cada capítol està explicat per un protagonista diferent que ens permet seguir una història, amb final tràgic, plena d'episodis difícils i anguniosos que s'intercalen amb moments màgics, resplendents i joiosos. Surant, per sobre de tot, l'omnipresència d'una ciutat mítica que Modiano descriu amb brillantor i amb gran estima.

En una de les parades dels llibreters de vell, una d’aquelles caixes verdes, em va caure als dits un llibre de butxaca que tenia per títol El bell estiu. Sí, era un estiu bell, perquè em semblava etern. I tot d’un plegat les vaig veure, a l’altra vorera. Arribaven del carrer dels Grands Degrés. La Louki em va fer un signe amb el braç. Caminaven cap a mi sota el sol i el silenci. Era així com sovint apareixien als meus somnis, totes dues, pels topants de Saint Julien le Pauvre... Em penso que era feliç, aquella tarda.

És un plaer poder-se endinsar pel París dels anys seixanta de la mà d'un expert com Modiano que, mentre va desgranant la seva història ens fa de guia d'una de les ciutats europees més emblemàtiques que amb anterioritat ja hem pogut assaborir en altres formats, tant audiovisuals com literaris. És un llibre que et fa caure en la temptació de consultar sovint l'Street View del Google Earth perquè, a partir de les imatges del present, ens puguem imaginar com devien ésser aquests escenaris mig segle enrere.

Certament, la concessió del Premi Nobel de Literatura 2014 ens ha impulsat a descobrir Patrick Modiano i la lectura de la novel·la En el cafè de la joventut perduda s'ha de convertir en l'aperitiu del repàs d'una extensa obra que, segons el meu interès personal, ha d'assolir el clímax amb la Trilogia de l'Alliberament.

La vaga general de Sallent, l'any 1972

És fonamental poder disposar d'episodis locals de la història que, pel seu limitat radi d'acció, és difícil trobar reflectits en mitjans més globalitzats. Per això cal encoratjar iniciatives com la d'Aureli González i Tamayo (Súria, 1932 - Sallent, 2001) que ens ha llegat una descripció minuciosa i en primera persona d'un dels episodis més transcendents esdevinguts a Sallent durant el segle passat: La vaga general de Sallent, l'any 1972.

El 12 de febrer del 1972 —a les acaballes del franquisme— en plena lluita sindical per negociar un conveni col·lectiu just, els treballadors del torn de tarda de les mines de potassa de Sallent decidirien iniciar una tancada al pou de la mina, bloquejant amb una gran biga de fusta la gàbia de l’ascensor. Es va iniciar una gran vaga que començà a les mines i abarcà a tot el poble, paralitzant indústries i comerços. Al mateix temps, les dones dels obrers decidiren tancar-se a l’església durant tots els dies de vaga. Sallent va quedar ocupada militarment per membres de la Guàrdia Civil i per una cinquantena de policies antidisturbis, provinents de Valladolid, que esperaven ordres estacionats a la benzinera d'El Lleó. La vaga s’acabà a la matinada del dia 16 de febrer amb una victòria parcial dels vaguistes.

Malgrat tot, en plena dictadura franquista, l’episodi va servir per continuar fent créixer el moviment sindical i constatar la solidaritat de tot un poble que es va unir sense escletxes per defensar la lluita d’una part de la seva col·lectivitat. També va servir per desemmascarar molts personatges, situant-ne cada un al lloc on li pertocava: el rector al costat del poble i l’alcalde al costat dels repressors.

Però Sallent va demostrar que era possible fer-la [la vaga general], que era possible mobilitzar la ciutadania a l'entorn d'una causa justa i que les lluites populars són també d'una gran eficàcia si, sota una actitud pacífica, existeix també la ferma convicció que la causa per la qual es lluita és suficientment important com per mobilitzar els sentiments solidaris de tota la població.

En plena dictadura franquista, els sallentins ens van donar una lliçó de lluita democràtica que, anys més tard, va cristal·litzar arreu amb la implantació de l'estat del benestar. Malauradament, quaranta anys després, la classe política corrupta ha anat dilapidant el crèdit i ha convertit el paratge frondós en un ermot on no hi afloren ni les males herbes. Torna a ser hora de solucions radicals.  

Shakespeare

La primera notícia del que s'ha convingut a anomenar enigma Shakespeare em va arribar fa relativament poc, amb la pel·lícula Anonymous (Roland Emmerich, 2011). En ella es descabdella una de les dues teories antistratfordianes que han tingut més predicament, la que va formular John Thomas Looney l'any 1920 i que intentava demostrar que el veritable autor de l'obra shakespeariana era Edward De Vere, comte d'Oxford, que per culpa del seu alt rang social no podia dedicar-se obertament a la creació teatral. Per això, quan aquest breu llibre de Bill Bryson em va sortir al pas, no me'n vaig saber estar.

L'autor, William McGuire «Bill» Bryson (Des Moines, 1951), és un escriptor britànic nascut als EUA. Destaca per la visió entretinguda i lleugera amb la que impregna la seva obra, la qual destaca també per la notòria vocació divulgativa, però al mateix temps seriosa i responsable. Està especialitzat en llibres científics, de viatges i relatius a la llengua anglesa. L'any 2004 va guanyar el prestigiós Premi Aventis amb A Short History of Nearly Everything (Una breu història de gairebé tot).

És molt difícil escriure una biografia d'un personatge del que se'n sap ben poca cosa. Escassos documents ens queden sobre la vida de Shakespeare i per això encara ara ens resulta un perfecte desconegut, donant peu a les nombroses especulacions i conjectures que envolten les seves passes. Per això Bryson ha hagut d'optar per radiografiar la seva època, el Londres de la pesta i les vicissituds del teatre isabelí. Ha indagat sobre el possible destinatari dels fascinants sonets i ha rememorat la decisiva acció de dos dels seus col·legues, John Heminges i Henry Condell, que van fer possible la recopilació de molts dels seus treballs en l'anomenat First Folio, publicat el 1623, set anys després de la mort del mestre.

Finalment, Bill Bryson, amb arguments concloents desmunta les dues teories antistratfordianes: la baconiana –impulsada l'any 1857 per Delia Bacon– i l'oxfordiana –promoguda per John Thomas Looney l'any 1920. I conclou: Sens dubte, qualsevol que reflexioni sobre l'obra de Shakespeare no podrà per menys de sorprendre que una sola persona hagi estat capaç de crear un corpus tan sumptuós, saberut, divers, interessant i joiós, però heus aquí, per descomptat, la prerrogativa del geni. Només hi va haver un home on les circumstàncies i els dons es van unir per oferir tan incomparable obra, i aquest home va ser William Shakespeare de Stratford... o qualsevol que en realitat fos.

El darrer cant

Amb la publicació de la novel·la Llibertat (Freedom), l’any 2010 va esclatar als EUA el fenòmen Franzen, un escriptor que va viure un dels moments més trepidants de la seva vida quan es va saber que el president Obama havia sol·licitat explícitament el seu llibre, quan la revista Time li va dedicar la portada –feia més de deu anys que no l’havia ocupat cap novel·lista– i quan la mediàtica Oprah Winfrey el va seleccionar per formar part del seu prestigiós club d’autors. Enmig d’aquesta tempesta perfecta, el diari anglès The Telegraph, amb un article signat per Benjamin Secher, publicava el dia 20 d'agost del 2010 el comentari següent: La raó per alabar a Jonathan Franzen no és que estigui fent alguna cosa nova, sinó que està fent una cosa antiga, suposadament morta, i ho està fent d'una manera brillant. «Llibertat» demana un lloc al costat de les grans fites dels seus predecessors, no dels seus contemporanis; hauria d'estar a la mateixa lleixa que «Rabbit» de John Updike, «La foguera de les vanitats» de Tom Wolfe i «La pastoral americana» de Philip Roth. Aquesta és la primera Gran Novel·la Americana de l'era post-Obama. 

El paràgraf anterior és una mostra de la multitud de crítiques extraordinariament positives aparegudes després de la publicació de la quarta novel·la d'aquest escriptor nord-americà nascut a Chicago l'any 1959. Abans havia editat Ciutat 27 (The Twenty-Seventh City, 1988), Moviment fort (Strong Motion, 1992) i  Les Correccions (The Corrections, 2001). També és autor de diferents assajos literaris i textos de contingut autobiogràfic. 

Llibertat (Freedom) és el retrat de la família Berglund –Walter, Patty i els seus fills, Joey i Jessica–, que comprèn des de la infantesa dels progenitors fins a l'època actual, un llarg període que coincideix amb les presidències de Reagan, G.H.W. Bush, Clinton, G.W. Bush i Obama. És, també, una crònica dels darrers cinquanta anys de la història dels EUA viscuts per una família de classe mitjana, enmig d'enganys, desencisos, negocis, esports i ecologisme, on la preocupació per la superpoblació mundial o per la bosquerola blava –un ocell en perill d'extinció– es combina amb les misèries emocionals dels seus protagonistes. En tot cas, aquí ens centrarem en aquest darrer apunt, el d’ornitòleg aficionat apassionat pels ocells cantaires, en lloc de limitar-nos a la seva vessant literària que –per altra banda– és la que l’ha convertit en una celebritat mundial. 

Si bé en el llibre esmentat es reflecteixen nítidament els interessos ecològics del seu autor, voldria aturar-me en un extens reportatge que el propi Franzen va publicar l’any passat a la prestigiosa revista nord-americana National Geographic amb el títol de Last Song (El darrer cant). Explicava que havia visitat diferents països mediterranis per seguir de prop les migracions de les aus cantaires i poder verificar les dificultats que havien de superar per sobreviure. Afirmava que aquestes eren exterminades bàsicament per quatre causes: consum alimentari, obtenció de diners, pràctica esportiva o pura diversió. Observava com els caçadors italians disposaven d’abundants armes de foc i trampes, els francesos continuaven consumint il·legalment hortolans sense parar, els espanyols capturaven ocells cantaires i els xipriotes exterminaven tallarols capnegres en quantitats industrials. Malgrat tot, els països de la Unió Europea es regulaven legalment i, amb el suport de nombroses organitzacions ecologistes, afrontaven el problema amb solvència. Remarcava, a tall d’exemple, com alguns excaçadors sicilians ara s’havien reconvertit en inofensius observadors d’aus. Vist això quedava clar que el problema era a la part de la Mediterrània fora de la UE, especialment a Albània i a Egipte.

A Albània, durant la dictadura comunista de Hoxha (1954-85), només podien caçar les classes privilegiades però quan s’inicià la transició capitalista la nova llibertat s’expressava comprant escopetes i matant ocells. Es calcula que l’any 2012 es van abatre més de cinquanta mil oques que havien hagut de desviar-se de la seva ruta. Els propis parcs naturals estaven buits ja que els caçadors furtius, sobornant als vigilants, feien el que volien. Molts d’ells eren els veïns italians que fugien del seu país, amb una legislació molt més restrictiva, per disparar a tort i a dret utilitzant les tècniques més avantguardistes, com els sons digitals que ràpidament van ser assimilats pels autòctons. Malgrat tot, Franzen considerava que la situació a Albània no era desesperada doncs molts caçadors començaven a conscienciar-se i, al mateix temps,  la societat progressava en educació ambiental. Més a més, l’incipient turisme incrementava la demanda de paratges naturals rics en biodiversitat.

Més al sud, a Egipte, la situació ja era més delicada, doncs es tractava d’un país amb una antiga tradició de captura massiva d’aus migratòries que, darrerament, s’havia adherit –sense massa entusiasme– als tractats internacionals que regulaven aquesta pràctica.  Malgrat tot, seguien caçant bo i substituint els mètodes tradicionals per sistemes més moderns que feien augmentar notòriament la collita. Jonathan Franzen tingué l’oportunitat d’acompanyar a un grup de beduins en les seves activitats de cacera i confirmà la seva habilitat i eficiència. La majoria d’aus abastades van ser consumides per ells mateixos o bé foren regalades als amics o veïns. Hom calcula que cada caçador pot matar més de cinquanta oriols en un dia, la qual cosa significa un total de dos o tres milions de parelles reproductores en un any, una fracció important de la porció europea de l’espècie. Els beduins van manifestar que respectaven les seves aus autòctones –puputs i coloms– i que només exterminaven les aus de pas, les que no són nostres. Una de les darreres innovacions en implementar-se van ser les xarxes de boira, confeccionades amb niló ultrafi que resultaven especialment adequades per capturar guatlles, unes cent mil per any. També era rellevant la captura del falcó, una tasca que requeria el sacrifici de moltes aus més petites. Resumint, avui podem assegurar que el problema més greu a tota la zona mediterrània el representa Egipte on sembla que manca senderi per aturar les matances indiscriminades de moltes espècies cantaires.

La bosquerola blava és la protagonista secundària del llibre de Franzen, tal com la cornella emmantellada ho va ser del de Bakker: A dalt tot està tranquil. La literatura de qualitat s’afegeix a la defensa dels ecosistemes malmesos per la cobdicia que impregna molts dels actes de l’espècie humana. Un altre escriptor, Henry David Tureau ja ho havia denunciat, al segle XIX, en la seva obra de referència Walden o la vida als boscos. Si ara pugués alçar el cap i veure el seu món dos segles després, de segur que fugiria corrents.

Aquest text va ser publicat al número 221 de la revista «L'Artesenc» del mes de juny del 2014.

Hitler, el meu veí

Se n'ha escrit tant d'aquest individu que poca cosa queda per explicar. Ara, però, ens trobem davant de l'inquietant testimoniatge d'un nen jueu-alemany que va viure més de deu anys pràcticament al costat de la residència que tenia el líder nazi a la ciutat de Munic, al número 16 de la Prinzenregentplatz.

Als 88 anys d'edat, Edgar Feuchtwanger –amb l'ajut de l'escriptor francès Bertil Scali– ens ha llegat els seus records que comencen el 1929, quan Hitler es va instal·lar prop de casa seva –llavors Edgar tenia cinc anys– i acaben el 1939, quan hagué de fugir del país per salvar la pell. Avui encara viu a la Gran Bretanya, al poblet de Dean, a prop de Winchester, al comtat de Hampshire, on es va traslladar pocs mesos després d'haver arribat d'Alemanya, el 15 de febrer del 1939. Ja fa setanta-cinc anys.

Edgar Feuchtwanger pertanyia a una familia burgesa. El seu pare era editor i el seu oncle, Lion, era un escriptor reconegut. Va viure una infància feliç fins el 1933, quan Hitler va arribar al poder. Llavors va començar un autèntic malson que va esmicolar el mode de vida plàcid que havia gaudit fins aleshores. El règim del terror imposat pels nacionalsocialistes contra la comunitat jueva va culminar amb la detenció del seu pare i el consegüent internament en el camp de Dachau. Per salvar la vida només quedava l'opció de la fugida.

Aviat faré quinze anys i ja fa deu anys que aquest home viu davant de casa nostra. La mama m'ha explicat que quan jo era petit ell era menys famós que l'oncle Lion. Fins i tot un dia l'havia ajudat a posar-se l'abric i l'havia tractat de «Herr Feuchtwanger» a la terrassa del Cafè Heck, on el meu pare em feia portar llimonades. En aquests jardins que avui estan prohibits als jueus, jo hi anava a jugar amb la rutlla i corria darrere els coloms. M'agrada quan la mare em recorda  la meva infantesa al temps de la República de Weimar, abans dels nazis, abans que Adolf Hitler fos canceller. Alemanya era una democràcia, nosaltres érem lliures.

Hitler, el meu veí és una crònica apassionant de l'ascensió al poder dels nazis i dels primers anys de dictadura. Tot vist des dels ulls d'una criatura que contempla amb incredulitat com se li ensorra tot un món, fins llavors confortable, per culpa de les fanàtiques idees racials dels nous governants. El paral·lelisme entre aquell senyor baixet, poc carismàtic, que Edgar veu sovint prop de casa i la figura del Führer, cruel i malaltissa, que fa la vida impossible a milions de conciutadans; es transforma en una obsessió compulsiva que l'acompanyarà permanentment. Com a bon historiador que és, Feuchtwanger construeix una excel·lent i completa narrativa, breu però intensa, amb la que es capaç de submergir-nos en un clímax de maldat progressiva. Una obra que recorda de lluny al Diari d'Anna Frank però sense un final tan tràgic.