Contes russos

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?…

COMENTARI: Amb vint-i-un contes de cinc autors russos ficticis, Francesc Serés fa una repassada d'alguns fets històrics esdevinguts a Rússia durant aquests dos darrers segles. Com en tota recopilació de contes diversos, en trobem de qualitats diverses, des dels molt ben construïts fins els més humils que no acaben de mantenir desperta la nostra atenció. En en fons, l'obra representa un sentit homenatge als relats breus de la narrativa russa, redactada des de terres catalanes.
     

El dia que vaig marxar

A cavall entre els records de la infantesa a Taradell i la crònica del present del periodista de prestigi, aquest és un text deliciós, hedonista, senzill i sofisticat alhora, amarat de tendresa.
A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida. 

COMENTARI: De vegades, els que poden, fan una petita aturada en la seva vida quotidiana i aparquen la seva rutina per tirar endavant petits projectes que sempre havien desitjat exercir i que mai havien portar a terme. Aquest llibre d'Albert Om, curt però extremadament deliciós, és un prodigiós exemple de com la literatura esdevé un autèntic plaer que devores amb voracitat.
  

Consumits pel foc

L'Ismael no ha tingut una infantesa gens fàcil, però ha aconseguit estudiar i es guanya la vida com a professor de llengua i literatura. Un dia, per atzar, es retroba amb una antiga veïna i a poc a poc comencen a intimar, fins que una altra trobada aparentment casual, ara amb el conserge de l’institut on treballa, porta l'Ismael a una situació límit, de conseqüències traumàtiques. Recuperar la memòria i aconseguir treure l'entrellat dels fets en què es troba atrapat serà una tasca difícil, que la traça de Jaume Cabré combina magistralment amb la peripècia d'un petit senglar que té tirada a distreure's i a pensar més del compte.
A Consumits pel foc els ingredients indispensables de la narrativa de Cabré s'hi troben administrats amb mà mestra: una història subjugadora, uns personatges amb clarobscurs inquietants i sorpreses d'alt voltatge literari que fan de la lectura un plaer irresistible.

COMENTARI: Un relat breu, amb predomini del diàleg, amb nombroses referències literàries que embolcallen el procés de recuperació d'un personatge desmemoriat que intenta recordar els fets que l'han turmentat els darrers dies. Remarcar els fragments protagonitzats per una família de porcs senglars que també es converteixen en víctimes de l'infortuni que sacseja tota la història.
   

El camarot del capità

El camarot del capità és el relat apassionant del període en què Màrius Carol va dirigir La Vanguardia, del desembre del 2013 al febrer del 2020. Convençut que un diari és una peça decisiva en una societat democràtica i que no es pot limitar a explicar les coses que passen sinó que ha d’aclarir per què passen, ha tingut accés, des del mirador privilegiat de la direcció del diari, als fets i als protagonistes que han sacsejat la nostra història recent.
Testimoni d’un temps políticament convuls i periodísticament voraç, Màrius Carol revela la seva visió d’uns episodis que ens continuen captivant, basada en el coneixement a fons dels personatges que prenien les decisions i de les circumstàncies en què es prenien.
Com en una projecció a la gran pantalla, ara un drama, ara una comèdia, les emocions hi són a flor de pell, els detalls hi tenen un paper fonamental i la condició humana es revela decisiva en jugadors de tota condició. Aquest és el relat del capità que no volia dinar sol al seu camarot.

COMENTARI: El procés vist des de l'observatori del diari més antic i conservador de Barcelona. No es tracta d'una visió independentista de la política catalana, sinó més aviat d'una visió reflectida des de l'òptica constitucionalista del diari del comte de Godó. Sorprèn aquesta exagerada importància que es dona a l'editorial del diari en una època en què la premsa escrita està en clara decadència i les opinions dels grups editorials ja no tenen el poder d'influència de dècades enrere.
    

Solo tú me tendrás

El maig del 2017, un cos calcinat apareix al costat de l'embassament de Foix, abandonat al maleter d'un cotxe al qual han calat foc. Només una pròtesi de columna permet reconèixer el cadàver: pertany a Pedro Rodríguez, un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona suspès de sou i feina des de feia mesos després de clavar una pallissa a un motorista. La seva vida, poc abans de l'agressió, havia donat un tomb: acabava de separar-se de la seva dona per iniciar una relació amb una altra agent de la Guàrdia Urbana, Rosa Peral. Portaven junts des de llavors. Però Rosa, quan li comuniquen la notícia, ni s'immuta. De fet, es refugia immediatament en un antic nòvio, Albert López, membre també del mateix cos de seguretat. I comença a suggerir que potser el seu ex-marit, Rubén, agent dels Mossos d'Esquadra, té alguna cosa a veure amb la mort d'en Pedro.
El que la investigació va destapar a continuació -mentires, encobriments, relacions paral·leles, episodis de violència policial, pornovenjances, manipulacions i barroers intents de desviar l'atenció- va consternar l'opinió pública i va dibuixar com a peça central d'aquesta tragèdia a una dona, Rosa Peral, que sempre ho va voler tot. I que solia aconseguir-ho.
Un true crime fascinant al voltant d'un crim que va destapar intrigues, amors i corrupteles en la policia municipal de Barcelona.

COMENTARI: Com a bon seguidor de la sèrie Crims d'en Carles Porta vaig arribar al crim de la guàrdia urbana de Barcelona que em va deixar amb ganes de saber-ne més. En el mateix episodi es comentava un llibre, del periodista Toni Muñoz, que comentava el succés amb major detall. Aquest llibre és una radiografia d'una tràgica història de passions protagonitzada pel triangle format per la Rosa –dona atractiva carregada de magnetisme– i els seus dos amants,el Pedro i l'Albert. Com quasi sempre, la realitat torna a superar a la ficció...
   

La drecera

El narrador d’aquesta història, tot just sortit de la infantesa, viu en un petit poble de l’Empordà amb els seus pares, que fan de masovers al xalet d’una família benestant. Fascinat, observa la vida dels senyors i els seus fills, que habiten un món inaccessible i cada vegada més contradictori per a ell. Amb el pas dels dies i les estacions, replegarà la seva mirada sobre l’entorn que el veu créixer i que sembla perillar cada cop més, amenaçat per un nou model de vida. La drecera ens descriu un paisatge físic i humà desaparegut, víctima de la pressió urbanística, i reivindica, amb un llenguatge ric i molt lligat al territori, les arrels d’un poble situat entre la terra i el mar i ens ofereix, amb una delicadesa fora del comú, un relat exquisit i subtil sobre el trànsit a la vida adulta.

COMENTARI: Breu, però precís retrat dels canvis que experimenta tant el paisatge com la vida interior d'uns personatges molt propers. Una molt aconseguida barreja d'emocions i vivències que podem sentir com a pròpies en molts paratges de la narració.

La casa de foc

Una nit d’hivern, un home arriba al Sallent de Santa Pau. Ben aviat, el nouvingut rep l’encàrrec de fer classes a la Mar, una noia de tretze anys. La seva família és l’eix al voltant del qual giren totes les vides de la vall del Ser. «Aquesta nena es perdrà», diu el seu avi, un home que té el do de trobar aigua sota terra i de donar ordres sense obrir la boca. Per esbrinar què vol dir perdre’s, haurem de recórrer els camins que uneixen les cases i les vivències dels habitants d’una vall on tothom hi arriba fugint d’alguna cosa i només es queden els que no han pogut anar-se’n. El foraster busca les històries soterrades com un saurí les vetes d’aigua, i es va fent un retrat de la vall i de la seva gent, del temps i del país, dels seus mites i d’ell mateix.  Som al centre del món i de la història. La casa de foc és una obra enganxada a la realitat i a la màgia, una novel·la que busca i que troba, una història que recorre el nostre present i que ens parla del futur, un llibre que cal llegir.

COMENTARI: Els veritables protagonistes d'aquesta llarga i poderosa novel·la són la família de Can Sol (avi, filla i neta), el mestre desubicat que arriba al Sallent i el paisatge abrupte i feréstec que conforma la vall del Ser, entre Olot i Banyoles. La relació que estableix el nouvingut amb la gent de l'entorn li permetrà anar descobrint una dramàtica història on no tot és el que sembla i on hi ha moltes capes per anar descobrint amb la sorpresa infinita. Penso que és una de les millors novel·les que he llegit aquests darrers mesos on una frase m'ha quedat gravada a foc: «Què és la felicitat? El que sents cinc minuts abans de voler més felicitat».

El càstig

La Sandra és professora en un institut del barri de Sant Andreu. Fa dos anys que surt amb l’Albert, un escriptor que li havia fet de professor a la universitat, i no acaba d’enamorar-se’n. A l’institut hi ha un company que podria ser l'home ideal, i a classe hi té un alumne, l’Izan, que necessita la seva ajuda. Però la Sandra arrossega des de petita una relació turbulenta amb la seva família i està en guerra contra ella mateixa. El càstig és una novel·la crua i vibrant, escrita amb una naturalitat inusual i amb dos personatges principals inoblidables.

COMENTARI: Dos protagonistes ben diferents, d'edat i de posició social, que només troben consol llepant-se mútuament les seves ferides. Convé remarcar l'inusual ús del llenguatge que hi fa l'autor doncs, com ell mateix proclama, la novel·la està escrita en una barreja de català brut i de castellà brut, mirant de reflectir-hi la parla real d’un entorn social determinat, els barris del Nord de Barcelona.            

El fill del xofer

Arran de la figura fosca i perversa d’Alfons Quintà (Figueres 1943-Barcelona 2016) —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre del 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat, un dels observadors més lúcids i transversals del moment , fa una reflexió sobre el poder en forma de narració. Darrere d’una carrera periodística fulgurant (que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía) s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya: un relat magistral de periodisme testimonial.

COMENTARI: Més que una crua biografia d'un personatge d'altíssima toxicitat, El fill del xofer és una implacable radiografia d'uns personatges i d'una època que solen coincidir en l'anomenada transició democràtica i en els inicis del recuperat autogovern català, després de la llarga dictadura franquista. Si bé Alfons Quintà es pot justificar en el dramàtic episodi familiar originat per l'abandonament del seu pare, la resta narrativa no pot buscar cap excusa a l'hora de reflectir una societat decadent, terriblement malalta, on el xantatge, les enveges, les rancúnies i els cops de colze hi configuren un hàbitat quotidià.

Sólo para gigantes

Un matí d'estiu, la policia va trobar el cos del zoòleg Jordi Magraner a la seva casa de l'Hindu Kush pakistanès. Hi havia estat assassinat. Magraner portava quinze anys a les muntanyes estudiant la fauna, buscant al ieti i, sobretot, vivint al paradís que sempre havia somiat.
D'origen valencià però criat a França, Magraner va trobar a les valls el lloc on sentir-se gran, un autèntic gegant. Allà va conduir caravanes, va respirar la natura salvatge, va barallar pel que creia, va ser un líder carismàtic. I va estimar. Fins que l'esclat dels talibans el va fer un sospitós habitual. Malgrat les amenaces i la forta pressió, Magraner va defensar fins a l'últim dia el món ideal que havia creat. Sis anys després de la seva mort, les causes seguien irresoltes. Ningú va ser condemnat.
Gabi Martínez es va interessar per aquesta història i va descobrir a un home sorprenent, valent i contradictori. No podia deixar d'explicar la seva aventura, i esbrinar els motius del crim es va convertir en una obsessió que el va portar a l'Hindu Kush conscient que, com el seu investigat, anava a arriscar la seva vida. Només per a gegants parla d'esperits que creuen en un món diferent i estan disposats a lluitar per ell. Parla de somnis, diners, amor i, essencialment, dels límits de la llibertat. 

COMENTARI: Llarga i entretinguda novel·la de no ficció que recull les perilloses i obsessives aventures de Jordi Magraner a la recerca del ieti i a la descoberta de civilitzacions entranyablement desconegudes, com la kalash. Llibre que convida a endinsar-se més profundament en el món de la criptozoologia i a descobrir un dels seus més rellevants exponents, el científic belga-francès Bernard Heuvelmans.