Canto jo i la muntanya balla

Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida. 
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

COMENTARI: A través de divuit breus capítols, els diferents protagonistes del relat –tant humans com no– s'encarreguen de teixir diversos episodis que, tots ells, giren a l'entorn de la dura vida a l'alta muntanya, entre Camprodon i Prats de Molló, on la fatalitat s'acarnissa amb els seus pobladors (llamps assassins, tràgics atracaments, accidents de caça). Malgrat l'exposició de fets, la novel·la sobresurt per la rigorosa descripció del paisatge pirinenc aconseguida gràcies a una portentosa i acurada percepció de l'autora que desprèn, pàgina rere pàgina, un incondicional amor envers el territori.
   

La història viscuda

L’historiador Joan B. Culla, que amb 22 anys visitava Tarradellas a l’exili, ha tingut una vida activa i densa de relacions, amb personatges de primer ordre i en escenaris clau de la nostra història moderna. El seu estil rotund i dinàmic dota d’interès la narració, des dels seus orígens humils al Poblenou fins a la intimitat amb gegants de la nostra història recent, com Jordi Pujol (del qual va ser sparring durant quatre dècades) o Pasqual Maragall, passant per la seva activitat en els mitjans al costat de Josep Cuní, Antoni Bassas o Mònica Terribas, el seu sorollós adéu a El País després de 40 anys de col·laboració, o la seva relació amb Israel, la seva vinculació a TV3, etc. Tot plegat amb el segell d’un dels historiadors, professors i tertulians més savis, independents i amb més deixebles entre els joves periodistes.

COMENTARI: Una llarga trajectòria observant, recopilant i comentat l'activitat política, especialment catalana, durant el règim del 78, ha fet possible aquest llibre de memòries, ple de detalls i anècdotes, que es llegeix en un tres i no res, sense perdre l'interès en cap de les pàgines que ocupa. Pels que vam seguir la majoria dels fets descrits com a simples espectadors, la visió que ofereix qui els va seguir des de primera línia, ens aporta un plus que ens ajuda a comprendre millor uns fets que, a voltes, havien quedat relegats a l'obscurantisme més profund.
    

Un día en la vida de un editor

El lector tindrà accés a una visió de insider del món editorial; dels primers anys de camí d'Anagrama en el tardofranquisme i la transició. A més de l'impagable anecdotari, el llibre ofereix una rica panoràmica de l'univers de l'edició, retrats d'escriptors com Luis Goytisolo o Bolaño, d'editors com José Manuel Lara Bosch i reflexions molt sucoses sobre la indústria del llibre.

COMENTARI: El llibre està construït a base de fragments curts que recopilen discursos, textos d'homenatge, records... que configuren un conjunt global a mode de retalls autobiogràfics que, en algun punt, poden arribar a apropar-se a un llibre de memòries. Malgrat la gran quantitat d'informació de primera mà que ens aporta, el resultat final l'he trobat massa fragmentat, a voltes repetitiu i mancat de tensió literària. Es llegeix bé però no entusiasma.
 

La febre

«Fidel va pensar que en la vida dels homes els misteris de l’amor i de la mort eren la plaga d’una febre mil·lenària tan antiga com el món.» Més que no pas la mera història d’una família al llarg de les generacions, La febre és la creació d’un univers boirós i mític, tan distant com immediat, en el qual les passions i inquietuds humanes apareixen tractades molt directament, sense eufemismes de cap mena, vulgars i imperioses en la seva nuesa; un món impenetrable i màgic on els personatges, desdibuixats i sense identitat a voltes, actuen com moguts per forces inconcretes i alienes, tanmateix inexorables. La febre arrela a l’èpica; n’agafa el caràcter simbòlic de la realitat, el to transcendental —bé que sovint irònic per solemne— del discurs, la mitificació dels actes i dels parlaments, el menyspreu absolut del recurs de la intriga, l’obsessió pel tema clàssic del destí que hi és present tothora, indefugible i patètic. La densitat dramàtica i la visió poètica del món contribueixen a crear un conjunt unitari i harmoniós en el qual els diversos elements hi són relacionats en un encaix perfecte. Tot plegat fa una novel·la extraordinària que confirma aquest escriptor joveníssim.

COMENTARI: D'entrada, descobrir-nos davant d'un jove de dinou anys capaç d'escriure tan bé com ho fa Toni Pascual en aquesta obra. Tal com diu Pla i Arxé (Avui, 1-9-95), l'autor –en el sentit del ritme i la mesura– fa una construcció impecable i aplomada del discurs. Pel que fa referència a la temàtica cal esmentar el tema de la mort que impregna la novel·la de cap a peus i incideix, tràgicament, en una nissaga familiar fins a la completa devastació de la mateixa. Pla i Arxé afegeix en la seva crítica: Tot en la novel·la són sensacions que emmarquen les descripcions de les morts familiars: premonicions, nàusees, sensorialitats exacerbades que situen el lector en el centre de l'experiència d'un món destinat a morir més que no de les morts mateixes.
  

Digues un desig

Premi Sant Jordi 2018. Un escriptor famós descobreix que el llibre més venut del dia de Sant Jordi és la seva autobiografia. Però ell no l'ha escrit, tot i que el seu nom apareix a la coberta. Qui l'ha suplantat? Per què? I què hi diu? Quins secrets revelarà?
Jordi Cabré ens proposa un joc de miralls que enfronta un escriptor d'èxit amb una vida personal anodina amb el seu reflex, algú capaç de saltar-se les normes, de seduir el perill, de córrer riscos per trobar-se a si mateix. Un camí que transita entre Barcelona i Cadaqués i que li pot costar la vida.

COMENTARI: Partint d'una idea original i potent, Digues un desig ens endinsa en un trànsit permanent entre el món real i el fictici, a vegades tant confús que ens impedeix situar-nos al lloc adequat. La novel·la consta de dues parts ben diferenciades, la primera molt ben construïda i millor desenvolupada i la segona més caòtica i no massa reeixida. El final força decebedor. Destacaria la utilització d'un llenguatge farcit d'enginy que atorga a l'obra un plus realment destacable.
  

El director

David Jiménez es va formar cobrint guerres, desastres i revolucions durant gairebé dues dècades abans de ser nomenat director d'El Mundo. El que semblava un repte il·lusionant –dirigir el diari en el qual va entrar com a becari als 23 anys– es va transformar en una batalla per la defensa de la independència del diari davant d'un establishment polític i econòmic decidit a controlar-lo.
Jiménez ofereix un relat únic sobre com respira la vida a una redacció –els seus personatges, rivalitats, traumes i èxits–, com funciona el joc de favors entre els mitjans i el poder i quin preu paguen els que es neguen a participar-hi. Presidents, reis, ministres, banquers, capos dels diners, comissaris i periodistes protagonitzen aquesta crònica sobre els secrets inconfessables del periodisme i els fils que governen Espanya.
El director és, a més, un retrat íntim de les cruïlles ètiques, les relacions personals, les amistats i deslleialtats que es viuen quan s'ocupa el despatx d'un dels grans diaris del país.

COMENTARI: He de reconèixer que aquest llibre no m'ha desvelat cap novetat oculta però m'ha interessat molt llegir el testimoni de l'exdirector d'un dels diaris més poderosos de l'Estat espanyol. Després d'això queda clar que no paga la pena seguir aquest tipus de premsa que només recull la veu del seu amo. La digitalitat juga a favor nostre.
  

El noi. Vida i mort d'un home lliure

Què o qui és una dona o un home lliure? Difícil resposta, cert? Convençut que el Noi del Sucre en fou un, aquest volum va dedicat a la seva convulsa i curta vida. Com tants camperols, la família Seguí, procedent de Tornabous, a l'Urgell, abandonaren la terra per anar a la ciutat. En Salvador tenia només 4 anys. Per primera vegada va veure el mar, que li va causar una forta impressió d'infinit i de llibertat... i va sentir els crits, un xic inquietants, d'aquells ocells enormes que la seva mare anomenava gavines.
El petit Salvador va veure bocabadat una muntanya que semblava voler endinsar-se a les aigües. Son pare en deia Montjuïc. Retallava el cel, no de núvols, però de fums que vomitaven ben a prop de xemeneies gegantines.
Era la Barcelona del 1892, tres anys després de l'Exposició Universal del 1888, somni d'oportunitats de milers de nouvinguts...
El segon impacte fou creuar el frenètic Paral·lel en direcció al districte V, on anaren a viure. El nano no va veure encara ni la precarietat, ni la brutícia, ni molt menys el que volia dir ser un obrer o un patró... li caldrien pocs anys per descobrir-ho.

COMENTARI: Lluís Juste de Nin dedica la seva novel·la gràfica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder de la CNT a començaments del segle XX, d'ideologia anarquista, sindicalista i pacifista i que va ser víctima del pistolerisme imperant en aquella època, concretament dels Sindicats Lliures, grups violents on hi estaven involucrats els carlins, la patronal, les forces de seguretat...
Es tracta d'una obra molt ben dibuixada, en blanc i negre, i amb un traç senzill però contundent. Amb molta eficiència, el còmic assoleix divulgar la grandiosa personalitat d'un dels personatges més mítics d'aquella època tan convulsa.
  

Sis nits d'agost

El sis d’agost del 2007 un home va sortir de Barcelona i va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia setanta-cinc anys; es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista. ¿Per què ho va fer? ¿Era un suïcidi o era una altra cosa? 
Sis nits d’agost és la història d’aquella mort volguda, singular, misteriosa. La revelació de com va ser preparada escrupolosament i com va afectar tantes persones, i l’aventura d’un escriptor per esbrinar el sentit d’una acció com aquella. Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i universal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat individual o el compromís col·lectiu.

COMENTARI: Sentia molta curiositat per saber com es construïa una novel·la només amb l'enigmàtica, estranya i solitària mort d'en Xirinacs com a nucli central. I he de descobrir-me davant el treball impecable d'en Jordi Lara, un autor que –fins ara– no coneixia i que m'ha demostrat que és posseïdor d'un extraordinari potencial literari. Com alguns diuen, aquesta novel·la ja s'ha convertit en l'epíleg més digne per cloure la biografia de Lluís Maria Xirinacs. 
  

El fin del fin de la Tierra

En aquesta personalíssima col·lecció d'articles, Jonathan Franzen ret un homenatge implícit a Henry Finder, el seu editor a The New Yorker, qui en una ocasió li va ensenyar que «Tot assaig, fins i tot si tracta exclusivament d'idees, explica una història». Així, en un registre autobiogràfic, Franzen narra algunes de les seves reflexions més urgents, així com les seves preocupacions, fílies, fòbies i expectatives de futur. El fin del fin de la Tierra conté peces sobre novel·listes com Edith Wharton i William T. Vollmann (amb inevitables evocacions del gran David Foster Wallace), fotògrafs com Sarah Stolfa, cròniques de viatges a Nova York, Filadèlfia, Jamaica, Saint Lucia i Albània , Amèrica Central, Àfrica i l'Antàrtida, comentaris sobre polítics com George W. Bush i Donald Trump, advertències sobre un futur ecològicament incert (el títol El fin del fin de la Tierra al·ludeix, entre altres coses, a la difícil situació de la remota i cada vegada menys gèlida Antàrtida) i recurrents homenatges a les aus més belles, més curioses i més rares del planeta, la precària situació és un clar indici de les lluites polítiques i socials que es lliuren ara mateix al món.
A estones polèmic, a estones divertit, entranyable o commovedor, però sempre lúcid, aquest llibre és una genial oportunitat tant per a incondicionals de l'autor com per a aquells que vulguin endinsar-se en la seva obra per primera vegada.

COMENTARI: Malgrat la diversitat temàtica del recull, el gruix de l'obra se centra en aspectes ambientals, prenent especial protagonisme la necessitat de protegir a les aus, una de les passions de l'escriptor. Així, davant la disjuntiva que provoca optar per accions de conservació immediata (protecció dels ocells) envers les de d'abast més a llarg termini (lluita contra el canvi climàtic), l'autor es decanta més per la primera ja que resignar-se a l'augment de sis graus de temperatura durant aquest segle és una conseqüència generada pel capitalisme més salvatge, perpretat per uns governs mancats de tot tipus de sensibilització ambiental. Franzen considera que les accions individuals, en aquest segon apartat, gairebé són irrellevants mentre que el primer hi troba més camp a recórrer i més possibilitats d'incidir-hi.
  

El cavaller Floïd

La biografia apassionant de J.B.Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd (el pioner dels after-shave), però sobretot és un dels mecenes i activistes culturals més importants que hagi donat Catalunya. La implicació arriscada i personal de J.B.Cendrós, un dels 5 empresaris fundadors d’Òmnium Cultural (1960), i la seva inflexibilitat quan es tractava de la cultura catalana, va permetre sota el franquisme la represa i el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa el 1964 o de l’Editorial Aymà. Descobridor del talent de creadors com Terenci Moix, Cendrós fou promotor del Premi Sant Jordi (1959) i de la tradicional Nit de Santa Llúcia, es va implicar en la Nova Cançó, en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en Banca Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una llista inacabable d’accions que han fet de Catalunya el país que és avui. La història desconeguda d’un home que, per sobre de tot, creia en el seu país i la seva gent.

COMENTARI: Més que davant d'una novel·la, ens trobem davant d'un exhaustiu i rigorosíssim compendi biogràfic sobre la figura d'un dels prohoms catalans més desconeguts: J.B. Cendrós. Una obra que ens permet fer un seguiment de la resistència nacional  catalana durant la darrera etapa del franquisme i els primers anys de la transició; amb el focus centrat en un personatge singular que sempre manifestava: He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi, és un plaer dels deus.