La febre

«Fidel va pensar que en la vida dels homes els misteris de l’amor i de la mort eren la plaga d’una febre mil·lenària tan antiga com el món.» Més que no pas la mera història d’una família al llarg de les generacions, La febre és la creació d’un univers boirós i mític, tan distant com immediat, en el qual les passions i inquietuds humanes apareixen tractades molt directament, sense eufemismes de cap mena, vulgars i imperioses en la seva nuesa; un món impenetrable i màgic on els personatges, desdibuixats i sense identitat a voltes, actuen com moguts per forces inconcretes i alienes, tanmateix inexorables. La febre arrela a l’èpica; n’agafa el caràcter simbòlic de la realitat, el to transcendental —bé que sovint irònic per solemne— del discurs, la mitificació dels actes i dels parlaments, el menyspreu absolut del recurs de la intriga, l’obsessió pel tema clàssic del destí que hi és present tothora, indefugible i patètic. La densitat dramàtica i la visió poètica del món contribueixen a crear un conjunt unitari i harmoniós en el qual els diversos elements hi són relacionats en un encaix perfecte. Tot plegat fa una novel·la extraordinària que confirma aquest escriptor joveníssim.

COMENTARI: D'entrada, descobrir-nos davant d'un jove de dinou anys capaç d'escriure tan bé com ho fa Toni Pascual en aquesta obra. Tal com diu Pla i Arxé (Avui, 1-9-95), l'autor –en el sentit del ritme i la mesura– fa una construcció impecable i aplomada del discurs. Pel que fa referència a la temàtica cal esmentar el tema de la mort que impregna la novel·la de cap a peus i incideix, tràgicament, en una nissaga familiar fins a la completa devastació de la mateixa. Pla i Arxé afegeix en la seva crítica: Tot en la novel·la són sensacions que emmarquen les descripcions de les morts familiars: premonicions, nàusees, sensorialitats exacerbades que situen el lector en el centre de l'experiència d'un món destinat a morir més que no de les morts mateixes.
  

Digues un desig

Premi Sant Jordi 2018. Un escriptor famós descobreix que el llibre més venut del dia de Sant Jordi és la seva autobiografia. Però ell no l'ha escrit, tot i que el seu nom apareix a la coberta. Qui l'ha suplantat? Per què? I què hi diu? Quins secrets revelarà?
Jordi Cabré ens proposa un joc de miralls que enfronta un escriptor d'èxit amb una vida personal anodina amb el seu reflex, algú capaç de saltar-se les normes, de seduir el perill, de córrer riscos per trobar-se a si mateix. Un camí que transita entre Barcelona i Cadaqués i que li pot costar la vida.

COMENTARI: Partint d'una idea original i potent, Digues un desig ens endinsa en un trànsit permanent entre el món real i el fictici, a vegades tant confús que ens impedeix situar-nos al lloc adequat. La novel·la consta de dues parts ben diferenciades, la primera molt ben construïda i millor desenvolupada i la segona més caòtica i no massa reeixida. El final força decebedor. Destacaria la utilització d'un llenguatge farcit d'enginy que atorga a l'obra un plus realment destacable.
  

El director

David Jiménez es va formar cobrint guerres, desastres i revolucions durant gairebé dues dècades abans de ser nomenat director d'El Mundo. El que semblava un repte il·lusionant –dirigir el diari en el qual va entrar com a becari als 23 anys– es va transformar en una batalla per la defensa de la independència del diari davant d'un establishment polític i econòmic decidit a controlar-lo.
Jiménez ofereix un relat únic sobre com respira la vida a una redacció –els seus personatges, rivalitats, traumes i èxits–, com funciona el joc de favors entre els mitjans i el poder i quin preu paguen els que es neguen a participar-hi. Presidents, reis, ministres, banquers, capos dels diners, comissaris i periodistes protagonitzen aquesta crònica sobre els secrets inconfessables del periodisme i els fils que governen Espanya.
El director és, a més, un retrat íntim de les cruïlles ètiques, les relacions personals, les amistats i deslleialtats que es viuen quan s'ocupa el despatx d'un dels grans diaris del país.

COMENTARI: He de reconèixer que aquest llibre no m'ha desvelat cap novetat oculta però m'ha interessat molt llegir el testimoni de l'exdirector d'un dels diaris més poderosos de l'Estat espanyol. Després d'això queda clar que no paga la pena seguir aquest tipus de premsa que només recull la veu del seu amo. La digitalitat juga a favor nostre.
  

El noi. Vida i mort d'un home lliure

Què o qui és una dona o un home lliure? Difícil resposta, cert? Convençut que el Noi del Sucre en fou un, aquest volum va dedicat a la seva convulsa i curta vida. Com tants camperols, la família Seguí, procedent de Tornabous, a l'Urgell, abandonaren la terra per anar a la ciutat. En Salvador tenia només 4 anys. Per primera vegada va veure el mar, que li va causar una forta impressió d'infinit i de llibertat... i va sentir els crits, un xic inquietants, d'aquells ocells enormes que la seva mare anomenava gavines.
El petit Salvador va veure bocabadat una muntanya que semblava voler endinsar-se a les aigües. Son pare en deia Montjuïc. Retallava el cel, no de núvols, però de fums que vomitaven ben a prop de xemeneies gegantines.
Era la Barcelona del 1892, tres anys després de l'Exposició Universal del 1888, somni d'oportunitats de milers de nouvinguts...
El segon impacte fou creuar el frenètic Paral·lel en direcció al districte V, on anaren a viure. El nano no va veure encara ni la precarietat, ni la brutícia, ni molt menys el que volia dir ser un obrer o un patró... li caldrien pocs anys per descobrir-ho.

COMENTARI: Lluís Juste de Nin dedica la seva novel·la gràfica a Salvador Seguí, el Noi del Sucre, líder de la CNT a començaments del segle XX, d'ideologia anarquista, sindicalista i pacifista i que va ser víctima del pistolerisme imperant en aquella època, concretament dels Sindicats Lliures, grups violents on hi estaven involucrats els carlins, la patronal, les forces de seguretat...
Es tracta d'una obra molt ben dibuixada, en blanc i negre, i amb un traç senzill però contundent. Amb molta eficiència, el còmic assoleix divulgar la grandiosa personalitat d'un dels personatges més mítics d'aquella època tan convulsa.
  

Sis nits d'agost

El sis d’agost del 2007 un home va sortir de Barcelona i va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia setanta-cinc anys; es deia Lluís Maria Xirinacs i tenia una llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista. ¿Per què ho va fer? ¿Era un suïcidi o era una altra cosa? 
Sis nits d’agost és la història d’aquella mort volguda, singular, misteriosa. La revelació de com va ser preparada escrupolosament i com va afectar tantes persones, i l’aventura d’un escriptor per esbrinar el sentit d’una acció com aquella. Una novel·la apassionant que ens convida a una reflexió moral i universal sobre allò que ens interroga a tots: la mort, la llibertat individual o el compromís col·lectiu.

COMENTARI: Sentia molta curiositat per saber com es construïa una novel·la només amb l'enigmàtica, estranya i solitària mort d'en Xirinacs com a nucli central. I he de descobrir-me davant el treball impecable d'en Jordi Lara, un autor que –fins ara– no coneixia i que m'ha demostrat que és posseïdor d'un extraordinari potencial literari. Com alguns diuen, aquesta novel·la ja s'ha convertit en l'epíleg més digne per cloure la biografia de Lluís Maria Xirinacs. 
  

El fin del fin de la Tierra

En aquesta personalíssima col·lecció d'articles, Jonathan Franzen ret un homenatge implícit a Henry Finder, el seu editor a The New Yorker, qui en una ocasió li va ensenyar que «Tot assaig, fins i tot si tracta exclusivament d'idees, explica una història». Així, en un registre autobiogràfic, Franzen narra algunes de les seves reflexions més urgents, així com les seves preocupacions, fílies, fòbies i expectatives de futur. El fin del fin de la Tierra conté peces sobre novel·listes com Edith Wharton i William T. Vollmann (amb inevitables evocacions del gran David Foster Wallace), fotògrafs com Sarah Stolfa, cròniques de viatges a Nova York, Filadèlfia, Jamaica, Saint Lucia i Albània , Amèrica Central, Àfrica i l'Antàrtida, comentaris sobre polítics com George W. Bush i Donald Trump, advertències sobre un futur ecològicament incert (el títol El fin del fin de la Tierra al·ludeix, entre altres coses, a la difícil situació de la remota i cada vegada menys gèlida Antàrtida) i recurrents homenatges a les aus més belles, més curioses i més rares del planeta, la precària situació és un clar indici de les lluites polítiques i socials que es lliuren ara mateix al món.
A estones polèmic, a estones divertit, entranyable o commovedor, però sempre lúcid, aquest llibre és una genial oportunitat tant per a incondicionals de l'autor com per a aquells que vulguin endinsar-se en la seva obra per primera vegada.

COMENTARI: Malgrat la diversitat temàtica del recull, el gruix de l'obra se centra en aspectes ambientals, prenent especial protagonisme la necessitat de protegir a les aus, una de les passions de l'escriptor. Així, davant la disjuntiva que provoca optar per accions de conservació immediata (protecció dels ocells) envers les de d'abast més a llarg termini (lluita contra el canvi climàtic), l'autor es decanta més per la primera ja que resignar-se a l'augment de sis graus de temperatura durant aquest segle és una conseqüència generada pel capitalisme més salvatge, perpretat per uns governs mancats de tot tipus de sensibilització ambiental. Franzen considera que les accions individuals, en aquest segon apartat, gairebé són irrellevants mentre que el primer hi troba més camp a recórrer i més possibilitats d'incidir-hi.
  

El cavaller Floïd

La biografia apassionant de J.B.Cendrós (Barcelona, 1916-1986), l’empresari del popular Floïd (el pioner dels after-shave), però sobretot és un dels mecenes i activistes culturals més importants que hagi donat Catalunya. La implicació arriscada i personal de J.B.Cendrós, un dels 5 empresaris fundadors d’Òmnium Cultural (1960), i la seva inflexibilitat quan es tractava de la cultura catalana, va permetre sota el franquisme la represa i el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa el 1964 o de l’Editorial Aymà. Descobridor del talent de creadors com Terenci Moix, Cendrós fou promotor del Premi Sant Jordi (1959) i de la tradicional Nit de Santa Llúcia, es va implicar en la Nova Cançó, en la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, en Banca Catalana, en el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i en una llista inacabable d’accions que han fet de Catalunya el país que és avui. La història desconeguda d’un home que, per sobre de tot, creia en el seu país i la seva gent.

COMENTARI: Més que davant d'una novel·la, ens trobem davant d'un exhaustiu i rigorosíssim compendi biogràfic sobre la figura d'un dels prohoms catalans més desconeguts: J.B. Cendrós. Una obra que ens permet fer un seguiment de la resistència nacional  catalana durant la darrera etapa del franquisme i els primers anys de la transició; amb el focus centrat en un personatge singular que sempre manifestava: He estat feliç al meu país, perquè poder lluitar pel país propi, és un plaer dels deus.

  

El sueño del celta

Aquí s'explica la peripècia vital d'un home de llegenda: l'irlandès Roger Casement. Heroi i dolent, traïdor i llibertari, moral i immoral, la seva figura múltiple s'apaga i reneix després de la seva mort. Una novel·la major del Premi Nobel de Literatura 2010 Casement va ser un dels primers europeus a denunciar els horrors del colonialisme. Dels seus viatges al Congo Belga i a l'Amazònia sud-americana van quedar dos informes memorables que van commocionar a la societat del seu temps. Aquests dos viatges i el que allà va veure canviarien a Casement per sempre, fent-li emprendre una altra travessia, en aquest cas intel·lectual i cívica, tant o més devastadora. La que el va portar a enfrontar-se a una Anglaterra a la qual admirava i a militar activament en la causa del nacionalisme irlandès. També a la intimitat, Roger Casement va ser un personatge múltiple: la publicació de fragments d'uns diaris, de veracitat dubtosa, en els últims dies de la seva vida, van airejar unes escabroses aventures sexuals que li van valer el menyspreu de molts compatriotes. El sueño del celta (2010) descriu una aventura existencial, en la qual la foscor de l'ànima humana apareix en el seu estat més pur i, per tant, més enfangat.

COMENTARI: El descobriment d'aquesta novel·la ha estat una de les sorpreses més grans dels darrers temps. Gairebé com la contemplació d'un fenomen paranormal, hem pogut comprovar com un rellevant personatge de la dreta més conservadora, com el peruà Vargas Llosa, protagonista en els mítings antiindependentistes de SCC, sempre despotricant contra el nacionalisme... va ser capaç d'escriure una novel·la a major glòria d'un dels líders històrics de l'independentisme irlandès: Roger Casement. Qui ho havia de dir!
  

14 de juliol

Un relat crònica històrica, de l’estil de L’ordre del dia, sobre els dies d’abans, durant i després de la presa de la Bastilla. Una pintura general del que va passar i del perquè. Mostra les circumstàncies (fam, decisions polítiques errònies, pobresa...) que van possibilitar l’esclat de violència. Tal com passa a L’ordre del dia, el punt de vista és moral i polític i apunta a la idea que avui dia estem en una situació comparable.

COMENTARI: L'esclat de la Revolució Francesa, resumit en poques pàgines que posen més èmfasi en els personatges secundaris que no pas en els protagonistes més coneguts. Es tracta d'un homenatge a la gent famolenca, miserable, trepitjada –és a dir, el tot París– que no va tenir més remei que sublevar-se per aniquilar l'antic règim i encetar una nova etapa molt difícil però més esperançadora. Sorprèn la quantitat industrial de noms i cognoms dels parisencs que intervenen en l'acció, potser per demostrar que l'autor s'ha llegit íntegrament la pobra documentació existent.
  

La mort del comanador (II)

En aquest segon volum, Murakami recull tots els fils que ha anat desplegant al primer llibre per teixir un mosaic esplèndid, ple de misteri i subtileses sobre la condició humana, amb un final que no decebrà ningú. A la primera part, un retratista abandonat per la dona esperava calmar-se i retrobar-se ell mateix i la seva inspiració a la casa d’un famós pintor ja retirat, en Tomohiko Amada. Però el que ha passat és que s’ha vist immers en un món ple d’enigmes i de fets estranys. El so d’una campana el manté despert a mitjanit, hi ha un poder misteriós en un estrany forat al mig del bosc, sembla que una mà invisible mou els objectes de la casa... La pintura La mort del comanador sembla que té la clau de tot plegat. Però abans de res, el nostre pintor de retrats ha de saber més coses sobre el gran Amada, què li va passar exactament quan estudiava a Viena al final de la dècada del 1930. Mentrestant, el nostre pintor aconsegueix avançar en la seu nou propi estil de pintura, aquesta vegada fent el retrat de la Marie, una nena de tretze anys intel·ligent i reservada a qui veu cada diumenge al matí fins que desapareix sense deixar rastre. I ell, angoixat per la desaparició i amb la intuïció que alguna cosa ben estranya li ha passat, decideix fer el que calgui per trobar-la.

COMENTARI:  M'esperava trobar una novel·la semblant a 1Q84, potser perquè també estava dividida en dos volums i n'era una de les més recents. Però he de reconèixer que, al meu gust, La mort del comanador està molt per sota de 1Q84. Jo hi he trobat un excés de surrealisme que, en aquests cas, ha trencat el mesurat equilibri que Murakami sempre sap establir entre el món real i el fantàstic. Això, afegit a una trama massa lineal, fan d'aquesta una de les novel·les de l'escriptor de Kyoto, que he seguit amb menor entusiasme.