A sang freda

Història d'un crim monstruós convertit en obra d'art gràcies a l'ofici i a la sensibilitat del narrador, aquesta «novel·la de no-ficció» descriu, amb tant de detall que és a la ratlla de la morbositat -però sense ultrapassar-la mai-, la vida de dos psicòpates des de la seva infantesa fins a l'acompliment de la pena a què són condemnats. Truman Capote va dedicar sis anys seguits de treballs i investigacions a A sang freda, que es traslladaria aviat al cinema i li donaria notorietat mundial. Després d'aquesta novel·la, Capote es veuria incapaç d'acabar cap altre llibre.

COMENTARI: Novel·la realista que també podríem qualificar com un extens reportatge periodístic sobre uns fets brutals esdevinguts a l'Amèrica profunda de l'any 1939. El temps i els esforços emprats per l'autor es poden captar amb facilitat a l'hora de valorar un impecable treball narratiu. Malgrat tot, el perquè queda sense resposta.
  

La força d'un destí

Amb vint-i-un anys, Ceferino Carrión fuig de l’Espanya franquista, grisa i asfixiant, buscant aires nous. Després d’intentar-ho diverses vegades aconsegueix embarcar a bord d’un vaixell al port de Le Havre, a França, en direcció als Estats Units, per fer realitat el seu somni. A Nova York canviarà d’identitat i es convertirà en ciutadà nord-americà amb el nom de Jean Leon. A punt de ser cridat a files per anar a la guerra de Corea, torna a fugir a Hollywood, on un seguit de cops de sort el porten a viure a un pam de la glòria, a tocar de les estrelles de cinema que admira i de qui es convertirà en amic i confident. Amb James Dean projecten un restaurant plegats i malgrat la seva mort obrirà La Scala, un establiment que es convertirà en el referent del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta, amb estrelles habituals com Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe, Elizabeth Taylor o els Kennedy. Preocupat per oferir no només un espai de confidencialitat sinó també un servei acurat a les celebrities del Hollywood daurat, Leon torna a Catalunya per comprar uns terrenys al Penedès i elaborar el seu propi vi.

COMENTARI: La biografia de Jean Leon, un personatge que protagonitza una ascensió meteòrica, des dels nivells més humils d'un barri barceloní fins el món del luxe i la sofisticació de les celebritats nord-americanes. Una història poc freqüent, amb permís de Xavier Cugat, que demostra la pervivència de la sort i de l'atzar en els moments puntuals de la vida de cada ciutadà.
  
 

El fil invisible

Els dubtes corsequen la Júlia: s’estima de debò el seu marit?, està disposada a ser mare?, enllestirà a temps el guió que està escrivint sobre el veritable paper de la científica Rosalind Franklin en el descobriment de la doble hèlix de l’ADN?
 Per fugir de tantes incerteses, accepta la invitació de la seva família francesa i se’n va a passar el mes d’agost a l’illa de Batz, a la costa bretona. Allà, en el vell casalot familiar, a la vora del mar, l’esperen una besàvia imponent, un besoncle estranyament melancòlic i un oncle, llibreter d’antiquari, molt atractiu. 

COMENTARI: És una novel·la sobre dones, la protagonista, amb dubtes sobre si cal prioritzar la maternitat o la professió, i l'altra protagonista –en aquest cas la del guió que escriu la primera– que, malgrat les seves aptituds científiques, massa vegades es veu trepitjada pel masclisme que l'envolta. Es tracta d'una novel·la de temàtica molt actual, correcta i entretinguda, que compta amb els suficients ingredients per proporcionar una agradable estona de lectura.
  

La dona a la finestra

L'Anna Fox viu sola, reclusa a la seva casa de Nova York, sense atrevir-se a sortir-ne. Passa els dies fent xats amb desconeguts, bevent vi (potser més del que caldria), mirant pel·lícules antigues, recordant temps més feliços... i espiant els veïns.
Llavors arriben al barri els Russell: una parella i el seu fill adolescent. Semblen la família perfecta. Fins que una nit, l'Anna veu des de la finestra alguna cosa que no hauria d'haver vist. El seu món es trenca en mil bocins i els seus propis secrets surten a la llum.

COMENTARI: Llibre amb final sorprenent, amb moltes influències cinematogràfiques, que sorprèn utilitzant la tècnica de les frases curtes, aquesta vegada portades al límit. Tot i que en algun moment els arbres no et deixen veure el bosc, la trama és molt addictiva i el conjunt es llegeix amb un cert interès.

  

La batalla por los puentes

Al setembre de 1944 les tropes aliades avançaven per Holanda i es disposaven a creuar el Rin per envair Alemanya; però el desastre d'Arnhem, l'última victòria alemanya, anava a allargar el conflicte més enllà del previst. Basant-se en una amplíssima documentació, que s'utilitza aquí per primera vegada, Antony Beevor no només reconstrueix la veritat del que ha passat -molt diferent al que van comptar fa uns anys una versió novel·lada i una pel·lícula- sinó que el fet de disposar de diaris i de testimonis personals li permet reviure la veritat de la guerra, a través de les experiències individuals dels soldats en el combat o del relat dels patiments dels habitants d'Arnhem, sotmesos tres vegades al pillatge i massacrats pels alemanys. Beevor mostra aquí, no només el seu coneixement de la guerra, sinó el seu mestratge de gran narrador.

COMENTARI: He llegit moltes obres de Beevor, en totes elles ha presumit d'una documentació desbordant que facilita una dissecció exhaustiva de qualsevol detall de la contesa. Però amb això no n'hi ha prou, cal que l'autor trobi aquell ritme narratiu apropiat que no cansi al lector i que li faciliti una comprensió amb esforç proporcionat.
 

El naufragio

Tot va començar el 2012, quan Artur Mas va tornar de la Moncloa amb la negativa de Mariano Rajoy a abordar un pacte fiscal per a Catalunya. Aquell president de la Generalitat designat a dit per Jordi Pujol va emprendre llavors una carrera imparable abraçat a l'independentisme en el qual mai havia militat. Va avançar en la via del desafiament a l'Estat espanyol com qui s'endinsa en un bosc d'espessa mala herba que es va tancant a l'esquena, en la confiança que el seu rival a la Moncloa cediria o seria obligat a fer-ho pels líders europeus. 
Què va impulsar Mas a enfilar aquesta direcció? Qui va influir-lo durant el trajecte? ¿Hi va haver algun moment en què va ser possible canviar el curs de la història i evitar una de les majors crisis institucionals i polítiques d'Espanya? Al final, Carles Puigdemont, alcalde de Girona, independentista de bressol, va prendre el relleu i va proclamar una república simbòlica que només va servir perquè Catalunya perdés l'autogovern de què havia gaudit durant quaranta anys. «No vull ser el president de Freedonia», va dir Puigdemont en una espurna de clarividència just abans de sucumbir a l'apel·latiu més corrosiu i letal de tots, el de «traïdor», i declarar una independència simbòlica que va acabar naufragant.

COMENTARI: El relat cronològic del procés, entre 2012-2017, està molt ben fet però jo hi trobo a faltar més revelacions que apartin el text d'una simple recopilació de fets que, en el seu dia, ja van ser recollits i explicats per la premsa quotidiana.

La mort del comanador (I)

Per primera vegada en molt de temps, l’autor de Tòquio blues i Kafka a la platja recupera la veu en primera persona per explicar la història d’un pintor a qui la dona abandona inesperadament. El pintor, que busca què pintar per reflectir aquest sentiment de pèrdua, se’n va a viure a una casa aïllada al mig de la muntanya que pertany al pare d’un amic seu, un famós pintor que ara viu retirat en una residència. De cop, a les nits, comença a sentir el so d’una inquietant
campana que no sap d’on ve.
En aquesta novel·la que no pots parar de llegir, hi apareixen personatges estranys, situacions impossibles, túnels, passadissos, anades i vingudes en el temps... tot d’una versemblança impactant i molt ben construït en el marc de l’univers tan personal de l’autor que tant agrada als seus lectors.

COMENTARI:  No sé que tindrà Murakami que comences a llegir-lo i, quan te'n dones compte, ja has passat un munt de pàgines. Com sempre, una lectura agradable amb la dosis justa d'elements fantàstics que mai arriben a enfarfegar. Com en les llargues pel·lícules clàssiques, ara s'imposa un descans abans de poder-ne llegir la conclusió.

L'art de portar gavardina

L’art de portar gavardina és un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar. Imaginats o viscuts, els tretze contes d’aquest recull revelen una capacitat d’observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d’un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes. De la pròpia infantesa a la vellesa dels pares, del romanticisme de la decepció al pànic d’estar a l’altura de les expectatives dels fills, de la perplexitat individual de l’adolescència a les cicatrius col·lectives del segle XXI, el llibre combina reflexió, ironia, melancolia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre’s els antídots més eficaços per combatre les absències, els fracassos i altres desconcerts de la maduresa.

COMENTARI: Lleument apartat de la ironia que ens acostumava a oferir en contes precedents, l'autor es despulla del tot quan s'endinsa en algunes vivències autobiogràfiques amb els pares, la parella i els fills. Tot plegat per completar un relat melangiós de futur incert, on la fina línia que separa realitat de ficció és transgredida eficientment.

La trama matrimonial

Universitat de Brown, 1982. Madeleine Hanna, alumna aplicadíssima d'anglès i romàntica incurable, està escrivint la seva tesi sobre Jane Austen i George Eliot, autors de grans trames sobre el matrimoni. Mentre la Madeleine estudia les motivacions antigues del cor humà, la vida real, en forma de dos homes molt diferents, intervé. Leonard Bankhead, científi brillant i solitari carismàtic, atrau la Madeleine amb una intensitat que li sembla impossible de resistir. Entretant, el seu vell amic Mitchell Grammaticus, un estudiant de teologia que busca alguna mena de veritat a la vida, està convençut almenys d'una cosa: que ell i la Madeleine estan destinats a estar junts. Però quan tots dos acaben la universitat, hauran de triar com volen que acabi el seu propi pla de casament.

COMENTARI:  És un relat profusament documentat que, malgrat alguns paratges mortificants que desperten la temptació d'abandonar la seva lectura, és capaç de refer-se sobre si mateix per així poder culminar-lo amb una gratificant sensació de satisfacció per la feina ben feta.

Dos taüts negres i dos de blancs

La matança d’una família de masovers a Carreu l’any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d’aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l’assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa. Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d’aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D’entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre’l. A partir del relat biogràfic dels personatges reals que van intervenir en els fets, Pep Coll ens ofereix una novel·la excepcional, rotunda i absorbent. Sens dubte, la seva obra més personal.

COMENTARI:  Cada capítol exposa el punt de vista personal d'un personatge de la novel·la sobre els tràgics fet del 1943. Malgrat aquesta diversitat de protagonistes, la narració no se'n ressent gràcies a l'ofici d'un gran escriptor com és en Pep Coll.