La guerra de Hitler

Wilhelm Keitel, Adolf Hitler i Alfred Jacob.

David Irving és un controvertit historiador revisionista britànic que ha consagrat part de la seva vida a l’estudi de la II Guerra Mundial i el III Reich. Alguns el consideren com la més important autoritat viva sobre el tema de l’era nazi. L’any 2006 fou sentenciat a tres anys de presó a Àustria per negació de l’Holocaust i falsejament de la història en unes conferències que havia pronunciat en aquell país 19 anys abans.

Una de les seves grans virtuts és la infatigable capacitat de treball per revisar i trobar noves fonts i nous dietaris privats que, fins aleshores, no havien sortit a la llum. Tal com diu l’historiador John Keegan: Pocs acadèmics contemporanis especialitzats en el III Reich disposen dels seus immensos coneixements, ningú s’ha entrevistat amb tantes figures dirigents com ell i ningú ha rastrejat major quantitat de material documental -l’arxiu privat conegut com 'Col·lecció Irving', que generosament sempre ha posat a disposició d’altres investigadors, pesa més de mitja tona-.

La seva obra més coneguda és Hitler’s War (La guerra de Hitler) publicada l’any 1977 després de 10 anys d’investigació. Es tracta d’una minuciosa reconstrucció de la II Guerra Mundial des del punt de vista del Führer. La narració és tan exhaustiva que més aviat sembla un dietari dels esdeveniments més destacats. La diversitat i la riquesa de les fonts documentals fan possible afegir trets d’amenitat dins una obra que de per si hagués estat massa enrevessada i complexa, per això el conjunt es pot llegir amb interès i fluïdesa ja que combina aspectes militars, polítics i personals.

La polèmica generada per aquesta obra la trobem quan Irving afirma que Hitler no sabia res de l’extermini i que és inocent d’aquesta acusació. No puc acceptar aquest punt de vista... no hi ha cap document signat per Hitler, Himmler o Heydrich parlant de l’extermini dels jueus. Més a més, justifica la seva afirmació basant-se en una nota manuscrita de Himmler, el dia 30 de novembre del 1941,  en la qual fa esment que el Führer ordena que no hi hagi liquidació dels jueus. Més tard el general de les SS Sepp Dietrich manifestaria davant els nord-americans que Hitler sabia encara menys que els demés. Permetia que tots el tractessin com una criatura.

Albert Speer i David Irving

De totes maneres, el prestigiós i reconegut historiador Richard J. Evans va publicar l'any 2001 el llibre Lying about Hitler. History, Holocaust, and the David Irving Trial, en el qual denuncia la gran quantitat de manipulacions, tergiversacions, invencions i llicències que contè La guerra de Hitler. I en referència a la nota de Himmler del 30-11-41, un cop consultats els arxius originals i la documentació que la KGB va fer pública un cop desapareguda la URSS, Evans considera que l'ordre de Hitler va ser producte de la imaginació d'Irving.

L'edició en castellà de La guerra de Hitler va ser publicada per Editorial Planeta l'any 1978 però a partir  del 1989 es va desentendre de l'obra i no la va reeditar més. No va ser fins el 2009 quan Ediciones Ojeda va tornar a publicar-la en una edició facsímil de l'anterior i sense les corresponents actualitzacions a càrrec del propi autor. Hom la pot comprar per Internet o en alguna llibreria especialitzada en aquesta temàtica i ideologia.

Malgrat tot, i tenint en compte la subjectivitat i el partidisme de l'obra, penso que val la pena llegir-la per dues raons de pes: primera, perquè es tracta d'un treball amè, àmpliament documentat i molt ric en dades i segona, perquè -sempre que es pugui- és bo escoltar la versió explicada des de l'altre bàndol. 

1Q84 (Llibre 3)

1Q84  (Vol. I, Llibres 1 & 2 i Vol. II, Llibre 3) 

Exactament un any després de començar-la, he pogut acabar aquesta excel·lent novel·la que l'autor ha dividit en tres parts i que s'ha publicat en dos volums. Francament, hagués preferit poder-la llegir de seguit, sense una interrupció tan llarga, però ens hem d'anar adaptant al que disposen les editorials i les seves estratègies de màrqueting, moltes vegades incomprensibles pels propis lectors.

Aquest segon volum no decep en absolut, Murakami segueix desgranant una història que ens atrapa de cap a peus. D'una manera pausada, detallista, meticulosa i arriscada, l'autor ens involucra en una trama que va creixent en emoció a mesura que avança. No es tracta d'un relat trepidant, amb sobresalts cada cinc minuts, ans al contrari, els esdeveniments es van encadenant seguint un ritme lent però amb una adequada cadència. No és una novel·la per llegir de pressa i corrents sinó a poc a poc, saborejant-la paràgraf per paràgraf i disfrutant-la frase per frase.

Els dos personatges principals del primer volum, Tengo i Aomame, cedeixen part del protagonisme a l'estrafolari investigador Ushikawa, un personatge que ja apareixia a la Crònica de l'ocell que dóna corda al món. Un individu que, malgrat el seu aspecte grotesc, està dotat d'una gran tenacitat que amenaça els propòsits dels dos joves.

Va anar a l'habitació, es va treure la bata i es va ficar al llit. Estirada de panxa enlaire, es va posar les mans a la part baixa del ventre i va tornar a sentir l'escalfor als palmells. Ja no estava neguitosa, ja no dubtava. Havia de ser encara més forta. El seu cor i el seu cos havien de ser una sola cosa. Finalment, la son la va visitar en silenci, com fum surant en l'aire, i la va embolcallar completament. Al cel continuaven brillant les dues llunes, una al costat de l'altra.

Tot i que el gruix de la trama se centra en el retrobament de la parella i el seu posterior intent de fugir del país de les dues llunes (1Q84) i tornar al món real (1984), les singulars activitats del grup religiós Sakigake, les visites a la residència on està internat el pare de Tengo i la claustrofòbica vida d'Aomame conformen els episodis més rellevants d'aquesta novel·la que ha servit per demostrar, novament, que Murakami està en plena forma.

Vel' d'Hiv'

Autocars davant el Vel' d'Hiv' (16-07-1942) 

En una de les escenes inicials de la pel·lícula Elle s'appelait Sarah (Gilles Paquet-Brenner, 2010), la protagonista, interpretada per una meravellosa Kristin Scott Thomas, s'adona de que els periodistes més joves de la revista on treballa desconeixen els tràgics fets ocorreguts el juliol del 1942 al Velòdrom d'Hivern de París. Els diu que, d'aquella atrocitat només se'n conserva una única fotografia, cosa que els sorprèn doncs consideren que els alemanys eren molt metòdics i ho documentaven tot. Però la realitat -els aclareix- és que els responsables d'aquella barbàrie no van ser els alemanys, van ser els francesos.

El 16 i 17 de juliol del 1942 van detenir a Paris a més de 13.000 jueus, la majoria dones i nens. Se'n van emportar més de 8.000 al Velòdrom d'Hivern i després els van enviar als camps de concentració. Està considerada com la batuda més important portada a terme a França contra els jueus durant la II Guerra Mundial. El règim col·laboracionista de Vichy va mobilitzar més de 9.000 policies i gendarmes per portar-la a terme.

Dins el velòdrom hi feia molta calor. El sostre de vidre havia estat pintat de blau fosc per evitar els atacs dels bombarders. Dels deu vàters que hi havia cinc es trobaven segellats per evitar les fugues i els altres avariats, d'aquesta manera els detinguts havien de fer les seves necessitats per les cantonades. Només hi havia una aixeta d'aigua en tot el recinte i el poc menjar l'aconseguien de la Creu Roja i d'alguns metges i infermeres que podien entrar. Veïns de l'entorn van manifestar que havien hagut de tancar totes les finestres doncs la pudor que els arribava del Vel'd'Hiv' era del tot insuportable. Cinc dies després, els presoners van ser portats als camps d'internament de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, i més tard als camps d'extermini de l'est.

L'any 2010 es van estrenar dues pel·lícules franceses basades en els tristos episodis del velòdrom: Elle s'appelait Sarah del director Gilles Paquet-Brenner i amb Kristin Scott Thomas de protagonista i La Rafle de la directora Rose Bosch, encapçalada per Jean Reno.

Van haver de passar més de 50 anys perquè les autoritats franceses assumissin les seves culpes. El 16 de juliol del 1995, el president Jacques Chirac va reconèixer davant el monument commemoratiu la responsabilitat de França en la batuda de Vel' d'Hiv' i en la Shoah.

A la Place des Martyrs-Juifs-du-Vélodrome-d'Hiver s'hi troba un monument commemoratiu que representa a les víctimes: nens, dones embarassades, persones grans... La base de l'estàtua és corbada, recordant la pista de la instal·lació esportiva. Molt a prop, al número 8 del Boulevard de Grenelle, una placa recorda la ubicació exacta del velòdrom que va ser enderrocat l'any 1959. També a l'estació de metro de Bir-Hakeim un panell recorda la tragèdia.

Aurora boreal

The Time Chasers (Heather Evans Smith, 2009)

Tot i que Henning Mankell es va fer famós a Europa als voltants dels 90, no va ser fins l'any 2009, després de l'èxit aclaparador obtingut per Stieg Larsson amb la seva trilogia Millennium, quan les editorials es van decidir a traduir i publicar una bona mostra de la literatura nòrdica contemporània, dedicant especial atenció a la novel·la negra. D'aquesta manera hem pogut conèixer a autors tan interessants com la sueca Åsa Larsson, el noruec Jo Nesbo, la també sueca Camilla Läckberg o l'islandès Arnaldur Indridason, entre d'altres.

Åsa Larsson va néixer a Kiruna, Suècia, l'any 1966. Va estudiar dret a Uppsala i durant un temps va exercir d'advocada. L'any 2003 va publicar Aurora boreal i va guanyar el premi a la Millor Primera Novel·la. Sang vessada, El camí fosc i Fins que passi la teva fúria també han estat traduïdes al català i publicades per Columna.

Des del punt de vista mediterrani, els països nòrdics són aquelles terres fredes, glaçades, blanques per la neu que estan allà dalt, al nord d’Europa. Terres poblades per gent neta, polida i endreçada, que semblen gaudir d’una bonança econòmica que aquí no tenim i amb una imatge de fred, però també de cívics i pacífics. Res més allunyat de la realitat. Els països nòrdics tenen les majors taxes de delictes per mil habitants de tota la Unió Europea. (Yolanda Aguilar - www.lafinestradigital.com).

Diuen que aquesta novel·la va mantenir despert tota una nit al mateix Stieg Larsson i que aquest fet la va catapultar al capdamunt de la llista dels llibres més venuts. La veritat és que no n'hi ha per tant, simplement es tracta d'una obra policíaca que es llegeix la mar de bé però que no destaca especialment en res. Alguns la consideren una bona obra per llegir al tren o a la platja, d'altres com un sorbet de llimona, d'aquells que refresquen i no enfarfeguen.

HHhH (Himmlers Hirn heißt Heydrich)

Reinhard Heydrich

Reinhard Heydrich era el prototip del nazi perfecte: alt, ros, ulls blaus, intel·ligent i malvat; molt, molt malvat. Va arribar a ser  cap de la Gestapo, cap dels serveis secrets nazis, planificador de la Solució Final i Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia. També se'l coneixia com el botxí de Praga, la bèstia rossa i l’home més perillós del Tercer Reich. Era tan intel·ligent, metòdic i perfeccionista que la frase Himmlers Hirn heißt Heydrich (El cervell de Himmler es diu Heydrich) es va fer molt popular entre molts membres de les SS. Precisament l'acrònim d'aquesta frase, HHhH, és el que dóna títol al llibre.

Tot i que pugui semblar-ho, aquesta obra del professor francès Laurent Binet, guanyadora del Premi Goncourt 2010 a la primera novel·la, no és només una biografia d'aquest maleït jerarca nazi sinó un relat atípic que barreja fets reals amb reflexions de l'autor sobre com explicar la història, amb una exhaustiva descripció de l'obsessiu procés d'escriptura. Estructurada en capítols breus, la lectura de la novel·la assoleix ràpidament la velocitat de creuer i ens enganxa de mala manera. Se'ns fa impossible deixar-la.

L'homenatge més encertat que els nazis van retre a la memòria de Heydrich no fou el discurs que Hitler va pronunciar en els funerals del seu servidor zelós, sinó probablement això: el juliol del 1942 comença el programa d'extermini de tots els jueus de Polònia amb la inauguració de Belzec, Sobibor i Treblinka. Des del juliol del 1942 fins a l'octubre del 1943, més de dos milions de jueus i prop de cinquanta mil gitanos van morir en el marc d'aquest programa. El nom en clau que van donar a aquesta actuació és Aktion Reinhard.

Cal destacar la part final del llibre on s'hi descriuen l'atemptat al revolt d'Holešovice, la massacre de Lidice i el setge final a l'església de Sant Cirili i Metodi de Praga. Un homenatge al poble txec i eslovac centrat en les heroiques figures de Jozef Gabčík i Jan Kubiš, els dos paracaigudistes protagonistes de l'acció.

El temor d'un home savi

Patrick Rothfuss

Em va agradar tant El nom del vent, primera part de la trilogia Crònica de l'assassí de reis de l'escriptor nord-americà Patrick Rothfuss, que em vaig precipitar a l'hora de comprar la segona part. Vaig córrer tant que quan tenia el llibre a casa vaig assabentar-me que també havien editat alhora la versió catalana. Ignorava que aprofitessin l'efemèride per presentar en la nostra llengua totes dues parts, això sí, amb un retard de més de dos anys ja que El nom del vent es publicà en castellà l'any 2009.

Vés en compte pel camí —va dir amb expressió preocupada—. Recorda que tot home savi tem tres coses: la tempesta al mar, la nit sense lluna i la ira d'un home benèvol.

En El temor d'un home savi, Kvothe, l’hostaler pèl-roig continua el relat de la seva vida perquè el Cronista n’escrigui la història, sota l’atenta mirada de l’enigmàtic Bast, deixeble de Kvothe. Gairebé la meitat del llibre explica la vida universitària del protagonista, els seus progressos en l'aprenentatge de la màgia i les relacions amb els seus amics i amb la seva admirada Denna. Més endavant deixa la Universitat a la recerca d'un mecenes que li faciliti la supervivència. Aquest li mana formar part d'un grup de mercenaris que ha de neutralitzar una banda de lladregots. Finalment, arriba a conèixer a Felurien i el món de Fae. Tot un llarg recorregut per saber més coses dels Xandrian, els assassins dels seus pares.

Malgrat mantenir la solidesa inicial, aquesta segona entrega m'ha decebut lleugerament. Penso que ha perdut part de la frescura original i l'autor s'ha equivocat a l'allargar innecessariament alguns paràgrafs. Suposo que l'èxit inesperat d'El nom del vent ha afectat a l'autor i aquest ha volgut reaccionar anant més enllà i renunciant a uns plantejaments inicials que, segurament, eren els correctes. De resultes de tot això, la lectura d'aquest segon treball no ha resultat tan plàcida ni entusiasta com la del primer.

Només cal esperar, ara sense tanta expectació, la tercera i definitiva part que portarà per títol Les portes de pedra. Seria interessant que Patrick Rothfuss recuperés el sentit comú  i ens oferís un treball que ens permetés reconciliar-nos novament. De totes maneres, el simple fet de saber com acaba la història d'en Kvothe ens impulsarà a encarar la lectura del tercer llibre amb il·lusió.

Un merescut homenatge

Els homenatjats amb els companys de RTVA

El dia 6 de novembre del 2011, emmarcat en la Festa de la gent gran, un acte senzill però molt emotiu celebrat a la Sala Dos de Gener va servir perquè el poble d'Artés retés homenatge a dos dels pioners de la televisió local: Anton Rovira i Camil Sallent. L’alcalde els va lliurar una placa d’agraïment i els companys de l’emissora, un diploma de gratitud. Sens dubte, es tracta d’un dels homenatges més merescuts dels que s’han celebrat a la nostra vila, ja que la feina d’ambdós és de les que sol deixar una empremta perdurable.

Amb el propòsit de democratitzar la comunicació, Radiotelevisió Artés va néixer l’any 1987 com una emissora local popular i totalment amateur. Els seus principis es fonamentaven en els cinc pilars bàsics que, l’any 1983, havia proclamat la històrica RTVC (Radiotelevisió de Cardedeu): producció pròpia de continguts informatius i divulgatius en català, entitat sense afany de lucre i amb estricta limitació publicitària, funcionament basat en la participació ciutadana, cobertura limitada al municipi i titularitat municipal. Va començar a emetre amb regularitat des de Can Vila, on hi havia l’antena emissora, i poc després els estudis es van instal·lar als baixos de la Casa de la Vila. D’entrada, es va establir una programació setmanal que començava els diumenges a les dues de la tarda. Més endavant, es va decidir de repetir el programa els dilluns a les nou del vespre. Amb el pas del temps, les emissions van anar guanyant notorietat i l’audiència anava creixent d’una manera imparable. A Artés era costum acompanyar el dinar del diumenge amb la programació de la televisió local.

Programes com L’informatiu i La cuina casolana, reportatges, seguiment d’eleccions locals, entrevistes i resums de festes populars o d’actes esportius, culturals i recreatius, encara són recordats amb simpatia per bona part dels telespectadors. La separació entre programes es feia mitjançant insercions publicitàries d’establiments locals o veïns que també despertaven la curiositat de l’audiència. Hores d’ara, l’anomenada apagada analògica i la implantació de la TDT, que comporta uns elevats costos de transmissió, dificulten el plantejament amateur i exigeixen una estructura econòmica solvent, impedint les emissions regulars de RTVA per via terrestre. Des d’aquesta perspectiva, s’entén que la comarca és la unitat mínima que permet la viabilitat i es trenca la relació entre municipi i emissora existents en el naixement de la TVL. Finalment, s’ha hagut d’optar per la transmissió a través d’Internet per a garantir-ne la continuïtat i guanyar temps per a intentar trobar una solució definitiva que resulti més satisfactòria.

Sovint hem constatat que si una entitat funciona és perquè hi ha algun o alguns que tiben del carro. L’Anton i el Camil, juntament amb altres col·laboradors, s’han fet un fart d’empènyer-lo. A part de temps, hi han posat diners i esforços, però la il·lusió i les ganes de tirar endavant un projecte tan atractiu ha pogut superar qualsevol obstacle. Quants dinars familiars es van haver d’endarrerir els diumenges a casa de l’Anton perquè havia de ser als estudis fins acabar l’emissió? Quants viatges va fer el Camil empaitant el fabricant de l’emissora per tal de tenir-la sempre afinada i en perfectes condicions? Quants quilòmetres de cintes de vídeo han enregistrat entre tots dos? Les respostes a aquestes tres preguntes han de servir per a prendre consciència de la immensa tasca desenvolupada i per a valorar justament uns esforços que es resumien, ni més ni menys, en dues hores setmanals de televisió local.

Però el més important de tot, i que hores d’ara encara ens costa de valorar, és l’enorme llegat audiovisual que ens ha deixat la televisió local durant aquest primer quart de segle de vida. Mirar-se ara les primeres imatges enregistrades l’any 1987 ja comença a despertar la nostàlgia d’uns anys que se’ns han esmunyit diligentment. Aquesta immensa col·lecció d’imatges i sons, ara ja degudament digitalitzada, ha d’afegir-se a l’arxiu fotogràfic Fons Amadeu Quintana del Museu d’Artés per tal de consolidar un patrimoni històric que tenim l’obligació de preservar i protegir.

Quan les noves generacions puguin veure i comprendre com era l’Artés a cavall dels segles XX i XXI, hauran d’agrair-ho a una sèrie de persones que ho van fer possible, entre elles a l’Anton Rovira i al Camil Sallent.

P.S. Aquest text ha estat publicat a L'Artesenc del mes de desembre. Dissortadament, poques hores abans de publicar-se la revista, un dels seus protagonistes, Camil Sallent i Costa ens va deixar. Només feia un mes i mig que el poble d'Artés l'havia homenatjat.

Sol a Berlín

Postal escrita i distribuïda pel matrimoni Hampel

Hans Fallada (1893-1947) és el pseudònim de l’escriptor Rudolf Ditzen, màxim representant de la Nova Objectivitat literària i un dels més populars i estimats de l'Alemanya de la primera meitat del segle XX. Malgrat tot, després de la seva mort, va caure en l’oblit, fins que recentment l'editorial americana Melville House decidí reeditar-lo. Hores d'ara els seus llibres tornen a batre rècords de vendes.

La història de Sol a Berlín s'inspira en els arxius de la Gestapo. Hans Fallada va rebre un expedient d’unes noranta pàgines amb alguns documents relacionats amb la lluita clandestina del matrimoni Hampel. En pocs dies, l’autor va convertir l’expedient en una novel·la que, dissortadament, mai arribà a veure publicada ja que morí poc després d’acabar-la.

Entre els anys 1940 i 1942, després de la pèrdua del seu fill al front, el matrimoni de mitjana edat format per Otto i Anna Quangel es dedicava a redactar i distribuir una sèrie de postals denunciant les injustícies del règim de Hitler i totes les mentides que la propaganda nazi escampava per arreu. Dos anys mes tard, i no sense dificultats, la parella fou arrestada per agents de la Gestapo que els empresonaren, interrogaren i torturaren sense miraments. Finalment van ser jutjats per un tribunal popular i condemnats a la guillotina.

Aquest matrimoni Quangel, aquestes dues persones insignificants del nord de Berlín [...], van iniciar l'any 1940 la seva lluita contra la monstruosa maquinària de l'estat nazi, i es va esdevenir una cosa grotesca: l'elefant es va sentir amenaçat pel ratolí.

L'obra va ser escrita l'any 1947, poc després de la caiguda de Berlín i del mal anomenat Reich dels mil anys. Aquesta circumstància permet que les descripcions de la societat i de l'ambient berlinès d'aquell període siguin de primera mà, viscuts de ple pel propi autor i de record recent. En molts casos la pròpia obra narrativa es converteix en un monumental fresc realista de la vida alemanya durant el terror del Tercer Reich. En mans d'un bon artesà de les lletres, els resultats són francament excepcionals i ens lleguen un testimoni essencial d'una de les etapes més fosques de la història de la humanitat. Fallada aprofita la conjuntura per fer una descripció escrupolosa dels interrogatoris, dels mètodes de tortura i dels processos de condemna que tenien lloc sota les urpes del terror nazi. Ell mateix havia estat detingut per la Gestapo l'any 1933 i ho havia patit en carn pròpia.

Per l'escriptor italià Primo Levi, supervivent de l'Holocaust, Sol a Berlín, tot i tractar-se d'una ficció, és el millor llibre que s'ha escrit sobre la resistència antinazi a Alemanya.

L'últim home que parlava català

Carles Casajuana a 'L'hora del lector'

Amb un títol tan llaminer i amb el Premi Ramon Llull 2009, L'últim home que parlava català és un llibre que, d'entrada, genera unes expectatives que, finalment,  no acaben de consolidar-se. Amb això no vull dir que es tracta d'una mala obra, ans el contrari, penso que és un relat simpàtic, que es deixa llegir en dues tongades i que no decep. Però acostumats a l'excel·lent qualitat literària que hem trobat en les darreres lectures, l'obra de Carles Casajuana la podem situar en un esglaó lleugerament inferior.

L'autor és un diplomàtic de professió que actualment exerceix d'ambaixador d'Espanya al Regne Unit. Aquesta és la vuitena novel·la que publica i, tal com afirma ell mateix, té com a objectiu contraposar l'especulació immobiliària -que no deixa de ser un símbol de tot el que es mou en el món actual- a la creació literària o a tot tipus d'obra creativa que no té cap tipus de cotització monetària.

Els protagonistes són dos escriptors catalans que escriuen en llengües diferents: catalana i castellana. Tots dos es troben en ple procés creatiu i la casualitat fa que treballin a pocs metres de distància, això permetrà que s'arribin a conèixer i trabin una amistat amb molts daltabaixos. L'un serà un fervorós militant catalanista i l'altre només tindrà ulls pel propi fet literari. L'argument es complementa amb un episodi de mobbing immobiliari i amb un triangle amorós entre ells dos i la nòvia del primer. L'acord, doncs, serà difícil.

Destacaria les argumentacions que intenten justificar el retrocés de la llengua catalana sense emparar-se en els fets històrics i polítics que s'han anat utilitzant com a tòpic en el transcurs dels temps. La constatació d'uns fets actuals que ens condueixen a un futur enigmàtic aporten un sòlid marc reflexiu que permet extreure'n les nostres pròpies consideracions. Cal llegir-lo amb benevolència.

Tot passa

Portada de l'edició en castellà

No sé si Tot passa és la traducció més correcta al català de Vsio techiot. En castellà van optar per Todo fluye que sona millor. Malauradament ens trobem una altra vegada davant d'un text important que encara no podem gaudir en la nostra llengua i que penso que s'hi hauria d'incorporar immediatament. A veure si algun editor amb sentit comú m'escolta.

Farà ara tres anys que vaig llegir Vida i destí, la monumental obra del periodista soviètic Vassili Grossman. Recordo que em va aclaparar ja que l'esquerra romàntica de la transició política espanyola havia negat amb contundència els crims i la brutalitat dels règims de Lenin i Stalin a la Rússia de començaments de segle. Tinc ben present els comentaris negatius que titllaven de traïdor a Aleksander Soljenitsin poc després de publicar-se la seva famosa obra Arxipèlag Gulag, tot i haver guanyat el Premi Nobel de literatura l'any 1970. Si teníem alguns dubtse, després de llegir Grossman, aquests se'ns han esvaït del tot perquè l'autor ratifica, amplifica i condemna les barbaritats d'uns homes culpables de crims contra la humanitat.

Tot passa no és una novel·la tot i que al començament pot semblar-ho. Aprofitant les vicissituds del protagonista, Ivan Grigórievich, un ciutadà que torna a Rússia després de passar trenta anys en el gulag, l'autor analitza el brutal sistema dictatorial soviètic que proclama un sistema de vida basat en el terror, en l'anulació de l'ésser humà i en les mesquineses dels dirigents. L'autor, en els capítols finals, disecciona les personalitats humanes i polítiques dels dos gran líders de l'època: Lenin i Stalin, responsables de perpetuar l'esclavitud ancestral a la societat russa. La manca de llibertat condemna a tot un poble a viure en l'abisme.

La història de la humanitat és la història de la seva llibertat. El creixement de la potència de l'home s'expressa sobretot en el creixement de la llibertat. La llibertat no és necessitat convertida en consciència, com pensava Engels. La llibertat és diametralment contrària a la necessitat, la llibertat és la necessitat superada. El progrés, és en esència, progrés de la llibertat humana. Ja que la pròpia vida és llibertat, l'evolució de la vida és l'evolució de la llibertat.

Del gruix del relat, destacaria el capítol en el qual tots els delators són sotmesos al judici del lector, sense que Grossman emeti el seu veredicte i també l'episodi consagrat a narrar l'horrorós patiment dels ucraïnesos condemats a morir de fam pel bé de la resta de la societat. La realitat supera a la ficció, la tòpica frase que hem sentit a dir nombroses vegades, adquereix la màxima magnificència en aquesta punyent obra de l'escriptor ucraïnès.