The Pacific vs. Band of Brothers

Aquests dos darrers mesos he seguit en paral·lel i amb molt d’interès, dues minisèries de la factoria Spielberg-Hanks centrades en fets episòdics de la II Guerra Mundial: The Pacific i Band of Brothers. No cal dir que els resultats, com les produccions, han estat espectaculars.

Band of Brothers (2001) relata la vida de la companyia paracaigudista Easy, des del seu rigurós entrenament a Toccoa (Geòrgia) fins la captura del refugi estiuenc dels nazis a Berchtesgaden, passant pel desembarcament de Normandia, l’operació Market-Garden i la batalla de Bastogne, entre d’altres. Els principals protagonistes són Damian Lewis i Ron Livingston, en els papers del major Richard Winters i del capità Lewis Nixon.

The Pacific (2010) se centra en la història real de tres marines que van participar en el conflicte bèl·lic a l’Oceà Pacífic, des de Guadalcanal fins a Okinawa, passant també per Gloucester, Peleliu i Iwo Jima. Els actors Joseph Mazzello, James Badge Dale i Jon Seda interpreten als tres protagonistes: el caporal Eugene Sledge, el soldat Robert Leckie i el sergent John Basilone, respectivament.

Ambdues minisèries gaudeixen d’una factura visual impecable que, per altra banda, és conseqüència d’un onerós pressupost. Poder-les disfrutar en HD ens proporciona un plus afegit que permet endinsar-nos de ple en la trama, comprovar horroritzats la inutilitat de les guerres i preguntar-nos com els éssers humans som capaços de destruir-nos i mutilar-nos d’aquesta manera. Cal dedicar especial atenció al penúltim episodi de BoB, titulat precisament Per què combatem?, on podem copsar dues teories antagòniques defensades pel capità Nixon i el major Winters.

Band of Brothers, ja amb nou anys d’antiguitat, havia deixat el llistó molt alt i semblava difícil superar-lo. The Pacific, amb tecnologia més moderna i recursos superiors, ho ha intentat i s’hi ha acostat. Ha estat un esforç titànic, però penso que no l’ha pogut igualar i, ni molt menys, superar. Potser serà que el continent europeu el tenim més a prop que les exòtiques illes del Pacífic.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Descobrir Murakami em va suposar una autèntica revelació. En poc menys d’un any he llegit sis de les seves novel·les més conegudes i em moro de ganes per poder descobrir-ne la resta. La seva literatura, realment, crea addicció.

L’obra que comento avui, de títol llarguíssim, és una novel·la de ciència-ficció construïda mitjançant dos relats paral·lels que convergeixen al final de la narració. Tècnica que l’autor ja havia utilitzat, de manera prodigiosa, a Kafka a la platja.

El primer relat, localitzat a una futurista Tòquio, està protagonitzat per un calcutec (una mena d’encriptador i desencriptador) que es veu atrapat entre dues faccions oposades que lluiten pel control de la informació: el Sistema, de caràcter oficialista i els Semiotecs que s’atribueixen el rol criminal. Al bell mig hi trobem un científic desorientat que salta de facció en facció per trobar el seu lloc en la disputa i que modifica el subconscient del nostre protagonista per conduir-lo a un nou món.

El segon relat exposa les vicissituds d’un individu al qual se’l separa de la seva ombra, símbol de la ment, atrapat dins una ciutadella inquietant, amb clares reminiscències medievals, i dedicat a la tasca de llegir somnis vells que es conserven a la biblioteca dins uns cranis d’unicorns.

Tinc responsabilitats -dic-. No puc abandonar les persones, el llocs i les coses que he creat. Sé que et faig un mal terrible. I sí, potser em faig un greuge a mi mateix, també. Però he d'assumir les conseqüències dels meus propis actes. Aquest és el meu món. La Muralla hi és per retenir-me; el Riu corre per dins meu, el fum sóc jo cremant. He de saber per què.

La contraposició d’ambdos relats es veu accentuada per la tècnica narrativa que els desenvolupa. Acció trepidant en el primer, gairebé semblant a una novel·la de detectius, lentitud i parsimònia en el segon per tal d’accentuar-ne més els contrastos i emfatitzar notòriament la dualitat.

Com hem pogut comprovar anteriorment, Haruki Murakami és un mestre a l’hora de mesclar amb eficiència el realisme més estricte amb pinzellades surrealistes que, en aquesta ocasió, s’amplifiquen i tendeixen a ocupar bona part del gruix de l’acció. En aquest cas, després del desconcert inicial, el lector s’insereix amb total naturalitat dins un món oníric que serveix per embolcallar la temàtica preferida de l’autor: l'amor, la vida, la cultura, la soledat i la música.

El meu amor Sputnik

A partir d’aquell dia, la Sumire va passar a anomenar Miu «el meu amor Sputnik». Li encantava el so d’aquest nom. La feia pensar en Laika, la gossa. El satèl·lit artificial que travessava com un llamp l’espai exterior en silenci. Els ulls foscos, llustrosos de la gossa que guaitaven per la finestra minúscula. En la infinita solitud de l’espai, ¿què devia mirar Laika?

Curiós títol per una novel·la i enginyosa justificació per argumentar-lo. La nostra protagonista, Sumire, és una gran admiradora de Jack Kerouac. La seva amiga Miu n’ha sentit a parlar però, tot i que no el coneix massa bé, recorda que pertany a un moviment literari:

- Kerouac… mmm… ¿no era un Sputnik?
- ¿Sputnik…?
Finalment Sumire hi va caure:
- Beatnik!
- Beatnik, Sputnik. No em queden mai aquesta mena de termes […]

La novel·la es vertebra a l’entorn de tres personatges: el narrador, la Sumire i la Miu. Entre tots tres s’estableixen un seguit de relacions sentimentals que no acaben de reeixir. Impera l’amistat per sobre del desig i això comporta frustració i amargor. Tot i el seu to profundament dràmatic, el relat es tanca amb la única resolució congruent que hom pot concebre davant el complex món d’interaccions que l’autor ha anat engrunant pàgina rera pàgina.


Murakami segueix endinsat en el seu món oníric. Sap combinar-lo molt bé amb el realisme que el sustenta i que ja hem anat contemplant durant bona part de la seva producció literària. Sense assolir els paràmetres d’excel·lència observats a Tòquio Blues o a Kafka a la platja, El meu amor Sputnik és un relat indispensable.

- Hi ha una frase genial de Groucho Marx —vaig dir—: «Està tan enamorada de mi que no ho sap. Per això està enamorada de mi».
Sumire va riure.
- Espero que les coses et surtin bé —vaig dir—. Però procura estar alerta. Encara ets vulnerable. Recorda-ho.

El salze cec i la dona adormida

Continuant amb el meu particular cicle Murakami, ara ha estat el torn dels relats breus. Ni més ni menys que vint-i-quatre, escrits tots ells entre els anys 1979 i 2005, conformen el recull que s’ha batejat amb un títol força inquietant: El salze cec i la dona adormida.

A la introducció l’autor ens diu que escriure novel·les és un repte i escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge complet que m’estimo molt. També ens descobreix la seva metodologia creativa: Des que vaig començar a escriure ficció l’any 1979, he anat alternant força sistemàticament la creació de novel·les i de relats. El patró que he seguit ha estat el següent: quan acabo una novel·la, tinc ganes d’escriure uns quants relats; i quan tinc uns quants relats llestos, em ve de gust centrar-me en una novel·la. No escric mai cap relat mentre escric una novel·la, i no escric mai una novel·la mentre treballo amb els relats. Pot ser que aquests dos tipus d’escriptura comportin utilitzar diferents parts del cervell, i tardo una mica a passar d’una via a l’altra.

En aquests contes hi trobem totes les constants distintives del seu univers literari: el realisme màgic, les relacions humanes, la soledat, el silenci, el costumisme i la música. Tots junts conformen un sòlid conjunt que es deixa llegir amb un gran deler. Jo en destacaria tres: Birthday Girl, o quan una noia ha de passar el dia del seu aniversari en el seu lloc de treball i l’amo li promet fer realitat el desig que vulgui; La cuca de llum, l’embrió de la seva reconeguda novel·la Tòquio Blues i Hanalei Bay, quan una mare perd el seu fill fent surf a Hawaii i des d’aleshores cada estiu se n’hi va de vacances.

Penso continuar aquest cicle monogràfic d’immediat. Ja tinc a la tauleta de nit dues novel·les més: El meu amor Sputnik i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. I és que quan comences a llegir Murakami en vols més, i més…

Eric Rohmer, un dels més grans

Ahir va morir a París, a l'edat de 89 anys, Eric Rohmer, per a mí un dels millors directors de cinema. El vaig descobrir gràcies a un cicle que li va dedicar TVE2 als anys vuitanta i a partir d'aleshores em vaig sentir molt atret pel seu cinema. Fins i tot, i amb el pas del temps, he anat completant una col·lecció de DVDs amb la pràctica totalitat de les seves pel·lícules. Precisament, poc dies abans de la seva mort, havia gaudit del seu darrer treball, Les amours d'Astrée et de Céladon (2007).

Rohmer va formar part de l'anomenada nouvelle vague, un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 50 i que va revolucionar el cinema del segle XX. L'objectiu que perseguien era assolir un realisme més autèntic, allunyat de la falsa superficialitat que s'havia heretat del neorealisme italià. Per això havien d'immergir-se en la complexitat humana per poder descobrir intencions i desitjos. També van formar part d'aquest onada François Truffaut, Claude Chabrol, Jean Luc Godard i Alain Resnais, entre d'altres.

Considerat com el més literari dels cineastes, a les pel·lícules d'Eric Rohmer hi sobresurten els diàlegs centrats en la comèdia sentimental i els ambients arquitectònics i paisatgístics. Com que estava obsessionat amb el naturalisme, no solia posar música a les seves pel·lícules i evitava recòrrer a trucatges que puguessin deformar la realitat. Treballava amb equips petits i lleugers, amb actors pocs coneguts i disposava de pressupostos molt reduïts. La seva temàtica preferida girava a l'entorn de l'individualisme, la temptació sexual, la incomunicació, la soledat i les trampes de la raó.

La major part dels seus films estan agrupats en sèries i formen part d'aquests tres grans blocs temàtics: Six contes moraux, Comèdies et proverbes i Contes des quatre saisons. Del primer bloc destacaria Ma nuit chez Maud (1969) i Le genou de Claire (1970), del segon cal esmentar Pauline à la plage (1983) i Le rayon vert (1986) i del tercer triaria Conte d'été (1996). Malgrat no pertànyer a cap sèrie també cal destacar per la seva qualitat Les rendez-vous de Paris (1995).

Per alguns veure una pel·lícula de Rohmer és veure com creix una planta, és a dir, la troben lenta, avorrida, insubstancial... Per d'altres és una delícia que disecciona amb precisió radiogràfica el món dels sentiments i de les emocions. Evidentment, jo formo part del segon grup.

Pur entreteniment

No era la meva intenció dedicar aquest bloc únicament a la ressenya de llibres, però s’hi ha anat convertint d’una manera gairebé autònoma. Serà perquè la lectura em proporciona els millors moments de lleure i no me’n puc estar de compartir-los. Així que avui toca parlar de dues obres que no m’han acabat d’entusiasmar: El Quart Reich d’en Francesc Miralles i Firmin de Sam Savage.

El Quart Reich és una novel·la de ficció amb rerefons històric que s’endinsa en les investigacions que porta a terme el periodista catalano-americà Leo Vidal. El 23 d’octubre del 1940, Heinrich Himmler va fer una visita enigmàtica a Montserrat, on el nazis pensaven que s’amagava el Sant Greal. Vidal descobrirà que el cap de les SS hi va anar per amagar l’arma secreta de Hitler en un lloc segellat de l’entorn de l’abadia, custodiat per una obscura germandat internacional.

Es tracta d’un treball entretingut i de fàcil lectura que et permet passar una estona agradable descobrint les vicissituds pròsperes i adverses amb les quals es topa el protagonista. Malauradament el llibre no em va acabar de captivar i només retinc el record d’un acceptable entreteniment.

Firmin és un conte que, en format autobiogràfic, descriu la vida d’una rata molt peculiar nascuda a l’interior d’una llibreria. La seva relació amb els llibres és molt intensa: d’entrada li serveixen per alimentar-se i, amb el pas del temps, aprèn a llegir-los i els devora a una velocitat de quatre-centes pàgines a l’hora. A Firmin també li agrada el cinema, la música, el vi negre i les relacions amb els éssers humans.

Tot i que havia llegit una allau de critiques escandalosament entusiastes he de reconèixer que el llibre només m’ha satisfet parcialment. El llarg monòleg del protagonista és francament interessant però comet l’errada de tornar-se repetitiu i, a voltes, buit. Hi he trobat a faltar aquell nervi narratiu que s’observa en la prosa d’alguns autors i que, en aquest cas, hi brilla per la seva absència. Potser el relat s’encomana del paisatge terminal i decadent del barri de Boston on s’hi desenvolupa la trama que, per altra banda, resulta un escenari ideal per descriure la vida miserable de les rates urbanes.

Kafka a la platja

Tot i que el títol no m’acabava de seduir vaig emprendre la lectura de Kafka a la platja amb una raonable dosi d’esperança induïda per la lectura de Tòquio Blues i After Dark on el gran Murakami m’havia enlluernat atordidorament.

No van caldre gaires pàgines per comprovar que em trobava davant d’una esplèndida novel·la i que llegir-la em proporcionaria unes agradables estones de plaer que, en aquest cas, es veurien magnificades amb l'aparició d'un nou element que no havia descobert abans en l’autor: l’humor subtil i irònic que amara alguns dels passatges més singulars del relat.

Kafka a la platja és la història de dues vides paralel·les que s’entrecreuen en la distancia. Kafka Tamura és un noi de quinze anys que marxa de casa per descobrir-se a sí mateix. El senyor Nakato és un vellet que parla amb els gats i que és una mica totxo degut a un accident que va patir de jovenet. L’atzar els condueix a la mateixa ciutat, Takamatsu, tot i que mai arribaran a conèixer-se. L’Oshima, la senyora Saeki i l’Hoshino acompanyen els nostres personatges dotant-los d'un contrapunt que enriqueix i perfila la narració. Ens trobem davant un magistral disseny de personatges que commou i sensibilitza al lector més entregat.

Murakami continua amb la seva tendència de barrejar elements realistes i fantàstics però ho fa d’una manera tan acurada que ningú es pregunta per què un home pot parlar amb els animals o per què poden ploure sangoneres del cel ja que dins l’atmosfera que ha sabut crear hom assumeix amb naturalitat l’adveniment d’episodis tan extraordinaris.

Com sempre, no hi solen faltar referències bibliogràfiques i musicals. L’autor aprofita la història per reinterpretar la realitat i regalar-nos un seguit de reflexions que aprofitem per entendre millor el destí dels nostres protagonistes. La immersió és tan intensa que acabes el llibre amb ganes d’escoltar el Trio Arxiduc de Beethoven interpretat pel Trio del Milió de Dòlars, peça musical que l’Hoshino descobreix en un bar de Takamatsu i que l’acompanyarà fins al final de la història.

Penso que ens trobem davant un llibre genial. Per alguns, fins i tot, millor que Tòquio Blues. Jo crec que están al mateix nivel, el de l’excel·lència literaria, és clar…

El Dia D segons Antony Beevor

Perquè m’agrada molt la història, la major part dels llibres que he comprat darrerament són d’aquesta temàtica, especialment els centrats en la II Guerra Mundial. Per això, el mes de setembre vaig córrer a la llibreria a comprar El Dia D. La batalla de Normandia, del prestigiós historiador anglès Antony Beevor. D’aquest mateix autor ja havia llegit temps enrere Berlin. La caiguda: 1945, Stalingrad i Un escritor en guerra (Vassili Grossman en el Ejército Rojo, 1941-1945). Tres bones mostres d'una literatura amena en la forma i molt exigent en el contingut. Penso que el gran ressò mundial que ha assolit aquest escriptor es deu al seu bon ofici a l’hora de saber explicar amb interès i rigor alguns episodis cabdals de la història.

Al assabentar-me que Beevor publicava un nou llibre centrat en un dels fets crucials de la II Guerra Mundial, el desembarcament de Normandia i la corresponent ofensiva per l'alliberament de París, vaig decidir llegir-lo tan bon punt sortís de la impremta, sense esperar edicions de butxaca més econòmiques ni embrancar-me en altres lectures paral·leles. Així ho vaig fer i, aquesta vegada, he de reconèixer que no n’he quedat tan satisfet. M’ha embargat una sensació agredolça doncs hi he trobat força fragments memorables però molts elements irrellevants, fins i tot repetitius i poc estimulants.

M’ha costat poder-lo acabar. L’autor hi aboca una quantitat tan gran de noms (militars, cossos dels exèrcits, armes, localitzacions…) que si no ets un expert en el tema se’t fan difícils d’assimilar. Potser l’hauria d’haver llegit amb un mapa al davant, però és que constantment l’hauria d’haver consultat i la lectura tampoc hagués resultat massa fluida. En certa mesura puc dir que és un llibre ferregós, dur de pair, que t’exigeix una concentració constant i que, a canvi, t’ofereix pocs moments de plaer. La crònica diària de tot el que va passar entre el 6 de juny i el 25 d’agost del 1944 es converteix en un relat enciclopèdic que, en aquest cas, crec que no acaba d’estar ben resolt i que et tempta constantment en abandonar-lo. Cal fer un bon esforç per no defallir en l’intent i acabar les 655 pàgines en el millor estat d’ànim possible.

Però també destacaria certs aspectes molt positius del treball. El millor de tot és la gran quantitat de cites textuals recollides de la correspondència dels soldats durant la guerra. No són testimonis a posteriori, ni records de batalletes, sinó l’expressió dels sentiments i dels anhels en temps real. En aquest sentit les aportacions són abundants i denoten un intens treball d’investigació i documentació. També és important la constatació que l’autor fa del patiment de la població civil francesa durant aquests dos mesos i escaig de lluita. Moltes ciutats normandes van quedar absolutament destruïdes i hi van perdre la vida més persones que en els bombardejos alemanys sobre Londres i Anglaterra. Era de justícia incidir sobre un dels temes que, potser, havien passat més desapercebuts quan es narrava aquest episodi vital que comportà la definitiva caiguda del III Reich alemany.

Pel que es publica als mitjans de comunicació aquest llibre ha encapçalat la llista dels més venuts durant moltes setmanes. És a dir, molta gent l’ha comprat, potser atrets pel nom de l’autor o per la temàtica que desenvolupa. A mi m’agradaria saber quin tant per cent dels compradors l’han acabat i quina ha estat la seva opinió final. Ho veig difícil però no impossible…

Leonard Cohen i Luis Eduardo Aute

En poc menys de dos mesos he tingut la sort de poder assistir a dos concerts excepcionals: el dia 21 de setembre, al Palau Sant Jordi, Leonard Cohen i el 14 de novembre, al Teatre Kursaal, Luis Eduardo Aute. Dos dels millors cantautors que he anat seguint durant bona part de la meva vida i que m’han regalat, amb la seva música i poesia, moments meravellosos. Dos interprèts que, allunyats dels paràmetres estrictament comercials, han sabut guanyar-se un lloc d’honor en el panorama cultural contemporani.

Com que em vaig decidir massa tard, el seient del Palau Sant Jordi no era el més adequat però, tot i així, puc afirmar que el concert de Leonard Cohen ha estat un dels més emotius que recordo. Se’m va posar la pell de gallina quan va aparèixer en escena i el públic el va rebre amb una ovació atronadora. Feia pocs dies que havia tingut un defalliment dalt l’escenari i els espectadors encara estaven més sensibilitzats. Recordo la cara de la gent que, amb satisfacció i entusiasme, donava la benvinguda a un home d’aparença fràgil que no va poder dissimular l’emoció i la gratitud que aquell moment li provocava. Vestit informalment, amb americana però sense corbata, un barret al cap li donava un toc personalíssim.

Va demostrar que, malgrat l’ensurt valencià, estava en plena forma. Moltes cançons les interpretava agenollat per posar-se al nivell del guitarrista i s’aixecava amb lleugeresa i agilitat. Fins i tot rematava alguna de les seves peces amb uns saltirons que feien les delícies dels assistents. L’escenografia era molt senzilla, només jugava amb una correcta il·luminació i amb dues pantalles gegants que servien per poder-lo veure millor els que estavem més allunyats de l’escenari. L’acompanyaven, als cors, tres cantants de veu prodigiosa i sis músics de primera divisió.

Leonard Cohen va ser molt generós amb l’entregat públic que l’acompanyava. Va interpretar una gran quantitat de cançons i va oferir un espectacle de gairebé tres hores de duració, pausa inclosa. No cal dir que la gent va vibrar de valent sobretot com començaren les primeres notes dels seus temes més emblemàtics: Suzanne, Take this Waltz, I’m Your Man, First We Take Manhattan, Dance Me to the End of Love, Hallelujah… El públic també va cantar al seu ídol ja que l’acte coincidia amb el seu 75è aniversari i no van faltar les notes del Happy Birthday to You per arrodonir la diada.

Luis Eduardo Aute també ens va oferir un concert molt generós: tres hores seguides de cançons sense cap mena d’interrupció. Ens va sorprendre amb una presentació en un correctíssim català i ens digué que feia més de disset anys que no actuava a Manresa. L’escenografia que l’acompanyava també era molt simple, amb una il·luminació suficient i uns efectes de fum que li serviren per difuminar l’ambientació. Estava acompanyat per tres músics amb ofici que cobriren amb excel·lència les necessitats artístiques de l’espectacle.

A mi em va sorprendre força. M’esperava un personatge més introvertit, més tímid, més transcendent. I no va ser així, Aute es va comportar com un gran comunicador. Es notava que es trobava a gust dalt l’escenari i ens va delectar amb unes precioses introduccions que ell anomenava prehistòries de les històries. No va deixar mai de banda la vessant humorística però també va saber ser molt crític i punyent davant la realitat política i cultural del moment.

El públic va respondre també amb gratitud i el va acomiadar amb una entusiasta ovació quan, després d’una magistral interpretació de Al alba, va posar punt i final a una vetllada fabulosa.

Brussel·les i Bruges, olor de xocolata

Tot i que mai m’havia atret visitar Bèlgica, vam aprofitar el llarg cap de setmana del Pilar per visitar Brusel·les i Bruges. La clau va ser trobar dos vols amb horari perfecte: sortida de Barcelona a primera hora del matí de dissabte i tornada de Brusel·les a darrera hora del vespre de dilluns. És a dir, tres dies sencers que facilitaven la decisió que, per altra banda, no va ser gaire meditada.

Calia trobar un hotel ben situat, molt a prop d’una boca de metro i d’una estació de tren, per optimitzar les hores al màxim. Això no va ser massa difícil doncs l’oferta és bona i l’elecció va ser molt ràpida. Vam decidir reservar el diumenge per desplaçar-nos a Bruges i dedicar el dissabte i el dilluns a conèixer la capital. Penso que els resultats van ser molt satisfactoris tot i que les previsions meteoròlogiques que havíem consultat abans de marxar no eren massa engrescadores. La pluja i els núvols ens van acompanyar intermitentment però no ens van privar de veure tot allò que ens havíem proposat. Això sí, anàvem ben preparats.

Em va sorprendre Brusel·les. No m’esperava la gran quantitat de punts d’interès dignes de conèixer. Per sobre de tot he de remarcar la bellesa de la Grand’ Place. Per a mi, i també per a Víctor Hugo, la plaça més bonica del món. La presideix l’Hôtel de Ville, una joia gòtica del segle XV que sorprèn per la seva asimetria. Davant per davant hi ha la Maison du Roi d’estil neogòtic i avui reconvertida en Museu de la Ciutat. A un lateral hi trobem la Maison des Ducs de Brabant, resultat de la unió de set edificis separats darrera una mateixa façana monumental que data del segle XVIII. Completant l’espai hi trobem les 27 cases gremials, molt riques en ormanentació i d’una extraordinària bellesa. El conjunt va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Però si la pròpia plaça és impressionant el seu entorn no es queda enrera. Al sud-oest hi trobem el Manneken Pis, una estàtua de bronze de 50 ctms d’altura que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. Més al nord hi podem veure la seva rèplica, la Jeanneke Pis, versió femenina de la famosa font que va ser inaugurada només fa 20 anys. Envoltant ambdós indrets hi trobem una munió de carrers estrets plens de gent, restaurants i botigues, amb una olor que t’acompanya durant tot el recorregut: l’agradable olor de la xocolata. I és que els belgues són uns mestres en l’art de la xocolateria. Gaudeixen de les marques de més renom internacional i, segons ens van comentar, no són capaços de posar-se d’acord en elegir la millor: Godiva, Leonidas, Neuhaus o potser Corné Port Royal.

Als afores de la ciutat vam pujar a l’Atomium, un monument de 102 metres d’altura que representa un cristall de ferro amb 9 esferes que simulen els àtoms. Va ser construït l’any 1958 amb motiu de la Fira Mundial. Des de dalt hom pot gaudir d’una bonica panoràmica de l’Estadi de Heysel, la Brussels-Expo i el parc Mini-Europe. Més tard, també lluny del centre urbà, vam visitar la zona que acull les institucions europees: el Parlament i la seu de la Comissió. En aquest cas no vam estar de sort doncs només fan dues visites guiades al dia i no vam arribar a temps. Només hi havia la possibilitat d'accedir-hi si ens convidava un parlamentari però disposàvem de poc temps i ho vam deixar per una propera ocasió. De totes maneres cal dir que la zona no és massa interessant, es tracta d’edificis moderns amb uns entorns poc cuidats, constantment en obres i sense massa atractius paisatgístics. Només salvem el Parc del Cinquantenari amb l’Arc de Triomf de protagonista.

Des de l’any 1991 Brussel·les ha afegit un nou atractiu a la seva oferta cultural: la ruta del còmic. Per tota la ciutat, 39 dibuixants han omplert de color la vida ciutadana. Amb l’ajuda d’un mapa en vam endinsar seguint pistes màgiques per descobrir racons més enllà de les conegudes rutes turístiques. Entre les parets, a les cantonades o dalt d’alguna finestra hi vam trobar personatges que en saludaven al nostre pas. És l’homenatge que la ciutat ret al còmic i que a nosaltres ens obsequià amb una lúdica passejada que serví per acostar-nos al cor dels brusel·lesos.

El diumenge vam agafar el tren per anar a Bruges. Es tracta d’un petit trajecte de menys d’una hora de durada que ens transporta a un immens parc temàtic medieval habitat. Ens van dir que Bruges ha estat capaç de conservar el seu encant per tres raons bàsiques: poca incidència de la revolució industrial, renúncia a la construcció de l’estació de tren al centre de la ciutat i no disposar d’universitat. La veritat és que la vila està impecablement neta i cuidada, però hem de pensar que la seva economia depèn exclusivament del turisme i els hi convé mantenir la seva font de riquesa.

El cor de Bruges es troba al Grote Markt o Plaça Major, envoltada d’esplèndides façanes com les del Palau Provincial, el Saló dels Teixits o De Lakenhalle i l' imponent monument conegut com Le Beffroi, el més destacat de la ciutat. Després de pujar 366 esglaons a través d’una estreta escala de cargol, una vista excepcional ens recompensà de l’esforç. Pocs metres a l’est hi vam trobar la Plaça del Burg amb la Basílica de la Santa Sang, del segle XII, que custodia la relíquia de la Santa Sang de Jesucrist. A la mateixa plaça s’hi troba l’Ajuntament i el Museu de Bruges.

La plaça Jan Van Eyck ens van recordar una de les escenes més famoses de la pel·lícula Escondidos en Brujas (In Bruges, 2008), un film d’enorme qualitat que, al mateix temps, s’ha convertit en un eficient reclam publicitari d’aquesta pintoresca ciutat de Flandes. La resta de la vila està conformada per un reguitzell d’edificis, canals, parcs, escultures, esglésies, museus, restaurants i botigues on hi vam tornar a sentir la delectable i penetrant olor de xocolata que tant havíem sentit a Brusel·les. Evidentment, vam acabar l’escapada emportant-nos mostres d’aquestes dolces delícies cap a casa per saborejar-les tranquil·lament i poder reviure les olors dels paisatges que ens havien acollit durant aquests tres fantàstics dies.