Leonard Cohen i Luis Eduardo Aute

En poc menys de dos mesos he tingut la sort de poder assistir a dos concerts excepcionals: el dia 21 de setembre, al Palau Sant Jordi, Leonard Cohen i el 14 de novembre, al Teatre Kursaal, Luis Eduardo Aute. Dos dels millors cantautors que he anat seguint durant bona part de la meva vida i que m’han regalat, amb la seva música i poesia, moments meravellosos. Dos interprèts que, allunyats dels paràmetres estrictament comercials, han sabut guanyar-se un lloc d’honor en el panorama cultural contemporani.

Com que em vaig decidir massa tard, el seient del Palau Sant Jordi no era el més adequat però, tot i així, puc afirmar que el concert de Leonard Cohen ha estat un dels més emotius que recordo. Se’m va posar la pell de gallina quan va aparèixer en escena i el públic el va rebre amb una ovació atronadora. Feia pocs dies que havia tingut un defalliment dalt l’escenari i els espectadors encara estaven més sensibilitzats. Recordo la cara de la gent que, amb satisfacció i entusiasme, donava la benvinguda a un home d’aparença fràgil que no va poder dissimular l’emoció i la gratitud que aquell moment li provocava. Vestit informalment, amb americana però sense corbata, un barret al cap li donava un toc personalíssim.

Va demostrar que, malgrat l’ensurt valencià, estava en plena forma. Moltes cançons les interpretava agenollat per posar-se al nivell del guitarrista i s’aixecava amb lleugeresa i agilitat. Fins i tot rematava alguna de les seves peces amb uns saltirons que feien les delícies dels assistents. L’escenografia era molt senzilla, només jugava amb una correcta il·luminació i amb dues pantalles gegants que servien per poder-lo veure millor els que estavem més allunyats de l’escenari. L’acompanyaven, als cors, tres cantants de veu prodigiosa i sis músics de primera divisió.

Leonard Cohen va ser molt generós amb l’entregat públic que l’acompanyava. Va interpretar una gran quantitat de cançons i va oferir un espectacle de gairebé tres hores de duració, pausa inclosa. No cal dir que la gent va vibrar de valent sobretot com començaren les primeres notes dels seus temes més emblemàtics: Suzanne, Take this Waltz, I’m Your Man, First We Take Manhattan, Dance Me to the End of Love, Hallelujah… El públic també va cantar al seu ídol ja que l’acte coincidia amb el seu 75è aniversari i no van faltar les notes del Happy Birthday to You per arrodonir la diada.

Luis Eduardo Aute també ens va oferir un concert molt generós: tres hores seguides de cançons sense cap mena d’interrupció. Ens va sorprendre amb una presentació en un correctíssim català i ens digué que feia més de disset anys que no actuava a Manresa. L’escenografia que l’acompanyava també era molt simple, amb una il·luminació suficient i uns efectes de fum que li serviren per difuminar l’ambientació. Estava acompanyat per tres músics amb ofici que cobriren amb excel·lència les necessitats artístiques de l’espectacle.

A mi em va sorprendre força. M’esperava un personatge més introvertit, més tímid, més transcendent. I no va ser així, Aute es va comportar com un gran comunicador. Es notava que es trobava a gust dalt l’escenari i ens va delectar amb unes precioses introduccions que ell anomenava prehistòries de les històries. No va deixar mai de banda la vessant humorística però també va saber ser molt crític i punyent davant la realitat política i cultural del moment.

El públic va respondre també amb gratitud i el va acomiadar amb una entusiasta ovació quan, després d’una magistral interpretació de Al alba, va posar punt i final a una vetllada fabulosa.