La setena funció del llenguatge

El 25 de febrer de l’any 1980, el prestigiós semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta. No trigarà a morir, fet que deixa tota la comunitat intel·lectual francesa en estat de xoc. El president de la República, Giscard d’Estaing, encarrega al comissari Bayard, un policia horroritzat amb la idea que els socialistes francesos ocupin el poder, d’iniciar la investigació de les estranyes circumstàncies de la seva mort, amb l’oculta esperança de descobrir algun escàndol que enterboleixi l’inici imminent de la campanya electoral. ¿Què hi feia Barthes, dinant amb Mitterrand, el dia de la seva mort?
Bayard, ignorant de tot el que tingui a veure amb la semiòtica i la lingüística, pren com a assistent un jove professor que el guiarà pel laberint de la teoria i per la pràctica de les vides dissolutes, vanitoses, brillants i extremament competitives dels més grans intel·lectuals del moment. ¿On acaba la història i on comença la ficció? ¿On comença la realitat dels fets i on arranca la sàtira sagnant? I per sobre de tot, ¿quina pot ser aquesta setena funció del llenguatge que ha matat Roland Barthes i ha posat en peu de guerra els departaments de semiòtica i els serveis d’intel·ligència de mig món? Estem davant d’un thriller polític, filosòfic i –si se’ns permet l’expressió– semiòtic, que ha dividit França entre l’escàndol i la rialla.