24 de març 2023

«Plácido», una obra mestra feta prop de casa

L’any 1961, Manresa i –per extensió– la comarca de Bages van viure uns dies d’autèntic frenesí amb el rodatge de la pel·lícula «Plácido» del director Luis García Berlanga. Actors tan reconeguts com Cassen, José Luis López Vázquez i Amparo Soler Leal van acudir a la nostra capital de comarca per protagonitzar un dels fims més emblemàtics del cinema espanyol, en plena dictadura franquista i havent d’esquivar nombroses traves imposades per la censura. Fins i tot, van haver de canviar el títol original, «Sienta un pobre en su mesa», pel nom del protagonista d’aquesta àcida comèdia.

Manresa es va bolcar amb la pel·lícula

Berlanga havia pensat que calia situar la pel·lícula en una ciutat petita i innòcua. Després d’estudiar algunes localitzacions va triar  Manresa que, per altra banda, tenia l’avantatge de quedar a prop de Barcelona, seu d’Orphea Films, els estudis on s’havien de rodar els interiors.

El rodatge va començar el dia 27 de febrer del 1961 i va acabar el 29 de març del mateix any. Plácido es va estrenar a Barcelona el 20 d’octubre del 1961 i es va projectar a Manresa poc més tard. Tal com fa referència el cartell promocional de la pel·lícula, en aquella època Berlanga  feia quatre anys que estava inactiu, ja que la seva anterior obra, Los jueves milagro, havia patit molts problemes amb la censura, impedint-li gaudir d’una acollida massa esplendorosa.

Durant aquests dos mesos Manresa va viure unes diades expectants, on la implicació i la curiositat també es van afegir al rodatge. Una ingent munió de badabadocs i curiosos que volien veure de prop els actors i tota la flamaralla que desplegava l’equip tècnic van convertir els carrers de la part antiga de la ciutat en un gran plató de gernació espontània.

Els principals protagonistes no eren massa coneguts en aquella època, la seva popularitat esclataria anys després. Així i tot, cal destacar a Casto Sendra “Cassen”, José Luis López Vázquez i Elvira  Quintilla. El director no havia volgut contractar actors de massa renom per interpretar gent pobra i humil per així representar millor a bona part de la societat espanyola d’aquella època.

També va ser necessari contractar extres i figurants amb frase. Per això es va convocar un càsting que va dirigir el mateix Berlanga. S’hi van presentar més de dues-centes persones i totes van ser contractades amb una paga diària de seixanta pessetes. El pressupost total del film va ser de deu milions de pessetes.

L’argument, una crítica social sense concessions

En una petita ciutat de províncies hi viu Plácido, un home que per treballar acaba de comprar un vell motocarro. El dia de la nit de Nadal és contractat per participar en la campanya nadalenca promoguda per un grup de senyores de l'alta societat i que compta amb el suport dels principals poders fàctics, consistent en acollir els indigents de la ciutat a casa de les famílies acabalades per compartir taula durant el sopar de la nit de Nadal.

Plácido ha de recórrer els carrers de la ciutat, realitzant els encàrrecs més diversos i pregonant la necessitat de ser solidaris, encara que sigui per una nit. Paral·lelament, també ha de fer front al pagament de la primera lletra del motocarro i no té prou diners. Mentre s’acaba el temps, la situació es torna més desesperant.

La trama de «Plàcido» s'inspira en el lema de la campanya que cada Nadal, des de mitjans dels anys cinquanta, duia a terme la branca juvenil de la Congregación de la Medalla Milagrosa. El lema en qüestió era "Assegui un pobre a taula" i servia per promoure en aquestes dates tan assenyalades un sentiment de caritat cristiana que fomentés la donació d'aliments i robes per als pobres. La pel·lícula acaba amb una nadala que diu: «Mare, a la porta hi ha un nen que està cridant de fred, digues-li que entri i així s’escalfarà, perquè en aquesta terra ja no hi ha caritat, ni mai no n’hi ha hagut ni mai no n’hi haurà.» i que va comportar problemes el dia de l’estrena.

El motocarro i els urinaris, els altres protagonistes

Gran part de l’argument gira entorn de les dificultats que pateix Plácido per pagar la primera lletra que li correspon al pagament del motocarro, la seva indispensable eina de treball.

La seva dona regeix els urinaris públics de la plaça Sant Domènec i per aquesta raó bona part  de l’acció té lloc dins d’aquests singulars equipaments.

A Berlanga li interessava molt el motocarro com a icona, com a símbol de què era l’Espanya dels anys cinquanta. Per ell representava l’inici de què després va començar a ser una millora de la pobresa tremenda dels primers anys del franquisme. Com a eina de treball, va ser la bicicleta el primer que va tenir la gent obrera per arribar a aconseguir un ofici, la seva individualitat. Era el vehicle que els atansava a un cert progrés, a una certa millora de la seva economia personal. Per a la gent més burgesa, el seu primer cotxe ja era el sis-cents o el dos cavalls. Per a la gent obrera, tenir un motocarro ja era com tenir el seu Rolls.

El motocarro que apareix al film és propietat del manresà Enric Martí Parrot.

Plácido va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula estrangera de l’any 1961 i a la Palma d’Or del Festival de Cannes de l’any 1962.

[Aquest article va ser publicat a la revista «L'Artesenc» número 255, el mes de març del 2023]
  

22 de març 2023

Contes bruts

Contes bruts és un recull de relats amb un llenguatge natural i directe que es mou dins el realisme brut. En aquests contes trobareu com a protagonistes un catàleg de desgraciats i perdedors que apareixen en algun moment lamentable de les seves vides. Aquest recull de contes és una crítica social que retrata la condició humana en els seus racons més marginals. Drogues, dependències emocionals, relacions familiars tempestuoses, alcoholisme, salut mental, analfabets emocionals, etc. Situacions extremes i morboses que provoquen la reflexió i exploren els límits de la moralitat. Històries que es desenvolupen de forma crua i sobtada, sense avisar, perquè així és com passa a la vida real.

COMENTARI: L'artesenc Lluís Riera debuta en el món literari amb la publicació de vint-i-un contes curts que configuren el llibre que ha titulat Contes bruts. Són històries de perdedors que la vida ha maltractat implacablement i els ha fet caure al fons d'un abisme que només saben combatre immersos en el parany de les addiccions. Temàtiques que beuen en les mateixes fonts d'autors tan reconeguts com Bukowski, Palahniuk o Fante. Tot construït mitjançant un llenguatge natural, planer, sense floritures que sol rebre l'acompanyament de nombroses referències musicals i amb escenaris manllevats dels indrets propis de la seva joventut: Artés, l'escorxador d'Avinyó, el pàrquing de cites amoroses, la famosa "P" com li diuen els veïns amb una barreja de curiositat i sornegueria.
Salvant les distàncies, el llibre m'ha traslladat al recull de tretze contes que va publicar Jaume Cabré anys enrere i que es titulava Quan arriba la penombra,
una obra que s'endinsa en els racons més foscos de la condició humana, on la mort juga un paper protagonista. Tant Cabré com Riera demostren que la bona literatura pot amb tot i que les temàtiques més fosques i esquinçadores, si estan degudament condimentades, també ens poden aportar moments de placidesa lectora.
  

10 de març 2023

Sortir a robar cavalls

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d’infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d’uns fets plens de guerra i d’amor, fan d’aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.

COMENTARI: Aquesta poètica obra de Per Petterson em va remetre, salvant les distàncies, a A dalt tot està tranquil, l’excel·lent obra de Gebrand Bakker, on l’aillament i la solitud es converteixen en vertaders protagonistes. Tots dos casos configuren paratges plens de vides que hom podria arribar a reinterpretar i confondre.
A Sortir a robar cavalls en Trond, un home de seixanta-set anys, es reclou en una allunyada cabana a la muntanya a la recerca d’una solitud vital que només resta interrompuda pel seu veí, Lars, un antic conegut que li provoca rememorar un passat de cinquanta anys enrere. D’aquesta manera, l’obra va cavalcant entre el 1999 i el 1948 per traçar  un intens paral·lelisme presidit per un persistent sentiment de sublimació davant la potent i carismàtica figura paterna. Episodis com la minuciosa descripció de la tala d’arbres i el llançament al riu per traginar-los a la serradora constitueixen els fragments més rics i empàtics d’un relat on l’esforç comunitari de tres persones arriba a assolir excel·lències èpiques. La natura també intervé com un personatge més i les descripcions sobre la vegetació, els animals, el vent, la neu, la pluja, el bosc i el riu es converteixen en admirats mecanismes de rellotgeria literària.