Sàpiens. Una història gràfica. El naixement de la humanitat

Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de l’historiador Yuval Noah Harari,  ha estat un del llibres més influents d’assaig per als adults de les darreres dècades, tant a Catalunya (on fa sis anys que és a les llistes de més venuts) com a tot el món.
Ara, per poder divulgar encara més els seus coneixements, Yuval Noah Harari ens proposa un projecte molt estimulant: una novel·la gràfica, o còmic, en què adapta per als lectors joves i adults el contingut del seu assaig. L’il·lustrador Daniel Casanave, David Vanderneulen, i Yuval Noah Harari ens expliquen amb humor el naixement de la humanitat des de l’aparició de l’Homo Sàpiens a la revolució agrícola. I consistirà en 240 pàgines il·lustrades a tot color i amb les corresponents vinyetes que explicaran la revolució cognitiva d’una manera atractiva i assequible per als lectors adolescents i joves.

COMENTARI: Versió gràfica d'una rellevant i extraordinària nova visió de l'existència humana; des d'una perspectiva innovadora, radicalment diferent a l'estudiada fins abans d'ahir. Una teoria profusament il·lustrada amb dotzenes d'exemples presentats d'una forma extremadament digerible i amena. Ara encara més plaent gràcies a l'adaptació i les il·lustracions de David Vandermeulen i Daniel Casanave. Una potentíssima adaptació al format de novel·la gràfica per un llibre prodigiós que es mereix aquest impecable esforç de reconversió.
  

Gent d'ordre

«El món d'on vinc s'està extingint. L'univers no trontollarà quan deixi d'existir; de fet, alguns hocelebraran. En algun moment del passat jo també ho hauria celebrat, però és on vaig néixer i és natural que estigui de dol». A mig camí entre l'assaig, unes memòries i una crónica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l'estat del benestar i també per l'hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n'és el paradigma. 

COMENTARI: El llibre és una radiografia de les elits barcelonines que viuen a l'upper Diagonal. L'autor explica que a la zona alta de Barcelona hi habiten dues espècies de la mateixa família animal: els pijoprogres i els pijolocos. «Els primers són persones de casa bona que no assimilen del tot la seva condició social i senten la necessitat d'aparentar solidaritat amb els menys afortunats. Els segons, també uns privilegiats, viuen la vida dissolutament, sense que els importi res més que la seva felicitat».
    

Capvespres de foc i de grana

Capvespres de foc i de grana recupera la narrativa de l'escriptora osonenca Anna Dodas i Noguer, apareguda en publicacions esparses o que encara restava inèdita. Dodas és coneguda avui com a autora de dos poemaris: «Paisatge amb hivern»(1986), amb el qual guanyà el premi Amadeu Oller, i «El volcà» (1991). Es tracta d'una escriptora de qui Maria-Mercè Marçal, membre del jurat que li va concedir el premi Amadeu Oller, va afirmar: «Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo».
La veu d’Anna Dodas i Noguer és colpidora, d’una bellesa esfereïdora, impregnada de dolor i d’un cert desafiament.
Malauradament, la seva producció és tan intensa com breu, ja que és veié truncada pel seu brutal assassinat mentre viatjava pel sud de França amb una amiga l’any 1986, quan la poeta tenia tan sols vint-i-tres anys.
Més de trenta anys després de la seva mort, el llegat d’Anna Dodas ha tingut un impacte relatiu, per la qual cosa la publicació d'un volum amb la narrativa de Dodas era una assignatura pendent.

COMENTARI: La tràgica mort d'Anna Dodas ens ha privat de seguir l'evolució literària d'una escriptora carregada de sensibilitat i talent. Del poc que s'ha pogut publicar cal destacar Capvespres de foc i de grana, un recull de deu relats breus que encapçala La deesa de les flors, inspirat en el text que obre Mites de Jordi Sarsanedas que, per altra banda va ser objecte de la tesina de l'escriptora osonenca. També convé esmentar el relat que dóna nom al llibre i que conté, en un començament prodigiós, la imatge fascinant de les pomes vermelles al costat del foc.  
 

El pantà maleït

L'assassinat el 2017 d'una parella de joves al pantà de Susqueda continua sense resoldre, amb l'únic sospitós en llibertat i amb molts interrogants oberts.
El doble crim de Susqueda continua essent un misteri. No s'ha trobat l'arma homicida, es desconeix el mobil del crim i no està clar on va ser exactament l'escena dels assassinats.
Un pescador del pantà va ser arrestat i empresonat pel jutjat pero va ser alliberat despres de 303 dies perque els indicis que l'incriminaven eren massa febles. El sospitós està en llibertat i els interrogants perduren: on era el cotxe de les víctimes abans que algú el llences al fons del pantà? Com va arribar el seu caiac a l'altre costat de pantà? D'on venien els trets que van sentir alguns testimonis? On han anat a parar els mobils de les dues víctimes? Qui mes hi havia aquell dia al pantà?

COMENTARI: Crònica exhaustiva dels assassinats irresolts de dos joves que van glaçar el món el setembre del 2017. És un llibre molt absorbent, que es llegeix sense parar i que s'empassa xuclant. L'única pega que hi trobem –i d'això no en té cap culpa ni el llibre ni l'autora– és que el cas encara estigui per resoldre i múltiples preguntes continuïn, a hores d'ara, sense resposta.
 

Cruïlles

És el 23 de desembre de 1971, i la família Hildebrandt és en una cruïlla. El patriarca, en Russ, pastor associat en una església dels suburbis de Chicago, vacil·la si alliberar-se d’un matrimoni infeliç -si no és que la seva dona brillant i inestable, se n’allibera primer. El fill gran, en Clem, torna de la universitat encès d’absoluts morals, i havent pres una decisió que destrossarà el seu pare. La germana d’en Clem, la Becky, fins ara el centre d’atenció de la seva classe d’institut, ha virat cap a l’era de la contracultura, mentre el seu germà petit, en Perry, fastiguejat de traficar amb marihuana per finançar-se el seu propi consum, ha decidit fermament ser una persona millor. Cadascun dels Hildebrandt busca una llibertat que els altres amenacen de complicar.
Reconegut com el novel·lista capdavanter de la seva generació, Jonathan Franzen ha estat descrit sovint com un novel·lador de famílies. Només ara, però, a Cruïlles –alternativament còmica i estremidora, un tour de force de punts de vista entrecreuats i suspens constant– ha donat una novel·la en què una família, i tot el teixit de les seves peripècies, és veritablement al centre.
El do de Jonathan Franzen per unir profunditat i vivesa dels personatges amb l’alè de mirada social no ha estat mai tan evident com a Cruïlles.

COMENTARI: Després de la publicació de Llibertat (2010), Jonathan Franzen es va consolidar com un dels millors referents de la narrativa nord-americana actual. L'any 2015 va aparèixer Puresa que tot i ser una bona novel·la no arribava als llindars de l'excel·lència de la precedent. Ara ens acaba d'arribar Cruïlles i, malgrat reconèixer l'ofici de l'autor i el domini aclaparador de la tècnica narrativa, aquesta vegada no acaba de seduir-nos amb la seva proposta, la qual hem anat seguint amb la voluntat ferma de trobar tot allò que esperàvem i que, finalment, no ha aparegut. Diuen que és l'inici d'una trilogia centrada en la mateixa família. Ens cal, doncs, esperar per fer una valoració més completa. De moment, la primera entrega queda molt lluny del Franzen del 2010.
      

Els grans optimistes

El 1985, mentre el Yale Tishman comença a prosperar en l’'àmbit professional, Chicago es veu devastada per l'’epidèmia de la sida. A poc a poc veurà com els seus amics emmalalteixen, i la ciutat i la seva vida canvien per sempre. Trenta anys després, la Fiona, amiga de joventut del Yale, viatja a París a buscar la seva filla desapareguda. Amb dolor, retroba el món que creia haver deixat enrere i reflexiona i rememora els dies que van marcar el futur de tots aquells joves. Els grans optimistes és una història absorbent i emotiva sobre com viure la vida en temps de crisi, una novel·la commovedora que ens confronta amb la pèrdua, l'’amistat, la traïció, la supervivència i l'’amor de la mà d'’uns personatges inoblidables.

COMENTARI: Encara no estic refet de l'estat d'admiració incondicional que m'ha provocat la lectura d'aquest llibre de Rebecca Makkai. L'autora, enfrontant-se a una temàtica complexa i delicada, se n'ha sabut sortir amb nota i ha estat capaç d'aconseguir una narrativa profundament emotiva que t'acosta, a flor de pell, a uns personatges que compadeixes però també que admires i respectes. Per a mi, una de les millors novel·les de l'any.
  

On ets, món bonic

L'’Alice se n'’ha anat a viure a una mansió d'’un poble on ningú sap qui és ni a què es dedica. Al cap de poc, coneixerà en Fèlix, un mosso de magatzem. Mentrestant, a Dublín, la seva amiga Eileen intenta arribar a final de mes mentre es recupera d'’una ruptura amorosa flirtejant amb un vell conegut, en Simon. A través dels missatges que s'’envien les amigues, comprendrem la importància que tenen les relacions afectives i sexuals per a una generació que se sent amenaçada per la precarietat i el desencís. I quan finalment es retrobin, les acompanyarem en la recerca de l'amor en aquest món bonic però incert.

 

COMENTARI: Les bones expectatives que havia despertat Sally Rooney després de la publicació de la reeixida novel·la Gent normal ara s'han vist un pèl devaluades amb On ets, món bonic, una altra novel·la que se centra en les relacions afectives i sexuals entre personatges que voregen la trentena. Molta part de l'obra recorre al format epistolar amb les cartes que encreuen les dues protagonistes, amigues des de l'adolescència. El conjunt del relat no assoleix l'excel·lència de la novel·la precedent, però si que manté un cert interès que permet degustar-lo i assaborir-lo amb gratitud.
                               

La història d'en Shuggie Bain

Als anys vuitanta a Glasgow, antigament una ciutat minera pròspera, les polítiques de Thatcher fan disparar la desocupació i les famílies es veuen obligades a fer filigranes per sobreviure. L’Agnes Bain és una dona sense sort que sempre ha aspirat a més: somia en una casa bonica i una vida acomodada que no hagi de pagar a terminis. Quan el seu marit, un taxista faldiller, l’abandona, es troba sola al càrrec de tres fills en una ciutat devastada per la crisi econòmica. Mentre la beguda es converteix en el seu gran aliat, els nens fan mans i mànigues per ajudar-la, però d’un en un l’abandonen per salvar-se a si mateixos. Tots menys en Shuggie, el més petit de tots, que es nega a rendir-se. Ell és diferent. Els nens del barri li fan la guitza, però ell està convençut que, si s’hi escarrassa, pot ser normal com la resta i ajudar la mare a fugir d’aquest lloc sense esperança. La història d’en Shuggie Bain és una novel·la commovedora sobre l’aferrissada lluita d’un fill per salvar la seva mare. Amb aquesta història de frustració, addicció i amor incondicional, Douglas Stuart deixa al descobert la crueltat de la pobresa i els límits de l’amor.

COMENTARI: Com un cop de puny a l'estómac. És la descripció més versemblant de tot el que m'ha provocat la lectura d'aquest llibre. És el relat d'un veritable heroi del segle XX que lluita dia rere dia per salvar la seva mare, per la qual sent un autèntic amor incondicional. Malgrat la duresa de la novel·la, hom agraeix poder acompanyar a un personatge tan potent en totes i cadascuna de les més de cinc-centes pàgines d'aquest llibre.
     

Primera persona del singular

En les vuit històries d’aquest nou recull trobem el clàssic narrador de Murakami, que aquí podríem confondre amb ell mateix. Amors fugaços de joventut que perviuen en el temps, cristal·litzats en un objecte inesperat, records que es desdibuixen capriciosament, una devoció incandescent pel beisbol, un servicial mico parlant a la recerca de l'amor o la història del mític -i inexistent?- disc de bossa nova de Charlie Parker... Filosòfics i misteriosos, amb un peu a la realitat i un altre al realisme màgic, els relats de Primera persona del singular transgredeixen els límits entre la nostra ment i el món exterior i evoquen l’amor i la solitud, la infància i la memòria, tots amb el toc únic de Haruki Murakami.

COMENTARI: Llegir a Murakami és un plaer. Domina prodigiosament els salts entre la realitat més quotidiana i la fantasia més increïble, que el lector assimila  amb naturalitat. El seu llenguatge és senzill, com els seus àpats, i és capaç de traslladar-nos les idees més inversemblants amb un lèxic gairebé estàndard que defuig d'actituds pretensiosament exhibicionistes. Per assaborir-lo del tot, només ens cal, com diu l'autor, trobar un indret on la música no estigui gaire forta i la il·luminació sigui l'adequada. I, si pot ser, amb la companyia d'un gimlet amb vodka. És a dir, un ambient perfecte per llegir.
   

Los caballos de Hitler

L'any 2014, el detectiu de l'art Arthur Brand és convocat pel seu vell amic i mentor Michel Van Rijn (un antic traficant d'antiguitats reconvertit, suposadament, en col·laborador encobert de Scotland Yard), per demanar-li que s'encarregui d'un cas: la posada a la venda de dos cavalls de bronze, de tres metres d'altura, que havien estat a la Cancelleria del Reich. La hipòtesi de partida és que es tracta d'una falsificació que algun personatge relacionat amb els cercles neonazis intenta vendre per finançar les seves activitats clandestines i subversives. Però Arthur Brand aviat descobreix que poden estar sobre la pista de les veritables estàtues que, lluny d'haver estat destruïdes com sempre s'havia cregut, estarien ocultes en algun lloc.

COMENTARIS: Per a mi el llibre només té un cert interès pels fets i les dades d'un episodi de recuperació que, fins ara, desconeixia. No cal dir que les dues grans estàtues d'Arno Breker que franquejaven la porta d'entrada de la Nova Cancelleria dels nazis (Die Partei i Die Whermacht) i els dos cavalls de tres metres (Schreitende Pferde), aquests de Josef Thorak, que emmarcaven la sortida al pati del mateix edifici berlinès, s'havien donat –des de sempre– per destruïts a conseqüència de la batalla de Berlín. Per això l'episodi de recuperació va tenir un gran impacte a nivell mundial. Malgrat tot, la novel·la no assoleix el ritme adequat per fer-nos passar una bona estona de lectura amena i agradable.
   

Sola

La Mei, després de naufragar en la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’aboca a escriure instal·lada a la casa del bosc de la seva infantesa, on s’encararà rabiosament a la grisor del seu passat, a un present inoportú i a un futur a la deriva. Aquesta és la crònica d’una rebel·lió. És la història de la seva solitud impenitent narrada en un compte enrere agònic de 185 dies. Però, què és la solitud? Una realitat objectiva o un estat d’ànim? Una benedicció o una condemna? Potser tot alhora. Però una cosa és segura: de la solitud no en sortim indemnes. Escrita en la característica prosa vivíssima i visual de l’autora, Sola és també el seu esperat debut en el gènere de la novel·la.

COMENTARI: Saborejant encara el bon treball que Francesc Serés ens va regalar, fa pocs mesos, amb La casa de foc, apareix ara un altre relat emmarcat en l'entorn rural però de característiques ben diferents: Sola, una novel·la molt potent que, de segur, posarà en relleu a la seva autora, Carlota Gurt, que ja havia publicat temps enrere el recull de contes Cavalcarem fins a la nit.
    

Pedra de tartera

«Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies...».La Conxa es veu així quan empresonen el seu marit al final de la Guerra Civil. D'adolescent, ella va haver de deixar la família en un poble del Pallars per viure amb la de la seva tia i, d'aquesta manera, ajudar-la en una altra població de la mateixa comarca. Allà va conèixer en Jaume, paleta i fuster d'un poble veí, de qui es va enamorar, i s'hi va casar. Per raó de la Història, a la protagonista li cal aprendre de la resistència pacífica dels minerals. 

COMENTARI: En poques pàgines, Maria Barbal ha sabut traçar un resum biogràfic d'una dona de muntanya envoltada de solitud, de resignació i de silencis. Una vida de desarrelament amb potents pinzellades d'un fèrtil amor, prematurament estroncat per la tragèdia de la Guerra Civil del 36.
           

Una joventut

En l’escenari d’un París bohemi, un noi i una noia molt joves, que viuen sols, Louis i Odile, fan l’«aprenentatge de la ciutat» i, alhora, d’una vida plena d’atzars i d’aventures. Traginen encara la seva innocència i en el seu camí es creuen amb individus singulars, commovedors i interessants, però sovint poc recomanables, que els fan seguir senderes foraviades. En definitiva, però, per trasbalsador i caòtic que pugui ser el fet d’iniciar-se a la vida, amb el temps s’acaba convertint en un bell record de joventut que, finalment, els dos herois d’aquest llibre són els únics a compartir.

COMENTARI: Els llibres d'en Modiano serveixen per descobrir les rutes més interessants que es poden traçar sobre la ciutat de París i que les podem resseguir i interpretar amb el Google Earth al costat. En aquest cas, el relat no l'he trobat tan ben aconseguit i penso que està força lluny de En el cafè de la joventut perduda que el vaig llegir set anys enrere i que em va satisfer gratament.
 

El plan maestro (relectura)

L'any 1935 Heinrich Himmler, un dels jerarques nazis més poderosos, va crear l'Ahnenerbe, un institut de recerca que produïa proves arqueològiques amb finalitats polítiques. Himmler va reunir una peculiar combinació d'aventurers, místics i respectables professors perquè l'ajudessin a reescriure la història de la humanitat. Els investigadors van realitzar expedicions públiques i missions secretes a l'Iraq, Finlàndia, el Tibet i més enllà, amb el suport absolut del Tercer Reich.
Malgrat que la guerra i les estretors econòmiques s'aproximaven, Heinrich Himmler va seguir organitzant i finançant aquestes costoses missions perquè considerava que la prehistòria necessitava una profunda revisió. El líder de les SS i arquitecte dels camps d'extermini nazis estava convençut que els arqueòlegs havien ignorat durant segles els èxits d'una raça primigènia de guerrers rossos i amb ulls blaus: els aris. Himmler creia que els ancestres dels alemanys havien crescut en l'àrid i gelat Àrtic, que havien dominat com raça superior i invencible. Segons la seva teoria, només quedaven restes d'aquesta raça en llocs especials del món. Trobar els autèntics aris i eliminar totes les altres races es va convertir en la pedra angular del projecte nazi.
A partir d'una extensa investigació, Heather Pringle elabora un fascinant retrat de la Ahnenerbe i el seu paper en l'Holocaust, i revela com científics i estudiosos van permetre que les seves investigacions es fessin servir per justificar l'extermini. Narrat amb mestria i històricament impecable, El pla mestre és un original estudi sobre el deliri i l'excés, i sobre abusos científics i polítics a escala global.

COMENTARI: Veure l'entrada, en aquest mateix bloc, de data 3 d'abril del 2013 (http://joseppare.blogspot.com/2013/04/el-pla-mestre.html)

Otoño de terror

Otoño de terror és el més extens i documentat llibre sobre Jack l'Esbudellador, el misteriós assassí que va assolar Londres en l'època victoriana. Aquest criminal va assassinar i va esquarterar, amb precisió quirúrgica, a cinc prostitutes de l'East End de la ciutat anglesa en el termini de deu setmanes. Els crims de Whitechapel van ser discutits des del púlpit i en les Cambres de Parlament. The Times els va dedicar de tres a quatre columnes diàries, la mateixa reina Victòria va seguir els successos amb el màxim interès.
Tom Cullen, periodista i autor de relats criminals, ha aconseguit una obra excel·lent, admirablement documentada. No només ha reproduït escrupolosament els crims de Jack l'Esbudellador sinó que també assenyala la decadència social i les reformes empreses en els barris baixos de Londres com a conseqüència dels crims del famós i misteriós assassí. Aquesta obra és la més completa i important entre les dedicades a aquest sinistre personatge.

COMENTARI: Aquest llibre data del 1965 i, malgrat la precisió del relat, fonamentada en una bona documentació, no ha sabut aguantar el pas del temps. Seixanta anys són molts anys per reinterpretar i actualitzar uns fets que es remunten al 1888. Ara bé, des dades són les autèntiques i l'autoria dels crims segueix restant en l'anonimat.

Una família

«Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, també ells ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res».

COMENTARI: Després de Persecució tenia molt interès per llegir la nova obra de Toni Sala que, en aquest cas, canviava la novel·la per un cru i sincer relat autobiogràfic. El pare, l'avi, la mare i l'àvia configuren quatre centres d'interès a través dels quals l'autor va construint la seva biografia. Personatges molt peculiars que retraten una vida dedicada a les servituds del turisme de l'època, des del món de l'hoteleria fins la gestió d'un complex hípic. Tot envoltat per un marc de difícil comunicació intrapersonal, especialment entre l'autor i els seus propis pares.
                                                

Un curs d'estiu a Irlanda

L'Aura ha rebut pel seu setzè aniversari un regal ben especial: un curs d'anglès a una prestigiosa escola de Dublín. Amb moltes pors i més incerteses, l'espera un agost ple d'aventures i descobriments. A l'illa maragda viurà en una caòtica residència d'estudiants, coneixerà els pubs de primera mà, viatjarà a l'Ulster i aprendrà les lliçons més importants de la seva vida.

COMENTARI: Una amena i curta novel·la juvenil que barreja les aventures adolescents d'una estudiant de setze anys amb les biografies dels set principals personatges de la cultura irlandesa, els set magnífics, com diu ella: Jonathan Swift, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, William Butler Yeats, James Joyce i Samuel Beckett.
  

L'aigua que vols

La Marie Tremblaypierre aprofita la bonança de l'estiu quebequès per organitzar una trobada familiar a l'antic xalet de vacances. L'excusa de celebrar el setanta-sisè aniversari és forçada, però les filles i el fill no s'hi capfiquen: rememorar els banys al llac i reviure la infantesa els sembla una bona idea per retrobar-se al cap de tant de temps. Hi duen les famílies respectives, o el que en queda, però també els seus secrets, les seves vivències i, sobretot, els silencis de les coses que no es van dir quan tocava. 

COMENTARI: Hem vist moltes vegades que, quan una família es reuneix per una celebració, la concòrdia dóna pas a una sèrie de retrets i de tensions entre els diferents components de la unitat familiar. Aquest no és el cas de L'aigua que vols ja que l'autor aposta més per una memòria descriptiva i nostàlgica que no pas per un llistat d'incidències i enfrontaments. En diríem un argument tou, més a prop del bonisme que de la conflictivitat. Tot això centrat al Quebec, poc temps abans del segon referèndum per la independència, l'octubre del 1995. Amb totes les semblances i diferències que puguem trobar amb el procés independentista català d'aquests darrers anys.
   

Hitler y las teorías de la conspiración

La idea que cap cosa passa per casualitat, que tot està subjecte a les maquinacions entre bambolines d'un grup selecte de persones és tan antiga com la història mateixa. No obstant això, en l'actualitat estem vivint una puixança de les teories de la conspiració i, entre elles, els relats revisionistes de la història del III Reich s'han tornat més populars que cap altre tema a causa de suposades evidències acabades de descobrir i nous angles de investigació.
Richard J. Evans, reconegut historiador del III Reich, tria cinc de les teories conspiratives més perdurables sobre el període nazi i les analitza amb rigor: la suposada conspiració dels jueus per minar la civilització segons Els protocols dels savis de Sió, el mite del punyal per l'esquena de socialistes i jueus a l'exèrcit alemany en la derrota de la I Guerra Mundial, l'incendi del Reichstag provocat pels nazis per prendre el poder, el misteriós vol de Rudolf Hess al Regne Unit el 1941 amb l'objectiu de negociar la pau i, finalment, l'etern rumor que Hitler va escapar del búnquer el 1945 i va viure la resta dels seus dies a Sud-amèrica. Aquestes teories s'han negat a morir davant els repetits intents de desacreditar, per la qual cosa Evans investiga els seus orígens i les causes de la seva persistència per demostrar que l'explotació conscient dels mites i les mentides amb fins polítics no resulten ser una creació de segle XXI.
Hitler i les teories de la conspiració és un llibre d'història que proposa una mirada crítica cap a una època de postveritat en què els «fets alternatius» han anat guanyant terreny; és un llibre pels nostres temps difícils.

COMENTARI: Avui, Richard J. Evans, és un dels més prestigiosos historiadors especialitzats en el III Reich i en el domini nazi. En aquest llibre s'ha aturat en cinc episodis claus que, amb el pas del temps, han sofert un munt d'interpretacions extravagants que calia descobrir i desmitificar. Després d'un intens i exhaustiu treball d'estudi i de documentació, l'autor londinenc vol posar fi a una sèrie d'incerteses que fins ara semblaven no tenir solució de continuïtat.
                                                

Les nenes que llegien al lavabo

En plena nit, de matinada, al lavabo o sota la llum furtiva de la nostra habitació. Per no fer esport, per no fer els deures o perquè senzillament no ens venia de gust res més. Tots els lectors i escriptors hem estat infants, u dia, i molts de nosaltres ens hem vist obligats a mantenir la nostra passió en la més estricta intimitat. Hem estat nenes que llegien al lavabo, entre l'amagatall i l'aventura, i llegíem i escrivíem exactament allò que volíem en cada moment. Què ha passat, però, des d'aleshores? Quan va ser, que ens van començar a dir què era llegible i què no, què es podia escriure i què valia més que guardéssim dins el calaix?
Entre l'assaig i la narració, entre la reflexió i la vivència, Les nenes que llegien al lavabo és un clam a la llibertat en la lectura i l'escriptura. Un recorregut pels episodis de la memòria més íntima i alhora col·lectiva de totes aquelles persones amants de la literatura que, ja adultes, s'han atrevit a llegir i a escriure lluny de cànons i mirades de reüll.

COMENTARI: Combinant les vivències personals i reflexions complementades amb multitud de citacions d'autors de certa rellevància, ens trobem davant d'una entusiasta apologia del plaer de la lectura, incidint fonamentalment en els aspectes més feministes i en els derivats la diversitat sexual i de gènere.
                                               

La dona de la seva vida

El Joel, el Raimon i la Victòria són els germans Estrada. Cadascú viu en una punta de món. Un fet, però, els uneix. Una investigació periodística, en canvi, ho posa tot en risc. El Joel, director de documentals, aviat s’adonarà que hi ha descobertes que fan trontollar els sentiments, sacsegen la vida i obliguen a reescriure el passat.
Xavier Bosch, en la seva maduresa com a escriptor, combina els seus dos mons. El constructor d’intimitats recupera el periodisme amb una trama que pot posar tota una família en perill. És el preu de traspassar les línies vermelles de la veritat.

COMENTARI: Aquest llibre combina l'intriga amb la vessant més sentimental d'uns personatges de la mateixa família: els tres germans i el pare. Tot i que a la novel·la li costa arrencar, a mesura que agafa velocitat de creuer comença un relat detectivesc centrat en el robatori de nadons a la meitat del segle passat. Malgrat les bones intencions i l'ofici de l'autor, em sembla que no és una de les seves novel·les més reeixides. Emperò, es llegeix amb interès i assoleix passatges força interessants.
                                      

El primer glop de cervesa

El primer glop de cervesa descriu, amb molta tendresa i ironia, els petits plaers de la vida, des del primer glop de cervesa fins al diari de l'esmorzar, passant per l'olor de les pomes, la ràdio en el cotxe, el cine o el Tour de França. Philippe Delerm, que s'ha consagrat com un dels autors més importants a França dels últims anys, va saltar a la fama merescudament amb aquest llibre deliciós, que ha captivat l'atenció de milers de lectors arreu d'Europa.

COMENTARI: Dels trenta-quatre petits plaers que comparteix jo en destaco quatre: l'autopista a la nit, el Tour de França, el cine i el diari de l'esmorzar. Dels trenta restants, alguns molt localistes i apartats, n'observem un exercici de prosa poètica que s'atura en la descripció més meticulosa dels petits detalls. En resum, m'esperava molt més d'aquest breu text que, literalment, m'ha deixat amb la mel a la boca.
   

Atrapa el pez dorado

A Atrapa el pez dorado el director de cinema David Lynch obre una finestra a la seva ment i ens mostra la seva particular manera de crear. Aquest llibre és un assaig sobre l'origen de les idees i la creativitat que el cineasta americà aplica al seu univers personal. El punt de partida de l'obra és la meditació, una cosa que l'apassiona des de fa anys i la pràctica ha marcat el seu procés creatiu. És, també, un compendi de pensaments que cerca fomentar la creativitat i en el qual David Lynch advoca per deixar treballar la intuïció, alhora que va revelant, de forma àgil i amena, detalls sobre la seva carrera, les seves pel·lícules, Hollywood, etc.

COMENTARI: El reconegut director de cinema ens presenta una apassionada apologia de la meditació transcendental, eina bàsica per afavorir la creativitat, la intuïció i l'adquisició d'idees. Segons ell, aquesta dedicació constant a la meditació li ha permès assolir rellevants fites creatives que l'han convertit en el director de culte en que alguns cinèfils l'han convertir. El llibre, breu i àgil, és una recopilació d'idees que abasten tots els camps creatius del personatge: música, cinema, pintura; tots ells assolits amb eficiència gràcies a la seva persistent disciplina interior.
   

Aproximació històrica al mite de Sinera

L’Aproximació històrica al mite de Sinera, apareguda el 1983 i exhaurida ràpidament, demanava una revisió a fons, per arrodonir la visió global del món de Sinera, i afegir-hi les darreres aportacions de Salvador Espriu.
Com ja és sabut, el mite de Sinera és una de les claus de volta de l’obra d’Espriu. És també lloc comú que el substrat geogràfic i humà de Sinera està inspirat en la localitat concreta d’Arenys de Mar, poble natal dels seus pares i avantpassats.
La fita primordial que perseguim amb la publicació d’aquest llibre és que l’hipotètic lector d’Espriu que desconegui Arenys de Mar i la seva història, es pugui moure tranquil·lament amb la imaginació per Sinera, es familiaritzi amb els seus topants, costums, personatges i no tingui cap problema a reconèixer en els diversos passatges espriuans qualsevol aspecte  del món sinerenc. Igualment els arenyencs hi trobaran una història molt suggeridora del seu poble i dels pintorescos personatges que hi ha viscut.

COMENTARI: La primera versió d'aquest llibre va ser publicada l'any 1983 per Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons. L'escriptor no havia volgut col·laborar amb els tres autors perquè considerava que el coneixement de la base de la seva inspiració no contribuiria a fer més comprensible la seva literatura. L'any 2010 va aparèixer aquest nova versió, ara ja corregida i augmentada, que recollia moltes de les aportacions que els descendents del poeta –mort el 1985– havien posat a disposició dels autors. Ens trobem davant d'un exhaustiu treball de documentació dels indrets, costums, tradicions, personatges i fets de la infantesa i joventut de Salvador Espriu que s'ha convertit en una vastíssima visió panoràmica d'Arenys de Mar, des dels seus orígens fins el segle XXI.
    

Paraules d'Arcadi

«Aquesta pandèmia és un avís del planeta perquè canviem el nostre model econòmic: Hem de viure amb menys». Que es produeixi una pandèmia global o que en ple segle xxi haguem de cridar «llibertat presos polítics» no són fets casuals. Hem construït un món de relacions internacionals complexes, amb un sistema capitalista que perpetua les desigualtats controlat per governants i poders fàctics que actuen sense frens, en un planeta que està dient prou, mentre la Mediterrània s'omple de persones que s'ofeguen... Potser aquesta no era la fotografia que havíem imaginat del món que deixarem a les noves generacions. Fent memòria de les seves lluites i de la seva vida, l'economista altermundista i referent dels moviments socials Arcadi Oliveres repassa en aquest llibre els conceptes que han guiat el seu posicionament: democràcia, refugiats i migracions, capitalisme, canvi climàtic, antiarmamentisme, cultura de la pau... Podem, així, entendre fins on hem arribat, què hem après de tot allò viscut i explicar on són les claus per creure, encara, que aquest és un món habitable. L'Arcadi ens adverteix: estem obligats a l'esperança. Perquè l'esperança és l'únic motor per a l'acció.  

COMENTARI:  Destacar, per sobre de tot, el punt de vista didàctic que impregna cada un des conceptes que l'Arcadi analitza en aquest llibre: capitalisme, guerra, populismes, pandèmia i educació, entre altres. No per ser molt coneguts aquests posicionaments decau el nostre interès davant una exposició genuïnament pedagògica, farcida d'exemples, que ens fan refermar en les nostres posicions de sortida. Llibre per llegir i revisar periòdicament.
  

Contes russos

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d’una ficció sobre una ficció. Tot el que s’esdevé en els seus relats acaba configurant la història d’un territori i d’un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d’ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d’una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus? I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d’aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d’algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats?…

COMENTARI: Amb vint-i-un contes de cinc autors russos ficticis, Francesc Serés fa una repassada d'alguns fets històrics esdevinguts a Rússia durant aquests dos darrers segles. Com en tota recopilació de contes diversos, en trobem de qualitats diverses, des dels molt ben construïts fins els més humils que no acaben de mantenir desperta la nostra atenció. En en fons, l'obra representa un sentit homenatge als relats breus de la narrativa russa, redactada des de terres catalanes.
     

El dia que vaig marxar

A cavall entre els records de la infantesa a Taradell i la crònica del present del periodista de prestigi, aquest és un text deliciós, hedonista, senzill i sofisticat alhora, amarat de tendresa.
A prop de fer 50 anys, un dia l'autor decideix que vol «desaparèixer d'ell mateix», deixar-ho tot i marxar un temps a França, a aprendre francès, la llengua que quan era petit significava per als seus pares la del país de la llibertat i que ara havia estat arraconada per l'omnipresent anglès. I se'n va uns mesos a Aix-en-Provence, on es troba amb ell mateix i amb el plaer de viure amb calma. Compleix així un somni que molts tenim: el de fer un canvi de vida. 

COMENTARI: De vegades, els que poden, fan una petita aturada en la seva vida quotidiana i aparquen la seva rutina per tirar endavant petits projectes que sempre havien desitjat exercir i que mai havien portar a terme. Aquest llibre d'Albert Om, curt però extremadament deliciós, és un prodigiós exemple de com la literatura esdevé un autèntic plaer que devores amb voracitat.