La Marie Tremblaypierre aprofita la bonança de l'estiu quebequès per organitzar una trobada familiar a l'antic xalet de vacances. L'excusa de celebrar el setanta-sisè aniversari és forçada, però les filles i el fill no s'hi capfiquen: rememorar els banys al llac i reviure la infantesa els sembla una bona idea per retrobar-se al cap de tant de temps. Hi duen les famílies respectives, o el que en queda, però també els seus secrets, les seves vivències i, sobretot, els silencis de les coses que no es van dir quan tocava.
COMENTARI: Hem vist moltes vegades que, quan una família es reuneix per una celebració, la concòrdia dóna pas a una sèrie de retrets i de tensions entre els diferents components de la unitat familiar. Aquest no és el cas de L'aigua que vols ja que l'autor aposta més per una memòria descriptiva i nostàlgica que no pas per un llistat d'incidències i enfrontaments. En diríem un argument tou, més a prop del bonisme que de la conflictivitat. Tot això centrat al Quebec, poc temps abans del segon referèndum per la independència, l'octubre del 1995. Amb totes les semblances i diferències que puguem trobar amb el procés independentista català d'aquests darrers anys.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada