L'estiu que comença (2013) no és un llibre de collita pròpia, és un fruit de la diada de Sant Jordi d'enguany que m'arriba d'una manera inesperada. Tot i així, l'aprofito per tastar el treball d'una escriptora que ha anat agafant volada aquests darrers anys i que jo desconeixia completament.
En aquesta novel·la, Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa un repàs als primers cinquanta anys de vida (1961-2111) d'una parella d'amics que, abans de néixer, ja havien establert uns sòlids vincles gràcies a l'estreta amistat de les mares respectives. Durant aquest mig segle, la Júlia Reig i l'Andreu Balart viuran totes aquelles experiències que solen marcar l'existència de qualsevol ésser humà. La nit de Sant Joan, data també de l'aniversari de la Júlia, servirà d'enllaç de tots els esdeveniments més rellevants que faran possible la progressió de la trama fins arribar a un final que ens recorda aquell refrany tan popular que proclama: Roda el món i torna al Born.
Mira, la flor de la magnòlia. Les tovalles blanques, les copes desaparellades. Com les altres nits de Sant Joan, com si res no hagués canviat. Quina pena, quina pena que fem tots plegats, amb aquest intent desesperat d'aturar el pas dels anys, d'agafar amb les dues mans els records perquè no s'enlairin o ens esclatin com una bombolla de sabó. Quina tristesa bufar aquest exèrcit d'espelmes. Té raó el pare: fa quatre dies l'Andreu i jo érem els adolescents a qui els nostres pares –que jo veia grans però que eren terriblement joves– demanaven seny. Ara nosaltres som els pares. Ara nosaltres som més grans que els nostres pares.
És una obra lleugera que es llegeix en pocs dies. Dóna la sensació d'un déjà vu doncs l'eix argumental ja l'hem trobat, amb majors o menors similituds, en altres textos de ficció. El final, del tot previsible, tanca el relat de l'única manera possible ja que es queda sense massa opcions. És una obra realista, amb vivències i actituds que podem reconèixer en el nostre entorn; però que a mi m'ha semblat incompleta doncs crec que li manca alguna cosa intangible, allò que converteix una novel·la simplement correcta en una de major qualificació. Li cal emoció. Li cal màgia.
Sis anys després de Jo confesso, una de les millors novel·les de la narrativa catalana contemporània, ens arriba la darrera obra de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), un recull de tretze contes que s'endinsen en els racons més foscos de la condició humana, on la mort hi juga un paper protagonista.
A l'epíleg del llibre, el propi Cabré ens explica que –de tant en tant– li agrada escriure contes curts que va guardant en un calaix. Quan creu que ja pot bastir un llibre de relats, selecciona les millors històries i n'afegeix de noves que també demanen ser-hi presents. Procura, seguint els consells del novel·lista Riera Llorca, que els textos tinguin un lligam, una atmosfera comuna, una relació no necessàriament argumental. A Quan arriba la penombra ho podem comprovar amb tots els ets i uts. A banda de l'exploració del costat fosc de l'ànima humana, els contes s'omplen de personatges que van i vénen, saltant d'un relat a l'altre i teixint una densa teranyina que ens atrapa sense solució de continuïtat.
Li van venir ganes d'escopir-li als peus. S'havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d'un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense insultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano.
Si a Jo confesso Jaume Cabré ens va fer una demostració de pirotècnia literària, amb un desplegament inusual de recursos i habilitats, a Quan arriba la penombra continua l'espectacle, ara amb un format més reduït. Ho he sentit a dir moltes vegades, jo –sincerament– ho penso, Jaume Cabré és avui mateix el número u de la narrativa catalana.
Vaig descobrir a Xavier Bosch gràcies al programa esportiu Cafè Baviera que presentava a RAC1 als inicis d'aquest mil·leni. Recordo que era un programa molt amè, cent per cent Barça, que començava al punt de la mitjanit, de dilluns a divendres. Més tard, seguint-li la pista, vaig saber que dirigia El món a RAC1 (2004-2007), el diari Avui (2007-2008) i el programa Àgora de TV3 (2009-2013). És un dels impulsors del diari Ara (2010) on hi escriu regularment així com al diari esportiu El mundo deportivo. El 2009 va publicar la novel·la Se sabrà tot, a la qual van seguir Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014), totes elles protagonitzades pel periodista investigador Dani Santana. Canviant de registre, el 2015 va publicar Algú com tu i el 2017 Nosaltres dos.
La novel·la és un relat dels més de trenta anys de ferma amistat establerta entre el Kim i la Laura. El primer, fill d'una família de la burgesia barcelonina, propietària d'un hotel de renom i la segona, de classe més humil, natural de Banyoles. L'obra està dividida en tres parts: l'època universitària i d'iniciació (1983), l'edat del vertígen (2000) i la maduresa serena (2016). Tot plegat –reconeix l'autor– responent a la necessitat d'escriure sobre l'amistat, sobre la màgia dels seus lligams invisibles després de la mort d'en Francesc Garriga, el seu amic de l'ànima. Amb Nosaltres dos es planteja una pregunta quimèrica: és possible l'amistat entre un home i una dona?
Mira... Un dia vaig decidir que és millor mirar endavant que cap enrere. No fa mal. I no podem banyar-nos dues vegades al mateix riu. Aquesta és una gran veritat perquè l'aigua que passa sempre és diferent i nosaltres tampoc som els mateixos. Tots creixem, tots madurem, les circumstàncies són canviants i la realitat no és estable.
Xavier Bosch és un gran comunicador. Això ja ho havia comprovat quan el seguia a la ràdio i a la televisió. Però ara també he descobert que és un bon escriptor que domina múltiples registres i que és capaç de mantenir-te assegut a la cadira sense poder treure els ulls del llibre. Treballa molt bé l'argumentació general i la desenvolupa amb càlida senzillesa. Això li permet transportar-nos a un estat d'amable placidesa que es desprèn de cada una de les pàgines que conformen la novel·la. Barcelona, Banyoles, Londres i el món hoteler acaben d'arrodonir una obra que et deixa amb un somriure d'orella a orella.
